La norma deia que només en Basil i jo podíem anar al pis de dalt i que a cap altre ratolí li era permès acostarse al nostre passadís. És per això que ens vam quedar astorats quan vam veure que algú sens acostava ben de pressa. Era la senyora Judson, la nostra majordoma.
Estava molt alterada.
Oh, senyor Basil va gemegar, sé que estic trencant la norma, però és una emergència! Els Proudfoot, els nostres veïns, fa una hora que els esperen a les seves estances. I la senyora Proudfoot no ha parat de plorar des que ha arribat. Lhe hagut de venir a buscar!
Calmis i expliquins què ha passat va dir en Basil amb amabilitat.
LAngela i lAgatha han desaparegut!
És estrany vaig apuntar jo. Tot i que les bessones tenen fama dentremaliades. Segur que és una trapelleria.
Em costa de creure va dir en Basil. És massa tard per ser una broma. Ho haurem dinvestigar... Afanyem-nos una mica.
Les cintes del davantal de la senyora Judson anaven amunt i avall mentre ens guiava i al cap dun moment vam arribar a casa.
Em va xocar el canvi de la senyora Proudfoot. Era una rateta blanca molt atractiva, amb una aparença alegre i vivaç. Ara tenia les parpelles envermellides i la cara banyada de llàgrimes, se la veia molt trista.
Tan bon punt en Basil va entrar a la sala, la dona es va aixecar dun salt i el va agafar de les solapes.
Les bessones han desaparegut! Shan fet fonedisses quan tornaven a casa de lescola. Quina desgràcia tan terrible els deu haver passat? Una trampa per a ratolins, potser? Oh, pobretes... On deuen ser?
Es va tornar a enfonsar al sofà, somicant. Vaig agafar un pot de sals aromàtiques del meu maletí negre i les hi vaig fer olorar.
El pare sestava dret al seu costat amb un posat de gran patiment dibuixat a la cara.
En Basil va obrir la llibreta.
La seva dona està massa alterada per parlar. Que em podria explicar tot el que sàpiga?
El senyor Proudfoot va respirar fondo.
Ho intentaré, senyor. LAngela i lAgatha sempre arriben de lescola abans de les quatre. I ara ja són les onze de la nit i no sabem què fer. Ja les coneix: són unes criatures alegres i felices, i les criatures felices no sescapen de casa.
En això té raó, senyor Proudfoot. Ha preguntat als companys?
Sí, mhan dit que havien decidit que pararien a la botiga de dolços de tornada a casa. Ho fan sovint perquè els agrada moltíssim la xocolata. És amb el que es gasten bona part de la setmanada. Però quan hem parlat amb lamo de la botiga, ens ha dit que aquella tarda no hi havien passat.
Confia en lamo? va preguntar en Basil.
El senyor Hume és un dels ratolins més honrats que conec.
Mmmm... Així doncs, el podem eliminar com a sospitós. Una última pregunta: com anaven vestides les bessones?
Duien uns vestits de color rosa preciosos va dir la senyora Proudfoot amb llàgrimes als ulls. A les meves petites els quedaven tan bé, amb aquelles carones blanques...
En Basil li va donar uns copets a lespatlla.
De moment només li puc oferir una mica de consol. Però estigui segura que faré tot el que estigui a les meves mans per tornar-los les bessones. Ara, pel seu propi bé, tornin a casa i provin de dormir.
La senyora es recolzava en el seu marit mentre anaven cap a la porta. El senyor Proudfoot es va girar.
Vostè és lúnic que ens pot ajudar. Les trobarà, oi?
La investigació comença ara mateix li va respondre el detectiu. Espero tenir-ne notícies ben aviat... Bones notícies.
Tan bon punt van haver marxat, va afegir:
El primer pas del misteri de les bessones desaparegudes serà buscar-ne pistes. Vingui amb mi, estimat doctor, i emportis una espelma. Anem cap a la botiga de dolços!
3
Les empremtes reveladores
Ja era més de mitjanit. Una petita llum nocturna brillava a les finestres de la botiga tancada, lúltima del carrer. Allà acabava Holmestead. Més enllà hi havia la foscor del soterrani, immens i amenaçador.