La casa de Club Editor té quatre personatges. Un obre els porticons, laltre guaita a la porta, el tercer cuina i el quart llegeix. Vosaltres també podeu passar duna habitació a laltra a través del nostre catàleg. Obriu els nostres llibres, guaiteu-nos a les xarxes, i veureu que els nostres autors són els habitants duna casa. La vostra, si ho desitgeu.
https://www.facebook.com/ClubEditor/
https://www.instagram.com/elclubeditor/
https://twitter.com/mariabohigassal/
www.clubeditor.cat
Víctor Català
La infanticida
seguida de
Nou contes de foc i de sang
Selecció i postfaci de Lluïsa Julià
Edició dels textos a cura de Blanca Llum Vidal
La infanticida i Nou contes de foc i de sang 1ª edició: abril del 2017
© 2017, hereus de Caterina Albert, pels textos de Víctor Català
© 2017, Lluïsa Julià, pel postfaci
© 2017, Club Editor 1959, S.L.U, per aquesta edició
Carrer Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
www.clubeditor.cat
Il·lustració de coberta: Ferran Aguiló, Boca (2005)
Disseny: Ángel Uzkiano
Producció de lebook: booqlab
Tots els drets reservats.
Prohibida tota forma de còpia.
TAULA
De foc i de sang
La infanticida (monòleg dramàtic)
La vella
Lexplosió
Ànimes mudes
Lamoreta den Piu
La Mare Balena
La cotilla de domàs groc
La jove
Lenín
Després de lamor
Postfaci de Lluïsa Julià
Selecció descrits autobiogràfics i de reflexió artística
Comentari dels textos daquest volum
Nota a ledició
LA INFANTICIDA
Monòleg dramàtic en vers [1898]
PERSONATGE ÚNIC: La Nela
Celda pobra dun manicomi; al fons, porta barrotada de ferro, que dóna a un corredor emblanquinat. En langle de la dreta, el llit; escampats per lescena, els objectes necessaris i usuals en semblants llocs. Asseguda al llit, la NELA, arrupida, el cap entre les mans i els dits crispats en la cabellera revolta. Duu camisa de drap de casa, escotada i rogenca, amb arrugues al volt del coll i amb les mànigues fins al colze, com les que usaven les pageses de cinquanta anys enrera; faldilles velles i curtetes de blavets; cotilla de setí groc fosc, que serveix de gipó i, si es vol, un mig mocador tirat al coll. Va a peu nu. És jove, està esgrogueïda i té lesguard extraviat, de boja. Tant en la disposició de lescena com en tot lo relatiu al personatge deu imperar el més absolut realisme. Si per a major efecte es creu convenient, durant la representació del monòleg poden passar pel fons, de tant en tant, algunes persones, com empleats del manicomi, visitants, etc., que fins poden aturar-se per un moment, silenciosos, a mirar a lescena de la reixa estant. En llevar-se la cortina, la NELA està durant uns instants en la posició esmentada; després saixeca, pertorbada, fregant-se els ulls i baixa lentament a primer terme, mirant amb rancúnia el públic. Es mourà, alçant-se, asseient-se, passejant, ad libitum, de manera que no resulti monòton ni pesat el monòleg.
Tinguis en compte que la NELA no és un ésser pervers, sinó una dona encegada per una passió; que obrà, no per sa lliure voluntat, sinó empesa per les circumstàncies i amb lesperit empresonat entre dues paral·leles inflexibles: lamor a Reiner i lamenaça de son pare; aquell, empenyent-la cap a la culpa, laltre, mostrant-li el càstig; les dues, de concert, duent-la a la follia.
¿Què hi fa, aquí, tanta gent?... Ja mho pensava...
Sempre, sempre el mateix!... Podien dir-me
que un cop ja fos a dins daquesta casa
ningú més me veuria... Era mentida...
Tots me van enganyar, tots, tots, a posta;
i don Jaume el primer, el fill de lamo.
Aquí també, com allà dalt, me miren
i em pregunten, perseguint-me sempre...
I fins sen riuen... Maleïts!... Ah, lhora
(Mostrant els punys amb ràbia.)
que jo pugui fugir i a clar de lluna,
camps a través, a la masia anar-men...
(Amb sobtat esglai.)
¿A la masia?... Ah, no, no!... Hi ha el pare
que em caça arreu per degollar-me... Un dia...
(Amb veu baixa i aterroritzada.)
ja va mostrar-me aquella falç retorta,
més relluenta que un mirall de plata
i més fina de tall que una vimella...
Va agafar-me dun braç amb dits de ferro,
i fent-la llampegar davant mon rostre,
«te la pots mirar bé», va dir, «la guardo
per tallar-te en rodó aqueix cap de bruixa
el dia que mafrontis i rebaixis...
Mira-la bé, gossa bordella, i pensa
que encara tinc delit, i ella no és gansa!»...
I guaitant-me al gairell, tal com solia
dun temps ençà, me rebotà per terra
i anà a la mola i... lesmolà dun aire!...
(Escarnint la fressa desmolar, horripilada.)
Cada xiiist!... xiiist!... me resseguia lànima,
de viu en viu el moll de los fonent-me...
(Amb espant, abaixant la veu.)
Mes... ja no hi era a temps... Ja feia dies
que havia entrat per la païssa laltre,
i que a la gola i al barranc ens vèiem
mentre pare i germans tranquils dormien...
(Pausa breu; després, animada.)
Quan acabaven de passar el rosari
els donava el sopar tot de seguida;
i com que estaven fadigats de raure
amb la mola o el magall de primera hora,
amb lúltim mos cap a la cambra anaven
i sadormien com infants de cria...
En oir sos rumflets, bona i descalça,
passava pel celler, a les palpentes,
atravessava per la cort dels poltres,
dava la volta al nyoc i a la porxada,
i aconseguida i tot pel gos de presa
que com anyell pertot arreu seguia,
entrava a lhort i respirava alegre...
La celístia molts cops menlluernava
amb son pipellejar; i el cel, dirias
un camp sembrat desquerdissets de vidre...
(Amb deliqui.)
Feia una fresca i quietud més dolces!...
Si nhi havia malgastat, destona,
sota la parra o el magraner!... Mes, laltre
mesperava allà prop, braços estesos
i un petó, i cent, i mil, a flor de llavi
per desgranar-los tots damunt mon rostre
tantost mhi arrimés... I jo em delia,
tremolosa de por de no trobar-lo...
I a peu descalç, trescant com cabra daina
per sobre lherba, de rosada humida,
collia al pas un gessamí, una rosa,
per dur-ho an ell, a mon Reiner... Quina ànsia,
si en fer la senya amb un xiulet de merla
a laltra banda del barranc no oïa
una altra merla contestar joiosa!
Ja no corria, que volava, llesta
com si em xuclés de part dallà la vida...
I... ans dadonar-men, me sentia presa
en uns braços ferrenys i alhora trèmuls,
i amb mil petons al clot del coll i als llavis
i envolta en son alè, que mabrusava,
com ovella fiblada defallia...
(Pausa breu.)
I tornava a aquest món... no sé a quina hora...
quan Déu volia o quan... volia laltre...
perquè jo no era jo... feia sos gustos,
puix era amo de mi... Si jo el volia
més que a tot lo del món!... Que abans de veurel
semblava una bèstia salvatgina:
escopia a tothom, tirava coces,
vivia entre els garrins, en les estables,
i ni sabia enraonar... Mon pare,
poc ne feia cabal, de la mossota;
altra feina tenia amb molí i terres!
I ell... mho va ensenyar tot... Primer, de modos,
després, de ser endreçada i curiosa...
que, en dos mesos només, va capgirar-me
que la gent del veïnat no em coneixia.
I encar no ho sé, com vaig poder agradar-li!
No semblava sinó que a cau dorella
me deia Déu tot lo que fer calia...
(Pausa breu.)
De cap a cap, tota la vida entera
per mon desig, fóra una nit de lluna,
que sols de nit mera possible veurel...
No sabia deixar-lo!... Me semblava
que per sempre, en anar-men, el perdria...
Tan llarg un jorn de sol a sol sem feia
sens ell... Vint-i-quatre hores sense besos!...
Vint-i-quatre hores sens sentir sa galta
entre mos pits encloterar-se, dolça,
i ses parpelles no aclucar amb mos llavis!...
I encar volien que el deixés per sempre!
Cert dia algú li va xerrar a mon pare
que em feia amb un senyor... Algú seria
que no va estimar mai... Una animeta
seca com un buscall i que a hores dara
deu cremar a linfern per la seva obra...
Perquè el mal que va fer!... Des daquell dia
mon pare semblà foll, guaitant-me sempre
mateix que un mal esprit, sempre grunyint-me.
Mentre a la mula i a la vaca cega
com a filles tractava amanyaguides,
tracte de mula o verra a mi em donava.
¿I tot per què?... Doncs, sols perquè laltre era
un senyor!... Veus aquí la seva dèria!...
Com si fos, ser senyor, pecat dels grossos,
duna mena de gent esperitada
de qui sha de fugir com del dimoni...
I el dimoni, talment, devia ésser
el meu Reiner segons el dir del pare...
Mes jo mai he sabut per què el temia!...
que ell valia molt més que els altres homes,
i era ardit i valent que dava enveja,
i caçava millor que el gran de casa,
i ballava amb més aire que cap jove
de cinc hores o sis a la rodona...
que prou que vaig guaitar-lo aquella vetlla
que va fer un sarau la baronessa
amb tota aquella gent de Barcelona
que lestiuada van passar al poble...
Ell ballà tots els balls... De part de fora
prou mel mirava jo... i amb tal família,
que no podia respirar ni fúger!...
Sinó que ell, lendemà, ja va contar-mho;
que tot fou compromís, que savorria,
que enyorava el barranc, la pobra Nela...
I jo hauria jurat, mentre dansava,
que ho feia ben a gust... Si era més ximple!
(Pausa.)
I després, ¿ben plantat?... Més que el vicari,
aquell vicari que pel poble deien
que semblava Jesús... Doncs, ¿i bon home?...
Senyor; si ho era més!... Jo pla ho sabia,
que em donaven, molts cops, sense voler-ho,
mitges temptacions dagenollar-me
i poc a poc resar-li parenostres
com al Sant Crist de la capella fonda!...
Semblava... ¿què us diré?... Semblava un home
diferent de tothom, duna altra mena,
no sé com... fet de coses delicades...
que dava un bo destar-hi prop... Xuclava
lenteniment i el cor amb les ninetes
talment com si fes beure seguitori...
I un li dava de grat lo que volia
fins ans que ho demanés... i ell ho pagava
amb abraçades i petons i festes
que valien molt més que camps i vinyes,
puix mataven de goig i retornaven...
Si tardava a venir i jo li ho deia,
mestroncava la queixa a flor de llavi
i em resava a lorella lletanies
en una llengua que no sé quina era...
La més dolça, ben cert, de les que es parlen...
La llengua que no saben els pagesos,
puix a dins del molí mai lhe sentida,
i això que el pare diu que shi ajusten
tots els millors hereus de lencontrada.
(Amb mofa i desdeny.)
Tots els millors hereus!... Deixeu-me riure!
Tots els millors hereus... Fadrins de poble
amb el xavo, el clavell rera lorella,
el cigaló pudent sempre a la boca,
la camisa confosa i destenyida
i els braços plens de pèls... Galants persones!...
Me feien sobrecor... Si sacostaven
era per dir amb renecs i coses lletges:
«Si aniràs el diumenge a ballar a lera,
a fora, amb el jovent o a jugar a cartes...»
I contaven foteses, presumint-se,
mirant-me dalt a baix amb aires damo,
rublerts de vanitat, els ulls mig closos,
igual, igual, que donya Restituta,
lesllanguida senyora baronessa...
¿I per fer-me una festa?... Ja se sabia!