Per això hem esperat que es fes de dia. Hem esperat que es fes de dia per començar la jornada.
¿Què és més pròxim de leternitat que una jornada? ¿Què és més llarg que una jornada? ¿Com podem saber que passa? Uns terrossos succeeixen a daltres, el solc retrocedeix, les portadores continuen la seva ronda. I els udols, els udols, els udols.
¿Què és més llarg que una jornada? El temps passa perquè a poc a poc la boira sesquinça. Les mans es noten menys entumides. Potser el sol, llunyà, vague. Arrenca de mica en mica pessics de boira. El glaç sestova, sestova i es fon. Aleshores els peus senfonsen en el fang, les galotxes queden cobertes de llot glaçat que arriba fins als turmells. Ens estem immòbils en laiguafang, immòbils en laigua glaçada. Per a les portadores, el munt de terrossos és cada vegada més difícil descalar, humit, relliscós.
És de dia.
Els aiguamolls saclareixen, fan una claror freda i boirosa sota els raigs de sol grocs que perforen la boira.
Els aiguamolls tornen a ser líquids sota el sol que ja ha dissipat tota la boira.
És de dia.
És de dia als aiguamolls on brillen les altes canyes daurades.
És de dia als aiguamolls on sextenuen uns insectes amb ulls esparverats.
El càvec pesa cada cop més.
Les portadores duen la traga cada cop més avall.
És de dia als aiguamolls on moren insectes amb forma humana.
La traga ara és impossible dalçar.
És de dia i així serà fins al final del dia.
La fam. La febre. La set.
És de dia i així serà fins al vespre.
Els ronyons són un bloc de dolor.
És de dia i així serà fins a la nit.
Les mans glaçades, els peus glaçats.
És de dia als aiguamolls on el sol fa guspirejar al lluny formes darbres dins dun sudari de gebre.
És de dia i així serà per tota una eternitat.
*Les tragues, de lalemany trage, són civeres amb nanses. (N. de la T.)
LADÉU
Al migdia les havien fet sortir. De passada, la blockova els arrencava el mocador de cap, labric. Mocadors esparracats, abrics esparracats.
Era un dia dhivern sec i fred. Un daquests dies dhivern que la gent diu: Estaria bé sortir a caminar. Gent. En un altre lloc.
El sòl estava cobert de neu endurida.
Desposseïdes de labric, moltes anaven amb els braços nus. Creuaven els braços i sels fregaven amb les mans primes. Les altres es protegien el cap. No tenien més dun centímetre de pèl, no feia gaire que hi eren. Totes tremolaven.
El pati era massa esquifit per encabir-les, però es comprimien a la part assolellada i apartaven cap a lombra les que agonitzaven. Assegudes a la neu, esperaven. I per la mirada es notava que ja no veien res, res del que les envoltava, res del pati, res de les moribundes i les mortes, res delles mateixes. Eren allà, a la neu, sacsejades per tremolors que no podien reprimir.
De sobte, com responent a un senyal, totes es posaven a udolar. Un udol que sinflava, senlairava, senlairava i seixamplava per damunt dels murs. No eren més que boques que udolaven, que udolaven al cel. Un parterre de boques torçades.
Ludol sesquinçava i enmig del silenci se sentien sanglots aïllats. Sensorraven. Abatudes, resignades, potser. No eren més que ulls enclotats. Un parterre dulls enclotats.
Aviat no podien més dacceptar, de resignar-se. Un udol senlairava, més salvatge, senlairava i sesquinçava, i el silenci tornava a caure amb els sanglots i els ulls enclotats de la desesperació.
En la virolaina de parracs i la multitud de rostres, les que no ploraven ni udolaven havien deixat de tremolar.
I els udols recomençaven.
Res no sentia aquelles crides des de la riba de lhorror. El món saturava lluny daquí. El món que diu: Estaria bé sortir a caminar. Només ho sentien les nostres oïdes i nosaltres ja no érem part dels vius. Esperàvem el nostre torn.
Un darrer silenci dura molta estona. ¿Són totes mortes? No. Són allà. Vençudes i la seva consciència encara refusa, refusa, es tensa, vol protestar, lluitar. Els udols senlairen de nou, senlairen i sinflen i seixamplen. De nou no són més que boques que udolen al cel.
Els silencis i els udols estriaven les hores.
El sol es retirava. Lombra anava omplint tot el pati. Només quedava una filera il·luminada de caps que un últim raig de sol retallava, contorns ossuts deformats pels crits.
Aleshores se sent lestrèpit dels camions que els udols cobreixen a lacte. I quan sobre la porta el pati es torna massa gran. Totes shan aixecat i es comprimeixen contra el mur oposat i, en lespai buit, a la neu bruta, hi ha més cadàvers dels que havíem pogut comptar.
Entren dos presoners. En veurels redoblen els udols. És el kommando del cel.
Armats amb bastons, volen empènyer les dones cap a la porta. Elles no es mouen. Inertes. Després cedeixen. Gairebé sense que les hagin dempentar, sapropen.
El primer camió sha aturat a tocar de la porta.
Un presoner sestà dret dalt del camió, un gegant que duu una jupa amb el coll de pell girat i una gorra dastracan calada fins a les orelles.
(Els del kommando del cel tenen privilegis. Van ben abrigats, satipen. Durant tres mesos. Passat el termini, en vénen daltres que els expedeixen a ells. Cap al cel. Cap al forn. I així cada tres mesos. Són els que socupen de les cambres de gas i les xemeneies.)
A lesquena de la jupa hi duu pintada la creu vermella. Les dones també la duen; cada vegada nhi ha més, de vestits ratllats amb la creu.
Els dos altres empenyen les dones cap a ell. Ell es descorda el cinturó i lagafa ben fort pels extrems, el passa per les aixelles duna dona rere laltra i les carrega. Les llença a la plataforma del camió. Quan elles tornen en si, saixequen. Hi ha reflexos inalterables.
Uf. Uf. Una altra, una altra. Uf. Uf. Una altra.
Treballa ràpid, com algú que se sap la feina, un que vol fer-la cada vegada més bé. El camió està ple. No prou. Amb lesquena, empeny i apila i continua carregant. Les dones queden esclafades les unes contra les altres. Ja no criden, no tremolen.
Quan realment ja no pot afegir-ne cap més, salta a terra, alça labatible, subjecta les cadenetes. Dóna un darrer cop dull a la feina com si fos una feina. Amb la força dels braços, encara natrapa algunes que llença sobre les altres. Les altres les reben al cap, a les espatlles. No criden, no tremolen. Té el carregament llest, puja al costat del xofer. Som-hi! LSS engega.
La Drexler assisteix a la sortida. Amb els punys als malucs, vigila, com un cap que vigila la feina i està satisfet.
Les dones del camió no criden. Massa comprimides, intenten alliberar els braços o el tors. Incomprensible que algú encara alliberi un braç, que encara vulgui incorporar-se.
Una estira el bust molt enrere per damunt de la barana. Dreta. Tensa. Els ulls li espurnegen. Mira la Drexler amb odi, amb menyspreu, un menyspreu que hauria de matar. No ha udolat amb les altres, només la malaltia li beu la cara.
El camió arrenca. La Drexler la segueix amb la mirada.
Quan el camió sallunya, agita la mà en senyal de comiat i riu. Riu. I fa adéu amb la mà molta estona.
El camió arrenca. La Drexler la segueix amb la mirada.
Quan el camió sallunya, agita la mà en senyal de comiat i riu. Riu. I fa adéu amb la mà molta estona.
És la primera vegada que la veiem riure.
Un altre camió satura a la porta del block 25.
Deixo de mirar.
EL RECOMPTE
Quan sallarga és que en passa alguna. Error en el compte o perill. ¿Quina mena de perill? No se sap mai. Un perill.
Sapropa un SS que de seguida reconeixem. El metge. Ràpidament les més fortes es posen al davant, les més blaves es pessiguen les galtes. Ve cap a nosaltres, ens mira. ¿Sap com ens puny la seva mirada?
Passa de llarg.
Tornem a respirar.
Més endavant, satura a les files de les gregues. Pregunta: ¿Quines dones de vint a trenta anys han tingut un fill viu?
Han de renovar els conillets dÍndies del block dexperiments.
Les gregues acaben darribar.
Nosaltres fa massa que hi som. Unes quantes setmanes. Estem massa primes o massa febles perquè ens obrin el ventre.
LA NIT
Els pops ens oprimien amb els seus músculs viscosos i quan aconseguíem alliberar un braç llavors un tentacle sens enroscava al coll, ens comprimia les vèrtebres, les estrenyia fins a fer-les petar, les vèrtebres, la tràquea, lesòfag, la laringe, la faringe i tots els conductes que hi ha al coll, els estrenyia fins a partir-los. Calia alliberar el coll i, per evitar lestrangulament, cedir els braços, les cames, la cintura als tentacles adherents, invasius que es multiplicaven sense fi, que sorgien de tot arreu tan incomptables que tenies la temptació dabandonar la lluita i aquella vigilància extenuant. Els tentacles es desplegaven, desplegaven la seva amenaça. Lamenaça quedava suspesa una bona estona i nosaltres allà, hipnotitzades, incapaces darriscar-nos a esquivar la bèstia que sabraonava, senroscava, senganxava, espremia. Ja anàvem a sucumbir quan de sobte teníem la sensació de despertar-nos. No són pops, és el fang. Nedem pel fang, un fang viscós amb onades inesgotables de tentacles. És un mar de fang per on hem de nedar, nedar per força, nedar fins a esgotar-nos i perdre lalè per treure el cap dels remolins de llot. Ens encongim de fàstic, tenim fang als ulls, al nas, a la boca, ens ofega i agitem els braços per mirar de recuperar lequilibri en aquest fang que ens embolica amb els seus braços de pop. I seria fàcil nedar pel fang si no ens obliguessin a portar tragues plenes de terrossos, tan feixugues que la càrrega tarrossega sense remei cap al fons, és per això que el fang set fica al coll i a les orelles, enganxós, glaçat. Alçar aquestes tragues damunt del cap costa un esforç sobrehumà i la companya del davant senfonsa, desapareix, engolida pel fang. Cal estirar-la, que suri, deixar la traga, impossible desfer-sen, la duem encadenada als canells, tan estretament, tan fort, que ens enfonsem plegades en un cos a cos mortal, lligades luna a laltra per la traga don cauen els terrossos que es barregen amb el fang on bracegem en un darrer intent dalliberarnos i ara la traga està plena dulls i dents, ulls que lluen, dents que riuen i il·luminen el fang com madrèpores fosforescents una aigua espessa, i tots aquests ulls i totes aquestes dents flamegen i vociferen, es claven, mosseguen, es claven, mosseguen, es claven i mosseguen per totes bandes i vociferen schneller, schneller, weiter, weiter i quan donem cops de puny a aquestes cares totes dents i ulls els punys només troben fundes toves, esponges podrides. Volem fugir, nedar fora daquest llim. El fangar està ple com una piscina un migdia destiu i xoquem per totes bandes amb masses fugisseres i olioses que ens impedeixen la retirada, i les espatlles rodolen, es giren, empenten altres espatlles. És un desgavell de cossos, un tumult de braços i cames, i quan per fi creiem tocar una cosa sòlida és que hem topat amb els taulons on dormim i tot sesvaeix en lombra on es mou una cama que és de la Lulu, un braç que és de la Yvonne, un cap contra el meu pit que moprimeix i que és el cap de la Viva, i em desperta la sensació destar arran de labisme, arran del quadrat, a punt de caure al passadís, menfonso en un altre malson, i és que aquella cova plena dombra respirava, respirava i alenava, cada replec estremit per mil somnis dolorosos i més malsons. De lombra es desprèn una ombra que llisca, llisca a terra pel fang i corre cap a la porta de la cova i aquesta ombra en desperta daltres que llisquen i corren i no encerten el camí en la nit, palpen i dubten, es freguen, es parlen amb paraules sense sentit: ¿On tinc les sabates? ¿Ets tu? La disenteria, és el tercer cop que surto. Tornen altres ombres que busquen el seu lloc amb les mans, el lloc del cap palpant un cap, i de tots els pisos pugen malsons que van formant-se en lombra, de tots els pisos pugen planys i gemecs de cossos malferits que lluiten contra el fang, contra les cares de hiena que bramen weiter, weiter perquè aquestes hienes bramen paraules així i no tens més remei que arraulir-te i intentar suscitar un malson suportable, potser el de quan tornes a casa i dius: Sóc jo, he tornat, ¿veieu? i tots els parents que creies corsecats per lànsia es giren de cara a la paret i callen, estranys a força dindiferència. Repeteixes: Sóc jo, aquí em teniu, ara sé que és de veritat, que no estic somiant; he somiat tantes vegades que tornava i després el despertar era horrible, però aquest cop és veritat, és veritat perquè sóc a la cuina, toco laigüera. Ja veus, mamà, sóc jo, i el fred de la pedra em desperta. És un totxo que sha desprès de lenvà que separa el nostre quadrat del veí on dormen i gemeguen altres larves i somien sota les mantes amb què es tapen són sudaris que les tapen perquè són mortes, tant se val si avui o demà, són mortes per a la tornada a la cuina on les espera la mare i et sents caure en un forat dombra, un forat sense fi és el forat de la nit o bé un altre malson, o bé la nostra mort de veritat, i lluitem amb fúria, lluitem. Cal tornar, cal tornar a casa, tornar per tocar amb les mans laigüera de pedra i lluitem contra el vertigen que ens xucla cap al fons del forat de la nit o de la mort, tibem un darrer cop lenergia en un esforç desesperat i ens aferrem al totxo, el totxo fred que estrenyem contra el cor, el totxo que hem arrencat duna pila de totxos cimentats pel glaç, trenquem el glaç amb les ungles, ràpid, ràpid, els bastons i les corretges volen ràpid més ràpid que les ungles sagnen i aquest totxo fred contra el cor el portem a una altra pila, en un seguici llòbrec on totes anem amb un totxo damunt del cor perquè és així que es transporten els totxos aquí, un totxo rere laltre, del matí al vespre, duna pila a una altra pila, del matí al vespre, i no nhi ha prou que tot el dia portis totxos a les obres, també els portes de nit, perquè de nit ens persegueix tot alhora, el fang dels aiguamolls on ens enfonsem, els totxos freds que hem de portar contra el cor, les kapos que bramen i els gossos que caminen pel fang com si fos terra ferma i ens mosseguen a un senyal dels ulls que flamegen en lombra i tenim lalè càlid i humit del gos a la cara i la por ens perleja les temples. I la nit és més esgotadora que el dia, poblada de tos i ranera amb les que agonitzen solitàries, comprimides contra les altres que lluiten amb el fang, els gossos, els totxos i els brams, les que trobarem mortes quan ens despertem lendemà, les que transportarem fins a la porta enmig del fang i deixarem allà, embolicades amb la manta en què han lliurat la vida. I cada morta és tan lleugera i feixuga com les ombres de la nit, lleugera de tan descarnada i feixuga per la suma de patiments que ningú compartirà mai.