¿De quina raça era el gos que vas matar? Tot i que no crec que minteressés gaire la resposta, alguna cosa havia de dir per aturar linesperat tremolor al pit.
Un pastor alemany. Però no era meu. Va passar a la granja on vaig créixer. La mare el va veure primer. Corria pel marge del bosc, empaitant cabirols; feia dies que els vèiem per la finestra, dos mascles gairebé adults, morts de por, que pasturaven els matolls arran del prat nord. Anaven sempre junts, també aquell dia. El gos no parava dempaitar-los, els voltava, els mossegava les garretes, tant i tant que els pobres ja no tenien forces ni escapatòria. La mare no ho suportava més i va telefonar al guarda per preguntar-li què havia de fer, i lhome va dir: Agafa lescopeta i dispara. Aquesta feina et toca a tu, Lars em va dir la mare després de penjar, ¿creus que ten sortiràs? A mi no em feia cap gràcia, tot sigui dit, quasi mai no havia disparat amb aquella escopeta, però els cabirols em feien molta llàstima i no podia demanar a la mare que ho fes ella, i a casa no hi havia ningú més. El meu germà gran shavia fet a la mar i el meu padrastre era al bosc talant arbres per a un dels terratinents de la zona, tal com solia fer en aquella època de lany. De manera que vaig agafar lescopeta i vaig sortir cap al bosc, passant pels sembrats. Un cop allà, ni rastre del gos. Em vaig quedar quiet, parant lorella. Era a la tardor, i al migdia laire era tan net, la calma tan gran que gairebé esgarrifava. Em vaig girar cap als sembrats i la casa, sabia que la mare era a la finestra i no em perdia de vista. No men podia escapar. Vaig girar-me de nou a mirar el camí del bosc, i aleshores, tot de cop, van aparèixer els dos cabirols corrent cap a mi. Vaig clavar un genoll a terra, vaig alçar lescopeta i vaig enganxar la culata a la galta. Els dos animals estaven tan aterrits que ni tan sols em van veure, o no tenien prou forces per afrontar un altre enemic. No es van desviar ni un pèl, venien de dret i em van passar pel costat fregant-me lespatlla, fins i tot podia sentir-los el respir i veurels brillar el blanc dels ulls desorbitats.
En Lars Haug sha aturat un moment, ha aixecat la llanterna i ha il·luminat el Pòquer, que no shavia mogut del meu darrere. Jo no mhe girat, però sentia els seus grunyits prims. Era un so desagradable. Lhome al meu davant sha mossegat el llavi i sha passat pel front els dits de la mà esquerra, amb un gest insegur, abans de continuar:
El pastor alemany venia a trenta metres darrere dells. Era una bèstia enorme. Vaig disparar immediatament. Estic segur que el vaig tocar, però el gos no va variar ni la velocitat ni el rumb, potser va tenir un espasme, no nestic segur, cony, el cas és que vaig tornar a disparar i va desplomar-se, però es va aixecar tot seguit i va arrencar a córrer. Em vaig desesperar i vaig disparar un altre cop, tenia el gos a pocs metres, i aleshores sí, va caure de morros i es va arrossegar de potes enlaire fins a la punta de la meva bota. Però no era mort. Em mirava amb les potes paralitzades, i tot de cop em va fer llàstima, ho reconec, així que em vaig ajupir per fer-li una última carícia al clatell. Llavors va grunyir i va provar de mossegar-me la mà. Vaig saltar enrere i, fet una fúria, li vaig engegar dos trets al cap.
El rostre den Lars Haug sentreveia dins les ombres, la llanterna li penjava sense esma dels dits i retallava una petita esfera groga a terra. Pinassa. Còdols. Dues pinyes. El Pòquer sestava quiet i callat, i em vaig preguntar si els gossos poden contenir la respiració.
Hòstia... he dit.
Acabava de fer divuit anys ha dit ell. És clar que ha passat molt de temps, però no ho oblidaré mai.
Entenc que no vulguis matar cap més gos li he dit.
Ja ho veurem ha dit en Lars Haug. Crec que és hora dendur-me el gos cap a casa. És tard. Vine, Pòquer ha dit amb to sec i autoritari, i ha començat a baixar el camí. El Pòquer el seguia, obedient, uns metres enrere. Quan han arribat al pont, sha aturat i mha saludat amb la llanterna.
¡Gràcies per la companyia! ha cridat en la fosca. Jo també he sacsejat la llanterna abans de girar cua i enfilar el pendent suau fins a casa, obrir la porta i entrar al rebedor il·luminat. Per alguna raó he tancat amb clau, cosa que no havia fet mai dençà que visc aquí. No mha agradat, però ho he fet de totes maneres. Mhe despullat i mhe ficat al llit, tapat fins dalt amb ledredó, la mirada clavada al sostre esperant que vingués lescalfor. Mhe sentit una mica imbècil. He aclucat els ulls. Mentre dormia, sha posat a nevar, i estic segur dhaver notat que el temps canviava i refrescava, i sabia que mespantava lhivern, que mespantava la neu si en queia molta, i que venint a viure aquí mhavia posat tot sol en un atzucac. O sigui que mhe entossudit a somiar lestiu i en despertar-me encara el tenia al cap. Hauria pogut somiar un estiu qualsevol, però no, era un estiu molt especial, i ara, assegut a la taula de la cuina mirant la claror que sestén damunt dels arbres a la vora del llac, encara hi penso. Res no és com aquesta nit, i encara no mexplico per què he tancat la porta amb clau. Estic cansat, però no tant com em temia. Aguantaré fins al vespre, ho noto. Maixeco de taula, una mica encarcarat, la meva esquena ja no és el que era, i la Lyra alça el cap vora lestufa i em mira. ¿Tornem a sortir? No, encara no. En tinc més que prou amb aquest estiu que ara, de sobte, comença a turmentar-me. Feia molts anys que no em passava.
2
Sortiríem a robar cavalls. Això és el que va dir palplantat a la porta de la cabana de pastor on el pare i jo vam passar plegats aquell estiu. Jo tenia quinze anys. Era el 1948, un dels primers dies de juliol. Tres anys abans, els alemanys havien abandonat el país, però no recordo que en parléssim encara. En tot cas, el meu pare segur que no. Ell no en parlava mai, de la guerra.
En Jon treia el cap per casa nostra sovint, i a qualsevol hora. Venia a buscar-me per sortir plegats: a caçar llebres, a caminar pel bosc sota la claror pàl·lida de la lluna i pujar al cim del turó quan la calma era absoluta, a pescar truites al riu o a fer equilibris pels troncs de reflexos daurats que encara baixaven davant de casa nostra, arrossegats pel corrent, temps després de la tala. Era perillós, però jo no deia mai que no, com tampoc no deia mai res al pare de quina dúiem de cap. Per la finestra de la cuina es veia un tram de riu, però no era pas allà on fèiem les nostres piruetes funambulistes. Sempre començàvem més avall, a un quilòmetre gairebé, i de vegades els troncs anaven tan rabent i arribàvem tan lluny, que en posar els peus a terra necessitàvem una hora ben bona per tornar a casa passant pel bosc, xops i tremolant de fred.
En Jon no volia estar amb ningú més que amb mi. Tenia dos germans més petits, els bessons Lars i Odd, però nosaltres dos teníem la mateixa edat. No sé amb qui devia anar la resta de lany quan jo era a Oslo. No men va dir mai res, i jo no li vaig explicar mai res del que feia a ciutat.
No trucava a la porta, sinó que pujava silenciosament el camí del riu, on deixava la barqueta a la llera, i es quedava palplantat a la porta, esperant, fins que jo madonava de la seva presència. No trigava mai gaire a adonar-men. Fins i tot de bon matí, quan encara dormia, de sobte notava un neguit al fons dels meus somnis, com si hagués danar al lavabo i lluités per despertar-me abans no fos massa tard, i quan obria els ulls i entenia que no era això el que mhavia despertat, corria a obrir la porta i allà el tenia, amb un somriure als llavis i els ulls mig clucs, com sempre.
¿Véns? va preguntar. Sortim a robar cavalls.
Era evident que el plural érem només ell i jo, com sempre, i si jo no mhi hagués apuntat, ell hi hauria anat sol i no hauria sigut tan divertit. A més a més, no era gens fàcil robar cavalls tot sol, impossible, de fet.
¿Fa gaire que ets aquí? li vaig preguntar.
Acabo darribar.
Sempre deia el mateix i jo no sabia mai del cert si era veritat o no. Dret al llindar de la porta, en calçotets, vaig llançar una mirada per sobre de la seva espatlla. Hi havia filagarses de boira suspeses damunt del riu, ja era clar i feia una mica de fred. La temperatura pujaria en poca estona, però vaig sentir pell de gallina a les cuixes i a la panxa. Tanmateix, em vaig quedar mirant el riu, lluent i suau, que sortia lliscant de sota la boirina i feia un revolt abans de passar per davant de casa. Mel sabia de memòria. Mhavia passat tot lhivern somiant-lo.
¿Quins cavalls? vaig preguntar.
Els den Barkald. Els té a la pastura del bosc, darrere la granja.
Ja ho sé. Entra i em vesteixo.
Tespero aquí va respondre ell.
No entrava mai a casa, potser per culpa del pare. En Jon no parlava mai amb el meu pare. Ni el saludava. Quan ens creuàvem anant a la botiga del poble, clavava la mirada a terra. Aleshores el pare saturava, es girava, sel quedava mirant i deia:
¿Que no és en Jon?
Sí deia jo.
¿I què li passa? em deia el pare cada vegada, més aviat molest, i cada vegada jo contestava:
No ho sé.
I de veritat que no ho sabia, i mai no sem va acudir preguntar-li-ho. En Jon sesperava al marxapeu, que era una llosa qualsevol, mirant fixament el riu mentre jo agafava la roba del respatller duna de les cadires de fusta i em vestia tan ràpid com podia. No magradava que hagués desperar allà fora, encara que li hagués deixat la porta oberta perquè em pogués veure tota lestona.
És clar que jo hauria dhaver comprès que aquell matí de juliol tenia alguna cosa especial; potser era la boira suspesa damunt del riu o la boirina que embolcallava el turó, o tal vegada era la llum blanquinosa del cel, o la manera amb què en Jon em va dir el que mhavia de dir, o els seus moviments, o qui sap si era el seu posat, tens, al llindar de la porta. Però jo només tenia quinze anys, i lúnic que em va cridar latenció va ser que no portés lescopeta que sempre duia per si de cas li passava una llebre al davant; i era lògic que no la portés, perquè per anar a robar cavalls només li faria nosa. No havíem de disparar a cap cavall, per descomptat. A mi em va semblar que era el de sempre: tranquil i segur, amb els seus ulls mig clucs, concentrat en el que havíem de fer i sense cap senyal dimpaciència. Ja mestava bé, perquè no era cap secret que, comparat amb ell, jo era més aviat una rèmora en quasi tot el que fèiem plegats. Ell shavia entrenat durant anys. Jo, en canvi, era molt bo cavalcant sobre els troncs riu avall, tenia un sentit de lequilibri innat, com una mena de talent natural, deia en Jon, tot i que no ho deia exactament amb aquestes paraules.
Ell mhavia ensenyat a engegar la por a la merda, i que si em deixava anar en lloc de bloquejar-me pensant les coses, podria aconseguir tots els meus somnis.
Som-hi. ¡Preparats, llestos, ja! vaig dir.
Vam baixar plegats al riu. Era molt dhora. El sol senfilava darrere del turó i feia un arc de llum que ho banyava tot amb colors nous, i la boira sobre laigua sanava fonent i evaporant. De sobte, vaig notar lescalfor sota el jersei, vaig aclucar els ulls i vaig seguir caminant, sense ensopegar ni una sola vegada, fins que vaig endevinar que arribàvem a la llera. Llavors vaig obrir els ulls i, fent equilibris pels còdols, vaig anar a seure a la popa de la barqueta. En Jon la va empènyer i va saltar a dins, i empunyant els rems va posar-se a vogar amb moviments curts i enèrgics per travessar el corrent en diagonal, després va deixar la barca a la deriva una estona i va tornar a remar fins a tocar laltra riba uns cinquanta metres més avall, prou lluny perquè no ens veiessin des de la cabana.
Vam enfilar el pendís, en Jon primer i jo al darrere, i vam anar resseguint la filferrada de pues que delimitava el prat. Lherba, altíssima, saixoplugava sota una fina capa de boirina, aviat seria temps de segar-la i penjar-la als cavallets per assecar-la al sol i tenir farratge. Era com caminar amb aigua fins als malucs, però sense resistència, com en un somni. Jo sovint somiava laigua, mhi avenia molt.
En Barkald era lamo del prat i nosaltres havíem fet aquell trajecte moltes vegades, ja que passàvem per les seves terres per agafar la pista que duia a la botiga quan hi anàvem a comprar revistes o caramels o el que fos que ens hi arribessin els quartos: un cèntim o dos o fins i tot cinc, alguna vegada, molt poques, que dringaven a la nostra butxaca a cada passa que fèiem; o bé anàvem en la direcció oposada, cap a casa den Jon, on la seva mare em saludava efusivament així que entràvem, com si jo fos el príncep hereu o alguna cosa per lestil, mentre que el seu pare se submergia en el diari local o se nanava de sobte al graner amb lexcusa dalguna feina pendent que no podia esperar, i es feia fonedís. Hi havia alguna cosa en el seu comportament que jo no entenia, però per mi ja shi podia quedar, al graner. Mimportava una merda. De totes maneres, men tornaria cap a casa quan sacabés lestiu.
La granja den Barkald era a laltra banda de la pista, darrere duns camps on cada any alternava la sembra de civada i ordi i que sestenien fins al límit del bosc, fent angle amb el graner, i enmig del bosc hi tenia els quatre cavalls solts en un terreny força gran que havia tancat amb filat espinós tensat darbre en arbre i a dues altures. Ell era lamo del bosc, que era immens. Era el terratinent més important de la zona. Cap de nosaltres no el podia sofrir, però no sé ben bé per què. Mai no ens havia fet cap mal, ni ens havia adreçat cap mot ofensiu que jo sabés, però tenia una finca molt gran, i en Jon era fill dun petit granger. Quasi tots els habitants daquella vall, a pocs quilòmetres de la frontera amb Suècia, eren petits pagesos i la majoria vivien encara del que produïen les seves granges, de la llet que venien a la central lletera i de la fusta quan era temps de talar. Al bosc den Barkald, entre altres, o als boscos dun malparit de Bærum carregat de calés: milers i milers dhectàrees que sestenien cap al nord i cap a loest. De diners no nhi havia gaires, o això semblava. Potser en Barkald tenia algun racó, però el pare den Jon no tenia res i el meu anava completament pelat, i si no era així, jo mho pensava. O sigui que fins ara continua sent un misteri com va aconseguir arreplegar els diners per comprar la cabana on vam passar aquell estiu. Francament, no he aclarit mai com sho feia el pare per guanyar-se la vida la seva, la meva i la daltres, ja que això variava molt, però fes la feina que fes, sempre hi intervenien tota mena deines i petits aparells, de vegades molta planificació i barrinament amb el llapis a la mà i molts viatges als llocs més inversemblants del país, on jo no he estat mai ni em puc imaginar com són; el cas és que el pare no estava en nòmina enlloc. Sovint tenia molta feina, de vegades menys, però fos com fos va aconseguir prou diners per aguantar un temps, i quan vam anar a la cabana per primera vegada lany anterior, va fer una volta escodrinyant-ho tot amb un somriure burleta als llavis, va acariciar els arbres i va seure en una roca a la riba del riu, amb la mà sota la barbeta, i va estar contemplant laigua com si totes les coses que lenvoltaven fossin velles conegudes. Tot i que no crec que poguessin ser-ho.