Sortir a robar cavalls

Per Petterson

Traduït del noruec per Carolina Moreno Tena

CLUB EDITOR

BARCELONA

Ut og stjaele hester

1a edició noruega: 2003

1a edició digital: maig de 2020

Carrer Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

Aquesta traducció ha rebut un ajut de NORLA.

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Per a Trond T.

1

Primers dies de novembre. Són les nou. Les mallerengues carboneres sestavellen contra la finestra. Algunes fugen volant, atordides pel cop; daltres cauen i queden esteses en la neu nova, forcejant, fins que aconsegueixen tornar a batre les ales i enlairar-se. No sé què tinc que els interessa tant. Miro per la finestra, cap al bosc. Una llum rogenca traspunta per damunt dels arbres que voregen el llac. Comença a bufar el vent i veig les formes que pren a laigua.

Ara visc aquí, en una caseta a la riba dun llac a lextrem oriental del país. Hi desemboca un riu, petit, amb poca aigua al pic de lestiu, però a la primavera i a la tardor és cabalós, i fins i tot hi ha truites. Jo nhe pescat alguna. La desembocadura és a pocs centenars de metres daquí, la puc veure per la finestra de la cuina quan els bedolls han quedat nus. Com ara, al mes de novembre. A la vora del riu hi ha una cabana i, quan surto als graons de la porta de casa, arribo a veure si tenen el llum encès. Hi viu un home que crec que és més gran que jo. O això dedueixo pel seu aspecte. O potser és que jo no sé ben bé quin aspecte tinc. O potser la vida lha tractat pitjor que a mi. No hauria de descartar-ho. Lhome té un gos, un border collie.

Al mig del pati hi he posat una menjadora docells al capdamunt dun pal. De bon matí, quan tot just clareja, massec a la taula de la cuina amb una tassa de cafè i miro com satansen batent les ales. Nhe comptat fins a vuit espècies diferents dalt de la menjadora, moltes més que a cap dels llocs on he viscut, però només la mallerenga carbonera xoca contra la finestra. Són molts els llocs on he viscut. Ara visc aquí. Quan clareja, ja fa hores que estic despert. He encès lestufa. Mhe passejat per la casa, he llegit el diari dahir, he rentat els plats dahir, que no són gaires. He escoltat la BBC. Tinc la ràdio encesa quasi tot el dia. Escolto les notícies, un costum que no aconsegueixo treurem de sobre, tot i que ara dubto que em faci cap profit. Diuen que seixanta-set anys no són gaires, pels temps que vivim, i jo també ho veig així, de fet, em sento en plena forma; però ara, quan les escolto, les notícies ja no ocupen el mateix lloc en la meva vida, no canvien la meva visió del món com abans. Potser és culpa delles, de la manera com les expliquen, potser és que nhi ha massa. Lavantatge de la BBC World Service, el butlletí que emeten a primera hora, és que tot sona molt diferent, no diuen ni piu sobre Noruega i puc seguir les relacions entre països com Jamaica, Pakistan, lÍndia i Birmània a través dun esport com el criquet, un esport que no he vist ni veuré mai si de mi depèn. Però mha cridat latenció que a Anglaterra, la mare pàtria, sempre lapallissen. Ja és alguna cosa.

Jo també tinc un gos. Es diu Lyra. No és gens fàcil determinar-ne la raça, però no té gaire importància. Avui ja hem sortit a passejar, de bon matí i amb la llanterna, pel camí de sempre, el que voreja el llac. Una capa de glaç mil·limètrica el cobreix fins al peu dels joncs que salcen al llarg de la riba, secs i grocs, tot erts. La neu queia, silenciosa i densa, contra la negror de la volta del cel, i feia esternudar la Lyra de gust. Ara dorm al meu costat, enganxada a lestufa. Ja no neva. A mesura que el dia avanci, la neu sanirà fonent. Ho veig al termòmetre. La columna vermella senfila amb el sol.

Tota la vida he anhelat viure sol en un lloc així, inclús en els moments més bons, que no han sigut pocs. Això sí que puc afirmar-ho, que no han sigut pocs. He tingut sort a la vida. Però fins i tot així, per exemple, enmig duna abraçada, quan algú em xiuxiuejava a cau dorella el que jo volia sentir, de sobte desitjava ser ben lluny, en un lloc on només hi hagués silenci. Després podia passar-me anys sense pensar-hi, però això no volia dir que no ho desitgés. I bé, ara sóc aquí, i és quasi exactament tal com mho havia imaginat.

Daquí a poc menys de dos mesos sacabarà aquest mil·lenni. Al meu veïnat es farà festa grossa i focs artificials. No hi aniré. Em quedaré a casa, amb la Lyra; potser aniré a fer un volt i marribaré al llac per veure si el glaç aguanta, calculo que estarem a deu graus sota zero i que hi haurà lluna; després encendré lestufa, memborratxaré com cal amb una ampolla que tinc guardada a larmari, posaré un disc al meu vell tocadiscos amb la veu de la Billie Holiday com un murmuri, com quan la vaig sentir aquell cop al Colosseum dOslo als anys cinquanta, una veu gairebé apagada, i tot i així, màgica, i quan sacabi el disc me naniré al llit i dormiré tan profundament com es pot dormir sense estar mort i em despertaré en el nou mil·lenni sense que això signifiqui res. Em fa il·lusió pensar-hi.

Mentre no arriba aquest moment, aprofito el temps posant la casa en condicions. No és poc el que cal fer, ja que me la van vendre per quatre xavos. Per ser franc, jo estava disposat a oferir molt més per la casa i el terreny, però no hi havia gaire competència que diguem. Ara entenc per què, però tant se val. Nestic satisfet malgrat tot. Intento arreglar sol tot el que puc, a pesar que podria pagar un fuster, perquè no estic escurat, al contrari, però aleshores aniria massa ràpid. Vull invertir-hi tot el temps que calgui. Suposo que és que ara dono importància al temps. No pas a la velocitat amb què passa, si més a poc a poc o més de pressa, sinó que minteressa senzillament com a temps, com lelement en què visc i que puc omplir amb coses i activitats físiques per tal de distribuir-lo i així distingir-lo sempre nítidament, que no se mescoli entre els dits si bado.

Aquesta nit ha passat una cosa. Mhavia estirat a lalcova del costat de la cuina, on mhe construït un llit de fusta provisional sota la finestra, i ja mhavia adormit, eren les dotze tocades, a fora era negra nit i feia fred; me nhe sentit quan feia lúltim riu darrere de casa. És una llibertat que em prenc. Sobretot que, ara per ara, només tinc una latrina a fora, bastant lluny. De totes maneres no em veu ningú. A loest, el bosc és espès.

Mha despertat un so estrident que es repetia a intervals breus, emmudia i tornava a començar. Mhe assegut al llit i he entreobert la finestra per treure el nas. A través de la foscor podia veure el feix groc duna llanterna més avall del camí que segueix el riu. Lhome que duia la llanterna havia de ser per força el que produïa el so que jo sentia, però no entenia quina mena de so era, ni com el feia. Si és que era un home. El raig de llum oscil·lava de dreta a esquerra, erràtic, com desanimat, i per un moment he vist la cara arrugada del meu veí. Dels llavis li penjava una cosa que semblava un cigar, i quan he tornat a sentir aquell so he entès que es tractava dun xiulet dultrasons, tot i que no nhe vist mai cap. I lhome ha començat a cridar el gos: ¡Pòquer!, cridava, ¡Pòquer!, que és com es diu el gos, ¡Vine, quisso, vine!, cridava; jo mhe ficat al llit i he aclucat els ulls, però sabia que no tornaria a agafar el son.

En realitat, jo el que volia era dormir. Ara filo prim amb les hores de son, que ja no són tantes com abans però les aprofito duna altra manera. Una nit en blanc fa ombra a tota una sèrie de dies, em torno irritable i vaig desorientat. Ja no puc perdre el temps amb aquestes coses. Cal que em concentri. Així i tot, he tornat a seure al llit, amb els peus a terra, i he buscat a les palpentes la roba penjada al respatller de la cadira. De tan glaçada que estava, se mha accelerat la respiració quan em vestia. He travessat la cuina i mhe posat el vell tabard que tinc al rebedor, he agafat la llanterna del prestatge i he sortit als graons de lentrada. Era fosc com la gola del llop. He entreobert la porta per ficar la mà a dins i encendre el llum exterior. Molt millor. La paret del cobert pintada de vermell projectava una tonalitat càlida al pati.

Sóc un home de sort, he pensat. No em passarà res si surto en plena nit a ajudar el veí quan busca el seu gos, només seran dos dies de trasbals i ja tornaré a estar fi. Amb la llanterna encesa, he baixat el camí que surt del pati cap on es trobava ell, a mig pendent, parat i girant la llanterna de manera que el feix de llum pentinés el terreny a poc a poc, en una volta completa, per la vorada del bosc, pel camí, pel marge del riu fins a tornar al punt de partida. ¡Pòquer!, cridava, ¡Pòquer!, i bufava el xiulet, que feia un so desagradable a causa de la freqüència massa alta i trencava el silenci nocturn, mentre el seu rostre i tot el seu cos quedaven ocults dins la fosca. En realitat, jo no el conec, només hi he intercanviat quatre paraules alguna vegada en passar davant de la seva cabana quan surto a passejar amb la Lyra, que sol ser de bon matí. Tot duna mhan vingut ganes de tornar a casa i oblidar-ho tot. ¿Què podia fer-hi, jo? Però segur que ja havia vist la llum de la meva llanterna, ja era massa tard; a més a més, aquella figura solitària tenia un no sé què que jo intuïa en la foscor. Lhome no hauria dhaver sortit tot sol daquella manera. No era enraonat.

¡Hola! lhe saludat a sota veu per respecte a la quietud. Lhome sha girat, i per un moment no he vist res perquè mha enfocat la llanterna a la cara. Lha abaixat tot seguit. Mhe quedat quiet uns segons mentre no recuperava la vista i llavors mhi he acostat, i així estàvem, junts, cadascú amb el seu feix de llum a laltura del maluc, il·luminant el paisatge al nostre voltant. Res no tenia el mateix aspecte que a ple dia. Estic avesat a la fosca. No recordo haver-li tingut mai por, tot i que segur que nhi he tingut alguna vegada; però ara com ara mhi sento emparat, em resulta natural, i més que res, diàfana, malgrat la quantitat de coses que en realitat shi oculten. Però tant és. No hi ha res que pugui competir amb la llibertat de moviment i la desimboltura del cos dins la fosca, on no hi ha altures definides ni distàncies tancades, perquè en la fosca no hi ha res de tot això. Només un espai immens on pots mouret.

Sha tornat a escapar ha dit el meu veí. El Pòquer. El meu gos, vull dir. No és la primera vegada. Sempre torna. Però em costa molt dormir quan és fora. Ara hi ha llops, al bosc. I tampoc goso tancar la porta, és clar.

Lhome semblava una mica amoïnat. Jo també ho estaria si el meu gos hagués fugit, i no sé què faria si es tractés de la Lyra, no sé si hauria sortit tot sol en plena nit a buscar-la.

¿Sabies que els border collie diuen que és la raça de gos més intel·ligent del món?

Ho he sentit a dir, sí he contestat.

És més llest que jo, el Pòquer, i ho sap el meu veí sacseja el cap. Em temo que aviat es farà lamo de la casa.

Malament, doncs he dit jo.

Ja ho crec ha dit ell.

Aleshores se mha acudit que encara no ens havíem presentat, de manera que he allargat la mà tot enfocant-la amb la llanterna perquè la veiés i he dit:

Sóc en Trond Sander. Això lha desorientat. Ha necessitat un parell de segons per passar-se la llanterna a la mà esquerra i estrènyer la meva dreta amb la seva tot responent:

Sóc en Lars, Lars Haug. Amb ge.

Encantat he dit, i ha sonat tan forçat i fora de lloc com el dia que el pare va dir el meu condol en un enterrament al fons del bosc, molts i molts anys enrere. A linstant mhe penedit dhaver pronunciat aquest mot, però he tingut la impressió que en Lars Haug no se nadonava. Potser li ha resultat escaient i tot, al cap i a la fi la situació no era gaire més estrafolària que la de dos homes que se saluden al camp.

Al nostre voltant, tot era calma. Havíem passat dies i nits de pluja i vent, amb un xiulet incessant entre els pins i els avets, però ara al bosc hi havia un silenci aclaparador, no es movia ni una ombra, i el meu veí i jo estàvem quiets, mirant fixament la foscor, quan tot duna he tingut la certesa que hi havia alguna cosa darrere meu. No he aconseguit frenar la sensació sobtada dun calfred que em pujava per lespinada. En Lars Haug també ho ha notat i ha enfocat la llanterna a un parell de metres darrere meu, jo mhe girat i allà era: el Pòquer. Estava tens i alerta, jo ja havia comprovat altres vegades que un gos pot sentir-se i mostrar-se culpable i, com a la majoria de nosaltres, això no li agradava gaire, sobretot quan lamo ha començat a parlar-li amb un to vagament infantil que no encaixava gens amb el rostre endurit i arrugat dun home que deu haver passat més duna nit dhivern al ras i ha salvat i resistit tota mena dadversitats i situacions complicades. Me nhavia adonat amb lencaixada de mans.

¡Ai, Pòquer! ¿On thavies ficat? Ximple, ¿has desobeït el papa, eh? Ets un trapella, coi de gos, saps que això no es fa ha fet una passa cap a ell i aleshores el gos ha grunyit, un grunyit sord que li sortia del fons de la gola, mentre ajupia les orelles. En Lars Haug ha callat en sec. En abaixar la llanterna ha il·luminat el terra i jo he començat a distingir clapes blanques en el pelatge del gos, mentre que les clapes negres desapareixien en la fosca, i això li donava un aspecte estrambòtic, asimètric, i aquell so gutural i somort continuava sentint-se des dun punt una mica més imprecís, i llavors el meu veí ha dit: Una vegada vaig matar un gos dun tret i em vaig pro-metre que mai més no tornaria a fer-ho. Però ara no ho sé...

Lhome estava desconcertat, saltava a la vista, no sabia quin era el pas següent. Tot duna mha fet una llàstima tremenda, un sentiment que ha sorgit de vés a saber on, de fora, de la foscor, dalguna cosa que havia passat en una altra època, o dalgun fet de la meva pròpia vida que havia oblidat feia temps i ara em burxava o em feia sentir malament. Mhe escurat la gola i he dit amb una veu que no controlava del tot:

Sortir a robar cavalls - Per Petterson

Sortir a robar cavalls

1

Меню