Hi ha els intel·lectuals. Són metges o arquitectes, compositors o poetes, es distingeixen pel caminar i les ulleres. També han vist moltes coses al llarg de la vida. Han estudiat molt. Alguns han imaginat molt per escriure els seus llibres i res del que han imaginat no sassembla al que veuen aquí.
Hi ha els pelleters de les grans ciutats i tots els sastres per home i dona, tots els confeccionistes que havien emigrat a Occident i que no reconeixen en aquesta terra la dels seus avantpassats.
Hi ha els habitants inesgotables de les ciutats on cada home ocupa el seu alvèol i aquí es converteixen en files interminables i sembla mentida com podien cabre tots als alvèols superposats de les ciutats.
Hi ha una mare que clava una bufetada al seu fill de cinc anys potser perquè no vol donar-li la mà i ella vol que sestigui quiet al seu costat. És fàcil perdres i no shan de separar en un indret desconegut i ple de gent. Clava una bufetada al seu fill i nosaltres, que sabem, no li ho perdonem. Val a dir que no canviaria res si el cobrís de petons.
Hi ha els que havien viatjat divuit dies i shavien tornat bojos i shavien matat entre ells als vagons i
els que shavien ofegat durant el viatge de tan premuts que anaven
evidentment aquests no baixen.
Hi ha una nena que abraça la seva nina ben fort, també asfixien les nines.
Hi ha dues germanes amb abrics blancs que havien sortit a passejar i no han tornat per sopar. Els pares encara passen ànsia.
De cinc en cinc sendinsen pel carrer de larribada. És el carrer de la sortida però no ho saben. És el carrer que només sagafa una vegada.
Caminen en un ordre perfecte que no els puguin retreure res.
Arriben a un edifici i sospiren. Per fi han arribat.
I quan criden a les dones que es despullin, elles primer despullen les criatures procurant no despertar-les del tot. Després de tantes nits de viatge estan nervioses i rondinen
i elles comencen a despullar-se davant de les criatures, què hi farem
i quan reben una tovallola cadascuna es preocupen per si laigua de la dutxa sortirà prou calenta, que les criatures podrien refredar-se i quan els homes entren per una altra porta a la sala de dutxes, també nus, elles amaguen les criatures amb el seu cos.
I potser aleshores tots ho comprenen.
I ara no serveix de res que ho comprenguin perquè no ho poden explicar als que esperen a landana
als que circulen en vagons a les fosques a través de tots els països per arribar aquí
als que són en algun camp i els angoixa la sortida perquè temen el clima o el treball i tenen por de deixar els seus béns
als que samaguen a les muntanyes i als boscos i han acabat la paciència de viure amagats. Passi el que passi tornaran a casa. ¿Com vols que els vagin a buscar a casa si no han fet mal a ningú?
als que no han volgut amagar-se perquè no pots abandonar-ho tot
als que creien tenir les criatures a recer en un internat catòlic on les senyoretes són tan bones.
Vestiran una orquestra amb les faldilles prisades de les nenes. El comandant vol que toquin valsos vienesos els diumenges al matí.
Una cap de block, per donar aspecte domèstic a la seva finestra, es farà unes cortines amb el xal de pregària que duia el rabí per celebrar el sàbat en qualsevol circumstància i a qualsevol lloc.
Una kapo es disfressarà amb el frac i el copalta del nuvi, la seva amiga amb el vel de la núvia i de nit jugaran a noces mentre les altres jeuen al llit mortes de cansament. Les kapos sho poden passar bé, elles de nit no estan cansades.
A les alemanyes que estan malaltes els repartiran olives negres i lokums però no els agraden les olives de Kalamata ni cap altra mena doliva.
I tot el dia i tota la nit
cada dia i cada nit les xemeneies fumegen amb aquest combustible de tots els països dEuropa
uns homes al costat de les xemeneies es passen el dia passant les cendres per trobar lor fos de les dents dor. Aquests jueus duen tots or a la boca i nhi ha tants que en surten tones.
I a la primavera homes i dones escampen les cendres pels aiguamolls assecats que llauren per primer cop i fertilitzen amb fosfat humà.
Porten un sac lligat a la panxa i colguen la mà en la pols dossos humans que sembren a grapats tot lluitant contra el vent que els la torna a la cara, i al vespre tenen la cara blanca, les arrugues marcades per la suor que ha regalimat entremig de la pols.
I no han de patir perquè sacabi el fertilitzant, arriben trens i més trens arriben cada dia i cada nit a cada hora cada dia i cada nit.
És lestació més gran del món en arribades i sortides.
Només els que entren al camp saben després què els ha passat als altres i ploren dhaver-sen separat a lestació perquè aquell dia loficial va ordenar als més joves que formessin una fila a part
bé cal que també nhi hagi per assecar els aiguamolls i escampar la cendra dels altres.
I troben que hauria valgut més no haver entrat mai aquí i no haver sabut mai.
Vosaltres que heu plorat dos mil anys
un que va agonitzar tres dies i tres nits
quantes llàgrimes tindreu
pels que van agonitzar
molt més que tres-centes nits i molt més que tres-cents dies llargs
com
plorareu
els que van agonitzar tantes agonies
i eren incomptables
Ells no creien en la resurrecció en leternitat
I sabien que vosaltres no ploraríeu.
Oh vosaltres que sabeu
¿sabíeu que la gana fa brillar els ulls que la set els entela?
Oh vosaltres que sabeu
¿sabíeu que pots veure la mare morta
i no vessar ni una llàgrima?
Oh vosaltres que sabeu
¿sabíeu que al matí et vols morir
que al vespre tens por?
Oh vosaltres que sabeu
¿sabíeu que un dia és més que un any
un minut més que una vida?
Oh vosaltres que sabeu
¿sabíeu que les cames són més vulnerables que els ulls
els nervis més durs que els ossos
el cor més sòlid que lacer?
¿Sabíeu que les pedres dels camins no ploren
que només hi ha una paraula per a lespant
només una paraula per a langoixa?
¿Sabíeu que el patiment no té límits
ni lhorror fronteres?
¿Ho sabíeu?
Vosaltres que sabeu.
La meva mare
eren unes mans un rostre
Han posat davant nostre les nostres mares nues
Aquí les mares ja no són mares per als fills.
Tots anaven marcats al braç amb un número indeleble
Tots havien de morir nus
El tatuatge identificava els morts i les mortes.
Era una plana desolada
a la vora duna ciutat
La plana estava glaçada
i la ciutat
no tenia nom.
DIÀLEG
¿Ets francesa?
Sí.
Jo també.
Ella no duu la F al pit. Una estrella.
¿Don?
París.
¿Fa temps que hi ets?
Cinc setmanes.
Jo setze dies.
Cinc setmanes.
Jo setze dies.
És molt, ja ho sé.
Cinc setmanes... ¿Com pot ser?
Ja veus.
¿I tu creus que es pot resistir?
Està pidolant.
Sha dintentar.
Vosaltres podeu tenir esperança, mentre que nosaltres...
Assenyala la meva jaqueta a ratlles i després el seu abric, un abric tan exageradament gran, tan exageradament brut, tan exageradament esparracat.
No creguis, si fa no fa estem igual...
Per a nosaltres no hi ha esperança.
I la seva mà fa un gest i el seu gest evoca el fum que senlaira.
Sha de lluitar amb totes les forces.
Per què, per què lluitar si totes hem de...
Sacaba el gest de la mà. El fum que senlaira.
No. Sha de lluitar.
¿Com podem esperar que sortirem daquí? ¿Com sortirà mai ningú daquí? Seria millor llançar-se directament contra els filats.
¿Què li puc dir? És menuda, escanyolida. I no tinc el poder de convencem ni a mi mateixa. Tots els arguments són absurds. Lluito contra la meva raó. Lluites contra tota raó.
La xemeneia fumeja. El cel és baix. El fum sarrossega pel camp i pesa i ens embolcalla i fa olor de carn cremada.
ELS MANIQUINS
Mireu. Mireu.
Estàvem arrupides sota el teulat, damunt de les fustes que ens feien de llit, de taula, de trespol. El sostre era molt baix. Només hi cabíem assegudes i amb el cap jup. Érem vuit, el nostre grup de vuit companyes que la mort separaria, en aquell quadrat estret on ens enfilàvem. Ja havien repartit la sopa. Havíem estat esperant a fora molta estona per passar una rere laltra davant del bidó que fumejava a la cara de la stubova. Amb la màniga dreta arremangada, enfonsava el cullerot al bidó per servir. Darrere del vapor de la sopa, cridava. El baf li esmorteïa la veu. Cridava perquè hi havia empentes i xiu-xius. Lúgubres, esperàvem, amb la mà balba aguantant el pot. Ara, amb la sopa a la falda, menjàvem. La sopa era repugnant, però tenia gust descalfor.
Mireu, heu vist, al pati...
Oh! la Yvonne P. deixa caure la cullera al pot. No té més gana.
La finestreta enreixada dóna al pati del block 25, un pati voltat de murs. Una porta comunica amb el camp, però si sobre quan hi passes pel davant has de córrer, tocar el dos, intentar no mirar ni la porta ni el que hi ha al darrere. Fuig. Nosaltres, a través de la finestreta, podem veure. No girem mai el cap en aquella direcció.
Mireu. Mireu.
Al principi dubtes del que estàs veient. Has de distingir-los en la neu. El pati nestà ple. Nus. Apilats els uns damunt dels altres. Blancs, dun blanc que blaveja en la neu. Els caps estan rapats, els pèls del pubis rectes, tibats. Cadàvers congelats. Blancs amb les ungles marró. Els dits del peu estirats cap amunt són ridículs, la veritat. Terriblement ridículs.
Bulevard Courtais, a Montluçon. Esperava el meu pare a les Nouvelles-Galeries. Era a lestiu, el sol escalfava el carrer. Hi havia un camió aturat i uns homes que el descarregaven. Era un lliurament de maniquins per a laparador. Cada home nagafava un a coll i el posava a lentrada de la botiga. Els maniquins anaven nus, amb les articulacions a la vista. Els homes els portaven amb cura, els estiraven al peu de la paret, damunt de la vorera calenta.
Jo mirava. Em torbava la nuesa dels maniquins. Sovint nhavia vist a laparador, de maniquins, amb vestit, sabates, perruca i el braç doblegat en un gest artificial. No havia pensat mai que nhi hagués de nus, sense cabells. No havia pensat mai que nhi hagués fora de laparador, de la llum elèctrica, daquell gest. Descobrir-ho em produïa el mateix malestar que veure un mort per primer cop.
Ara els maniquins jeuen a la neu, immersos en la claror hivernal que em recorda el sol al carrer.
Les que jeuen allà a la neu són les nostres companyes dahir. Ahir durant el recompte estaven dretes. Saguantaven en files de cinc a cada costat de la Lagerstrasse. Anaven a treballar, sarrossegaven cap als aiguamolls. Ahir tenien gana. Tenien polls, es grataven. Ahir shavien empassat la sopa fastigosa. Tenien diarrea i les pegaven. Ahir patien. Ahir desitjaven morir.
Ara són allà, cadàvers nus a la neu. Shan mort al block 25. Al block 25 la mort no té la serenor que nesperes, fins i tot aquí.
Un matí, perquè shavien desmaiat durant el recompte o perquè estaven més lívides que les altres, un SS els feia un senyal. Els feia formar una columna on veies, augmentades, totes les degradacions, totes les tares que abans es diluïen en la massa. I la columna, conduïda per lSS, era empesa fins al block 25.
Hi havia les que hi anaven soles. De manera voluntària. Com un suïcidi. Esperaven que sobrís la porta quan venia un SS a inspeccionar i entraven.
També hi havia les que no corrien prou ràpid el dia que calia córrer.
Hi havia les que havien cridat quan les companyes les havien hagut dabandonar a la porta: No em deixeu. No em deixeu.
Durant dies havien passat gana i set, sobretot set. Havien tingut fred, estirades gairebé sense roba damunt duns taulons, sense màrfega ni manta. Tancades amb moribundes i boges, esperant torn per a lagonia o la follia. Al matí, sortien. Les feien sortir a cops de bastó. Cops de bastó a moribundes i boges. Les vives havien darrossegar al pati les mortes de la nit, perquè les mortes també shavien de comptar. Passava lSS. Es divertia aviant-los el gos. Se sentien udols per tot el camp. Eren els udols de la nit. Després el silenci. Shavia acabat el recompte. Era el silenci del dia. Les vives tornaven a entrar. Les mortes es quedaven a la neu. Les havien despullades. La roba saprofitaria per a daltres.
Cada dos o tres dies, els camions passaven a recollir les vives per dur-les a la cambra de gas, les mortes per llençar-les al forn crematori. La bogeria devia ser lúltima esperança de les que entraven allà. Algunes, amb lastúcia de les encaparrades a viure, sescapolien a la sortida. De vegades passaven unes quantes setmanes al block 25, mai més de tres. Les veies per la reixa de la finestra. Suplicaven: Aigua, aigua. Hi ha espectres que parlen.
Mireu. Us asseguro que sha mogut. Aquella, la penúltima. La mà... ha obert els dits, nestic segura.
Els dits sobren lentament, és la neu que floreix com una anemone de mar descolorida.
No mireu. ¿Per què mireu? implora la Yvonne P. amb els ulls ben oberts, clavats en el cadàver que encara viu.
Menjat la sopa diu la Cécile. A elles ja no els falta de res.
Jo també miro. Miro aquell cadàver que es mou i em deixa insensible. Ara sóc una persona gran. Puc mirar els maniquins nus sense que em facin por.
ELS HOMES
Al matí i a la tarda, pel camí dels aiguamolls, ens creuàvem amb columnes dhomes. Els jueus anaven de civil. Esparracats, amb una creu roja pintada de qualsevol manera a lesquena. Com les jueves. Roba informe que se cenyien al cos. Els altres anaven ratllats. Els uniformes suraven damunt de les espatlles magres.
Els planyíem perquè havien de marcar el pas. Nosaltres caminàvem com podíem. El kapo, al capdavant, era gras, anava amb botes i roba dabric. Marcava: Links, Zwei, Drei, Vier. Links. Els homes seguien amb penes i treballs. Portaven galotxes de tela que no sels aguantaven al peu. Ens preguntàvem com podien caminar amb aquelles galotxes. Quan hi havia neu o gel, les duien a la mà.