Emili Bayo · Jordi de Manuel
Empar Fernández · David Marín
Contes de terror
Relats inspirats dins del I Festival de Literatura de Terror.
© de lobra: Els seus autors
© de ledició: Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU
Edició: Apostroph
Disseny de coberta: La Mirada gràfica
Maquetació: Apostroph
Primera edició en paper: març 2017
Primera edició digital: juny 2020
Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU
www.apostroph.cat
apostroph@apostroph.cat
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot fer amb lautorització dels seus titulars, llevat de lexcepció prevista per la llei. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments daquesta obra.
Gràcies per llegir aquest llibre, tots els que hem fet possible que aquest llibre dApostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.
E-mail: apostroph@apostroph.cat
Twitter: @postroph
Facebook: facebook.com/postroph/
Pròleg
Fa dos segles, al costat del llac Léman, a Suïssa, quatre amics escriptors van llogar Villa Diodati per passar junts uns dies de descans. Eren el poeta Percy Shelley i la seva esposa Mary, Lord Byron i el doctor Polidori. Lany 1816 es coneix a Europa com lany sense estiu. La intensitat de les erupcions del volcà Tambora, situat a Indonèsia, va tenir conseqüències climàtiques fins al continent europeu. La pluja incessant i les vetllades de tempesta van incitar els quatre personatges a escriure relats de terror, a la manera dels contes de fantasmes del romanticisme alemany. Daquestes fèrtils nits destiu va néixer El vampir de Polidori, com a expansió dun relat inacabat de Lord Byron. I, arran dun malson de Mary Shelley, va començar a gestar-se una de les obres clàssiques de la literatura universal i dun dels personatges més icònics de la cultura popular: Frankenstein.
El petit poble de Torrebesses, al sud-est de la comarca del Segrià, no té llac i els estius són tòrrids i secs però, entre el seu notable conjunt arquitectònic, destaca una construcció monumental força seductora. A la part més elevada del poble salça el castell palau de Torrebesses considerat Bé Cultural dInterès Nacional (BCIN). El castell té mil anys dhistòria al darrere. A la segona planta hi ha la capella barroca de la Concepció, lantic oratori dels cartoixans dEscaladei que van romandre més de quatre segles al poble. Durant la Guerra Civil, el castell es va habilitar com a Hospital de la Sang per guarir els ferits en la contesa. Hi van morir 260 soldats italians que van ser enterrats al cementiri local. Al segle XX, ledifici va ser utilitzat com a granja daviram just abans de ser transformat en lallotjament rural ple dencant que és avui.
Dos-cents anys després, aquest casalot imponent va reflectir lombra de Villa Diodati. Quatre escriptors shi van tancar amb el repte de redactar cadascú un conte terrorífic inspirat en el mateix castell o en el poble de Torrebesses, ple de llegendes relacionades amb les bruixes. Una daquestes llegendes diu que, a ledat mitjana, les nits de lluna plena, als voltants de la torre de lhomenatge del castell, les bruixes practicaven els seus vols nocturns llançant crits estridents que terroritzaven els camperols.
Loctubre del 2016, Mario Urrea, lalcalde de Torrebesses, va donar el tret de sortida a la primera edició del Festival de Literatura de Terror de Catalunya, Torrebesses Tremola. Els quatre escriptors escollits per tancar-se al castell són els autors daquest llibre. Emili Bayo, Jordi de Manuel, Empar Fernández i David Marín han tingut la gentilesa dacceptar el repte que han acomplert magníficament. Els seus contes aterridors confirmen que el poble de Torrebesses ofereix els indrets idonis per inspirar-se i escriure històries inquietants, plenes de misteri. Un lloc perfecte per a la commemoració dels 200 anys de la fructífera reunió literària de Villa Diodati. Gràcies a la gent que creu en loriginalitat, Torrebesses es declara poble de la literatura de terror de Catalunya.
Annabel Encontra i Alexandra Cuadrat
Editores i directores del I Festival de Literatura de Terror, Torrebesses Tremola.
Emili Bayo
Emili Bayo Juan (Lleida, 1961) és doctor en literatura espanyola i professor densenyament secundari. Ha exercit la crítica literària en nombroses revistes com Ínsula, Quimera, Barcarola, Scriptura, El Temps, Caràcters, entre altres i, des de 1988, ha col·laborat en la premsa lleidatana en diferents períodes com a columnista, crític literari i comentarista esportiu.
Ha publicat les novel·les Traïdors i covards (Empúries, 1997), La resta del món (Columna, 2000), Projecte de felicitat (Proa, 2002), Ledat de les paraules (Proa, 2004), Premonicions (Estrella Polar, 2013), Puta pasta (La Magrana, 2015) i els llibres de relats Ampolles mig buides (Proa, 2000) i Tot el que et vull dir (Pagès, 2014). També és autor de Narradors de Ponent (1939-1987). Antologia (Institut dEstudis Ilerdencs, 1987), amb Xavier Macià, i dels estudis La poesía española en sus colecciones (1939-1975) (Estudi General de Lleida, 1991), La poesía española en sus antologías (1939-1980) (Pagès, 1993) i, amb Mercè Biosca, Guia de lectura de Jesús Moncada (La Magrana, 1992).
La seva obra literària li ha estat reconeguda amb el «Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa», el «Premi per a projectes de Fundació Enciclopèdia Catalana», el «Premi Llorenç Villalonga de novel·la» i el «Premi Crims de Tinta».
Acaba de publicar Tan tuyo como tu muerte (Versátil, 2017), la seva primera novel·la en castellà.
www.emilibayo.com
Ones de líquid vermell
Em calia un lloc així. Un poble petit, tranquil, tan lluny de tot que ni els records em trobessin. Un racó apartat del tràfec de la ciutat, allunyat dels ofecs duna jornada laboral i de les rutines anestesiades de lhospital on mhavia deixat quaranta-cinc interminables dies. Un indret daires benignes on les ferides acabessin de cicatritzar i pogués deixar enrere les agrors dels últims temps. Des de les aules de la infantesa ens han acostumat a celebrar la memòria, però la vida tacaba ensenyant com de benèfic i purificador resulta loblit. Els records maten. Oblidem per poder continuar vivint.
El doctor Esprit havia dubtat abans de signar el document, potser per això després shavia mostrat taxatiu: res de situacions carregades de tensió, res desforços ni de jornades de treball, res de maldecaps... I mhavia prescrit una dieta a base de llargues passejades, lectures entretingudes i tertúlies sobre futbol, curses de motos o qualsevol fotesa. I la panxa plena, per descomptat. Per això havia llogat una casa antiga, fosca i amb laroma de moltes generacions davorrides sobretaules, on em disposava a acarar una tardor dinusuals temperatures estivals, la qual cosa marruïnava el plaer dencendre el foc a terra i passar les nits embadalit amb la dansa de les flames i la vermellor sangonosa de les brases. I és que el veritable problema eren les nits. Llargues, duna lentitud asfixiant. Avorrides. Durant el dia, qualsevol entreteniment mestava bé. Però les nits eren absolutament inacabables. El doctor mhavia receptat unes píndoles grogues que em deixaven catatònic, però el preu que havia de pagar lendemà era un estat de somnolència lànguida que arrossegava durant tot el matí i bona part de la tarda. A més, les nits de farmàcia em produïen somnis estranys, plens de capvespres amb sols que menstruen sobre mars envermellides, sempre aigua, molta aigua, mai persones, unes imatges que em regiraven la consciència i que després portava clavades a la memòria com ganivetades doloroses.
Em llevava tard. Esmorzava amb una golafreria impròpia dalgú que mai no ha estat un comensal gaire entusiasta i sortia a caminar durant hores per camins polsegosos, entre bancals dametllers i doliveres, recorrent rutes antigues que desembocaven en masos esfondrats o en ermites deixades de la mà de déu. Si no trobava algun ancià passejador o alguna brigada de treballadors en plena collita i mentretenia a acceptar-ne un raig de vi de la bota i a petar una insulsa xerrada sobre lanormalitat daquelles calors tardorenques o la pertinàcia de la sequera, el més normal era tornar a casa cap al migdia sense haver intercanviat ni una sola paraula amb cap mortal. Em cruspia un entrepà de secallona o qualsevol plat combinat al bar del poble i després masseia a la fresca de lentrada de casa a dormisquejar una migdiada o a llegir alguna novel·leta de misteri o a totes dues coses alhora, sempre lamentant la impertinència de la construcció que tenia davant, un casalot antic que mocultava el que havia de ser una vista espectacular de la vall. Era un edifici de tova, enorme però humil alhora, construït amb la terra del solar adjacent, que, segons mhavia explicat la propietària de lúnica botiga del poble, havia servit de fossar en temps immemorials. Els constructors de la casa no havien estat gaire curosos a lhora de preparar la tova i el resultat era una mena de cementiri vertical, una paret de tres pisos on qualsevol atent observador podia distingir detalls pintorescos, com ara fèmurs, costelles i altres fragments ossis, un guarniment que invariablement provocava lestupor dels visitants.
Una tarda de dimarts, en despertar sobtadament duna daquelles becaines que eren la màxima concessió que feia al son, la vaig veure per primer cop. Molt jove. Molt bella. Estava asseguda al graó daccés al casalot i aguantava un llibre tancat amb la mà esquerra. Havia abandonat un enorme got als seus peus i el cap semblava desmaiat contra aquella paret, com si la beguda i els pensaments fossin una càrrega massa pesada. Tenia la mirada perduda, com si res del seu voltant meresqués un segon de la seva atenció. No tenia més de quinze o setze anys, però aquella manera estranya de ser-hi i no ser-hi em va retornar de cop la imatge de lAres, la meva filla estimada, la tarda que vaig obrir la porta de casa i va sortir a rebrem una onada daigua dun lleu color rogenc que vaig resseguir escala amunt, xapotejant langúnia i el dolor que ja intuïa, i vaig caminar fins al lavabo del primer pis i vaig cridar el seu nom i vaig obrir a empentes i puntades de peu la porta per trobar-la a la banyera sedada amb pastilles i amb els canells oberts, ja sense sang, perquè tota havia acabat barrejada amb laigua ixent de la banyera i escampada pel terra de tota la casa.
Una adolescent de catorze anys té reaccions com aquesta, imprevisibles, va dir el doctor Esprit, reaccionen violentament contra un món que no entenen, castiguen els pares per no saber defensar-los dells mateixos, de les seves pors... però no va ser prou explicació, perquè ni lAdela ni jo vam acabar de pair aquell terratrèmol de les nostres vides. La meva esposa va saber salvar-se culpant-me de tot i fent les maletes, però jo vaig haver de deglutir aquella bola indigerible que em rosegava com un corc en una habitació de lHospital Provincial, afartat dantidepressius, de pena i de llàgrimes.
Aquella tarda de dimarts, ladolescent indolent que mandrejava davant el portal de la meva casa de lloguer em retornava la imatge de la filla perduda i el record duna vida segurament feliç que mai més havia de tornar, però també aquell dolor, aquella immensa tristesa.
Llegeixes?
Sense ser-ne conscient, mhavia aixecat de la butaca de vímet on passava quasi totes les tardes, havia travessat el carrer i mhavia plantat davant daquella jove desconeguda. El pes de la solitud facilita aquests rampells.
I tu què collons vols? Ets un altre cabró que han enviat a vigilar-me?
Tinc trenta-vuit anys i em guanyo la vida com a professor dhistòria en un institut duna barriada de Lleida, de manera que hauria destar curat de la grolleria generalitzada que sha instaurat entre els nois i les noies daquesta edat, però em va doldre aquell exagerat to de menyspreu.
No sóc cap espia de ningú. Només sóc el teu veí, lhome que viu aquí davant. No creus que hauries de parlar amb una mica més de respecte a la gent més gran?
Va dedicar-me la ganyota de fàstic que ja constitueix la principal forma de relació de tota una generació amb els seus adults.
I si no, què? Ja mhan expulsat quinze dies de linsti... Tu què faràs, expulsar-me també daquesta merda de poble?
Era la mateixa veu desafiant que els meus alumnes mhan dedicat milers de vegades. No magafava per sorpresa. Lantídot ha estat tradicionalment la calma, un somriure amable i unes dosis altes de paciència i racionalitat.
Per què than expulsat, per parlar amb massa refinament?
Hòstia, tu, un veí bromista! Mhan regalat unes vacances per haver-li tallat els cabells a la companya que seia al davant a la classe de ciències naturals. Un experiment científic per saber com reaccionen les bledes... La preocupava estar mona i ara lhe deixada com una mona! La seva rialla anava plena duna dolcesa que les paraules desmentien. Els cabells eren dun ros radiant i els ulls de verd pur, potser un pèl obsessiu, però la noia havia corregit tanta dolcesa amb un pírcing al llavi i vestint amb una duresa de barri marginal. Estava clar que no volia que ningú la prengués per una nina. Ben mirat, en res no sassemblava a la meva filla Ares. No comprenia com me lhavia pogut recordar. Segur que tu també has fet algun desastre terrible perquè thagin obligat a amagar-te en aquest forat...
Potser tenia raó. Alguna calamitat innombrable pesava sobre les meves espatlles per haver acabat en un racó de món tan perdut, tan minúscul. Bell, elegant i acollidor, no es podia negar, fins i tot senyorial; però espantosament diminut.
Ja veus, potser no som tan diferents... Als dos ens han castigat i els dos ens avorrim... Tu com a mínim no deus estar sola. Segur que tens algú que et cuidi...
Va cloure els ulls uns segons per deixar clar que sesforçava a comprendre com algú pot concentrar tanta estupidesa.
Parles dels meus pares? No em toquis la pera... va agafar el got daigua on suraven dos talls de llimona i va fer una llarga glopada, concedint-se una treva, potser valorant si un tipus com jo es mereixia lestona de tertúlia i les seves confidències. Suposo que també se sentia sola. Mon pare ja havia desaparegut mesos abans que jo arribés a aquest món de merda. I la mare... Mestranya que encara no la coneguis. És una dona molt popular entre els mascles de la província. Si tens la paciència de convidar-la a una copa danís i aguantar-li una mica la conversa, tens moltes possibilitats dacabar sent el meu pare durant un màxim de dues setmanes, que és tot el que arriba a estirar els seus festejadors.
Amb la grolleria i un to de veu desganat i distant marcava una clara línia que no volia que jo traspassés. A un adolescent no thi acostes si ell o ella no thi convida.
No em sembla bé que parlis així de la dona que tha portat al món. Sé molt bé què és educar una filla perquè nhe tingut una i et puc assegurar que no resulta gens senzill; no em puc ni imaginar el que deu haver representat per ta mare fer-ho en solitari.
La nova rialla es va tintar dincredulitat.
En solitari? Sóc la noia del món que ha tingut més pares... Tasseguro que en la llarguíssima llista de problemes de ma mare la meva educació ni tan sols hi consta. I no és que em preocupi gaire, se men fot. Mhe passat tota sola la infantesa i no espero companyia per als propers anys.