Amb la grolleria i un to de veu desganat i distant marcava una clara línia que no volia que jo traspassés. A un adolescent no thi acostes si ell o ella no thi convida.
No em sembla bé que parlis així de la dona que tha portat al món. Sé molt bé què és educar una filla perquè nhe tingut una i et puc assegurar que no resulta gens senzill; no em puc ni imaginar el que deu haver representat per ta mare fer-ho en solitari.
La nova rialla es va tintar dincredulitat.
En solitari? Sóc la noia del món que ha tingut més pares... Tasseguro que en la llarguíssima llista de problemes de ma mare la meva educació ni tan sols hi consta. I no és que em preocupi gaire, se men fot. Mhe passat tota sola la infantesa i no espero companyia per als propers anys.
Segur que ets injusta... Els adults tenim obligacions, compromisos, responsabilitats... Suposo que ta mare ha de treballar...
I tant. És una maga. Vaig somriure per correspondre a la broma. Però el seu rostre seguia seriós. No és conya, tio. Sha muntat una oficina llardosa en uns baixos dun barri de Lleida, on es posa unes ungles llarguíssimes i una gel·laba amb pedretes brillants i una mena de turbant i es dedica a llegir les línies de les mans i a predir el futur en una bola de vidre que va comprar en un totaeuro. Es veu a quilòmetres que només és una estafadora, ja tho pots imaginar, però els imbècils de tota la comarca fan cua perquè els faci un somriure i els digui el que volen escoltar.
La conversa es va tallar de sobte quan va sonar el meu mòbil. Em vaig girar desquena i vaig contestar. El cap destudis del meu institut sinteressava per la llargària de la meva baixa laboral. Em va semblar que estava tan content amb la meva substituta que no tenia gaire pressa per demanar-me que hi tornés. Quan vaig acabar la conversa, la meva jove veïna havia desaparegut. Ni tan sols havia tingut temps de preguntar-li com es deia.
Contra el meu costum, aquella nit vaig fer el salt a la novel·la policíaca que mesperava al balancí i vaig presentar-me al bar del poble, un antre mal il·luminat i de mobiliari primitiu que feia olor de fregits amb triennis. Lúnic detall de modernitat era una tele de grans dimensions que treballava a tot volum i a jornada completa. El cambrer era un home calb i sorrut de moviments camaleònics que feia anys que havia sobrepassat ledat de jubilació.
Tot i que sempre les portava a la butxaca per evitar qualsevol atac dangoixa, havia deixat de prendre aquelles píndoles grogues que memboiraven el cervell, per això em vaig animar a demanar un cubata de rom i cola, un homenatge als meus anys de festeig amb lAdela. El cambrer va emplenar el meu got amb un trist glaçó, tres quartes parts de rom i una discreta taca de cola. Per a un convalescent que feia temps que havia perdut lhàbit de beure, allò equivalia a un combinat de nitroglicerina. Amb el primer glop vaig sentir que el tamboret on mhavia assegut començava a girar per iniciativa pròpia. Crec que el segon em va fer levitar.
La clientela es reduïa a tres homenots de maneres rudes i riures estridents que envoltaven una rossa de cabells llargs, vestit vaporós i escot interminable. Mentre ells deien burrades, ella els oferia unes rialles que només semblaven amables. Era una dona atractiva... No, molt atractiva. Però el més pertorbador era lestranya pal·lidesa de la pell: la cara sense màcula, els braços nus, unes cuixes generoses... Des de laltra punta de la barra, la blancor daquella pell quasi mencegava.
Tu deus ser el professor...
La veu de la rossa em va treure del parèntesi que havia patit la meva consciència. La dona havia abandonat els seus contertulians, que en aquell moment em dedicaven una mirada poc amistosa, i havia caminat fins al meu racó de barra.
Albert, em dic Albert.
Ho sé. Me nha parlat lAndrea. Jo em dic Ana. I soc vident. No recordava haver dit el meu nom a la seva filla, però lofici de vident em va semblar prou justificació. De fet, sabia que avui coneixeria una persona molt interessant.
Vaig somriure afalagat.
Puc convidar-te a una copa danís? vaig proposar.
Com saps que magrada lanís? va dedicar-me una mirada sorpresa i un somriure realment encantador.
Suposo que jo també tinc alguna cosa de mag.
Llavors va fer una cosa que em va sorprendre. Va aixecar la mà esquerra, va reposar el tou del dit índex enmig del meu front i em va mirar als ulls com si pogués llegir dins del meu cap.
Què amagues, Albert? Vaig contestar amb un somriure absurd a aquella pregunta que no demanava resposta. Hi veig por. Confusió. Culpa. És evident que no passes per un moment gaire bo. La teva ment sesforça a bloquejar algun record dolorós. Voldria fer una predicció del que tha de passar, però sense conèixer el passat és impossible aventurar el futur.
Vaig somriure amb més convicció. Per alguna raó, aquell discurs barat de vident de barriada em va fer sentir fort i confiat.
Bé, doncs. Caldrà que ens concentrem en el present.
Aquella nit per fi havia començat a refrescar i el seu llit era gran, però no vam deixar-hi ni un centímetre de llençol sense suor. LAna era una amant entusiasta i infatigable i jo arrossegava una abstinència massa prolongada. Molt de matinada, ella es va adormir als meus braços mentre jo em deixava bressolar per aquell corrent de sensacions agradoses que acabava de recuperar. A la llum duna trista bombeta que entenebria la cambra des de la làmpada de la tauleta, vaig anar estudiant tot allò que menvoltava. La urgència mhavia encegat fins al punt de no reparar en els detalls del dormitori. Una intensa flaire de lavanda semblava emanar de cadascun dels objectes. Em trobava en un llit senyorial, de fusta de noguer ennegrida amb un vernís brillant i, a cada punta, quatre pinacles acabats en unes boles llaurades per algun ebenista amb mans dartista. La perxa de cinc braços que dormia en un racó del dormitori hauria fet bon paper a laparador dalgun antiquari de prestigi. No semblava ledifici humil que jo observava cada dia des de lexterior.
Només havia perdut uns segons la consciència quan vaig incorporar-me dun salt, com si alguna cosa em tenallés la gola i no em deixés respirar. Estava nu i la jove Andrea em mirava des dels peus del llit amb el somriure de qui veu confirmades les seves prediccions sobre la fatalitat del món. Abans que pogués recuperar lalè i dir-li res, la noia havia sortit de la cambra i havia desaparegut en la foscor de la casa.
A linsomni pertinaç shi afegia el trasbals de la visita de la noia. Sabia que ja no seria capaç de dormir ni un sol segon, per això em vaig incorporar i vaig posar els peus sobre una catifa de dibuixos estranys. El tacte del pèl resultava agradable. Vaig vestir-me en silenci i vaig sortir descalç i de puntetes, amb les sabates a la mà. Quan vaig tancar darrere meu la porta de la cambra, vaig comprendre la precipitació daquella fugida. Aquella era una casa enorme i de construcció molt antiga, amb un terra irregular i plena dhabitacions de formes capritxoses i graons inoportuns, de passadissos tortuosos o bigues massa baixes... Tot es trobava completament a les fosques i jo ni tan sols era capaç de trobar un interruptor de la llum. Vaig entropessar molts cops amb mobles, rajoles soltes i parets il·lògiques abans de trobar una finestra. Quan vaig córrer la cortina, una claror molt tènue va començar a donar forma als objectes: una taula enorme i llampant perquè una reunió doficials de la cavalleria russa es regalés un festí, cadires amb parents a Versalles, làmpades de llàgrimes tristes, un bufet de vidres esmerilats i potes laboriosament tornejades que exhibia una coberteria daurada... Com si la llum de la lluna sabés què havia de buscar, es va concentrar en un retrat de cos sencer que penjava a la paret, una anciana amb els cabells esbullats, un abric esparracat i una mirada que feia empassar la saliva. La dona posava quasi desquena i amb el cap girat cap a qui mirés el quadre, com sorpresa pel pinzell del pintor mentre remenava amb les mans alguna activitat secreta, la naturalesa de la qual preservava amb el seu cos. Les arrugues del rostre, el gest de menyspreu que marcaven els llavis i el deix dironia que escapava duns ulls finament envermellits dibuixaven lexpressió dun odi ferotge. Aquella mirada em va eriçar els cabells.
Vaig fugir daquell rostre ensopegant un altre cop amb un parell de cadires fins a creuar la primera porta que vaig trobar. LAndrea, completament nua, respirava amb la cadència dun son plàcid i innocent. El salt de la monstruositat del quadre a la bellesa de la noia va suposar tot un sotrac. Tenia una pell blanca, resplendent, quasi encegadora. Paralitzat per uns instants, no vaig saber què fer. Tot i que el fred havia començat a rosegar-me els peus, estava suant i respirava com si fes molta estona que estava corrent. De sobte vaig comprendre on era i què hi feia i vaig sentir un rampell de vergonya. Vaig sortir de la cambra i vaig baixar i pujar diversos trams descales i vaig obrir i tancar portes fins a aconseguir escapar daquell laberint com el lladre que acabava de robar un secret valuós.
El mer acte de creuar els vint-i-cinc metres que separaven aquell edifici de lentrada al meu cau em va deixar glaçat. La tardor havia arribat de sobte, aquella nit, sense avisar, i a mi mhavia agafat descalç, corrent pel carrer amb les sabates a la mà. Vaig pujar les escales de dos en dos i em vaig afanyar a encendre la llar de foc. La llenya estava seca i va prendre ràpidament, però a mi em va costar molta estona foragitar la sensació de fred que mhavia calat fins a lànima. Molt després, per fi relaxat i amb una agradable sensació descalfor, em vaig abandonar al balancí. Amb lembruix rítmic de les flames i el record dels dos cossos que havia deixat rere la porta de laltra vorera, les hores van seguir avançant amb la mandra habitual, portadores dimatges estranyes i pertorbadores que es retorcien dins del meu cervell com serps verinoses.
Tot i que el cos em reclamava alguna altra forma de descans, vaig fer lesforç de llevar-me a lhora de sempre i sortir a complir amb el deure autoimposat de la caminada diària. No va ser una gran passejada. Amb prou feines vaig fer els quatre-cents metres que separaven el poble del cementiri que vaig decidir girar cua. El cel amenaçava tempesta i una brisa gelada tallava la pell com una volada dagulles dafaitar. A quarts de dotze ja tornava a ser a casa. Gelat, confús, absolutament exhaust i una mica marejat. Vaig estar temptat de tornar a drogar-me amb alguna daquelles píndoles que matordien el cervell, però em va semblar que una dutxa daigua calenta posaria les coses al seu lloc. Em vaig abandonar durant molta estona sota un raig daigua quasi bullent i vaig aconseguir recuperar més o menys la sensació de pertànyer a lespècie humana. Després em vaig vestir amb roba dhivern i vaig caminar fins al bar del poble equipat per a la propera glaciació. Era una hora inusualment matinera pels costums de la zona. La cuina ni tan sols estava encara operativa. Vaig dinar un simple entrepà de fuet, un parell de gots de vi i un cafè llarg. Lamo del bar va presentar-se davant la meva taula per oferir-me un segon cafè i vaig aprofitar per fer-li la pregunta que feia estona que em rondava pel cap:
Coneixes lAna? va fer la ganyota de no acabar de comprendre. LAna, la rossa dahir a la nit...
Va negar amb el cap, però els ulls em deien que no sabia o no volia saber per qui li estava interrogant. Aquell era un poble massa petit perquè una rossa com aquella passés desapercebuda, però no vaig voler insistir-hi. Jo era un foraster, la qual cosa em limitava el dret a conèixer les intimitats de la vila.
Vaig acabar el segon cafè, vaig pagar i, quan vaig sentir-me amb forces, vaig tornar caminant fins al portal de casa meva i em vaig esfondrar sobre la vella cadira de vímet. Vaig intentar recuperar la lectura que tenia abandonada, però la concentració o la voluntat sem dissipaven a meitat de cada ratlla, de manera que no era capaç de treure lentrellat dels obscurs problemes del protagonista de la història. Després de començar a llegir la mateixa pàgina per tercera vegada em vaig rendir. Vaig tancar els ulls implorant una mica de descans, però aquell cop tampoc no havia dobtenir la benedicció del son.
Ja eren les tres passades quan lAndrea va obrir la porta de fusta vella del seu casalot, va deixar sobre una llosa una gerra daigua i uns gots i es va asseure al graó de lentrada igual que la tarda anterior. Com si també ella estigués esgotada, es va recolzar a la paret i, com disposada a prendre un sol que no es deixava veure enlloc, va tancar els ulls. La seva pell blanca, encara vestida amb uns shorts mínims i una samarreta negra de tirants, no semblava acusar la brisa gèlida que havia buidat en només unes hores els carrers del poble. Em vaig voler convèncer que jo no lhavia estat esperant, però vaig abandonar la penombra del portal i a poc a poc, desma, com si un imant poderós mhi arrossegués, vaig fer les passes necessàries per tenir-la a tocar.
Bona tarda, Andrea.
Dins la gerra daigua flotaven bocins de llimona. Vaig pensar que potser ella també mesperava. Però cap gest va indicar que hagués escoltat la meva salutació. Encara va trigar una llarga estona a obrir aquells ulls inquietants i dedicar-me una mirada distant, estranya, incandescent com les brases que havia deixat morint a la llar.
Suposo que ahir vas passar una nit... interessant.
Vaig valorar els matisos i les possibles intencions daquest comentari, però no vaig saber com interpretar-lo. Em trobava massa confús, massa cansat. Lentusiasme sexual de lAna i la imatge del cos nu de lAndrea rebotaven en el meu cervell com una culpa que no saps perdonar-te. Sí, havia estat una nit apassionant, però també molt rara.
Suposo que sí, que va ser una sessió molt interessant... La teva mare... vaig començar sense saber molt bé què podia explicar-li.
Oh, la mare... Enviar-me al poble de la iaia és tot el càstig que és capaç dimaginar. Però ben mirat no està tan malament. Això em dona loportunitat daprendre a ser una harúspex. En canvi ella mai no ho serà. Era estrany que la noia conegués una paraula tan poc habitual. En lantiga Roma, els harúspex eren sacerdots capaços de predir el futur i fins i tot de dominar-lo a voluntat. El do dels escollits salta sempre una generació, saps?, passa de iaies a netes com una herència qualsevol. Ella pot fingir ser una vident i enganyar si vol a tot el país, però el do em correspon només a mi. I la tradició prescriu que aviat el faci meu.
No em va demanar si en volia. Va emplenar els dos gots amb laigua de la gerra i men va oferir un. Feia massa fred perquè apetís un refresc, però vaig empassar-me mig got duna sola glopada. Era una llimonada molt agra, pur àcid, només amb un punt de dolçor per fer-la bevible.
Vols dir que la teva àvia era una àugur i que tu estàs destinada a heretar el seu talent?
Anastàsia, la nigromàntica... va sospirar, com si envegés aquest nom. És quasi una llegenda, saps? Des dels temps antics no es recordava una dona amb un poder tan gran.
I es va penjar dels llavis un somriure burleta, desafiant, com si aquella revelació constituís la prova que ella coneixia secrets prohibits a un tipus com jo.
Durant molt temps no les van anomenar magues, ni àugurs, sinó simplement bruixes vaig afirmar. No eren precisament populars. Lesglésia i els governants les culpaven de les malalties, de les sequeres o dels aiguats, de les males collites, de les morts sobtades i de qualsevol desgràcia. La majoria acabava cremant entre les flames pretesament purificadores duna foguera. Però crec recordar que aquesta manera tan peculiar de tractar les dones que es creien diferents es va acabar cap a finals del segle XVII.
Potser es van acabar les flames, però no les persecucions. Que no sen parli i que no encenguin fogueres per cremar-ne no vol dir que hagin deixat dexistir. Només que han aprés a amagar-se millor. La vols conèixer?