Què hi farem, fill! No tenim res més per avui...
Mala negada facin tots los burgesos! esclatà en Peret, amb rancor concentrat.
Vaja, no comencis de bon matí a dir bestieses, ximplet. Tingues una mica de paciència, que tot sarreglarà, ajudant Déu.
Daixò em refio mormolà entre dents, com per a ell tot sol. I ja no badà més boca en tot lo matí.
La Quimeta, mentre feia el llit, recordà lo que havia vist lo vespre abans, sense poder escatir a ciència certa si havia sigut somni o realitat.
Aviat ho sabré va dir-se, pensant que no havia de fer més que guaitar el calaixó de la tauleta i la capsa de cartró.
Aixís que tingué el quarto endreçat, anà a pentinar-se, i al treure les pintes del calaix quedà desanimada: no hi havia cap daquells dos paquetets. Se va fer lo monyo amb una esgarrapada, morta de desig dexaminar lo penja-robes. Mes en Peret la seguia pertot arreu, com un gatet, cosit a ses faldilles, visiblement alarmat. Ella ho notà de seguida i començà a malfiar-se.
Ah! pensà. Prou aquest ne porta alguna entre cella i cella. Déu faci que no me li tornin a revifar els vicis de quan era fadrí, i totes aquelles capsetes o embolics no en siguen presents per alguna bolera del flamenc!... Pobre dell si fos, perquè... Si un home desvagat no discorre més que dolenteries!
I el mirà tot sospitosa, desconfiada, amb una punxeta de gelos fiblant-li lànima. Però de seguida atinà en que lo dels presents era un gran disbarat. Pobret! Quan no tenia un cèntim per a fer cantar un cego!... Aquesta idea la posà contenta, profundament contenta. Per aquella banda no hi havia que tenir por. Però tornà a mirar-lo, an ell, i sentí una nova punyida al cor. Decididament, an aquell home nhi passava alguna; tenia un aire diferent dels altres dies; una certa cosa que el denunciava. ¿Hauria jugat, potser, i aquells paquets serien les ganàncies que no volia deixar-li conèixer? Quina malícia que no se nanés ni un minut!... Però ja rumiaria una excusa per a mirar la capsa: allà hi devia tenir lembull.
La Quimeta, tota neguitosa i agitada, baixà a la botiga del costat a que li fiessin una lliura darròs i quatre fils de bacallà per al dinar, i tornant a dalt trobà an en Peret amb un tupinet de ferro a la mà, sortint de la cuina.
¿Què en vols fer, daixò? va preguntar-li.
¿Jo?... Res... Anava... anava a regar lo julivert del test va respondre, contrariat.
Però ella reparà que en el tupinet no hi havia una gota daigua.
Rabiosa, i per veure si latrapava en alguna cosa, baixà una o dugues vegades més, tornant a muntar de seguida; mes sempre el trobà llegint tranquil·lament uns diaris socialistes rebregats que tenia per allà.
Després de dinar, dissimulant son neguit, va preguntar-li:
Escolta, tu: ¿que no vols sortir gens?
No... féu distret.
¿Per què? ¿Que no et trobes bé, o què et passa?
Sí, dona, sí, que em trobo bé; però ahir vaig retirar tard i no tinc ganes de córrer: ve-tho aquí... Després afegí amb veu sorda, que també em convé rumiar: és hora de fer alguna cosa.
Ella es tranquil·litzà una mica; potser sí que aquell atzarament no era altra cosa que maldecaps de necessitat.
Allà a les tres va dir-li que si no lhavia de menester se naniria a Gràcia a veure la seva tia, i que si ell sortís deixés la clau al sabater del costat.
Ell semblà que respirava de gust; mes aixís que la vegé arrimar-se al penja-robes, pegà un bot, cridant:
¿Què vols fer?
Ai, ai! Abastar el mocador de pèl de cabra, home...
Però, ¿que no el veus aquí, sobre els pantalons?
En efecte, el mocador era allà, i, amb tot, la Quimeta tenia la certesa de que dos dies enrera lhavia ella mateixa endreçat, ben plegadet, dins de la capsa.
Aleshores vegé clar que en Peret li amagava alguna cosa, i el cor se li serrà com si lhi estrenyessin dins dun nus de corda. De bona gana shauria quedat a casa, però ja era tard per a dir-ho sens inspirar sospites. Si ell entenia que es malfiava, amagaria més lembull i no convenia.
Ah! es digué de pensament, tota amoïnada. Ja pots fer, ja, que una hora o altra taixarparé i et descobriré el marro, mal home!
I es prometé tornar a casa aixís que li fos possible i no deixar-lo en sol ni en ombra. En sa rabineria, anava ja a sortir sense donar les bones tardes, quan ell latrapà vora la porta i, agafant-la per la cintura, digué mig rialler, mirant-li els ulls:
Que eixuta, minyona!... ¿Ni un men vols fer, per despido?
Ella el guaità, alegrement sorpresa, i els dos caps, atrets pel mateix impuls, sacostaren i sonà un bes fort, ple, sencer: un bes de casats joves que encara sestimen.
Ah, pocapena! féu ella, amenaçant-lo amb la mà.
Tu pla, que si no et vinc a fer lo rendivú ni em deies adéu.
I li féu quatre pessigolletes, somrient. Ella se retorcia enriallada.
Estigues, tonto, més que tonto!
Vaja, còmica: qualsevol diria que et sap greu!
Ella es plantà en sec, i, una mica salamera, veient-se-li els grans desitjos de jugar en els ulls, li preguntà:
Noi: ¿vols que em quedi?
Ell se posà seriós de cop, i la deixà.
No, filla, no: serà un altre dia... vés a passeig, avui.
Li donà la pobra dona una mirada de viu ressentiment, i la punyida li arribà al fons del cor.
Fins al vespre féu, sentint que li muntava un ruixat de llàgrimes que li posaren els ulls encesos; i baixà lescala corrent, sense girar lo cap.
A una dotzena de passos trobà en Palmella, amb una mà a cada butxaca, caminant tot xano-xano. Ell li donà les bones tardes i ella ni va tornar-les-hi.
Tan enrabiada estava amb el seu home, que sentí que destona no podria enraonar amb ningú, i, per a fer temps i esbargir la malícia, voltà alguns carrers, nerviosa i adelerada.
A cosa de les cinc, en Peret i en Palmella baixaven lescala de casa del primer. A la porta saturaren, i en Palmella, tustant-li lesquena, li va dir:
Vaja, adéu i tingues compte. Ja ens veurem aquesta nit, ¿eh? Que baixis una estona.
Està clar. Adéu.
I se separaren. El màndria prengué carrer amunt, i laltre anà a deixar la clau a casa el sabater; després tirà carrer avall, avall, amb pas precipitat i prement lo colze dret sobre la brusa. Anava preocupat, sens adonar-se de res ni de ningú; una vegada aixecà els ulls i vegé la casa de son amo estant a pocs passos. Se parà en sec, sorprès, i es fregà els ulls amb los nusos dels dits. Després, talment com si fes memòria dalguna cosa oblidada, mirà en tots indrets amb atenció i, estremint-se, tornà a acotar lo colze contra les costelles. Vegé venir un tramvia i sajupí, fent que es cordava les espardenyes. El tramvia passà; i en Peret treia ja de son cau un bulto que duia amagat sota la brusa, quan unes veus acalorades li van gelar les sangs. Eren dos jovenots, que disputaven, manejant molt los bastons i que passaren sens adonar-se dell. Aleshores, trèmul, atzarat, sarrimà a laltra renglera de cases, un tros avall del taller de don Eladi, i es posà a caminar arran de paret i mirant esparveradament cap a una banda i altra. Com era lloc poc transitat, amb prou feina passava una que altra persona ataleiada que no es destorbava a mirar res. Arribà al davant de les reixes verdes de lobrador, i abaixà vivament lo cap, esfereït de que el pogués veure algun de sos antics companys estats. Al peu de la porta saturà. Sentia com si regalims daigua freda li corressin al llarg de lespinada, i les cames li tremolaven com a un vellet. Durant un moment quedà esmaperdut; després, ràpid, debategant, sajupí i posà en lo galze de la porta aquell bulto que havia dut sota la brusa, embolicat en un mocador de butxaca lligat dels quatre becs, i per entre quines arrugues sortia una cueta de cordó gruixut. Si en aquell punt lhagués vist son antic principal, no lhauria conegut: groc com un difunt, petant de dents i amb els pèls de celles i bigoti drets com los dun raspall.
Tot arrupit, encengué un misto, però, com tremolava, va apagar-se-li; nencengué un altre, i lo mateix; per fi, amb el tercer aconseguí calar foc a la cua del cordó. Durant un moment, tingué coratge per a mirar com sencenia; però després, inconscientment, perduda la raó, saixecà i es posà a córrer com un endimoniat, sense reparar si algú el podia veure. Quan va ser un tros lluny se parà en sec i sarrimà a una porteta, creient que li venia un treball; els polsos li martellejaven furiosament i les cames se li torcien. Vacil·là un moment, i després, a pesar seu, pres duna por horrible, mirà cap amunt. Aleshores passà quelcom tan espantós, que en Peret sentí una sensació horripilant, com si una eina de mil caires li separés, alhora, la carn de tots los ossos de son cos.
Allà, en lo portal de casa don Eladi, hi havia aturada una dona, la Quimeta, tranquil·la, riallera, despedint-se dalgú que no es veia. Fou cosa de no res.
Esclatà una detonació eixordadora que atronà lespai, seguida de remors de terratrèmol i petament de vidres: un núvol negre ho tapà tot, i caigué sobre lempedrat sosmogut una pluja destelles, calçobre, ferros retorcits i... engrunes del cos de la Quimeta.
Al baixar de les cases los veïns, esparverats, empassegaren amb un home estenallat sobre lacera: era en Peret, lo dinamiter.
ÀNIMES MUDES
[DOmbrívoles, 1904]
Els Perons i els Xuriguers tenien els camps que es tocaven, i daquest veïnatge havia vingut, molts anys enrera, la renyina de les dues famílies. Per a esbrinar qui tenia major dret sobre el camí que enmig dels dos camps passava, els rebesavis tingueren fortes disputes, van anar per justícia, van gastar tots els llurs possibles pledejant, per a venir a quedar a fi de comptes amb el camí en comú com lhavien tingut sempre, i a més també, en comú, un rancor africà, feréstec, que amb la vida sanà trametent de generació en generació, sense que els anys ni les venjances poguessin aplacar-lo. Aquells Capulets i Montescs de barretina i calces de vellut no van arribar pas a fer vessar la sang aliena per mor de llurs diferències, però més dun cop van espurnar-les amb la pròpia.
Les coses anaven així. Un dia qualsevol es trobaven, per exemple, els melons de can Xuriguer trinxats i fets pastetes sobre mateix del camp: lamo dels melons, bo i bramant de quimera de dents endintre, cloïa el bec sense deixar escapar un sol mot comprometedor, mes un altre dia certa ventada misteriosa tirava les garbes del veí dins del rec, que se les enduia aigua avall pressurosament. Aleshores el propietari de les garbes es contemplava la collita perduda, contentant-se amb mig riure fellonament, però també en silenci... Mes, temps corrent, una perdigonada engegada de Déu sabia on, arreplegava distret un Xuriguer i li deixava les anques trepades com un cuiro de garbell, i més tard la pedrada dun foner invisible buidava un ull a la petita de can Peró mentre sestava engegant tranquil·lament els porcells.
Tothom endevinava de seguida don havien eixit tret i pedrada, però cada u sho guardava per ell, discorrent amb fraternal filosofia que no es feien pas de sa pell les tiretes i que lo lògic era deixar que qui tot sol sembrancava, tot sol sescatís.
I daquest aire era com anava perllongant-se per anys i panys aquella rancúnia bestial, que Déu sap com i quan hauria tingut fi si dimprovís no shi hagués barrejat larranjador de sempre.
Això sescaigué quan les dues cases, vingudes a menys de resultes dels plets, no conservaven de llurs antics béns de menestralets altra cosa que aquells respectius camps de disputes, eternalment separats pel fatídic camí que corria enmig dells. I com que no tenien res més, en aquells camps shavien de passar Perons i Xuriguers la vida, gratant-hi de sol a sol per a fer-los llevar el seu pa de cada dia; per lo que, veient-se els uns als altres sense parar, i espiant, espiant, lhereu Peró reparà, sense voler, que la pubilla del veí la Xuriguera, com li deia desdenyosament, a més désser una daina per al treball, xiulava millor que les merles quan xiulava per a fer malícia an ell, i la pubilla, al seu torn, es confessà a si mateixa que si en Peró no hagués estat qui era ni hagués posat aquella cara tan mofeta quan se la mirava an ella, hauria estat un galant minyó capaç de fer fer un pensamentot a qualsevol noia.
I del punt avall en què tal cosa es confessà la pubilla, ben creguda de que ho feia per enrabiar lhereu, se passava les hores refilant alegrement, amb una alegria encomanadissa docell a trenc de primavera; i ell, lhereu, escoltant-se-la, reia tot sol, amb una rialleta que se li escapava della mateixa i que el xicot hauria jurat que era una mofa endimoniada; i les ullades salvatgines que per tant temps shavien creuat duna banda a laltra de camí, després anaven i venien encara més sovint, però totes recatades com si es donessin vergonya de no mantenir prou viva la malícia tradicional.
En aquestes, lhereuet entrà en quinta i li tocà mal número. Una veïna sedassera sapressà a innovar-ho als Xuriguers.
¿No ho sabeu pas? El den Peró ha tret negre!
Els pares Xuriguers van tenir grossa alegria; mes la pubilla trasmudà el color com si anés a caure en basca. I aquell dia, treballant en el camp tota soleta, no es recordà de xiular gens, contentant-se daixafar els terrossos amb tal braó que ni que fossin mals esperits que li eixissin de la terra. Després, arribada lhora de berenar, en lloc de seure en laltre cap de camp, com feia sempre, sassegué distretament ran del camí i al cim mateix del marge. En Peró, que sestava tot just de laltra banda, quedà estranyat, guaitant-se-la; van creuar una mirada, van enrojolar tots dos vivament i, baixant el cap de pressa, van posarse a menjar cadascú del seu recapte.
Daquella hora ençà, tantes voltes com se trobaren els dos minyons solets en sa peça respectiva, passà lo mateix: sasseien prop del marge, es donaven cop dull, quedaven vermells com cireres i es posaven a berenar calladament.
Així passaren dies i mesades. El tifus enllitegà la pubilla i poc després el Govern cridà lhereu. Ell marxà, passant més de tres anys fora de la seva terra. Ella va curar-se després dencomanar la malaltia al seu pare, que daquella morí.
Quan el noi Peró tornà de soldat, va saber que la pubilla era casada i emmainadada. Com mancava un home en la casa, la mare no havia deixat en pau la filla fins que nhi dugué un. Aleshores el noi Peró descobrí que el seu poble era molt lleig, i, si no hagués estat pel dir de la gent, se nhauria entornat a servir el rei.
La primera vegada, després de labsència, que els dos veïns van trobar-se en el camp, ni es gosaven mirar, com si una barrera més grossa que lantiga shagués adreçat enmig dells. Amb tot, després de vacil·lar, linstint pogué més que la vergonya i es contemplaren com espantats, amb una estranyesa tota desolada. I ella trobà que ell shavia tornat esprimatxat i groc i que la seva cara tenia un aire foraster, i ell notà que ella anava esparracada i descalça i que la grossesa la desfigurava tota. Mes, com tres anys enrera, després de guaitar-se, també van enrojolar i també van abaixar el cap confosos.
Làvia Perona, veient que es feia vella, cercà una jove. Lhereu no tenia casera, però calia una altra dona a la casa, i va portar-hi la que agradava a la mare.
I passaren més anys, molts anys...