La Crocetta era la nostra dona de fer feines. En realitat, no era una dona, perquè tenia catorze anys. Va ser la modista qui la va trobar. La modista dividia el món en dos grups: els que es pentinen i els que no es pentinen. Cal tenir cura amb els que no es pentinen, perquè, naturalment, tenen polls. La Crocetta es pentinava, i per això va venir a treballar a casa nostra, i els explicava als nens llargues històries de morts i de cementiris.
Hi havia una vegada un nen a qui se li va morir la mare. El seu pare es va buscar una altra dona i la madrastra no sestimava el nen. Per això el va matar mentre el pare era al camp i en va fer carn dolla. El pare torna a casa i menja, però, després de menjar els ossos que queden al plat es posen a cantar:
E la mia trista matrea
Mi ci ha cotto in caldarea
E lo mio padre ghiottò
Mi ci ha fatto nu bravo boccò.3
Llavors el pare mata la mare amb la falç i la penja dun clau davant de la porta. De vegades em sorprenc murmurant les paraules daquesta cançó, i així tot el poble sem fa present, juntament amb el sabor peculiar daquelles estacions, juntament amb la bufada gelada del vent i el so de les campanes.
Cada matí sortia amb els meus nens i la gent se sorprenia i desaprovava que els exposés al fred i a la neu. «Quin pecat han comès aquestes criatures? deien. No fa temps per passejar, senyora. Torni a casa». Caminàvem una bona estona pels camps blancs i deserts, i les poques persones que em trobava es miraven els nens amb pietat. «Quin pecat heu comès?», preguntaven. Allà a baix, si un nen neix a lhivern, no el treuen de lhabitació fins que arriba lestiu. Al migdia el meu marit ens venia a trobar amb el correu i tornàvem tots plegats cap a casa.
Jo els parlava als nens de la nostra ciutat. Eren molt petits quan vam haver de marxar, i no en conservaven cap record. Els explicava que allà les cases tenien molts pisos, que hi havia moltes cases i molts carrers, i moltes botigues boniques. «Però aquí també hi ha en Girò», deien els nens.
La botiga den Girò era just davant de casa. En Girò sestava a la porta com un vell mussol, i els seus ulls rodons i indiferents miraven fixament el carrer. Venia una mica de tot: queviures i espelmes, postals, sabates i taronges. Quan arribava la mercaderia i en Girò buidava les caixes, els nois corrien a menjar-se les taronges podrides que llençava. Al Nadal també hi arribaven el torró, els licors i els caramels. Però ell no en rebaixava ni un cèntim, del preu. «Que nets de dolent, Girò», li deien les dones. Ell responia: «A qui és bo sel mengen els gossos». Per Nadal tornaven els homes, de Terni, de Sulmona o de Roma, shi estaven alguns dies i tornaven a marxar després dhaver sacrificat els porcs. Durant alguns dies no es menjava res més que llardons i botifarres, i no es feia altra cosa que beure. Després, els crits dels nous porquets omplien els carrers.
Al febrer laire es tornava humit i suau. Núvols grisos i carregats vagaven pel cel. Hi va haver un any en què es van trencar els baixants durant el desgel. Així que va començar a ploure, a casa les habitacions semblaven pantans. Però va succeir a tot el poble, ni una sola casa va quedar eixuta. Les dones buidaven les galledes per les finestres i escombraven laigua per treure-la per la porta. Hi havia gent que se nanava al llit amb el paraigua obert. El Domenico Orecchia deia que era un càstig per algun pecat. Això va durar més duna setmana: després, finalment, la neu va desaparèixer de les teulades i lAristide va arreglar els baixants.
El final de lhivern despertava en nosaltres una mena dinquietud. Potser algú ens vindria a veure, potser finalment hauria passat alguna cosa. El nostre exili havia de tenir un final. Els camins que ens separaven del món semblaven més breus: el correu arribava més sovint. Els nostres penellons es curaven lentament.
Hi ha una monòtona uniformitat en els destins dels homes. Les nostres existències es desenvolupen segons lleis antigues i immutables, segons una cadència vella i uniforme. Els somnis no es compleixen mai, i tan bon punt els veiem fets miques ens consumim de nostàlgia pel temps en què bullien dins nostre. El nostre destí transcorre en aquesta successió desperances i nostàlgies.
El meu marit va morir a Roma, a la presó de Regina Coeli, pocs mesos després que marxéssim del poble. Davant de lhorror de la seva mort solitària, davant de les angoixes alternatives que van precedir la seva mort, jo em pregunto si això ens ha passat a nosaltres; a nosaltres, que compràvem les taronges a can Girò i anàvem a passejar per la neu. Aleshores jo tenia fe en un futur fàcil i feliç, ric de desitjos complerts, dexperiències i de fites comunes. Però aquella va ser la millor època de la meva vida i només ara, que ja ha passat per sempre, només ara ho sé.
Les sabates trencades
Tinc les sabates trencades i lamiga amb la qual visc en aquest moment també té les sabates trencades. Com que passem molt de temps juntes, parlem sovint de sabates. Si li parlo del moment en què seré una vella escriptora famosa, ella de seguida em pregunta: «Quines sabates tindràs?». Li dic que tindré sabates de camussa verdes amb una sivella dor en un costat.
Vinc duna família on tothom té sabates sòlides i en bon estat. La meva mare, fins i tot, va haver dencarregar un armariet per guardar-hi les sabates, de tants parells que en tenia. Quan els vaig a veure, criden dindignació i de dolor en veure les meves sabates. Però jo sé que també es pot viure amb les sabates trencades. Durant el període alemany jo era sola aquí a Roma, i només tenia un parell de sabates. Si les hagués portat al sabater, hauria hagut destar-me dos o tres dies al llit, i allò mera impossible. Així que les vaig seguir portant, i a sobre es va posar a ploure. Sentia com saixafaven lentament, com es tornaven toves i es deformaven, i sentia el fred del paviment a les plantes dels peus. És per aquest motiu que ara sempre tinc les sabates trencades, perquè em recorden aquelles i, daltra banda, tampoc em semblen tan trencades com les daleshores, i si tinc diners prefereixo gastar-mels en una altra cosa, perquè ja no considero les sabates quelcom essencial. La meva vida anterior, envoltada sempre dun afecte tendre i atent, mhavia malacostumat, però aquell any que vaig passar a Roma vaig estar-me sola per primera vegada, i per aquest motiu mestimo Roma, malgrat que estigui per a mi plena dhistòria, plena de records angoixosos i de poques hores dolces.
La meva amiga també té les sabates trencades, i per això estem tan bé plegades. La meva amiga no té ningú que la renyi per les sabates que porta, només té un germà que viu al camp i que es passeja amb unes botes de caçador. Ella i jo sabem què passa quan plou, i les cames estan despullades i mullades, i a les sabates hi entra laigua, i llavors se sent aquell petit soroll amb cada passa, una mena de xipolleig.
La meva amiga té un rostre pàl·lid i masculí, i fuma amb un broquet negre. Quan la vaig veure per primera vegada, asseguda a una taula, amb les seves ulleres amb muntura de tortuga i aquella cara misteriosa i altiva, amb el broquet negre entre les dents, vaig pensar que semblava un general xinès. Llavors no sabia que tenia les sabates trencades. Ho vaig saber més tard.
Ens coneixem des de fa uns pocs mesos, però és com si en fossin molts. La meva amiga no té fills; jo, en canvi, sí que en tinc, i a ella li resulta estrany. Només els ha vist en fotografies, perquè sestan al poble amb la meva mare, i entre nosaltres això també és molt estrany, que ella no hagi vist mai els meus fills. Dalguna manera, ella no té problemes, pot caure en la temptació i engegar la seva vida en orris; jo no puc. Els meus fills, per tant, viuen amb la meva mare i fins ara no tenen sabates trencades. Però, com seran quan siguin homes? És a dir, quines sabates tindran quan siguin homes? Quin camí triaran per als seus passos? Optaran per excloure dels seus desitjos tot allò que és agradable però innecessari, o afirmaran que tot és necessari i que lhome té dret a tenir sabates sòlides i en bon estat als peus?
La meva amiga té un rostre pàl·lid i masculí, i fuma amb un broquet negre. Quan la vaig veure per primera vegada, asseguda a una taula, amb les seves ulleres amb muntura de tortuga i aquella cara misteriosa i altiva, amb el broquet negre entre les dents, vaig pensar que semblava un general xinès. Llavors no sabia que tenia les sabates trencades. Ho vaig saber més tard.
Ens coneixem des de fa uns pocs mesos, però és com si en fossin molts. La meva amiga no té fills; jo, en canvi, sí que en tinc, i a ella li resulta estrany. Només els ha vist en fotografies, perquè sestan al poble amb la meva mare, i entre nosaltres això també és molt estrany, que ella no hagi vist mai els meus fills. Dalguna manera, ella no té problemes, pot caure en la temptació i engegar la seva vida en orris; jo no puc. Els meus fills, per tant, viuen amb la meva mare i fins ara no tenen sabates trencades. Però, com seran quan siguin homes? És a dir, quines sabates tindran quan siguin homes? Quin camí triaran per als seus passos? Optaran per excloure dels seus desitjos tot allò que és agradable però innecessari, o afirmaran que tot és necessari i que lhome té dret a tenir sabates sòlides i en bon estat als peus?
Amb la meva amiga en parlem sovint, daixò, i de com serà el món llavors, quan jo sigui una vella escriptora famosa, i ella viatjarà pel món amb una motxilla a lesquena, com un vell general xinès, i els meus fills seguiran el seu camí, amb les sabates sòlides i en bon estat als peus i el pas ferm de qui no renuncia, o amb les sabates trencades i el pas llarg i indolent de qui sap allò que no és necessari.
De vegades combinem matrimonis entre els meus fills i els fills del seu germà, el que es passeja pel camp amb les botes de caçador. Xerrem daixò fins a altes hores de la nit, i bevem te negre i amarg. Tenim un matalàs i un llit, i cada nit ens juguem a cara o creu quina de les dues dormirà al llit. Al matí, quan ens llevem, les nostres sabates trencades sesperen a la catifa.
La meva amiga de vegades diu que nestà farta, de treballar, i que li agradaria engegar la seva vida en orris. Voldria tancar-se en una taverna i beures tots els seus estalvis, o ficar-se al llit i no pensar en res més i deixar que vinguin a tallar-li el gas i la llum, deixar que tot sen vagi a la deriva a poc a poc. Diu que ho farà quan jo marxi. Perquè la nostra vida en comú durarà poc, aviat marxaré i tornaré amb la meva mare i amb els meus fills, a una casa on no sem permetrà dur sabates trencades. La meva mare em cuidarà, mimpedirà fer servir agulles en lloc de botons i escriure fins a altes hores de la nit. Jo, per la meva banda, cuidaré els meus fills, superant la temptació dengegar la meva vida en orris. Tornaré a ser greu i maternal, com sempre em passa quan sóc amb ells, una persona diferent a la dara, una persona que la meva amiga no coneix en absolut.
Miraré el rellotge i tindré en compte el temps, vigilant i atenta a tot, i mencarregaré que els meus fills sempre tinguin els peus eixuts i calents, perquè sé que així ha de ser si ens és possible, almenys durant la infància. Potser per aprendre després a caminar amb les sabates trencades, és bo tenir els peus eixuts i calents quan sés un nen.
Les sabates trencades
La ciutat que sestimava el nostre amic continua igual; ha patit algun canvi, però poca cosa: han posat troleibusos, han construït algun pas subterrani. No hi ha cinemes nous. Els antics continuen com sempre, amb els seus mateixos noms, noms que desperten en nosaltres, quan els repetim, la joventut i la infància.
Nosaltres, ara, vivim en un altre lloc, en una altra ciutat molt diferent i més gran. I si ens trobem i parlem de la nostra ciutat, en parlem sense pena per haver-la deixat, i diem que ara ja no hi podríem viure. Però, quan hi tornem, en tenim prou de creuar latri de lestació i caminar per la boira dels passeigs per sentir-nos a casa. La tristesa que ens inspira la ciutat cada vegada que hi tornem, la trobem en aquest sentir-nos a casa i sentir a la vegada que, nosaltres, a casa nostra, no tenim motius per ser-hi. Perquè aquí, a casa nostra, a la nostra ciutat, a la ciutat on hi hem passat la joventut, hi queden poques coses vivents i ens acull una multitud de records i dombres.
La nostra ciutat, daltra banda, és melancòlica per naturalesa. Els matins de lhivern hi fan una olor peculiar destacions i de sutge que es difon per tots els carrers i les avingudes. Si hi arribem al matí, la trobem grisa de boira i envoltada daquesta olor particular. De vegades shi filtra, a través de la boira, un sol dèbil que tenyeix de rosa i de lila els pilons de neu i les branques despullades de les plantes. La neu, als carrers i als passeigs, lhan palejat i acumulat en pilonets, però els jardins públics encara estan enterrats sota una manta espessa, intacta i tova dun dit de gruix sobre els bancs abandonats i sobre les fonts. El rellotge de lescola dequitació està aturat, des de temps immemorial, a tres quarts donze. A laltra banda del riu salça el turó, també blanc de neu, però tacat aquí i allà per herbes vermelloses. I al cim del turó hi ha un edifici taronja i destructura circular que durant un temps va ser lÒpera Nacional Balilla. Si hi ha una mica de sol, i brilla la cúpula de vidre del Salone dellAutomobile, i el riu flueix amb una lluentor verda sota els ponts grans de pedra, la ciutat també pot semblar, durant un instant, riallera i hospitalària, però es tracta duna impressió fugaç.
La naturalesa essencial de la ciutat és la melancolia. El riu, que es perd a la llunyania, sevapora en un horitzó de boires violàcies, que fan pensar en la posta de sol encara que sigui el migdia. I en qualsevol punt es respira aquella mateixa olor intensa, carregada de sutge, i se sent un xiulet de tren.
La nostra ciutat sassembla, ens nadonem ara, a lamic que hem perdut i que era molt estimat. És, com era ell, laboriosa, sorruda, en una activitat febril i tossuda i, a la vegada, apàtica i disposada a fer-se la mandrosa i a somiar. A la ciutat que se li assembla, hi sentim reviure el nostre amic a tot arreu on anem. En cada cantonada i en cada viratge tenim la sensació que en qualsevol moment podria aparèixer la seva silueta alta amb labric fosc mig cordat, amb la cara amagada al coll de labric i el barret caigut a lalçada dels ulls.
Lamic mesurava la ciutat amb les seves llargues passes, tossut i solitari. Samagava a les cafeteries més apartades i plenes de fum, salliberava amb agilitat de labric i del barret, però mantenia al voltant del seu coll aquella bufanda clara tan lletja. Senrotllava als dits llargs flocs de cabell castany i després es despentinava de cop i volta amb un moviment sobtat. Omplia folis i més folis amb la seva cal·ligrafia allargada i veloç, tatxant amb fúria. I celebrava, en els seus versos, la ciutat:
Questo è il giorno che salgono le nebbie dal fiume
Nella bella città, in mezzo a prati e colline,
E la sfumano come un ricordo4
Els versos ressonen en les nostres oïdes quan tornem a la ciutat, o quan hi pensem. Ni tan sols sabem si són versos bonics, perquè formen part de nosaltres i reflecteixen la imatge de la nostra joventut, dels dies tan llunyans en què els escoltàvem pronunciats per primera vegada en la veu del nostre amic. I en què vam descobrir, amb un estupor profund, que de la nostra ciutat grisa, pesada i impoètica també sen podia fer poesia.