Cap de nosaltres tornarà - Charlotte Delbo 5 стр.


Viva, ¿hi sou totes les del vostre grup?

Sí, les vuit.

Aquí al costat ¿hi sou totes?

No. Falta la senyora Brabander.

¿Qui més falta?

La senyora Van der Lee.

Aquí la Marie.

¿I làvia Yvonne?

Pronunciem el nom de les més velles, de les malaltes, les febles.

Sóc aquí respon la veu imperceptible de làvia Yvonne.

Ens tornem a comptar. En falten catorze.

He vist la senyora Brabander quan la Drexler lha enxampada amb el bastó. Ha dit a la seva filla: Corre, fuig. Deixam.

Jo corria, corria sense veure res. Corria, corria sense pensar en res, sense saber que hi havia perill, només tenint-ne una noció vaga i pròxima. Schneller. Schneller. Un moment em vaig mirar la sabata, descordada, sense deixar de córrer. Corria sense notar els cops de bastó i de cinturó que mestabornien. I llavors em van venir ganes de riure. O més aviat, vaig veure un doble meu que tenia ganes de riure. El meu cosí mexplicava que un ànec encara camina després que li tallin el coll. I lànec vinga a córrer amb el cap caigut de manera que no el veu, lànec corria com cap ànec abans que ell, mirant-se la sabata i sense importar-li res més, ara que, sense cap, ja no corria cap perill.

Esperem amb la il·lusió que tornaran les que falten. No tornen. Amb prou feines hi ha inquietud en la nostra espera. Ens mou una segona natura. Podem reconstruir.

Només deixaven passar les joves, ¿saps? Les que corrien bé. Han agafat totes les altres.

Mhauria agradat tant poder estirar lAlice. Lagafava tan fort com podia.

La senyora Brabander corria molt bé.

I una noia deia a la seva germana:

Si tornés a passar, tu no et preocupis per mi. Fuig. Pensa en tu i prou. ¿Mho promets? ¿Mho jures?

Escolta, Hélène, lAlice, amb aquella cama, tampoc hauria resistit gaire més.

I han agafat moltes poloneses.

Feia cara de més vella, la senyora Brabander, amb tantes arrugues.

Ja en parlem en passat.

La filla Brabander, allà dalt, mira igual que la gent que ja no simmuta per res.

Jo em pregunto com pot ser que un ànec corri amb el cap tallat. El fred em paralitzava les cames.

¿Què en faran, delles?

La cap del block, la Magda, una eslovaca, ens fa callar i diu coses que ens tradueix la Marie-Claude: Calen voluntàries. No gaire estona. Les més joves. Imposar cap altre esforç als nostres braços i cames semblava impossible, per petit que fos. Del nostre grup saixeca la Cécile, Ja hi vaig jo, i es calça. Hem danar-hi, saber què passa.

En tornar les dents li espetegaven. Ben bé, com unes castanyetes. Estava glaçada. Plorava. La fregàvem per escalfar-la i aturar aquells tremolors que sens encomanaven, li fèiem preguntes com a una criatura, amb paraules ximples.

Era per recollir les mortes en aquell camp. Les hem hagut de portar al block 25. Nhi havia una de viva, suplicava, sens agafava al coll. Ens la volíem endur quan algú ha cridat: Fugiu, fugiu! No us quedeu davant del 25. Arribarà en Taube i us hi tancarà. Fugiu! Les nostres companyes ja hi són, les que acaben datrapar. Llavors les hem deixat i hem arrencat a córrer. La moribunda se magafava als turmells.

Les catorze van morir. Deien que a lAntoinette la van enviar a la cambra de gas. Algunes van aguantar molt. Sembla ser que la senyora Van der Lee es va tornar boja. La que va trigar més a morir va ser lAlice.

LA CAMA DE LALICE

Un matí, abans del recompte, la jove Simone, que ha anat a les latrines darrere del block 25, en torna tremolant: Allà hi ha la cama de lAlice. Veniu-ho a veure.

És un paller de cadàvers ben apilats com un paller de debò al clar de lluna enmig de la neu i la nit. Però nosaltres els mirem sense por. Sabem que els límits del suportable són a tocar i ens prohibim cedir.

Estirada enmig de la neu, la cama de lAlice és viva i sensible. Es deu haver desprès de lAlice morta.

Nosaltres hi anàvem expressament a veure si encara hi era i cada vegada era insofrible. LAlice abandonada morint-se enmig de la neu. LAlice, a qui no ens podíem apropar perquè una mena de feblesa ens clavava a terra. LAlice morint-se tota sola i sense cridar ningú.

Feia setmanes que lAlice era morta i la cama artificial continuava allà a la neu. Després va tornar a nevar. La cama va quedar coberta. Va reaparèixer enmig del fang. Aquella cama enmig del fang. La cama de lAlice extremitat viva enmig del fang.

La vam veure molt de temps. Un dia ja no hi era. Algú la devia agafar per fer foc. Segurament una gitana, ningú més hauria tingut estómac per fer-ho.

LA STÉNIA

Aquest vespre no pot dormir ningú.

El vent bufa i xiula i gemega. És un gemec que puja dels aiguamolls, un plany que creix, creix i esclata i es dissol en un silenci de calfred, un altre plany que creix, creix i esclata i sapaga.

No pot dormir ningú.

I enmig del silenci, entre els planys del vent, raneres. Primer ofegades, després nítides, després tan i tan fortes que lorella que vol saber don vénen encara les sent quan regolfa el vent.

No pot dormir ningú.

No pot dormir la Sténia, la blockova. Surt del seu dormitori, un recambró a lentrada del block. Lespelma forada el passadís fosc entre les caselles on estem estirades luna damunt de laltra. La Sténia espera que amaini el fibló i crida en el silenci on salcen raneres: ¿Qui és que fa soroll? Silenci! Les raneres continuen. La Sténia crida: Silenci! i la que agonitza no ho sent. Silenci! Les raneres omplen tot el silenci entre les onades de vent, omplen tota la foscor de la nit.

La Sténia alça lespelma, satansa a les raneres, identifica la que es mor i ordena que la baixin. Les companyes de la moribunda la porten a fora mentre la Sténia les pega. Lestiren al peu de la paret, tan suaument com poden, i tornen a dins a estirar-se altra vegada.

La llum de la Sténia sallunya, desapareix. Ràfegues de vent i de pluja sabaten sobre el teulat com si anessin a ensorrar-lo.

A la barraca no pot dormir ningú.

coberta daiguamolls

de vagonetes

de grava per a les vagonetes

de pics i pales per als aiguamolls

una plana

coberta dhomes i dones

per a les pales les vagonetes i els aiguamolls

una plana

de fred i febre

de fred i febre

per a homes i dones

que lluiten

i agonitzen

EL DIA

Els aiguamolls. La plana coberta daiguamolls. Aiguamolls fins a linfinit. La plana glaçada fins a linfinit.

Només parem atenció als nostres peus. Caminar en files produeix una mena dobsessió. Sempre mires els peus de qui tens al davant. Tens aquests peus que avancen feixucs, avancen al teu davant, aquests peus que evites i que no atrapes mai, aquests peus que sempre van davant dels teus, sempre, fins i tot de nit en un malson ple de trepigs, aquests peus que et fascinen tant que els veuries ni que fossis a primera fila, aquests peus que sarrosseguen o ensopeguen, que avancen. Que avancen amb el seu soroll desigual, el seu pas desbaratat. I si vas darrere duna que va descalça perquè li han robat les sabates, aquests peus que van nus pel gel o pel fang, aquests peus nus, nus per la neu, aquests peus torturats que voldries no veure mai més, aquests peus llastimosos que tens por de trepitjar, et turmenten fins al desfici. De vegades se surt una galotxa dun peu, sencalla al teu davant, et molesta com una mosca a lestiu. No tatures per aquesta galotxa que una altra sajup a recollir. Cal caminar. Camines. I passes la ressagada que ha quedat fora de la fila i es veu expulsada cap al voral, que corre per recuperar el seu lloc i ja no veu les seves companyes engolides per la marea de les altres i busca els peus amb la mirada perquè sap identificar-les pel calçat. Camines. Camines per la carretera llisa com una sala de patinatge, o enganxosa de fang. De fang argilós on senganxen les soles. Camines. Camines cap als aiguamolls submergits en la boira. Camines sense veure res, amb els ulls clavats en els peus que caminen al teu davant. Camines. Camines per la plana coberta daiguamolls. Aiguamolls fins a lhoritzó. Per la plana sense ribes, la plana glaçada. Camines.

Caminem des que sha fet de dia.

Hi ha un moment en què el fred que cala els ossos és més humit, més cru. El cel clareja. És de dia. Diuen que és de dia.

Havíem esperat que es fes de dia per sortir. Cada dia esperàvem que es fes de dia per sortir. No podíem sortir abans que claregés, abans que els sentinelles de les torres poguessin disparar contra les fugitives. A ningú li passava pel cap la idea de fugir. Has destar fort per voler escapar-te. Estar segur de comptar amb tots els teus músculs i tots els teus sentits. A ningú se li acudia fugir.

Era de dia. Es formaven les columnes. Ens deixàvem conduir cap a qualsevol. La nostra única preocupació era que no ens separessin, per això ens aferràvem les unes a les altres.

Un cop formades les columnes, encara havíem desperar una bona estona. Milers de dones triguen una bona estona a sortir, de cinc en cinc, comptades en passar. Passar la porta feia anar dret. Passar davant dels ulls de la Drexler, den Taube, davant dels ulls de tants escrutadors, atrets per un coll mal cordat, un botó caigut, unes mans que pengen de qualsevol manera, un número poc visible. Davant de la barraca del control, una SS tocava amb el bastó la primera de cada filera i comptava: fünfzehn, zwanzig, i així fins a cent, fins a dos-cents, segons la importància del kommando. Quan acabava de desfilar, dos SS, cadascun amb el seu gos, tancaven la marxa. Anella rere anella, el camp buidava a la llum del dia els budells de la nit.

Giràvem a mà dreta o esquerra. A mà dreta cap als aiguamolls. A mà esquerra cap a les cases per demolir, les vagonetes per carregar i empènyer. Durant setmanes vaig covar el desig que giréssim a mà dreta perquè aleshores travessàvem un rierol on podia agafar una mica daigua per beure. Durant setmanes vaig tenir set. Normalment anàvem cap als aiguamolls.

Enfilàvem la carretera. La disciplina satenuava. Ens podíem agafar de bracet per ajudar-nos a caminar, apujar-nos el coll, enfonsar les mans a les mànigues. La columna sestirava per la carretera.

Avui la carretera està coberta de gel, polida com un mirall. Rellisquem amb el gel. Caiem. La columna avança. Nhi ha que gairebé les has darrossegar, ja no poden caminar de tan inflades que tenen les cames. La columna va avançant. Arribem a un altre revolt, temut perquè allà gira el vent. Bufa de cara, afilat, gèlid. La proximitat dels aiguamolls es nota per la boira. Caminem enmig duna boira que no ens deixa veure res. No hi ha res per veure. Aiguamolls fins a linfinit, la plana submergida en la boira. La plana embolicada en cotó fluix glaçat.

Estem en marxa. Només parem atenció als peus, caminem. Des que ha començat a despuntar el dia, caminem.

Caminem.

Quan alentim la marxa, els SS de la rereguarda atien els seus gossos.

Caminem.

Per la plana glaçada, caminem.

A la vora dels aiguamolls, la columna satura.

Amb lestri a la mà, baixem als aiguamolls. Ens enfonsem en la boira més densa dels aiguamolls. No veiem res a un pam de distància. Llisquem dins uns sots, uns fossats. Els SS bramen. Ferms dins de les seves botes, van i vénen i fan córrer. Delimiten el quadrat que sha de treballar. Cal reprendre la feina al tall fet pels càvecs el dia abans. Seguint una ratlla amb les puntes perdudes en la boira, com tot dinsectes sobre fons blanc, insectes miserables i desvalguts, les dones ocupen el seu lloc, corben lesquena. Tot brama. Els SS, les anweiserines, els kapos. Hem de clavar el càvec en el glaç, atacar la terra, arrencar-ne terrossos, posar-los en una traga que dues dones posen a la vora del solc obert pels càvecs. Quan la traga és plena, sen tornen. Caminen dolorosament, amb les espatlles escorxades per la càrrega. Van a buidar la traga dalt duna muntanya de terrossos que escalen ensopegant i caient. Les portadores fan una ronda ininterrompuda que escora, es redreça, es vincla sota el pes, bolca la traga al capdamunt de la pila i torna a col·locar-se davant duna dona que cava. Al llarg de tot el trajecte, plouen cops de bastó al clatell, cops de vara a les temples, cops de corretja als ronyons. Els udols. Els udols. Els udols fins al confins invisibles dels aiguamolls. No són els insectes que udolen. Els insectes són muts.

A les cavadores, els cops els vénen per darrere. Són tres fúries que van i vénen i ho piquen tot al seu pas, sense aturar-se ni un instant, cridant, cridant sempre les mateixes paraules, les mateixes injúries repetides en aquesta llengua incomprensible, picant per torns, amb tota la força, preferiblement les de sempre, aquelles en qui shan fixat, aquesta perquè és menuda i amb prou feines aixeca el càvec, aquella perquè és alta i les desafia amb lalçada, aquella altra perquè li sagnen els penellons de les mans. Els SS, apartats, han fet un foc de rama. Sescalfen. Els seus gossos també. Quan els udols arriben al paroxisme shi fiquen, bramen i també piquen. Sense saber-ne res. Perquè sí. A cops de peu. A cops de puny. Aleshores es fa un silenci sobre els aiguamolls, com si la boira sespesseís i ofegués el soroll. Fins que els udols perforen de nou el silenci.

Назад Дальше