Aucun de nous ne reviendra
Une connaissance inutile
(Auschwitz et après, I et II)
1a edició catalana: gener de 2020
© 1970 les Editions de Minuit pel text original
© 2020 Valèria Gaillard per la traducció
© 2020 Club Editor 1959, S.L.U. per aquesta edició
Carrer Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
info@clubeditor.cat
www.clubeditor.cat
Producció de lebook: booqlab.com
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Charlotte Delbo
Cap de nosaltres tornarà
seguit per
Un coneixement inútil
(Auschwitz i després, I i II)
Traduït del francès per Valèria Gaillard
CLUB EDITOR
barcelona
TAULA
CAP DE NOSALTRES TORNARÀ
Carrer de larribada, carrer de la sortida
Vosaltres que heu plorat dos mil anys...
Oh vosaltres que sabeu...
La meva mare...
Tots anaven marcats al braç amb un número indeleble...
Era una plana desolada...
Diàleg
Els maniquins,
Els homes
El recompte
Un dia
La Marie
Lendemà
El mateix dia
La cama de lAlice
La Sténia
Una plana...
El dia
Ladéu
El recompte
La nit
Fins a cinquanta
La tulipa
El matí
Weiter
La set
La casa
La tarda
Un cadàver...
Un home incapaç davançar...
Una dona que dues altres arrosseguen pels braços...
Auschwitz
El maniquí
Diumenge
Els homes
Diàleg
El comandant
El recompte
La Lulu
Lorquestra
O sigui que crèieu
La primavera
UN CONEIXEMENT INÚTIL
Els homes
Li deia el meu arbrissó...
La Marsellesa decapitada
El matí larribada
LEsther
Beure
Ha mort la Yvonne Picard...
El rierol
És lúltim cop que veuré la Viva
La Lily
Lós de peluix
Al principi volíem cantar
El viatge
Berlín
El misantrop
El cor batega a Ravensbrück
Posat a lloc, posat còmode
La sortida
Ladéu, 305
Li vaig dir...
Lúltima nit
El matí de la llibertat
I he tornat...
Pregària als vius per perdonar-los que són vius
CAP DE NOSALTRES TORNARÀ
Avui no estic segura que això que he escrit sigui cert. Estic segura que és verídic.
CARRER DE LARRIBADA,
CARRER DE LA SORTIDA
Hi ha la gent que arriba. Busquen amb els ulls, entre tots els que esperen, els que els esperen. Els fan petons i els diuen que estan cansats pel viatge.
Hi ha la gent que sen va. Diuen adéu als que es queden i fan petons a les criatures.
Hi ha un carrer per a la gent que arriba i un carrer per a la gent que sen va.
Hi ha un cafè que es diu Larribada i un cafè que es diu La sortida.
Hi ha gent que arriba i gent que sen va.
Però hi ha una estació on els que arriben són justament els que sen van
una estació on els que arriben no han arribat mai, on els que se nhan anat no han tornat mai.
És lestació més gran del món.
Arriben a aquesta estació, vénen de tot arreu.
Hi arriben després de dies i nits
després de travessar països sencers
arriben amb les criatures, fins i tot les més petites que en aquest viatge no hi haurien de ser.
Han dut les criatures perquè no sen podien separar per a aquest viatge.
Els que tenien or lhan dut perquè creien que els podria ser útil.
Tots han dut el més valuós que tenien perquè no sha de deixar el més valuós quan ten vas lluny.
Tots han dut la seva vida, era sobretot la vida el que shavia dagafar.
I quan arriben
creuen que han arribat
a linfern
possible. Tanmateix no hi creien.
Ignoraven que a linfern shi anés amb tren però ja que hi són sarmen i se senten preparats per fer-hi front
amb les criatures les dones els pares vells amb els records familiars i els papers familiars.
No saben que en aquesta estació no shi arriba.
Esperen el pitjor no esperen linconcebible.
I quan els criden a formar files de cinc, homes dun costat, dones i criatures de laltre, en una llengua que no comprenen, sí que comprenen els cops de bastó i formen files de cinc perquè sesperen qualsevol cosa.
Les mares estrenyen les criatures contra el pit tremolaven de por que no les hi prenguessin perquè les criatures tenen gana i set i rondinen de no haver dormit a través de tants països. Finalment han arribat, podran ocupar-sen.
I quan els criden que deixin els paquets, les flassades i els records a landana, els deixen perquè poden esperar-se qualsevol cosa i no volen sorprendres de res. Diuen ja veurem, han vist tantes coses i estan cansats pel viatge.
Lestació no és una estació. És el final duna via. Miren i els colpeix la desolació al seu voltant.
Al matí la boira els tapa els aiguamolls.
Al vespre els reflectors il·luminen els filats blancs amb una nitidesa de fotografia astral. Es pensen que és allà on els porten i tenen por.
A la nit esperen el dia amb les criatures que pesen als braços de les mares. Esperen i es fan preguntes.
De dia no esperen. Les files es posen en marxa tot duna. Primer les dones amb les criatures, són les més esgotades. Després els homes. També van esgotats però els reconforta que facin passar primer les dones i les criatures.
Perquè primer fan passar dones i criatures.
A lhivern els paralitza el fred. Sobretot els que vénen dIràklio i no han vist mai la neu.
A lestiu el sol els encega quan surten dels furgons foscos que han tancat i barrat a la sortida.
La sortida de França dUcraïna dAlbània de Bèlgica dEslovàquia dItàlia dHongria del Peloponès dHolanda de Macedònia dÀustria dHercegovina de les ribes del mar Negre i de les ribes del Bàltic de les ribes del Mediterrani i de les ribes del Vístula.
Els agradaria saber on són. No saben que aquí és el centre dEuropa. Busquen el rètol amb el nom de lestació. És una estació que no té nom.
Una estació que per a ells no tindrà mai nom.
Nhi ha que viatgen per primer cop a la vida.
Nhi ha que han viatjat per tots els països del món, comerciants. Tots els paisatges els resultaven familiars, però aquest no el reconeixen.
Miren. Més endavant podran explicar com era.
Tots volen recordar la impressió que els ha fet i com els ha vingut el sentiment que no tornarien.
És un sentiment que es pot haver tingut a la vida. Saben que cal desconfiar dels sentiments.
Hi ha els que vénen de Varsòvia amb grans xals i farcells ben nuats
hi ha els que vénen de Zagreb les dones amb mocadors al cap
hi ha els que vénen del Danubi amb jerseis de llanes multicolors fets a la vora del foc hi ha els que vénen de Grècia, han portat olives negres i rahat-lokum
hi ha els que vénen de Montecarlo
eren al casino
duen frac amb el plastró destrossat pel viatge
són panxuts i calbs
són banquers grassos que jugaven a la banca
hi ha nuvis que sortien de la sinagoga amb la núvia de blanc i amb el vel, tota arrugada per la nit passada al terra del vagó
el nuvi de negre i amb copalta, amb els guants bruts
els pares i els convidats, les dones amb la bossa de mà brocada de perles
a tots els reca no haver pogut passar per casa a posar-se roba menys delicada.
El rabí va ben dret i obre la comitiva. Sempre ha estat un exemple per als altres.
Hi ha les nenes dun internat amb faldilles prisades totes iguals, el barret amb un llaç blau que voleia. Quan baixen es posen bé els mitjons. Caminen amb gràcia de cinc en cinc com a la passejada dels dijous, agafades de la mà i sense saber. ¿Què els pot passar a unes nenes dinternat que van amb la mestra? La mestra els diu: Porteu-vos bé, nenes. No tenen cap ganes de no portar-se bé.
Hi ha la gent gran que rebia notícies dels fills a Amèrica. Shavien fet una idea de lestranger per les postals. Res no sassemblava al que veuen aquí. Els fills no sho podran creure.