Aquell «quadro» pareixia
que era fet improvisat
per qualcun ser exaltat
amb ram de lladroneria,
no diu quin temps hi havia,
però es final és estat
un acte de cas pensat
desperar quan dormiria.
MARIA PELEGRÍ REINÉS, ASSISTENTA SOCIAL, NEBODA-NÉTA DE MARIA PELEGRÍ JUAN, entrevista 15/03/95
La meva tia va ser molt maltractada per la vida. Molt. Primer, lorfenesa. El seu pare morí jove, amb només vint i pocs anys i ella era un infant de bolquers, i el seu germà de sis o set anyets. La seva mare, un temps més tard, quan na Maria jo duc el seu nom, no per ella, sinó per ascendència familiar tenia només vuit o nou anys. Un germà seu major, un bala perduda, va fugir i es va embarcar i «Què ha estat? No res». La tia Maria es va criar bé, és una manera de dir-ho amb una germana de la seva mare, vídua, que, més que protegir un infant, volia una criada de franc.
Sí, les passà molt dures la tia Maria. Llogada a una casa de la capital, daquelles que en deien «bona», als catorze anys va viure talment com conten els fulletons dun temps: esclavitzada pels treballs més durs, forçada pel senyor vell i, més tard, pel criat major no arribava a majordom, però era un tirà sense entranyes, enamorada dun soldat pobre com un ratolí, amb qui es fugà i que, ben aviat, la prostituí. Finalment, la casaren amb un fadrinardo vell, en Pelegrí malnom i llinatge tot u que la portà de bell nou al poble i li féu de pare de la criatura que seria en Tomeu. El pobre Tomeu.
El vell Pelegrí tenia una caseta i quatre finques de conror que li donaven unes rendes ben escasses i, vell i retut, aviat no pogué satisfer les necessitats de la tia ni de linfant. Conten que, quan el vell no hi era, alguns homes casats del poble entraven i sortien damagat de can Pelegrí. Bé, ells feien com qui amagar-se, però al poble tot són ulls. En Pelegrí, el vell, quan en Tomeu tenia uns deu anys, va morir dicterícia i la tia fou lhereva de les seves quatre propietats pràcticament només la caseta, ja que les finquetes havien servit per pagar els metges i les medecines del vell. La tia Maria, jove encara i ben plantada així mateix, es troba sola amb linfant i sense busques per al niu. Va haver despavilar-se ella i fer el cap viu. Una víctima. Ho he dit sempre. Una dona maltractada pels homes i per la vida.
Ella feia jornals del que calgués: netejava cases, rentava, emblanquinava, treballava al camp de collidora, despigoladora... del que sortís, i així, quan en Tomeu fregava els setze, va conèixer en Nicolau. Qui era en Nicolau? Un presumit, un pocavergonya que perquè havia heretat unes quantes quarterades i, sobretot, perquè shavia casat amb una pagesa pubila, anava pel món com un gall de brega, més inflat que un lleu amb ceba... Un no ningú peresós i guapot. Un poc sull, però plantós era el tal Nicolau.
Diuen que, a la meva tia, ja el dia que anà a una finca de la família den Nicolau a fer de figueralera, li entrà per lull dret lhereu. Ben aviat hi hagué alguna cosa més que no ullades entre ells dos, i això que en Nicolau era casat de fresc amb na Catalina Simonet i ja tenien un infant. No sé si era una nina o un nin. Si era el nin degué ser el mort. Ara no men record.
En Nicolau i la tia anaven forts un amb laltre, però, naturalment, la cosa la duien damagat... avui en diríem una relació clandestina... però, a poc a poc, la tia i en Tomeu començaren a alçar una mica lull. A la tia no li faltaven jornals, tant a les quatre finques del seu amant quina parauleta, «amant», eh? com a les dels sogres den Nicolau, ni feines de la casa, tant a les del matrimoni al poble com a Son Cós o a les cases dels sogres del pinxo. En Tomeu també començà a fer de missatge per a la família de pagesos. No era gaire feiner en Tomeu, esquerp, sempre esmús, no era gens afectat de doblegar lesquena i de suar de sol a sol pel call vermell. Però era el fill de la tia, i la tia comandava al llit de lamo jove. Deien que na Catalina, la dona den Nicolau, era una dona de ca seva, senzilla i molt treballadora. De cap manera podia competir en certes batalles amb la meva tia. La tia Maria, a força de les bufetades de la vida, havia après bé les tècniques que feien embogir en Nicolau. A més, la tia era un bon tros de dona.
Aquella nit, quan els homes del poble eren a la clastra de Son Cós amb fred a la pell i a lenteniment, esglaiats pel que havia passat, la guàrdia civil arribà a la finca. Un sergent, ara no record què li deien jo sempre he sentit anomenar-lo com «es sergent», entrà a la casa, seguit per un parell de guàrdies. Després duna bona estona, blancs com la calç, els guàrdies, i amb una cara tensa i seriosa el sergent, sortiren al llindar. Aquestes coses me les contava el meu pare, al cel sigui, i es com si jo ara les veiés com ell les veia quan em descrivia aquella nit i no és que ell hi fos, no. Als ulls del meu pare, quan em parlava de la nit del crim, hi brillaven el rostre de la seva mare i la mirada salvatge de la tia Maria.
La mirada del sergent, opaca i freda, passà llista dels badocs. Un per un, fitaven aquells ulls els presents que tremolaven, sota la llum tremolosa i tènue que sortia de la casa. Quan els ulls del policia es deturaven en un rostre, la persona sestremia en un calfred momentani i desviava la mirada. Tots observaven amb recança i temor el rostre del sergent. Per això, alguns, temps després, recordaven com la cara impassible del guàrdia civil mostrà un senyal destranyesa sobtat només fou un instant quan els seus ulls inquisidors es detingueren sobre en Tomeu. El jove no se nadonà, concentrat com estava en les seves ungles i amb lesguard perdut en un pou de cabòries. Un pipelleig, i la mirada del policia continuà el seu camí.
Quan ja acabava la repassada general, el cap del sergent saixecà ràpidament, com el dun ca llebrer que sent fressa de conill o de llebre i es girà, seguit de tota la colla dels testimonis, cap al caminoi daccés a les cases. De la fosca de la nit, unes passes agitades donaren pas a la figura dun home que, esbufegant, empenyia una bicicleta. «Som jo, lamo...», va dir, entre ofecs, aquell home alt i ben plantat, neguitós i despentinat. En Nicolau havia arribat a Son Cós.
Quan record, de fet, només estic recordant la darrera vegada que vaig tenir aquest record, va escriure algú, més o menys. Ara no record qui era lautor, però era així. O sigui que el record és tan lleuger en matèria dexistència com els fets. Segurament, el record sigui més real que els fets, ja que, sempre és allò de què disposam per enllestir la història dels nostres records.
I quan recordam i volem compartir les imatges que els nostres records ens evoquen, iniciam un itinerari de nous records que en generaran daltres en el moment dintentar rememorar-ne la pel·lícula.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.