La padrina, amb els ullets grisos fora del cap, fent un esforç suprem, se posà en peu; son cos balandrejà endavant i endarrera, i després quedà immòbil, en perfecte equilibri, sobre ses cames testes, enrampades. El fum la cegava, i lofegava la gran pudor de cremat. En aquell moment, una ratxa tèbia, una ratxa de vent que en les eres fou rebuda amb crits i salts dalegria, regolfant per tota la casa, bufà en el braser abrandat i expel·lí amb violència, pel finestró, una pluja menuda de palla cremada que volà en totes direccions, omplint els ulls de la padrina de volves negres i coentes; un tro rogallós, un gran bramul de monstre enfadat, roncà llargament sota el trespol, que trepidà amb trepidació tan forta que semblava que anés a esfondrar-se de seguida. La pobra vella, perduda la raó, donà una envestida per a fugir. Les cames restaren com clavades, i el cos caigué de tot son aire endavant. Com no podia emparar-se amb els braços, petà pesadament de cara a terra... Un borboll de sang envermellí les rajoles, i un tros de dent, trencada ran de geniva, se li encastà en la llengua.
Ni menys va fer moviment: estava mig estabornida. Mes encara percebé una veu de dona, neta, clara, vibrant, que cridava no gaire lluny amb esgarip desglai:
Foc!... Foc a cal Manyo!
Encara sentí que li queien sobre el cap, com un ruixat de pedres, les campanades barroeres de la parròquia cridant gent a la desesperada; encara tornà a retrunyir-li sota della el room-room! de la fogaina, una fressa i remenament sord, com si la casa tingués mal de ventre... fins que, de sobte, li semblà a la padrina que se li trencava la trinxa de les faldilles, que algú la desfeia duna faixa que lestrenyia; li semblà que el cap se li tornava buit i lleuger com un cascavell, i que el cor se li fonia en una son dolça i pesanta com la de la migdiada... una alenada càlida lembolcallà i... res més.
Quan la gent arribà al poble, no quedaven de la casa més que quatre parets esberlades dels cantons i dugues canes de teulada a punt de caure. A dins, tot era un braser.
A lendemà, escarbotant entre la runa i cendres calentes, van trobar el porc cuit sota el revolt de pedra de lescala, i ací i allà algun os calcinat que no podien dir si fou de la vaca o de la padrina; al pati hi havia set o vuit gallines ofegades, amb la cresta negra i el bec badat.
Una setmana més tard, entre els hisendats i pagesos de la rodalia, se feia una capta en favor del Manyo, que havia quedat en la misèria. Tothom el planyia per aquell foc que li havia destruït els béns: aquell casalot arnat, el garrinet i la vaca prenys. De la vella ni calia parlar-ne. Lo que deia la gent:
Tant de bé li va fer Déu!... Per lo que hi feia, en aquest món, sense cap potència!...
LEXPLOSIÓ
[De Drames rurals, 1902]
Torna-hi, Peret, torna-hi, i digues-li que allò va ser una foguerada, un cop de geni, i que nestàs arrepentit. De segur que et tornarà a rebre don Eladi, perquè té bon cor. Recordat que al passar-te per sobre aquella tartaneta, anant al taller, te va portar al seu mateix llit i mai va faltar-te caldo de gallina ni bona assistència. Recordat que tu, amb llàgrimes als ulls, li vas dir que mai més toblidaries de lo que havia fet per tu. Si ell, enquimerat, va dir-te una mala expressió, bé prou que vas tornar-thi; doncs esteu en paus, i ara et toca a tu rebaixar-te... Si jo tingués gosar, ja tot fóra arreglat.
Maliat siga! No hi ha perill que callis!... Com si un no estés prou amoïnat! Ja vaig dir-tho la setmana passada: no hi vull tornar, allí, com qui demana caritat. Ell me va despatxar, i no li he de veure la cara fins que ell mateix vinga a cercar-me. Més hi ha perdut ell que jo. El taller li queda com desemparat, puix no trobarà ningú més que li vigili tan bé la feina... Ja li doldrà la feta, Déu majudi!
Sí, però ell sap on té la bossa i tu no pots viure sense treballar. Ja en traurem força de que ell tinga de plegar si nosaltres nos morim de fam! De prou bé que anàvem, ara no ens queda un clau; no som pas potentats per a passar una setmana i altra sense veure el color de cinc cèntims... Mira: tot lo que tenia arraconat, ha fugit; la Margarida no vol fer més fermança perquè diu que, encara que tornis a treballar, mai més acabarem de pagar-li lo que li devem... A les altres cases ja saps que no fien, sobretot veient amb les dipoteques que en podem respondre de la bestreta... Avui, per un voler de Déu, he pogut fer dinar, però demà, si no es gira la fortuna, haurem dasseure les barres a taula. Si trobessis una col·locació qualsevulla, anc que no fos gaire bon jornal... Duns dies ne vénen uns altres, però el cas és menjar.
No em despacientis, ni menverinis més, Quimeta; mira que ja estic en lo punt de dalt, i un home no és pas de cuiro ni de terra descudelles. Com si no lhagués buscada pertot arreu, la col·locació, Déu majudi! Però tu, burxa que burxa, com si no ho sabessis, que tot està ple i que no es troba un jornal ni per a remei... Un no pot fer res que la dignitat i lhonor de la persona ho comporti. Ni per a escombriaire mhan volgut, i això que hi vaig posar al mosso dun regidor per empenyo. No hi ha que un vulga ser home de bé, i presentar sempre la cara amb tota legalitat, i treballar de cap a cap del dia. Amigu, paciència! Si no trobes quefer, reposa, i a lhora desmorzar passeja per la Rambla, i a lhora de dinar clavat un cop de puny als morros, i a lhora de sopar vés-ten al llit a fer el bot... I després no tingueu mals pensaments, ira de Déu! Cada dia veig que té més raó en Palmella; i no em digues que et fa fàstic i que és un ingrinyador i un gandul, aqueix minyó. Lo que és, més espavilat que tots nosaltres i que no es deixarà pas xuclar la sang pels burgesos, pels enemics dels pobres treballadors, de les bèsties de càrrega. Ah! Quan jo penso que hi ha gent que tenen palaus i malbaraten milions sense tòrcer lesquena ni sobre lenclusa, ni sobre el teler, mentres pel carrer transiten famolers a dotzenes sense tenir on jaure, com si no fossin de carn i ossos mateix que els rics!... Sí, Quimeta, sí; digues lo que vulgues, en Palmella té raó; viuen de la nostra sang. Ah, si nosaltres siguéssim homes, si féssim com ells, si ens revengéssim de tots los explotadors! Ara xalaríem, Quimeta, amb lo que nosaltres mateixos hem guanyat, i no hauríem de demanar una queixalada de pa per amor de Déu. Però un dia o altre arribarà la nostra, i llavores... fora contemplacions! Mal per mal, i que callin: que les paguin juntes! Lo que és jo, ja mencarregaré de lassassino del meu amo.
Jesús, Maria i Josep! Calla, calla, Peret, que em dóna angúnia sentir-te! I quines coses fa dir la misèria, Senyor! Déu ten guard, fill, que fossis com aquell perdulari que tant tagrada, perquè ja thauria avorrert. I no segueixis els seus consells, puix ja ho veuràs, a on anirà a parar. Si no treballa, ¿saps per què és? Perquè, aconsellant a quatre caps calents que no saben lo que es pesquen, los hi fa esquitxar los quartos i pot viure esquenadret. Nosaltres no nhem de fer cas, dell: ja sabem que no som pas prínceps i que ens cal guanyar-nos les queixalades; i ditxós qui pot! Perquè, fill meu, això que de vegades conteu de que no hi haurà aviat ni rics ni pobres i tots serem iguals i no es coneixerà la misèria, ja tho dic: jo no ho veig pas prou clar, i creu-me, deixa-ho anar, que per aquest camí no hi podreu pas córrer gaire. Aixís com hem trobat lo món, lhaurem de deixar... i lo que hem de mirar nosaltres és fer les paus amb lamo, i que et torni a donar feina; lo que és estat és estat i no ens en recordem més. Ja veuràs com, així que et tornis a trobar amb alguna cosa a la butxaca, se ten van aquestes cabòries, i entendràs que no hi ha millor vida que la nostra, quan es pot complir lobligació.
Veuràs: no en parlem més, que sem regira tota la naturalesa i em vénen intencions dolentes. Lo que et torno a dir és que encara que em facin peces menudes no aniré a rebaixar-me amb don Eladi; ¿ho tens entès? I, ara, feste el pensament que vulgues. Però lo que et juro és que, si nosaltres nos hem de candir i dissecar, an ell no li faran pas profit les meves suades. I fora rèpliques, que per alguna cosa sóc lamo de casa!
Com thas tornat, Peret! De tot això, en té la culpa lanarquia i tots aquells disbarats que us vomita a lorella el perdut den Palmella.
I la pobra muller, ferida per la duresa de son marit, rompé a plorar, acotant el cap sobre la taula. I ell, sentint que senternia, amb tot i fer lo ferreny, saixecà de la cadira amb una revolada i sortí de casa cridant:
Sí, ¿eh? Doncs ara men vaig a veurel, an aquell perdut. Bona nit!
Peret, Peret! cridà la Quimeta amb un gran sanglot; però la clau tombà, i els passos, pressers, se perderen escala avall.
La dona passà més duna hora plorant i desesperant-se, ben entristida per aquella misèria aclaparadora, de la que no podien sortir per la tossuderia del seu home, daquell home que, mig any enrera, tenia el millor geni del món, prudent, treballador, alegre, i que dençà que shavia aplegat amb aquella colla de tabals i remolers, com en Palmella, que no feien més que predicar coses destornillades, shavia tornat rondinaire, esquerp, verinós, ple de rancúnies i recels, queixant-se sempre dels amos, trobant raquític lo jornal i qualificant lo treball de miserable explotació.
Temps enrera, essent fadrí major i quasibé cap absolut dun taller de moblista, havia fet embalar amb tan poc compte una peça dencàrrec, que tots els caires se van pelar i quedà deslluïda. El principal, adonant-sen, li va fer, amoïnat, alguna advertència; li replicà en Peret amb aspresa, dient-li que si no li agradava sho arreglés ell; lamo li respongué que per alguna cosa el pagava, i que recordés lo lloc que ocupava per a no donar mals exemples, que ja començava a cansar-se del geni que anava posant. Furiós, en Peret cridà que per res havia de menester-li els diners, puix qui donava la sang no havia de mirar tendències... Resultat: que lamo, fora de si, va fer-li el compte de seguida. Daquell dia ençà, com per un mal fat, no havia pogut trobar feina, i el geni anà agrejant-se-li a mida que creixia la necessitat; i les idees torbadores, arreplegades en aquell cul de cafetí on feien cap alguns obrers desvagats i quatre ganduls que els explotaven, començaren a arrelar-se en son cervell i a ombrejar-li el pensament i el cor, tornant-li desagradable tot lo que abans més goig i alegria li donava. Son amo estat, que no era rancuniós i havia tingut afecte a son fadrí, lhauria perdonat si ell hagués fet passos per a aconseguir-ho: ho sabia pels antics companys, ho sabia també la Quimeta i linstava sempre perquè es junyís. Però davant daquells altres amics del cafetí havia dit que no podia sofrir don Eladi i que mai més li miraria la cara, i volia sostenir-ho, malgrat els impulsos de son cor, que li deien que aquell era un home de bé, que si tenia un benestar se lhavia guanyat amb son enginy i son esforç en la lluita per la vida, i, per tant, el tenia ben merescut. Per això, quan mossegava amb ràbia el mos de pa que no li matava la gana, sentia que no tenia raó i que era injust mantenir aquella actitud agressiva; però tornava a ficar-se en aquell cafè i a sentir laplec de gent esparverada que predicava lodi i la destrucció irreflexiva, i novament se sentia verinós i es deixava governar lo pensament i el cor.
Quan ell fou fora de casa, la Quimeta, amb lo cap sobre la taula, plorà estona i estona, fins a sentir-se alleugerida daquella pena que li omplia el cor; però després se digué a si mateixa que era hora dacabar lo patir i de prendre un bon determini.
Demà a la tarda li donaré una excusa i aniré a veure què.
I, més tranquil·la per la resolució feta i per una ombra de dolça esperança que linvadia, se nanà al llit.
En Peret tornà a les dugues picades; la seva dona, cansada de regirar-se pel llit anguniosa per la tardança dell, shavia condormit tot just, i lentrada cautelosa del marit no la desvetllà del tot. Com en somnis, sentí remenar poc a poc, molt poc a poc, per lalcova, i després petar una cerilla. A la claror pampallugant de la flameta, entrevegé an en Peret, encès de cara, vinclat sobre el llit, parant lorella, sotjant si ella dormia; i ella estigué ben quieta, quieta, mirant quina en faria ell; i ell, petjant amb compte i de puntetes, sarrimà a la taula i encengué el caputxí de llautó; després se llevà la brusa, i, sotjant sempre, se va treure de les butxaques de larmilla i de les calces uns paquetets, que posà sobre la taula; tornà a mirar-la an ella, a la Quimeta, com indecís, i després destar en pensa un minut, va agafar una cadira i larrimà sota el penja-robes de fusta, i enfilant-shi abastà la capsa de cartró que hi havia sobre la lleixeta; aquella capsa on ella guardava les botines bones, el mocador de pèl de cabra i alguna menudència delicada. Quan va tenir la capsa sobre una cadira, la destapà: ella quasi no el veia, perquè el tempanell de lalcova li ho privava, però li va semblar que remenava les coses a grapades, sense miraments, i li entrà una gran malícia, amb intents de renyar-lo; però sentia com si tingués lo cos de plom i el cap tan pesat, que no es veia amb cor daixecar-lo del coixí; i a més, un gran defalliment, un desmai de totes les potències, li havia fos la veu... Per instint de tafaneria volia estar desperta, però se li cloïen los parpres i anava perdent suaument la noció della mateixa. Ja estava enterament adormida quan en Peret se ficà al llit. Amb el cruiximent de les molles se despertà sobtadament, atzarada, llançant un crit.
¿Què tens? va fer ell, malhumorat. Sóc jo, dona.
Ai! Mhas donat un esglai!... ¿Don véns?
¿Don vols que vingui? De voltar... amb quatre companys... Vaja, dorm, dorm.
I es rebaté sobre el coixí, després dapagar lo llum.
Mes ella, altre cop deixondida, no podia tornar a prendre el son i sestava quietona, sentint son marit bellugant-se sempre, dient mots confosos entre dents, bufant i desabrigant-se com si sofegués; dormint dun son agitat i ple densurts, com son de febre.
Quan lo rellotge picà sis hores en la saleta veïna, la Quimeta no va tenir paciència destar-se més acotxada i es llevà ben a poc a poquet; mes al rentar-se la cara donà un cop de colze al tempanell, i el soroll despertà an en Peret, que dun bot sassegué sobre el llit, mirant-la amb ulls badats, badats, que no hi veien encara. Comprenent que estava llevada per arreu, se tirà ell també de peus a terra.
I ara! ¿Per què taixeques? Tot just són sis hores, home. Hala, dorm, que has vingut tard i després estaries mandrós tot lo sant dia.
Bah! Al menos faré gana... va dir ell amb ironia, tot vestint-se; i no volgué escoltar més raons.
Contra lo que esperava la Quimeta, no sortí a donar un tomb per la Rambla, com tenia per costum dençà que estava desvagat. Ella escalfà un tupinet de cafè molt fluix, i sel partiren.
Carai! Daixò no nhi ha per a alimentar ni una agulla de cosir... ronyicà lhome, aixecant el got i mirant-lo contraclaror.
Què hi farem, fill! No tenim res més per avui...
Mala negada facin tots los burgesos! esclatà en Peret, amb rancor concentrat.
Vaja, no comencis de bon matí a dir bestieses, ximplet. Tingues una mica de paciència, que tot sarreglarà, ajudant Déu.