LES CELEBRACIONS DOMINICALS EN ABSÈNCIA DE PREVERE (ADAP)
Documents, reflexions i materials
Dossiers CPL, 153 Centre de Pastoral Litúrgica Barcelona
Director de la col·lecció Dossiers CPL: Joan Torra
Publicació preparada per: Xavier Aymerich
Disseny de la coberta: Mercè Solé
© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA
Nàpols 346, 1 08025 Barcelona
Tel. (+34) 933 022 235 wa (+34) 619 741 047
cpl@cpl.es www.cpl.es
Primera edició digital: març de 2020
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només pot ser realitzada amb lautorització dels seus titulars, llevat dexcepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
PRESENTACIÓ
La configuració de lassemblea conciliar del Vaticà II era veritablement universal, reunia bisbes de totes les parts del món com mai abans havia passat. Amb tota lògica havia de tenir present la realitat de lEsglésia catòlica en cada situació del món per poder-hi respondre. No ha destranyar, per tant, que algunes previsions les fes per a les Esglésies joves, dels anomenats països de missió. Així, per exemple, calia preveure els corresponents processos catecumenals per a la iniciació cristiana dadults, situació que no es donava en les Esglésies de llarga tradició, amablement habituades des de feia segles al baptisme dinfants.
Segurament era molt difícil o gairebé impossible de preveure que, en poc més del mig segle transcorregut des de la clausura conciliar, situacions daquestes, no només anaven a patir alguns canvis lògics sinó que sanaven a invertir totalment de manera que algunes previsions, fetes per a països de missió, anaven a estar a lordre del dia de les Esglésies, anomenem-les ancianes, per donar resposta a situacions noves, inesperades, a les quals lacceleració dels esdeveniments les sumia.
Aquest és el cas que presentem ara. En països de recent evangelització shavien previst les Celebracions dominicals en absència de prevere (ADAP) perquè les comunitats cristianes, escampades per àmplies àrees sense capellà resident, mantinguessin la seva vida cristiana a partir de lEucaristia, encara que aquesta no pogués ser celebrada cada diumenge. Ràpidament aquesta realitat sha invertit i ara són les comunitats ancianes les que es veuen embolicades en una situació de falta de preveres per celebrar lEucaristia cada diumenge en cada comunitat. La mirada sha dirigit a la previsió feta per als països de missió, convençuts que ara aquesta missió cal on abans semblava que no era necessària.
Ens hem de felicitar que hi hagi hagut una abundant i rigorosa reflexió sobre aquests temes, perquè no es pretengui donar solucions espontànies a problemes que són molt de fons perquè toquen elements essencials de la vida cristiana. Per això, des del Centre de Pastoral Litúrgica estem satisfets de poder oferir un veritable Dossier de materials que comença pels abundants documents magisterials de referència, continua per reflexions teològiques i pastorals amb estudis de gran calat i desemboca en materials pràctics que diverses diòcesis han elaborat perquè les pràctiques pastorals, que pretenen respondre a aquesta urgent situació que vivim, siguin una oportunitat per seguir avançant sinodalment sempre desitjosos de saber què és el que lEsperit demana a les Esglésies en aquestes noves circumstàncies.
Segur que tot això vivificarà tant les celebracions de lEucaristia com la profunda reflexió sobre el sagrament, sobre el ministeri ordenat i els altres ministeris, sobre el sentit del diumenge i sobre la identitat de la comunitat cristiana.
I. DOCUMENTS DE REFERÈNCIA
INTRODUCCIÓ
Oferim en aquest capítol el text dels principals documents oficials de lEsglésia sobre les Celebracions dominicals en absència de prevere.
Lesment a aquestes ADAP comença, de forma encara difusa, en el mateix concili Vaticà II, i de mica en mica es van concretant la seva naturalesa i les seves possibilitats. El document principal, evidentment, és el Directori que va publicar la Congregació per al Culte Diví lany 1988, i que aquí reproduïm sencer. Immediatament després, els Prænotanda que el Secretariado Nacional de Liturgia de la Conferencia Episcopal Española va incloure en ledició del seu ritual en castellà. I encara, finalment, altres documents posteriors que fan referència a aquest tipus de celebració.
CONSTITUCIÓ SOBRE la SAGRADA LITÚRGIA «SACROSANCTUM CONCILIUM»
(Concili Vaticà II, 4 desembre 1963)
35,4. Les vigílies de les festes més solemnes, algunes fèries dAdvent i de Quaresma, els diumenges i les festes, sha de fomentar una celebració sagrada de la paraula de Déu, sobretot als llocs on manca sacerdot; en aquest cas, ha de dirigir la celebració un diaca o un altre delegat del bisbe.
INSTRUCCIÓ «INTER OECUMENICI» PER APLICAR LA CONSTITUCIÓ SOBRE LA SAGRADA LITÚRGIA
(Sagrada Congregació de Ritus i el Consilium, 26 setembre 1964)
37. En els llocs on no hi hagi sacerdot i no es pugui celebrar la missa, els diumenges i festes de precepte organitzis, a criteri de lOrdinari, una sagrada celebració de la paraula de Déu, presidida per un diaca o fins i tot un seglar, especialment delegat.
Lestructura daquesta celebració serà semblant a la litúrgia de la paraula en la missa: generalment es llegiran en llengua vernacle lepístola i levangeli de la missa del dia, anteposant i intercalant cants, presos preferentment dels salms. Si és diaca qui presideix, pronunciarà lhomilia, i, si no ho és, llegirà lhomilia que li hagi indicat el bisbe o el rector. La celebració acabarà amb la pregària comuna o dels fidels i el Parenostre.
CODI DE DRET CANÒNIC
(Santa Seu, 25 gener 1983)
Cànon 1248 § 2. Si per manca de ministre sagrat o una alta causa greu resulta impossible la participació en la celebració eucarística, és molt recomanable que els fidels prenguin part en una litúrgia de la Paraula, a lesglésia parroquial o en algun altre lloc sagrat, celebrada segons les prescripcions del bisbe diocesà, o dediquin un temps a loració personalment o en família, o, si és oportú, en grups de famílies.
DIRECTORI PER A LES CELEBRACIONS DOMINICALS EN ABSÈNCIA DE PREVERE
Proemi
1. LEsglésia del Crist, des del dia de la Pentecosta, després que davalla lEsperit Sant, sempre saplega fidelment en la unitat per celebrar el misteri pasqual el dia que fou anomenat «diumenge» en memòria de la resurrecció del Senyor. En la reunió dominical lEsglésia llegeix allò que en totes les Escriptures es refereix al Crist1 i celebra lEucaristia com a memorial de la mort i de la resurrecció del Senyor, fins que torni.
2. No sempre, tanmateix, és possible de tenir una plena celebració del diumenge. Hi ha hagut i hi ha molts fidels per als quals «per manca de ministre sagrat o alguna altra causa greu, és impossible la participació en la celebració eucarística».2
3. En alguns països, després de la primera evangelització, els bisbes confiaren a catequistes la missió daplegar els fidels el diumenge i de dirigir llur pregària segons la forma dexercicis piadosos. Perquè els cristians, augmentats en gran nombre, es trobaven dispersos en molts llocs, tan distants que el sacerdot no hi podia acudir cada diumenge.
4. En altres llocs, a causa de les persecucions pel nom cristià, o bé per altres severes limitacions imposades a la llibertat religiosa, als fidels els és totalment prohibida la reunió dominical. I, així com en altre temps hi hagueren cristians que conservaren laplec del diumenge fins al martiri,3 així també hi ha ara fidels que procuren reunir-se per pregar, ja sigui en família, ja sigui en petits grups, encara que privats de la presència del ministre sagrat.
5. Per altra part, als nostres dies, en molts països cada parròquia ja no pot fruir de la celebració de lEucaristia cada diumenge perquè han disminuït els sacerdots. A més, per raó de les circumstàncies socials i econòmiques, algunes parròquies han estat despoblades. I així, a molts preveres els ha estat confiat de celebrar moltes vegades la missa el diumenge en esglésies diverses i escampades. Però aquesta pràctica no sempre sembla oportuna ni per a les parròquies mancades de pastor propi ni per als sacerdots mateixos.
6. Per això en algunes Esglésies particulars que es troben en les condicions esmentades els bisbes han cregut necessari destablir unes altres celebracions dominicals sense prevere, per tal que pugui tenir lloc de la millor manera lassemblea setmanal dels cristians, i resti en peu la tradició cristiana del diumenge.
No rarament, però, sobretot en terres de missió, els fidels mateixos, conscients de la importància del diumenge, es reuneixen, amb lajut de catequistes i de religiosos, per escoltar la paraula de Déu, per pregar i a vegades també per rebre la sagrada comunió.
7. Havent sospesat tot això i tenint en compte els documents editats per la Santa Seu,4 la Congregació per al culte diví, acollint els desigs també de Conferències episcopals, creu oportú de recordar elements doctrinals sobre el diumenge i establir les condicions amb què a les diòcesis aquestes celebracions siguin legítimes, i també de marcar algunes línies per a executar com cal aquelles celebracions.
Pertocarà a les Conferències episcopals, si cal, determinar més detalladament aquestes normes i adaptar-les al geni i a les variades circumstàncies dels diversos pobles, i informar-ne la Seu Apostòlica.
Capítol I
EL DIUMENGE I LA SEVA OBSERVANÇA
8. «LEsglésia, per una tradició apostòlica que remunta al dia mateix de la resurrecció del Crist, celebra el misteri pasqual el dia vuitè, que amb raó és anomenat dia del Senyor o diumenge».5
9. Els testimonis de laplec dels fidels el dia que, com a «dia del Senyor», ja es indicat al Nou Testament6 ja apareixen explícits en els documents primitius dels segles primer i segon,7 entre els quals destaca el testimoniatge de sant Justí: «El dia anomenat del sol sapleguen en un mateix lloc tots els qui viuen a ciutat o a pagès...».8 Aquell dia que els cristians es reunien no coincidia, però, amb els dies festius del calendari grec i romà, i per això àdhuc per als conciutadans manifestava un signe del nom cristià.
10. Els pastors, des dels primers segles, mai no deixaren dadvertir els fidels sobre la necessitat daplegar-se el diumenge: «Membres del Crist com sou, no us aparteu de lEsglésia deixant de reunir-vos; no us menyspreeu vosaltres mateixos ni allunyeu el Salvador dels seus membres, ni esquinceu ni escampeu el seu cos».9 Cosa que recentment ha recordat el concili Vaticà II amb aquestes paraules: «Aquest dia els fidels shan daplegar en la unitat per tal que, escoltant la paraula de Déu i participant en lEucaristia, facin el memorial de la passió, de la resurrecció i de la glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu que els ha regenerat per a una esperança viva per mitjà de la resurrecció de Jesucrist dentre els morts».10
11. La importància de la celebració del diumenge per a la vida dels fidels és definida per sant Ignasi dAntioquia: «No practicant més el dissabte (els cristians), sinó vivint dacord amb el diumenge, en què també nasqué la nostra vida per mitjà dEll (el Crist) i de la seva mort».11 I el sentit dels fidels, tant abans com ara, ha honorat tant el diumenge que també en temps de persecucions i en països de cultures alienes o oposades a la fe cristiana mai no han volgut passar per alt el dia del Senyor.
12. Els elements requerits principalment per a la reunió dominical són aquests:
1 laplec dels cristians per a manifestar lEsglésia no espontàniament sinó convocada per Déu, és a dir, com a poble de Déu orgànicament estructurat, presidit pel sacerdot que actua en la persona del Crist Cap;
2 la instrucció sobre el misteri pasqual a través de les Escriptures que hom llegeix i que el sacerdot o el diaca expliquen;
3 la celebració del sacrifici eucarístic feta pel sacerdot en la persona del Crist i oferta en nom de tot el poble cristià, en el qual és fet novament present el misteri pasqual.
13. La pastoral ha de procurar sobretot que hi hagi cada diumenge el sacrifici de la Missa, a través del qual i només per mitjà dell es perpetua de debò la Pasqua del Senyor,12 i lEsglésia es manifesta plenament. «El diumenge és el dia festiu primordial, que ha de ser proposat i inculcat a la pietat dels fidels... Totes les altres celebracions, si no són realment molt importants, no li han de ser anteposades, perquè és el fonament i el nucli de tot lany litúrgic».13
14. Cal inculcar aquests principis ja des del començament de la formació cristiana, per tal que els fidels acullin de grat el precepte de la santificació del dia festiu i comprenguin la raó per la qual suneixen cada diumenge per celebrar lEucaristia convocats per lEsglésia14 i no purament per una devoció particular. Així els fidels viuran el diumenge com un signe de la transcendència de Déu sobre les obres de lhome, i no només com un dia de descans; així també per la força de laplec dominical percebran més íntimament i manifestaran al defora que són membres de lEsglésia.
15. Convé que els fidels trobin en les assemblees dominicals, com també en la vida de la comunitat cristiana, tant una participació activa com una veritable fraternitat, i una oportunitat de renovar-se espiritualment sota el guiatge de lEsperit. Així també són protegits dels paranys de les sectes que els prometen el remei contra el dolor de la solitud i la satisfacció total dels anhels religiosos.
16. Finalment, lactivitat pastoral ha de fomentar «iniciatives que procurin que el diumenge esdevingui també dia dalegria i de cessació del treball»,15 de tal manera que en la societat actual aparegui a tothom com un signe de llibertat i, doncs, com un dia instituït per al bé de la mateixa persona humana, la qual es indubtablement més important que els negocis i que els processos de producció.16
17. La paraula de Déu, lEucaristia i el ministeri sacerdotal són dons que el Senyor presenta a la seva esposa lEsglésia. Cal rebrels com una gràcia de Déu, i àdhuc cal demanar-los. LEsglésia, que frueix daquests dons sobretot a la reunió dominical, hi dona gracies a Déu, tot esperant la perfecta fruïció del dia del Senyor «davant el tron de Déu i a la presència de lAnyell».17