El crim - Miquel Sbert i Garau

Coberta: Jaume Muntaner a partir del gravat

Tasseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats (Lluc vii, 47), en una edició mallorquina de 1918.

Primera edició: octubre de 2017

Edició digital: maig de 2020

© Miquel Sbert i Garau, 2017

© Daquesta edició:

carrer de Joan Bauçà, 33 - 1r | 07007 Palma (Mallorca)

editorial@lleonardmuntanereditor.cat

www.lleonardmuntanereditor.cat

Correcció ortotipogràfica: Maria Muntaner

Maquetació e-book: Susana Cardona

e-ISBN: 978-84-17833-36-7

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot dur a terme amb lautorització dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Taula

Carta de Martí Solivelles Beltran

El crim

El dietari

Nota manuscrita de Martí Solivelles Beltran

Postil·la Miquel Sbert i Garau

Premi

de narrativa mediterrània

Pare Colom 2017

El crim, de lescriptor Miquel Sbert i Garau, va ser seleccionat com a finalista del Premi de narrativa mediterrània Pare Colom 2017, convocat per lAjuntament dInca.

Formaren part del jurat el Sr. Antoni Rodríguez Mir, regidor de Cultura de lAjuntament dInca, qui actuà com a president amb veu i sense vot; el Sr. Joan Perelló Ginard, escriptor; la Sra. Lucia Pietrelli, escriptora; el Sr. Pere J. Martorell Castelló, escriptor; la Sra. Rosa Planas Ferrer, escriptora i crítica literària; la Sra. Maria Muntaner González, editora; i la Sra. Margalida Adrover Cabrera, qui actuà com a secretària del jurat, amb veu i sense vot.

Inca, 18 de juliol de 2017

MARTÍ SOLIVELLES BELTRAN

28/09/2014

Per a: Carmel Villalonga. Editor

(carmel@edicionscarmel.cat)

Assumpte: Textos de ma mare

Benvolgut Carmel,

Tal com maconsellares, passat un temps, potser massa llarg, de la mort de ma mare, vaig començar lescorcoll dels seus papers. Del caramull ingent de paperam que omplia no només el seu, diguem-ne, despatx, que tu tan bé coneixes, sinó dues sales una gran i una més petita a la cambralta de la casa de Son Morat.

Saps, com jo sabia i sé, que ma mare era molt ordenada i tota la seva documentació estava desada amb una pulcritud i una sistemàtica que qualsevol arxiver hauria envejat i que, segons diuen, no és gaire freqüent en una filòloga dinteressos mot dispersos, i molt menys en una creadora, una novel·lista com era ella. Què te nhe de dir jo, de qui era i què feia ella, a tu, que, des de les darreries dels noranta del segle passat li has publicat totes les novel·les, tots els llibres de narracions i fins i tot els reculls dels articles que escrivia i sortien a revistes i a la premsa diària.

Per a mi, rebostejar pels papers de ma mare ha estat dolorós, però no gens complicat. Dentrada em costà engegar el seu ordinador i començar la tasca perquè menvaïa una espècie damarguesa, de peresa, que no era altra cosa que tristor per la seva absència irreversible. Tu saps que ma mare i jo érem tot u. Coneixes ben bé la història de la seva solitud i no hem danar ara per aquest camí. Bé, el cas és que un dia vaig fer el cor fort i vaig polsar la tecla dencesa del PC. La clau la sabia des de sempre, no hi havia secrets entre ella i jo i, a més, la seva previsió era total i mai no hauria concebut que, si passàs alguna cosa, els seus arxius em fossin inaccessibles o, molt pitjor, que em veiés obligat a cercar algun informàtic que majudàs a desxifrar els misteris de les entranyes dels seus documents privats i gelosament guardats.

Tot va anar com una seda. Les carpetes, meticulosament ordenades, amb nom i any, contenien una allau de textos que anaven des dels originals fins a les còpies del que ella havia publicat recordes que uns escrits els feia amb el processador, però deia que altres li «exigien» llapis o ploma i que, després, disciplinada, ella mateixa els «passava a lordinador». Totes les seves novel·les, tots els seus textos desats i, naturalment, amb una indicació per «trobar» fàcilment la paperassa: «carpeta blava; núm. 0124BN», sota el títol de la novel·la Bona nit, us deia, per exemple, hi guardava tota la paperassa que shi referia. Carpetes farcides amb arxius numerats o titulats o ambdues coses alhora. Vaig girar i regirar arxius danys enrere i les novel·les, els contes, els articles hi eren i la remissió als papers també. Vaig fullejar-ne, de folis i quartilles i fulls de moltes menes: manuscrits, mecanografiats, fotocopiats, etc., etc. Papers polsosos, groguencs alguns, altres impol·luts, com si fossin nous de trinca... Hores i dies de caminar per les prestatgeries de lobra i de les «col·leccions» anàrquiques de ma mare. Records, sorpreses, tot hi era en aquelles carpetes del Windows i a les de cartró i de plàstic, als A-Z farcits de fulls i més fulls. Eren els arxius, bigarrats però impecables, duna novel·lista especialitzada en narrativa històrica. Duna entusiasta de la dada exacta, de la informació precisa i abundant, de la documentació consistent; de la devota de la solidesa argumental que sotmetia a mil sedassos empírics la seva imaginació que, tot i ser molt fèrtil, com tu descobrires de seguida, es dissimulava per la rigidesa de la versemblança, per la concordança rigorosa amb la realitat contextual del discurs fantasiós. També, ho he de dir, eren els arxius duna persona amb una curiositat oceànica.

Tot normal. Previsible. Tot compost i ben endreçat, malgrat labundància, Carmel. Tot? No tot. He entès el perquè de la teva insistència a fer-me escorcollar prestatgeries i racons. Alguna cosa et devia dir el teu olfacte deditor, o bé és que nhavíeu parlat i ni ella ni tu me nhavíeu dir res mai? No lentenc, aquest silenci inútil, perquè al cap i a la fi tampoc no es tracta de res de laltre món. No veig la raó del misteri. O potser no hi ha misteri i, senzillament, es tracta dun simple oblit, de la manca davinentesa en les converses interminables que ella i jo teníem i les moltes que hem tingut tu i jo sovint, des que jo era quasi un infant i sense interrupció. No ho sé, però el cert és que fa pocs dies, una quinzena concretament, vaig obrir, gairebé, o sense gairebé, per atzar, una carpeta dentre totes les que venien codificades amb un nombre.

Fins a aquest moment totes les codificades daquesta manera corresponien a qüestions de comptabilitat relació de factures, rebuts..., correspondència anodina o remissions a retalls de premsa, si no eren papers amb textos i imatges escanejats de notícies sobre presentacions dels seus llibres o de llibres daltres, concessions de premis, entrevistes periodístiques i paperam intranscendent ja saps que ella ho guardava tot. Però la carpeta 1929 em sorprengué. Només hi havia un document de Word.

Obert larxiu, unes ratlles que et copio: «El crim. Carpeta cartró. Núm. 19-11-1929», em convidaven a cercar la carpeteta...

Vaig suar tinta xinesa per descobrir-la, la carpeta de cartró. Vaig girar i regirar prestatgeries del despatx, de la sala i res de res. Cansat de fer feina en va a casa, només em quedava comprovar què hi havia de la 19-11-1929 a Son Morat i ja mhi tens cap dret. A la cambralta no és que hi hagués molt material: dos armaris amb papers dins carpetes rebregades i alguns caramulls de folis solts i res més. Cap de les carpetes, unes dues-centes tirant per curt, portava el codi cercat. Així que, una per una, vaig anar obrint-les i, certament, amagada dins una delles, sota uns fulls de paper en blanc i unes factures de la llum antigues, hi aparegué un sobre marronós de paper encartronat amb el rètol exacte, escrit a mà i en majúscules, del document Word: «El crim. 19-11-1929».

Nhe copiat, lletra per lletra i pàgina per pàgina, el contingut. Te ladjunt.

Carmel, com a editor i com a amic, en fas lús que consideris més oportú. Si vols fer-ne un llibre, tu mateix. Si vols desar-lo en la calaixera aquella on guardes tants originals alguns dells meus que dormen el silenci dels justos, ningú, i molt menys jo, tho retraurà.

Això no obstant, si vols el meu parer, aquesta novel·leta o narració breu no sé ben bé com qualificar-la és sorprenent perquè trenca amb la línia general de lobra de la mare i, si bé es tracta duna obra primerenca les darreres pàgines semblen relativament recents, ella li dedicà una atenció continuada durant anys. No es decidia a fer-la pública, no per raons relacionades amb el crim real el seu treball dinvestigació de les plaguetes de cançons populars amb les referències oportunes a les dades històriques dels fets, tant les periodístiques com les actes judicials, va ser publicat un temps després dhaver acabat la llicenciatura en filologia. Era lany 1980. La seva primera novel·la és del 1995 què ten he de dir, a tu? però, com veuràs, continuà fent entrevistes en aquells anys de «preescriptora» ella feia servir la parauleta sovint i encara anys a venir. Les transcripcions literals daquestes i daltres entrevistes bé, de la majoria, potser algunes les destruí o simplement shan perdut figuren també entre els papers, en lligalls diferents del que tenvio. Formen un conjunt separat de la narració. Com si ella, amb tota la intenció, volgués separar la investigació del discurs narratiu, i mantenir només una carcassa o esquelet don «penjar-la». No ho sé. Jo situo la finalització del relat cap al 2004 o 2005, ja saps que a partir de lany següent era pràcticament incapaç de viure autònomament. No tels tramet, aquests papers, però en cas que tinteressassin, només digues una paraula.

Una abraçada forta.

Martí

Ja men diràs coses.

Els fets. Quin sentit té parlar dels fets? Ningú mai no hi és, davant dels fets, de les causes dels fets, que deuen ser fets també. La narració dels fets no és res. Un miratge construït de miratges. Quan contes la història, els fets fan la seva via i sen fumen del teu discurs narratiu. Graven amb foc la seva petja, els fets, i, com de la teva contarella, sen foten de la imaginació i de la fantasia i, tossudament, de la veritat. Totes tres són massa pobres davant els fets. I, a més, quin sentit té referir-se als fets, si són inabastables. Miratge sobre miratge. I miratge sobre ambdós, per molt que, amb les paraules intentis engospar-los o, pobre imbècil, fer-ne una explicació.

És clar que, a quart curs de la carrera, vaig investigar sobre les plaguetes de Bartomeu Crespí Cladera. Les cançons del crim. Naturalment que la meva indagació filològica em portà primer a letnografia i, immediatament, a lestudi dels fets. És clar que la història oral les entrevistes, els fragments de la memòria de cançons i danècdotes, els records més o menys difusos dels personatges, les hipòtesis que els coetanis contaven als seus descendents, les cabòries interpretatives dels entrevistats, la imaginació que substituïa les recordances més fetes de paraules escoltades que no de testimoniatges directes em conduïren a uns escenaris, a un context, a uns fets narrats. A tota una allau de documentació forense i periodística.

Però els fets, a qui importen? Què volem dir quan parlam de fets? Quina relació guarden els relats per molta crònica asèptica que hom proclami amb la realitat? Si és que la realitat són els fets. Si les percepcions de la realitat són els fets. Si els fets no són, però determinen la configuració del pensament, un pensament que necessita estalons per no dissoldres en el no-res que és labsència de percepcions. O és que són? I les percepcions què deuen ser, sinó percepcions dels fets. I els fets no existeixen. De fet potser ni nosaltres existim més enllà del que percebem com a percepcions.

Naturalment que, per al glosador Bartomeu Crespí i per a la gent daquells anys a tocar dels trentes del segle xx, els fets eren determinants. La truculència dels fets, em fascinà. Però jo, com el glosador, no vaig ser capaç de discernir-los. En realitat, els fets dinamitaren la meva comprensió dels fets, de tots els fets, no només dels del crim de Son Cós. Vaig comprovar que la història, que els papers, que les confidències de la gent no eren reals, que no hi havia fets. O que jo no podia veurels ni entendrels, que és el mateix o molt pitjor.

El glosador no conta els fets. Es conta a ell mateix. Lescorça del relat són els fets. La raó de ser de la narració és únicament lexplosió del teu jo que, aclaparat pel pes duns fets que no existeixen, necessita explicar-sels perquè aquests laclaparen, lofeguen, li lleven la llum dels ulls, li prenen laire que respira.

I ens oblidam dels fets, que no són res, i entram dins nosaltres mateixos per la porta de sortida, i construïm desma els fets que ens fan falta per viure tot i sabent, sempre massa tard, que els fets no compten. No compten perquè no existeixen més enllà de nosaltres i del dolor que ens provoquen. Contar els fets, aquesta és lÍtaca. El sedant.

Dun assassinat que cou

dins tota Mallorca «entera»:

és ver, quan «menos» sespera,

de totes ses maldats plou.

Cometés el més gran denou

un homo tornat «fiera»:

el denou de novembre era

de mil nou-cents-vint i nou.

Arnau Canyelles, propietari del bar «Can Suau» entrevista 12/08/94 fragment 1

El meu padrí ho contava a qui el volgués sentir. Aquella nit feia un fred de mil dimonis. Hi havia taula de joc tirada i la seca passava a rolls per les gargamelles dels jugadors asseguts a la taula.

Un era en Biel Corteró, un exsecallador, fadrinardo vell, que vivia amb sa mare en un carreró de mala mort a la sortida del poble. Flastomador, mal geniüt, però bon home que no guanyava prou per viure, perquè era més afectat dels tassers que de les solellades i de les gelades de foravila. Un altre era lamo en Xesc de sa Punta, que tenia un hort prop de Son Cós, un homo bo que lúnic vici que tenia era que li agradava «mesclar-les». Per cada copa de seca que es bevia lamo en Xesc, en Corteró i en Galindo, un murcià que feia de missatge a la possessió de Son Eixida, sen calaven quatre o cinc. I no dic cap desbarat. Sen fotien una dotzena o més cada vespre de joc. Aquell vespre els tres parroquians havien deixat que en Tomeu, lassassí confés, jugàs amb ells. No bevia gaire, en Tomeu, però amb dues copes els ulls ja li lluïen, vermells com a calius. Havien començat devers les nou del vespre tots quatre, però en Tomeu, que em pens que de llinatge era Calafell, se nanà prest. Devers les deu o deu i mitja. No sé si havia perdut o guanyat, però en tot cas no podria ser gaire cosa perquè entre tots bé, si llevam lamo en Xesc, però aquest era de puny estret no tenien un duro. Uns quants cèntims i beseu! En Tomeu aquest era un jovenot de fora poble. Feia feina de missatge a Son Cós, propietat dun sineuer, en Nicolau no sé què, que llavors va ser acusat dhaver fet matar la seva dona pel missatge, però en sortí innocent al judici. Res, el que vostè ja sap.