Vestint-se així, els joves creuen que afermen en veu alta la seva situació lliure, rebel, inconformista, loriginalitat i la inspiració de la seva forma de pensar. No sadonen, no obstant, que els carrers acullen milers de personatges idèntics a ells, amb el mateix pentinat, la mateixa expressió ingènua de desafiament al rostre i les mateixes sabates.
Els anglesos manquen de fantasia; però sí que demostren fantasia en dues coses, només dues: els vestits de gala de les dones grans i les cafeteries.
Les senyores grans porten, al vespre, els vestits més estranys que es puguin imaginar. I es tenyeixen la cara de rosa i de groc, sense límits. Es transformen i passen de ser pardalets tranquils a paons i faisans exuberants.
Al seu voltant no provoquen cap estupor. El poble anglès, daltra banda, no coneix lestupor. Al carrer, no es giren mai per observar el proïsme.
També a les cafeteries, als restaurants, Anglaterra fa gala de la seva imaginació. Acostuma a donar-los noms estrangers per fer-los més atractius: «Pustza», «Chez nous», «Roma», «Le Alpi». Shi veuen, a través de les vidrieres, gràcils plantetes enfiladisses, fanals xinesos, cims aguts de roques, la blavor de les glaceres. O també shi veuen calaveres, ossos creuats, parets negres, catifes negres o espelmes mortuòries, i hi regna, encara que sovint estan deserts, un silenci de dol.
Anglaterra, que no està gens orgullosa de si mateixa, sesforça a vestir les plomes de la fascinació forastera, o busca el calfred duna seducció funerària.
Les begudes i el menjar que es poden trobar en aquestes pustze, en aquests Le Alpi, en aquests sepulcres, tenen el mateix sabor miserable. La fantasia no ha arribat a les begudes i el menjar, sha quedat atrapada als cortinatges, a les catifes, als llums.
Els anglesos, normalment, no mostren estupor. Si per casualitat algú es desmaia pel carrer, tot està previst. En pocs segons li troben una cadira, un got daigua i una infermera amb uniforme inclòs.
Els desmais estan previstos, i quan succeeix quelcom inesperat, tot sacciona amb rapidesa, automàticament, per oferir socors.
Els anglesos, en canvi, se sorprenen profundament si demanem una mica daigua en un restaurant. Ells no beuen aigua perquè estan permanentment hidratats per infinites tasses de te. No tasten el vi ni toquen laigua. Per això, demanar un got daigua els desorienta, aquell got que ofereixen de seguida quan algú es desmaia al carrer.
Finalment el porten, un petit got amb poca aigua tèbia, en una safata, i amb una cullereta.
Potser fan bé de camuflar les cafeteries, els restaurants, sota formes estrangeres. Perquè quan aquests llocs són declaradament anglesos, hi regna una desesperació miserable que fa que si algú hi entra, de seguida pensi en el suïcidi.
Sovint em pregunto quin és el motiu daquesta desolació de les cafeteries angleses. Potser deriva de la desolació de les relacions socials. Tots els llocs on els anglesos es reuneixen per conversar desprenen melancolia. De fet, no hi ha res més trist al món que una conversa anglesa, sempre amatent a no endinsar-se en res essencial i a quedar-se a la superfície. Per tal de no ofendre ningú penetrant en la seva intimitat, que és sagrada, la conversa anglesa brunzeix sobre temes davorriment extrem per a tothom, amb la condició que siguin inofensius.
Els anglesos són un poble totalment privat de cinisme. En el fons, sempre estan seriosos, més enllà de les seves rialles que sorgeixen de forma espontània i que sesmicolen sordes, sense eco. Encara creuen en determinats valors essencials que, a qualsevol altre lloc, ja shan oblidat: la serietat de la feina, de lestudi, de la fidelitat a un mateix, als amics i a la paraula donada.
La civilització, el respecte al proïsme, el bon govern, el saber pensar i latenció a les necessitats de lhome, oferint-li assistència en la vellesa i en la malaltia, tot això és, certament, fruit duna intel·ligència antiga i profunda. Però aquesta intel·ligència no és visible o sensible de cap forma en la gent que passa pel carrer. No nhi ha cap rastre quan hom mira al seu voltant. Xerrant, per casualitat, amb el primer que passa, esperarem en va paraules de saviesa humana.
Quan entrem en una botiga, la venedora ens acull amb les paraules «Can I help you?». Però es tracta de meres paraules. La dona es revela immediatament incapaç dajudar-nos, i, de fet, no està disposada a intentar-ho. No mostra voluntat dentendres amb nosaltres, de col·laborar, cap voluntat dacontentar-nos. Quan busquem allò que necessitem, la dona no mira més enllà del seu nas.
Les venedores angleses són les venedores més estúpides del món.