El nostre amic vivia a la ciutat com un adolescent, i va viure-hi així fins lúltim dia. Els seus dies eren com els dels adolescents, llarguíssims, i estaven plens de temps; sabia trobar moments per estudiar i per escriure, per guanyar-se la vida i per esbargir-se als carrers que sestimava. Nosaltres, que ens debatíem indecisos entre la mandra i la laboriositat, perdíem les hores en la incertesa de decidir si érem mandrosos o laboriosos. No va voler, durant molts anys, sotmetres a un horari doficina, acceptar una professió definida; però quan va acceptar seure en una taula doficina, es va convertir en un empleat meticulós i en un treballador incansable. Malgrat mantenir un ampli marge dhores per al lleure, consumia els àpats rapidíssim, menjava poc i no dormia mai.
De vegades estava molt trist, però vam pensar, durant una bona temporada, que es curaria daquella tristor quan decidís convertir-se en un adult, perquè ens semblava, la seva, una tristesa com de nen, la melancolia voluptuosa i despreocupada del noi que encara no ha tocat de peus a terra i que es mou en el món àrid i solitari dels somnis.
Alguna vegada, al vespre, ens venia a veure; seia, pàl·lid, amb la seva bufanda al coll, i senrotllava els cabells als dits o arrugava un foli de paper. No pronunciava, en tota la nit, una sola paraula. No responia cap de les nostres preguntes. Finalment, de forma sobtada, agafava labric i marxava. Humiliats, ens preguntàvem si la nostra companyia lhavia decebut, si pretenia tranquil·litzar-se amb nosaltres i no ho havia aconseguit, o si, en canvi, shavia proposat, senzillament, passar una vetllada en silenci sota un llum que no fos el seu.
Conversar amb ell, daltra banda, no era fàcil; mai, ni tan sols quan es mostrava alegre. Però una trobada amb ell, encara que amb paraules comptades, podia ser tònica i estimulant com cap altra. En la seva companyia ens tornàvem molt més intel·ligents; ens sentíem empesos a oferir en les nostres paraules el millor i el més seriós que hi havia en nosaltres. Deixàvem de banda els tòpics, els pensaments imprecisos, les incoherències.
Al seu costat ens sentíem sovint humiliats: perquè no sabíem ser, com ell, sobris; ni, com ell, modestos; ni, com ell, generosos i desinteressats. Ens tractava, als seus amics, amb mans aspres, i no ens perdonava cap dels nostres defectes. Però si patíem, o estàvem malalts, llavors es mostrava tan amatent com una mare.
Per principi, rebutjava conèixer gent nova; però també podia succeir que, amb una persona inesperada i que no havia vist abans, una persona vagament vil, es mostrés comunicatiu i afectuós, pròdig de cites i de projectes. Si li fèiem notar que aquella persona era, en molts aspectes, antipàtica o menyspreable, ell deia que ho sabia perfectament, perquè sempre li agradava saber-ho tot i no ens concedia mai la satisfacció dexplicar-li alguna novetat. Però, per quin motiu es comportava amb tanta confiança amb aquella persona i, en canvi, li negava la seva cordialitat a altra gent que se la mereixia més, no ho explicava, i no ho hem sabut mai. De vegades sencuriosia per alguna persona que ell considerava que procedia dun món elegant, i shi relacionava. Potser creia que ho podria aprofitar per a les seves novel·les, però sequivocava en jutjar la distinció social o de costums, i confonia els fons de les ampolles amb vidres, i en això era, però només en això, molt ingenu. Sequivocava en la distinció dels costums, però pel que fa a la distinció desperit o de cultura, no es deixava enganyar.
Tenia una forma de donar la mà avara i cauta, concedia pocs dits i la retirava de seguida. Tenia una forma esquiva i parsimoniosa de treure el tabac de la bossa i omplir la pipa. I tenia una forma brusca i inesperada de regalar-nos diners si sabia que en necessitàvem, una forma tan brusca i inesperada que ens quedàvem sobtats. Era, segons deia, avar dels diners que posseïa, i patia en separar-sen, però un cop se nhavia separat, de seguida deixava dimportar-li. Si nérem lluny, no ens escrivia ni responia a les nostres cartes, o responia amb poques frases categòriques i esfereïdores, perquè, segons deia, no sabia estimar els amics quan eren lluny, no volia patir per la seva absència i procedia a incinerar-los en els seus pensaments.
No va tenir mai una dona, ni fills, ni una casa pròpia. Vivia amb una germana que estava casada. Ella se lestimava i ell se lestimava, però en família també feia gala de la seva aspresa habitual i es comportava com un nen o com un foraster. Venia, de vegades, a les nostres cases, i escrutava, arrufant el nas i amb cordialitat, els fills que naixien, les famílies que construíem. Ell també pensava a fer-se una família, però hi pensava duna manera que, amb el pas dels anys, es tornava complicada i tortuosa, tan tortuosa que no en podia brollar cap conclusió simple. Shavia creat, amb els anys, un sistema de pensaments i de principis tan embullat i tan inexorable que li havia prohibit la realització de la realitat més simple; i quan més prohibida i més impossible es tornava aquella realitat simple, més profund es feia el desig de conquistar-la, embullant-se i ramificant-se com una vegetació tortuosa i sufocant.
Alguna vegada estava tan trist que nosaltres hauríem volgut ajudar-lo, però no ens va permetre mai una paraula pietosa o un gest de consolació. I, de fet, va succeir que nosaltres, imitant els seus costums, vam rebutjar la seva misericòrdia durant el nostre desànim. No va ser, per a nosaltres, un mestre, malgrat haver-nos ensenyat tantes coses, perquè vèiem les complicacions absurdes i tortuoses del seu pensament en les quals empresonava la seva ànima simple; i nosaltres també li hauríem volgut ensenyar alguna cosa, ensenyar-lo a viure duna forma més elemental i respirable, però no vam aconseguir ensenyar-li mai res, perquè quan intentàvem exposar-li els nostres raonaments, aixecava la mà i deia que ell ja ho sabia tot.
En els últims anys, tenia el rostre solcat i enfonsat, devastat pels pensaments turmentats, però va conservar fins al final, en la seva figura, la gentilesa dun adolescent. En els darrers anys es va convertir en un escriptor famós, però això no va fer canviar els seus costums esquius, ni la modèstia de la seva actitud, ni la humilitat, conscienciosa fins als escrúpols, de la seva feina de cada dia.
Quan li preguntàvem si li agradava ser famós, responia, amb una ganyota superbiosa, que sempre sho havia esperat. De vegades tenia una ganyota astuta i superbiosa, pueril i malèvola, que centellejava i desapareixia. Però aquell haver-sho esperat sempre significava que la cosa que havia assolit ja no li donava cap alegria, perquè era incapaç de gaudir de les coses i destimar-les tan bon punt les aconseguia. Deia que coneixia el seu art tan a fons que ja no li reservava cap secret. I, com que no li oferia cap secret, segons explicava, ja no li interessava.
Nosaltres mateixos, els seus amics, afirmava, no teníem més secrets per a ell i lavorríem infinitament. Nosaltres, mortificats davorrir-lo, no aconseguíem dir-li que vèiem perfectament on sequivocava: en la seva resistència a doblegar-se i estimar el curs quotidià de lexistència, que avança uniforme i, aparentment, sense secrets. Li faltava conquerir, per tant, la realitat quotidiana; però aquesta realitat li estava prohibida i li resultava inassolible, ja que tenia, a la vegada, set i repugnància. I, és clar, només podia mirar-se-la des de llunyanies sense límits.
Va morir a lestiu. La nostra ciutat, a lestiu, està deserta i sembla molt gran, clara i sonora com una plaça. El cel és límpid però no lluminós, duna pal·lidesa làctia. El riu flueix pla com si fos un carrer, sense desprendre humitat, ni frescor. Dels passeigs salcen ràfegues de pols. Passen, venint del riu, carros grans plens de sorra. Lasfalt de lavinguda està sembrat de pedretes, que es couen en el quitrà. A laire lliure, sota els para-sols de ratlles, les tauletes de la cafeteria estan abandonades al sol.
Cap de nosaltres. Va triar, per morir, un dia qualsevol daquell tòrrid agost, i va triar lhabitació dun hotel a prop de lestació. Va voler morir, en la ciutat que li pertanyia, com un foraster. Shavia imaginat la seva mort en un poema antic, de molts i molts anys abans:
Non sarà necessario lasciare il letto.
Solo lalba entrerà nella stanza vuota.
Basterà la finestra a vestire ogni cosa
Dun chiarore tranquillo, quasi una luce.
Poserà unombra scarna sul volto supino.
I ricordi saranno dei grumi dombra
Appiattati così come vecchia brace
Nel camino. Il ricordo sarà la vampa
Che ancor ieri mordeva negli occhi spenti.5
Poc després de la seva mort, vam anar cap al turó. Al llarg del camí hi havia tavernes amb pèrgoles de raïm vermellós, jocs de bitlles i piles de bicicletes. Hi havia masos amb panotxes i amb lherba segada estesa per eixugar els sacs. Era el paisatge, als marges de la ciutat i als límits de la tardor, que ell sestimava. Vam contemplar, a les riberes plenes dherba i als camps llaurats, larribada de la nit de setembre. Tots érem molt amics, i ens coneixíem des de feia molts anys, érem persones que havien treballat i pensat juntes.
Com passa entre qui saprecia i ha estat colpit per una desgràcia, intentàvem estimar-nos encara més i ajudar-nos i protegir-nos els uns als altres, perquè sentíem que ell, dalguna de les seves maneres misterioses, sempre ens havia ajudat i protegit. Estava més present que mai, en aquell vessant del turó.
Ogni occhiata che torna, conserva un gusto
Di erba e cose impregnate di sole a sera
Sulla spiaggia. Conserva un fiato di mare.
Come un mare notturno è questombra vaga
Di ansie e brividi antichi, che il cielo sfiora
E ogni sera ritorna. Le voci morte
Assomigliano al frangersi di quel mare.6
Elogi i complanta dAnglaterra
Anglaterra és bonica i melancòlica. Jo no conec, si he de dir la veritat, molts països, però sospito que Anglaterra és el país més melancòlic del món.
És un país altament civil. Shi resolen amb saviesa els problemes més essencials del dia a dia, com les malalties, la vellesa, la desocupació o els impostos.
És un país que sap tenir, crec, un bon govern, i això es nota en els detalls més petits de la vida diària.
És un país on hi regna el màxim respecte, i la màxima voluntat de respecte pel proïsme.
És un país que sempre sha mostrat disposat a acollir els estrangers, les poblacions més diverses i, segons crec, no les oprimeix.
És un país on hi saben construir cases. El desig de lhome de gaudir duna casa petita, només per a ell i per a la seva família, amb un jardí que ell mateix pot cultivar, es considera legítim, i les ciutats estan formades per aquesta mena de cases petites.
Fins i tot les cases més modestes poden tenir, a lexterior, una aparença encisadora.
I una ciutat gran com Londres, monstruosament immensa, està organitzada de manera que aquesta grandesa no es nota i no pesa. Lull no es perd en la seva grandesa, però se sent atret i enganyat pels carrers petits, per les cases petites, pels parcs verds.
Els parcs sobren a la ciutat com llacs per reposar-hi la mirada, per donar-li refrigeri i alliberament, per rentar-la del sutge.
Perquè allà on la ciutat no és verda, immediatament apareix envoltada duna capa gruixuda de sutge, i fa olor destació, de trens vells, de carbó i de pols.
Les estacions són el punt on Anglaterra és més clarament trista. Allà shi acumulen la ferralla, els detritus de carbó i els munts de rails en desús que estan enredats i rovellats. Les estacions estan envoltades de camps desolats de cols, amb unes pobres samarretes esteses i barraques apedaçades com si fossin velles peces de vestir.
També és molt trista la perifèria de Londres, on els carrers de casetes idèntiques es multipliquen i es prolonguen fins a causar vertigen.
Sentim el mateix vertigen quan veiem, aquí a Londres, alguns aparadors de botigues plens a vessar de sabates iguals, amb les puntes amb forma de triangle i talons dagulla. Són sabates que, només de mirar-les, et fan mal els peus. O aparadors atapeïts, desbordats de roba interior de dona, tan atapeïts que et fan desaparèixer les ganes de comprar enagos o mitges, perquè els teus ulls no hi veuen res més. Quan hi veus tanta abundància, tens la sensació de no necessitar res, i també tens un disgust de mitges i enagos que sembla que hagi de durar per sempre.
Davant de les parets de maons vermells de les casetes, hi destaquen les fulletes verdes dels arbres, petites, dun verd tendre, un brodat delicat de fulles.
De tant en tant, al carrer hi apareix un arbre florit dun rosa tendre o encès vívidament, molt bonic de veure, un ornament gentil del carrer. No obstant, hom pot sentir, mirant-lo, que no és allà per casualitat, sinó que tot està calculat, obeint un disseny precís. I el fet que no sigui allà per casualitat, sinó obeint un disseny precís, entristeix la seva bellesa.
Un arbre florit, al carrer duna ciutat dItàlia, seria una alegria sorprenent. Estaria allà per casualitat, hauria brotat per lalegria de la terra, i no pel càlcul duna voluntat determinada.
A Londres, en aquesta ciutat negra i grisa, lhome hi ha posat, amb una determinació precisa, algun color. Es pot trobar una porta blava, o rosa, o vermella, entre les seves germanes negres. Passen, en laire gris, els autobusos pintats dun vermell molt viu. Són colors que en un altre lloc serien alegres, però aquí no ho són, bloquejats per una intenció precisa i determinada, un somriure trist i apagat de qui no sap somriure.
I també són vermells els camions dels bombers, que no tenen una sirena estrident, sinó una dolça dringadissa de campanes.
Anglaterra no és mai vulgar. És conformista, però no vulgar. No és grollera, encara que sigui trista. La vulgaritat sorgeix de lobscenitat i de la prepotència. Sorgeix, també, de la inspiració, de la fantasia.
De vegades creiem veure aparèixer la vulgaritat en la veu aspra o en el riure estrident duna dona, en els colors violents del seu maquillatge o en els seus cabells destopa. Però de seguida ens adonem que a tot arreu, en aquest país, la melancolia trenca la vulgaritat.
Els anglesos manquen de fantasia. Tots es vesteixen igual. Les dones que es veuen pel carrer porten el mateix impermeable de cel·lofana, transparent i de color caramel, semblant a les cortines dels lavabos o a les estovalles dels restaurants. Totes duen, penjat al braç, un cistell de vímet. Els homes de negocis porten luniforme que tots coneixem, el bombí negre, pantalons de ratlles i paraigua. Els artistes del barri de Chelsea i els estudiants que somien ser artistes, de bohèmia i de vida dissipada, tenen barbes pèl-roges, descuidades, tallades en rodó i jaquetes de quadres amb les butxaques deformades. Les noies artistes vesteixen pantalons ajustats negres, jerseis de coll alt i, quan plou, porten sabates blanques.