Sí, feia una fretada. Només érem jo i els tres que he dit devers les onze i mitja. Jo ja fregava el taulell més dormit que no despert i frisava que tocassin el dos, però ells juga que juga i beu que beu, i tanta sort que bevien que, si no, els hauria enviat a porgar fum. Devia ser mitjanit quan la porta es va obrir de sobte i entrà al cafè en Tomeu, vermell com una tomàtiga, respirant i esbufegant amb una agitació que feia com a por. Dret al portal, el meu padrí recordava com si ho veiés el fum que li sortia del nas i de la boca quan alenava espès espès. Mirava els jugadors i el padrí amb uns ulls oberts com a plats i no deia res, només alenava com una màquina de tren...
Han mort madò Catalina i el nin! va cridar com un foll i féu mitja volta i sortí esperitat.
El padrí i els altres tres varen romandre esglaiats, sense paraules. Fins després duns instants no cobraren consciència del que acabaven de sentir. Es miraren entre ells i els efectes de la cassalla els passaren tot duna. El padrí que migdormia es deixondí com un llamp i, com sempre solia fer i li durà fins a la mort, va prendre les messions:
Tu, Corteró, a avisar es municipal. Voltros dos, veniu amb jo cap a Son Cós...
El padrí recordava que, al portal del cafè, els esperava en Tomeu tremolant de fred. Els quatre partiren, il·luminats amb el llum de carbur que portava el meu padrí cap a la finca de Son Cós. No havien de caminar més enllà de dos quilòmetres, però deia el padrí que no hi arribaven mai. Quan hi varen esser no gosaven entrar. Sortia una mica de llum tremolosa, dun quinqué encès a lhabitació que donava a les cases, mentre shi apropaven, un aire terrorífic. «Ses cases de Son Cós pareixien ses cases de sa por», deia el padrí. I, vint anys després, encara tremolava. Quan recordava el que veren a linterior, les guspires dels ulls es convertien en llàgrimes i el vell veia de bell nou lescenari del crim i sentia el mateix dolor i la mateixa angúnia que sentí aquella nit gèlida de novembre de 1929.
Per descomptat que no vull escriure la història del que passà. Ja lhan contada daltres amb rigor i puntillisme documental. Han fet bon ús de les fonts escrites i, en algun cas, de les orals. Shan donat els noms i les dates i els detalls del context i dels esdeveniments. Sha recreat el passat i, fins i tot, en algun cas, se nha fet literatura.
Jo no faig la contarella del crim. De fet, mimporta molt poc si tal cosa o tal altra es va esdevenir. Si aquell o aquell altre va dir o va fer. Jo només mhe proposat transitar pel meu interior seguint leco de sons inconnexos, anar endavant i endarrere, fer tentines ençà i enllà, posseïda absolutament pel fil duna narració interior que ni sap ni vol estalonar-se en aquella o aquella altra realitat. Conscient, com sóc, de la inconsistència de jutjar des de la nostra ignorància qualssevol accions que comporten brutalitats doloroses, i de la gosadia o de la presumpció que suposa dictaminar sobre culpes o innocències dun subjecte o dun altre relacionat amb lobjecte de la nostra atenció.
Són qüestions llenegadisses, les pretensions de fixar intencions, comportaments, responsabilitats; de formular certeses, volàtils com són les seguretats, o delevar els indicis a categoria quan no passen danècdota. En són, de torbadors, els convenciments absoluts, les seguretats indiscutibles, les asseveracions contundents. Per això, la via escollida és la fugida cap als racons del cervell que no precisen destaló o de crossa.
La paraula del glosador feta cançó. El record de la velleta que «veu» la minuciositat de quan era jove i ignora si avui ha desdejunat densaïmada o de coca bamba. La nota impresa sense altra precaució que no sigui el fet mateix de sortir publicada. La xafarderia tota, en tots els formats i en totes les direccions. Només la calidesa del to, molt més enllà dels continguts, me mou ara. Busco la meva història dins una història que no minteressa, però mapassiona i em lleva el son.
Tota Mallorca demana
a la gent den temps primer
notícies però no en té
dun altre atemptat «germana»,
com de la «fiera inhumana»
amb sang freda vares fer
de devorar carnissera
«innocenta» sang humana.
Aina servera, besnÉta de francesc buades, propietària de la finca Sa punta, entrevista 01/09/94
Mon pare mho va contar un dia que havia sortit al diari laniversari del crim. Deia que sí, que el diari deia la veritat, però que el padrí, que hi havia estat, contava coses molt grosses de Son Cós i de quan mataren la madona i un infant de vint-i-nou mesos. Deia que ningú sen podia avenir, de la mort de la dona, però molt menys de la de la criatura innocent. Era petit, plorava i cridava: «Tomeu, Tomeu...! »
El padrí anà a lhort aquella nit. Era al cafè i hi anaren amb lamo del cafè i alguns altres, no record ben bé qui eren, però estic segura que lassassí anava amb ells. Ho sé ben cert, perquè el padrí no sen podia avenir: «Es pocavergonya va venir amb noltros i plorinyava. No va voler entrar a sa casa. Deia: No puc, no puc; pobre nin, pobre nin...»
Al padrí, quan mho contava damagat de ma mare ella el reprenia: «Mon pare, deixau estar sa nina, que llavors somia i plora en sa nit», li tremolava la veu. Jo, ara, és com si el veiés: assegut vora la xemeneia, trist, nerviós. Els records li feien mal, al padrí, però no sen podia estar de tornar-hi un pic i un altre.
Arribaren aviat a les cases de Son Cós i, en veure aquella llum incerta que sortia del casal, feble i groguenca, el padrí i els altres dos... sí, eren dos més, no... tres: lassassí lamo del cafè, el padrí de nArnau que ara duu el cafè, i un altre que no men puc recordar qui era. Aturats davant el portal de la casa, ningú, llevat del botxí que plorinyava, no obria boca. Al cap duns moments «una bona estona», deia el padrí, un dells, el cafeter, digué: «Hem dentrar, collons!», i féu una passa cap endavant. El padrí va romandre plantat, però laltre, un que era missatge de no sé on... sí, missatge era, seguí lamo del cafè i passaren el llindar de la casa. A poc a poc, entraren a la sala que feia de rebedor i, seguint la llum, es ficaren a linterior. El padrí els perdé de vista, el temps congelat. De sobte un crit, dos, tres, flastomies, llamps i pestes i un: «Xesc, entra, entra que els han morts! Veniu, veniu!».
El padrí mirà en Tomeu i mai no nha oblidat aquells ulls encesos ni la boca tremolosa, amb una mica de salivera que li regalimava per la comissura dels llavis. Uns ulls febrosos, vacus i lluents a lhora. Els ulls dun boig, dun salvatge... dun assassí. Potser el padrí quan em descrivia els ulls den Tomeu Calafell els veia com la història que ben aviat havia de ser tema duna conversa que duraria molts anys. Jo no ho sé, però en Tomeu romangué estàtic i el meu padrí, com un autòmat, entrà a la pel·lícula del crim. Potser no en sortiria mai més, del film.
«Era horrorós». Sang al terra, sang a les barres del llit, a la capçalera, a les parets... la roba de llit ensangonada, rebregada... Els caps de la mare i del fill sobresortien del tapament. Ella, amb el coll tort i mitja cara reposant sobre el capet de linfant. Els cabells de la dona plens de gleves. Linfant hauria semblat un angelet adormit si no hagués estat per la contracció de les faccions, per la ganyota de pànic i de dolor que li canviava laspecte. El taverner i laltre, en Galindo, sí, en Galindo, deia el padrí, «un foraster ben bon homo que feia de jornaler... bon homo», estaven en là com sa jaia Miquela. «Acoionits ells, acoionit jo». Passaren uns moments. Una bon estona, deia el padrí, i ells immòbils, blancs com la paret. Amb les cames que els feien figa. Llavors, el taverner, lúnic que tenia una mica de control de si mateix, sapropà al llit i aixecà la cotonada i amb ella els llençols. Allò era un safareig roig obscur. El padrí deia que més que no la visió daquella carnisseria va ser lolor insuportable de la sang que els colpejà la cara i els deixà glaçats. El taverner perdé peu i, si no hagués estat pel padrí, hauria caigut rodó a terra. En Galindo es recobrà el primer i, agafant-los pel braç, els deia: «Al·lots, a defora manca gent, aquí no porem fer res».
El padrí mirà en Tomeu i mai no nha oblidat aquells ulls encesos ni la boca tremolosa, amb una mica de salivera que li regalimava per la comissura dels llavis. Uns ulls febrosos, vacus i lluents a lhora. Els ulls dun boig, dun salvatge... dun assassí. Potser el padrí quan em descrivia els ulls den Tomeu Calafell els veia com la història que ben aviat havia de ser tema duna conversa que duraria molts anys. Jo no ho sé, però en Tomeu romangué estàtic i el meu padrí, com un autòmat, entrà a la pel·lícula del crim. Potser no en sortiria mai més, del film.
«Era horrorós». Sang al terra, sang a les barres del llit, a la capçalera, a les parets... la roba de llit ensangonada, rebregada... Els caps de la mare i del fill sobresortien del tapament. Ella, amb el coll tort i mitja cara reposant sobre el capet de linfant. Els cabells de la dona plens de gleves. Linfant hauria semblat un angelet adormit si no hagués estat per la contracció de les faccions, per la ganyota de pànic i de dolor que li canviava laspecte. El taverner i laltre, en Galindo, sí, en Galindo, deia el padrí, «un foraster ben bon homo que feia de jornaler... bon homo», estaven en là com sa jaia Miquela. «Acoionits ells, acoionit jo». Passaren uns moments. Una bon estona, deia el padrí, i ells immòbils, blancs com la paret. Amb les cames que els feien figa. Llavors, el taverner, lúnic que tenia una mica de control de si mateix, sapropà al llit i aixecà la cotonada i amb ella els llençols. Allò era un safareig roig obscur. El padrí deia que més que no la visió daquella carnisseria va ser lolor insuportable de la sang que els colpejà la cara i els deixà glaçats. El taverner perdé peu i, si no hagués estat pel padrí, hauria caigut rodó a terra. En Galindo es recobrà el primer i, agafant-los pel braç, els deia: «Al·lots, a defora manca gent, aquí no porem fer res».
Fent tentines com a embriacs, eixiren a lesplanada de davant el casal. Laire congelat els revifà una mica i, ben aviat, sentiren fressa de gent que sacostava.
En Tomeu, assegut a un banc de pedra, a un costat del portal, remugava paraules inintel·ligibles i es rosegava les ungles, talment un orat.
JOSÉ AMENGUAL PRIETO, MESTRE DESCOLA, DESCENDENT DE MANUEL PRIETO GONZÁLEZ, en galindo, entrevista 04/12/94
Miri, la meva padrina per part de pare era germana de Manuel Prieto González enGalindo li digueren sempre aquí, natural dun poblet de la província de Múrcia. Havia vingut a Mallorca a principis del segle xx, no en sé la data exacta, però era abans de lany de la grip. Va trobar feina, de jornaler, i no es casà mai. Era molt feiner i estalviador. No tenia més vicis que fer qualque glop i jugar una mica a cartes, però res de joc fort. No. Ell era dels que sabien el que valia un duro i anava ben alerta a fer llarg. La meva padrina era molt més jove que no ell, i un bon dia, quan en Manuel, ja granadet, es trobava un poc empès, va convèncer la seva germana i el seu cunyat perquè vinguessin a Mallorca amb ell. En Manuel, a força destalviar, shavia fet una caseta al poble i, com que era de bon past i molt treballador, tenia molts coneguts entre els amos de les finques i possessions de la contrada que li asseguraven feina a voler. Va dir a la seva germana que, gràcies a aquests coneguts, el meu padrí tindria tota la feina de foraviler que volgués. Això, doncs, és la història: varen venir, sinstal·laren aquí, tingueren una filla, a més dels dos mascles que ja tenien, i varen viure treballant al camp fins que moriren. La meva mare es casà amb un mallorquí i daquesta unió en venim la meva germana i jo. Com que els padrins varen viure sempre amb en Manuel ben aviat foren coneguts com es Galindos, i Galindos som la meva germana i jo. Per què aquest malnom? Ni la padrina jo no vaig conèixer loncle Manuel ni el meu padrí no ho sabia o no ho volia saber i jo no ho sé, però Galindo vaig ser des que tenc ús de raó i com es mestre Galindo som conegut. Al meu fill cap dels seus amics, ni quasi ningú, el coneix amb aquest nom.
Sí, és clar que la padrina Prieto em contava coses del crim. El seu germà en romangué, avui en diríem traumatitzat, tota la vida... La barbaritat aquesta era un tema molt recurrent a la família, em pot ben creure.
Justament loncle coneixia lassassí, un tal Tomeu Carbonell o Cardell, ai sí, Calafell... Jugaven a cartes plegats i a vegades feien feina junts a Son Cós perquè, ja us ho he dit, loncle era jornaler i feinejava allà on el contractaven. La padrina em deia que lassassí, segons loncle, era això que a Mallorca en diem «sull» «hosco», en diuen en castellà, o un «malaje, mala sombra» a Andalusia. Bé, un subjecte desagradable. Però li agradava, com a loncle, una partida de truc i també fer un glopet o dos danís sec i, per això, de tant en tant, es trobaven i compartien taula a la taverna. Sí, aquell individu no li era simpàtic, a loncle, però què hi farem, el poble era petit i, a més, entre missatges...
Ai, aquella nit la padrina deia que loncle duia tants anys després el fred del novembre dins els ossos va anar loncle Prieto bé en Galindo amb alguns altres a Son Cós. Un dells era lassassí. Ells no ho sabien encara. Però aquella mateixa nit, alguna cosa no funcionava de manera natural. Loncle entrà amb alguns altres, sí... un era el taverner, laltre o els altres no ho sé. A la padrina, quan em contava la feta, se li enfosquia la veu: «El que varen veure dins la casa feia por. Una dona i un infant petitó morts dins el llit, plens de sang, tot ple de sang, amb una olor de sang tèbia que asfixiava». Sembla que quan sortiren, més aviat que no a poc a poc de la casa, ja arribava el municipal amb alguns veïns del poble. Loncle li deia a la padrina: «Encara veig com si fos ara en Tomeu assegut al pedrís, tremolant, menjant-se les ungles, amb una expressió de bogeria a la cara que espantava, però, malgrat tot això, semblava tranquil. Era molt estrany veurel estremit era el fred?, la por? i al mateix temps com si un llamp lhagués immobilitzat i lhagués convertit en una estàtua. Era estrany allò».
El municipal i els veïns que arribaren el batle pedani del poblet, dos o tres propietaris locals i dues dones... a aquelles hores, dues dones que no eren les esposes de cap dels presents. Loncle sen feia creus. El municipal entrà després de parlar amb els tres primers testimonis i, quan sortí, al cap de només uns instants, la seva lividesa era prou expressiva de la tragèdia. Una de les dones també passà el llindar de la casa i en sortí com un coet. Just en aquell moment, el rector i el vicari arribaven a Son Cós.
El municipal posà ordre i els digué que, com li havien ordenat des de la ciutat quan informà les autoritats per telèfon una de les dones, si no mequivoc, era la telefonista que ningú entràs ni ningú satrevís a tocar res, mentre el senyor jutge i la policia no arribassin a Son Cós. El meu oncle va pensar: «A buenas horas da órdenes éste».
Aquell «quadro» pareixia
que era fet improvisat
per qualcun ser exaltat
amb ram de lladroneria,
no diu quin temps hi havia,
però es final és estat
un acte de cas pensat
desperar quan dormiria.