Me clavaven pessic o garrotada,
que perdia, molts cops, el món de veure...
(Amb ira i fàstic.)
I aqueixos sí, que esqueien al meu pare!
Fins li feia, més dun, peça per gendre...
¿Però a mi!?... Déu me guardi daquells homes,
amb tuf de gos de la suor covada,
després de veure an ell, net com un lliri,
flairant a gessamins i mareselva,
i a cent altres olors desconegudes
dhome ric, de ciutat, de casa bona...
Ves quin feia el goig dell!... Quin me daria
el pler que sobre de son pit trobava,
sentint que poc a poc perdia lesma
i mofegava dolçament, com dintre
dun jardí esclatat al clar de lluna!...
(Dolçament, amb èxtasi.)
Oh, Reiner, Reiner meu!... Clau de ma vida,
¿per què no em véns a veure?... Jo tenyoro...
Estic sola, Reiner... tota soleta,
de dia i nit a dins daquesta cambra
esperant els teus braços que mestrenyin
(Abraçant-se fortament a si mateixa.)
així, sobre ton cor, com altres voltes...
(Deixant caure els braços amb tristesa.)
¿Veus?... Això no és allò... Jo no sé fer-ho...
(Pessigant-sels amb ràbia.)
Semblen braços de pols, aquests meus braços!...
No me donen cap goig ni cap tortura;
no em fan perdre lalè ni mesparveren!...
(Exaltant-se gradualment i com parlant a algú que veiés.)
Reiner! Oh, Reiner meu!... Jo vull que vingues,
de seguida, a linstant, que jo et vull veure!...
¿Que no escoltes, Reiner?... Que no tinc ganes
de menjar res; mes de tos besos, sempre!...
I ten guardo aquí dins, entre mos llavis
a milions, per fer-ten a tothora,
durant anys i més anys, fins que el món fini...
I que no els puc aguantar més... tots volen
fugir a córrer món per assolir-te,
mes jo no ho vull, que ni tan sols mos besos
han de ser ans que jo... que sóc gelosa
i te vull més que tot, i sempre, sempre!...
¿Oi que tan punt enllestiràs la feina
me vindràs a cercar?... Si tu sabies
les coses que he passat dençà que ets fora!
¿Saps, quan ten vas anar?... ¿La nit aquella
que nos vam despedir en la païssa?...
Tu em tenies als braços i em juraves,
consolant-me amb petons, laigua bevent-te
que de mos ulls, com duna font, corria,
que et mancaven només dos o tres mesos,
per donar fi als estudis... i un cop fossen
tots acabats, com un llampec, al poble
tornaries, rabent, per no deixar-me...
¿Ten recordes, Reiner, que jo, llavores,
abraçant-te ben fort i a cau dorella,
te vaig dir, poc a poc, que ni em senties:
«Ai, Reiner del meu cor!... Jo em penso... em penso
que hi haurà alguna... cosa»?... Tu em miraves,
així, tot encantat... duna manera
que em va fer riure sense tenín ganes.
Que plaga! De primer, no mentenies;
després, sí. Tant se val!... ¿No ten recordes,
de què vull dir?...
(Amb sobtat esglai.)
Doncs... era cert!... Bé massa!
Des daquell jorn, quin trencacor! Quin viure!...
Que em miressin només, tornava roja,
que semblaven caliu les meves galtes...
Me temia que tots ho descobrissin
amb els aires tan sols...
(Pausa breu.)
Un dia, el pare,
me mirà fit a fit... «¿Per què no menges?...
No fas més que escopir»... «Perquè una mosca
mha caigut dins del plat»... Era mentida,
mes tota jo mhavia quedat erta
amb aquella mirada i la pregunta...
I encara més... quan veig que el pare salça
i despenja la falç... i se la mira...
Ai, Déu meu, quina por!... Ja em semblava
sentir el zast! aquí...
(Fent, aterroritzada, acció de degollar-se.)
Que ho va prometre,
i no és home que trenqui la paraula;
que el seu geni, ja el sé... Mhauria morta
al bell punt de saber... i, si no merro,
ja ho va mig sospitar aquella vetlla...
I jo, pobra de mi, ¿com arreglar-me
perquè mai se veiés?... Si era impossible!...
Si anava passant temps!... Com fet a posta,
quan a tu tesperava, els dies eren
llargs, tan i tan rellargs, que em consumien,
no sacabaven mai!... Després, que hauria
volgut que cada jorn fos un quinquenni,
en un tancar i badar dulls passaven...
I amatent, amatent, venia lhora...
¿Com ho havia de fer, tota soleta,
desemparada, sense tu ni mare,
i veient sempre relluir en la fosca,
rera la porta, aquella falç torcida
que em volia segar la gargamella?...
Déu meu, aquella falç! Quina basarda!
Per més que no volgués, fins a ulls closos,
la veia llampegar aquí dedintre...
(Per son front. I ara, amb terror concentrat i a baixa veu.)
I... encar ara, lhi veig!... fins quan madormo!...
(Pausa.)
Vet aquí que el Ciset, el mosso, un dia,
jo el sento que conversa amb la del Tano,
que vingué a moldre blat... I ella li deia:
«¿No repares, Ciset, que la minyona
sha posat, que en poc temps, peta de grassa?»...
I ell, el mosso, en oir-la, vinga riure,
amb un riure de llop que esfereïa.
«¿De què ten rius?», li va preguntar ella.
«De res, Tana, de res... Que abans de gaire
nhem de veure una que anirà als romanços...
Lo que és jo, al cap del mes, demano el compte
i ja mhauran vist prou aquestes terres,
que amb la justícia no magrada raure-hi»...
Ella, la dona, no el va pas entendre,
mes jo sí, tot seguit... que la fiblada
me punyí al mig del cor com una agulla...
Ja ho sabia, en Ciset... Quina vergonya!
A no trigar, també ho sabria el pare
i els germans i els veïns i tot el poble...
Quin rum-rum, el jovent, a la taverna!
(Pausa breu; avergonyida.)
I mentrestant, Reiner, tu no venies,
i ja havien passat... més de set mesos...
Jo et volia enviar lo que em passava,
mes, ai, pobra de mi! no sé de lletra
i fer escriure a algú més, crida de nunci!...
Si thagués vist a prop, era altra cosa;
hauria pres coratge de seguida;
mes, tota sola, me tornava lera.
Sentia grans desigs de fer-ne una...
O tirar-me a la bassa, o bé del sostre
penjar-me amb un llibant... Mes, quina ràbia!
A totes hores, al molí hi havia
un formiguer de gent... Fins a les tantes
molíem blat, que era lanyada bona...
Jo em moria dangúnia... Els sacs més grossos,
des de lestenedor, sobre lespatlla...
Les cames me fallaven...
(Amb ràbia.)
Jo, amunt sempre!
A veure si el dimoni se menduia...
i el dimoni, per ço, com si tal cosa!
No hi va valer estrenyem la cotilla
fins a gitar i tot sang per la boca;
no hi va valer clavar-me garrotades
com el pare a la mula... Estava llesta!
No hi havia remei!... Tot se sabria
i la falç, a linstant...
(Horroritzada.)
la seva tasca!...
(Pausa breu; després, amb espant i angoixa creixents.)
I, al fi... lhora arribà... Una vetllada...
ja el molí no podia emprendre feina,
que en sobrava per més de quinze dies...
El pare, el mosso i els germans estaven
que no podien més; drets sadormien,
que portaven, ja tots, tres nits de vetlla...
I la mola, per ço, que no saturi,
que sha dacontentar a la parròquia,
tant si es pot com si no... El pare, a taula,
que diu així mateix: «Maliat siga!
He dit a no sé quants que demanessin
per tirar avant la feina i, mans besades,
que ho daria de grat; i tots responen
que ara van rebentats; que és impossible»...
«I jo estic ben llassat!», el noi mormola;
i en Ciset i lhereu: «Pitjor nosaltres!»
Jo que llavors, tot tremolant, poruga,
al pare, així li dic, sense guaitar-lo:
«Si vós voleu... jo la faré, la feina»...
I el pare gira el cap. «¿Tu, tota sola?»...
«Tinc prou braó... millor ajuda vaga.»
«De valenta, si vols... mes...», diu el pare,
ja mig temptat de reposar una mica.
Jo que, en un salt, encenc els llums i, arri!
té, té i té!... Al llit tothom!... «Cap a les dues
vine a cridar... tota la nit, no hi passo»,
torna el pare, i jo: «Au, aneu... aneus-en!»...
I sen van anar tots... Ai, ja calia!
que estones ha que em mossegava els llavis
per no llançar els xiscles que a la gola
muntaven ofegant-me... Quin suplici!...
I aní a les moles... quasi arrossegant-me...
i allà...
(Amb horror, parlant lentament i com si veiés coses esfereïdores.)
Allà... va ser... Rodant, les moles
ofegaren els crits... I que patia!
Que patia, Reiner, tota soleta!...
Soleta, no... després... que ja era nada...
Era petita així, com una nina...
i amb una caroneta més bufona!
Els ulls aclucadets, la boca oberta...
Me la vaig estimar tot de seguida!
Tant que em va fer patir, i no em recava,
no em recava ni gens, pobra menuda!
Semblava que feia anys que la tenia,
que la tindria sempre més... Sí, sempre!...
(Tot això amb tendresa, com afalagada pel record; dací al final, amb angoixa creixent, amb terror, amb desvari, segons ho vagin indicant les paraules i situació.)
Pobra filla del cor!...
(Escoltant, esglaiada, de sobte.)
¿Sentiu la mola!?
Va rodant, va rodant, com... aquell dia...
(Corrent, agitada, duna banda a laltra.)
Oh, Verge Santa del Remei!... Que pari
aquest rodar, o feu-me tornar sorda!...
Que també mon cervell, balla que balla
aquí dedins al punt que sent la fressa...
(Pausa. Després, girant-se ràpidament i com responent a algú.)
¿Que com va ser?...
(Amb dolor.)
Oh, no!... No em feu dir-ho!...
que sento fred... i por... Jo... no ho volia...
Si ni ho sé... com va ser... De tan contenta,
quan vaig veure la nena, labraçava
i a petons, a petons, lhauria fosa,
que mai més acabava datipar-men...
I tant vaig masegar-la, que la nena,
heus aquí que, de cop, la cara arrufa
i arrenca el plor... Un espinguet!... Jo em quedo
lo mateix que el Sant Just de pedra marbre...
I la nena, quins crits!... Semblava folla...
Jo, desglaiada fins perdia lesma...
quant a dalt... quin espant!... Sento que es tiren
a baix del llit i cops de peus descalços...
Era el pare; segur!... Verge Maria!
¿Com ho havia de fer, jo pecadora?
Eren passos rabents... cap a lescala...
I... no sé... què passà... La falç vaig veure
relluir, tot de cop... aquí dedintre...
(Per son cap.)
i maixeco dun bot... La nena... hi torna...
jo, li tapo la boca... mes... no calla...
i el pare... que està prop... Jo... esmaperduda,
corro cap a... la mola... i... mare meva!...
(Amb pregon terror, arrupint-se tota i fent acció de llançar un objecte.)
Quin xerric que va fer!... Com... una coca!...
I encara llançà un crit!... Un crit!... Deixeu-me!...
(Regirant-se violentament duna banda a laltra, com per lliurar-se dalgú que la subjectés.)
Que no vull dir res més!... Pareu la mola,
que el dimoni la roda... per matar-me...
El pare... no el va ser... No ho sé... qui era...
que va entrar... allà dins... No men recordo...
Molta gent... molta gent... Tots me guaitaven,
amb uns ulls més badats!... Com unes òlibes...
Mes el pare... res sap... Que no us escapi...
Calleu tots... calleu tots... que si ho sabia,
dun cop de falç... la meva testa a terra.
(Amb viva angoixa, suplicant.)
No li digueu, per mor de Déu, al pare!...
De la nena, ni un piu... que no ho sospiti...
que per ço me nhe anat de casa meva
i mestic aquí dins... perquè no em trobi...
Que don Jaume ho va dir... el fill de lamo...
Fins que vinga en Reiner... i anem a França...
(Anant arrupint-se en un racó i baixant gradualment la veu.)
Lluny del pare... i la falç... i aquella... mola...
que no vull... que mesclafi... cap més... nena...
(Al final, perceptible amb prou feina. Diu els darrers versos amb la mirada clavada en lespai, com embadalida. La cortina ha començat a baixar durant el penúltim, fins a metre i mig del sòl, i a la darrera paraula cau de cop.)
18 de gener de 1898
LA VELLA
[De Drames rurals, 1902]
Lhavien treta al porxo, com de costum, i lhereu se nhavia anat a la batuda, la jove a lhort amb el menut a braç, la mossa gran a costura i el bordegassot i laltra nena, lun a jugar a boles a lera den Rostoll, al capdavall del poble, i laltra a engegar les oques i ànecs vora el riuet. En la casa no hi quedaven més que la vaca prenys, dins de la cort, fosca i plena de teranyines, el garrí modegant en el raconot de sota lescala, les gallines escarbatant la ruda i el donzell en el pati, i la padrina a dalt, al porxo, entremig de canyissos de figues seques, esteses de fesoles grauades, penjolls de tomates, panotxes de blat de moro i enfilades dorellanes. Als peus hi tenia la basseta del menut amb el coixinet despart, podrit dels orins, i les baietes del bressol, negres de mosques i llançant un tuf inaguantable.