I es va penjar dels llavis un somriure burleta, desafiant, com si aquella revelació constituís la prova que ella coneixia secrets prohibits a un tipus com jo.
Durant molt temps no les van anomenar magues, ni àugurs, sinó simplement bruixes vaig afirmar. No eren precisament populars. Lesglésia i els governants les culpaven de les malalties, de les sequeres o dels aiguats, de les males collites, de les morts sobtades i de qualsevol desgràcia. La majoria acabava cremant entre les flames pretesament purificadores duna foguera. Però crec recordar que aquesta manera tan peculiar de tractar les dones que es creien diferents es va acabar cap a finals del segle XVII.
Potser es van acabar les flames, però no les persecucions. Que no sen parli i que no encenguin fogueres per cremar-ne no vol dir que hagin deixat dexistir. Només que han aprés a amagar-se millor. La vols conèixer?
Qui?
Ella.
Vaig recuperar la imatge pertorbadora de la vella del quadre i de nou sem va eriçar la pell.
Ahir ja vaig tenir el plaer de topar amb el seu retrat...
La noia va somriure com se somriu a un noi innocent.
No, vull dir tocar-la, sentir la seva energia...
Encara és viva?