Col·lecció la Talaia, 15
Les rondalles del Peirot
Llegendes de les muntanyes del port del Cantó i dels seus entorns
Gerard Canals Puigvendrelló
Il·lustracions de David Granato
La Bisbal dEmpordà, 2020
Crèdits
Edicions Sidillà SL
17100 La Bisbal dEmpordà
www.edicionssidilla.cat
info@edicionssidilla.cat
© del text: Gerard Canals Puigvendrelló
© de les il·lustracions: David Granato
© de ledició: Edicions Sidillà
Maquetació: J. Pujadó
Correcció: Xavier Cortadellas
Dipòsit legal: Gi 422-2020
Primera edició: juny 2020
e-book: juny 2020
Tots els drets reservats.
Introducció
A la Gisela, amb qui tots els camins són entretinguts.
Aquesta obra recull un conjunt de llegendes i rondalles verídiques de les valls i muntanyes que envolten el port del Cantó i els seus entorns. Han estat recollides i readaptades literàriament per lautor en forma de contes breus.
El port del Cantó és el pas muntanyós que connecta des dèpoques immemorials els territoris de les conques del Segre i de la Noguera Pallaresa (entre les actuals comarques de lAlt Urgell i el Pallars Sobirà). És, per tant, un territori format per un conjunt de valls que sobren a banda i banda daquest coll, valls on sassenten un reguitzell de pobles i llogarrets de petites dimensions que, a causa de la seva situació muntanyenca i apartada de les principals valls i planes, han mantingut fins avui una rica tradició de llegendes típicament pirinenques, en les quals intervenen personatges mitològics com les encantades, els menairons, els sarraïns, les bruixes, els revinguts, els dimonis, els ossos, els llops, els toros descobridors de marededeus o altres imatges sagrades, i els serpents, entre molts altres éssers i elements propis del rondallari.
Totes les narracions que componen aquest recull parteixen de la tradició oral dels pobles del Cantó i dels seus entorns: Guils del Cantó, Solans, Vila-rubla, Biscarbó, Castellàs del Cantó, Junyent, Freixa, Miravall, Berén, Llagunes, Rubió, Pallerols del Cantó, Avellanet, Cassovall, Canturri, la Guàrdia dAres, Taús i Castellbò. Com a autor només m´he permès la llibertat de conformar-les literàriament en forma de relats curts.
Relació dinformants familiars de lautor:
Bonaventura Canals, besavi, nascut a cal Sèrio de Castellàs del Cantó a finals de segle xix, don va traslladar-se a Guils del Cantó, després de casar-se amb Teresa Vidal.
Josep Canals (Pepito), avi, nascut a ca lOriol de Guils lany 1917, don va haver de marxar amb els seus pares i germanes, Antònia i Lluïsa, just abans desclatar la Guerra Civil. Va anar a viure a Vic, on va casar-se amb Josefa Tremolosa (Pepeta).
Joan Puigvendrelló (Joni) i Angelina Muntal, avis, nascuts a Vic i rodalies. Atesos els seus lligams familiars, van reconstruir la casa de cal Peirot de Guils en els anys 70, després danys dabandonament durant la postguerra.
Jaume Canals i Marta Puigvendrelló, pares, nascuts a Vic i també enamorats de les valls i muntanyes del Cantó.
Peirot
El Peirot és un personatge tradicional típic de moltes valls dels Pirineus. Originàriament era una representació de logre que, durant el carnestoltes de les altes comarques pirinenques, ballava a la plaça -sol o dalt dun burro- una cançó que tenia per finalitat induir a pensar que si estava tan gras era a causa de tants nens dolents com havia endrapat. Amb el temps, aquest personatge grotesc va esdevenir la imatge popular de la fam i la misèria, es representava com un bosquerol desventurat, pidolaire i rodamon. És així com, segons les conegudes Cobles del Peirot una cançó satírica on sexpliquen les calamitats que se li atribuïen, el Peirot anava sempre de poble en poble, sol o acompanyat de la seva dona Mandinga. Pocs llogarrets aconseguien escapar de la seva desafortunada visita.
Així doncs, tal com si féssim la ruta del Peirot, a les narracions següents recorrerem les valls i muntanyes del Cantó. En aquest cas, però, per explicar algunes de les rondalles més interessants i curioses daquesta part del Pirineu.
Índex
Rondalles de pastors, traginers, caçadors i bandolers
La terra vermella
Els bandolers del Cantó
Les cobles dels motarrots
La roca de lOssa
Rondalles de supersticions i remeis populars
Els remeis del vell ferrer
La flor de la gavarrera
La creu de ginebre
Les dotze sabatetes
Rondalles de bèsties salvatges i de bestiar domèstic
Les bèsties eixerides
El teixó enfredorit
La dona pantigana
El toro de Rubió
Rondalles de fets històrics
Les portes dels Llops
La creu de la Pota dOca
El monestir oblidat
El forat del Condemnat
El tresor del rei dAnglaterra
Rondalles de sarraïns
La cabana dels Moros dAvellanet
El castell de Roca Mora i el roc de la Cabanada
El penyal de Castellneró
Lúltim moro del país
Rondalles dencantades
Els homes encantats
Les encantades de la font de Castellàs
Les encantades de les coves de la Mata-rossa
Rondalles de menairons
El tarter dels Menairons del coll del Roc Picó
El canut dels Menairons
Els tarters dels Menairons de lobaga de la Guàrdia dAres
Rondalles de bruixes i bruixots
Les teranyines de la bruixa
Els fantasmes de cal Servós
Laltar de les Bruixes
La bassa de les Bruixes
La foguera de Montcavorc
Nota de lautor
Glossari
Índex geogràfic
Ubicació de les llegendes
Rondalles de pastors, traginers, caçadors i bandolers
La terra vermella
Sobre el nom de Guils i el sobrenom dels seus habitants
Veus, nen? Aquí acaba la terra rossa1 i comença la terra roja, això vol dir que ja som a prop del poble... En aquesta banda del port del Cantó, de terra roja només nhi ha a Guils, per això tothom ens diu Pota-rois, perquè sempre portem els peus envermellits per la terra daquests viaranys explicava el conductor del camió de la llet al seu nebot, que lescoltava amb cara avorrida i posat malhumorat, mentre tramuntaven costeres amunt per la carretera del Cantó. En aquell temps la carretera era només un camí de carro ple de sotracs i de rocs cairuts.
Guils és un poble molt bonic, ja ho veuràs, no hi posis cap2 aquesta mala cara, redeu! El poble és molt bonic perquè totes les cases són vermelles, i els camins i les margeres també... I pels prats hi ha moltes ovelles i vaques, tothom té bestiar, i per això haurem de passar cada dia a recollir les lleteres. Tu ajudam, eh? Obre bé els ulls, que hi ha gent que deixa les llaunes3 vora la carretera, a lombra dalgun pi, i no ens les podem descuidar! La resta, les haurem de recollir directament del com de la plaça, que és on les deixa la majoria de la gent perquè així es manté la llet ben fresca.
El conductor anava mirant a banda i banda del camí, esquivant rocs i fent bots dins el petit camió, mentre el seu jove ajudant sho anava mirant tot amb aire distret, lun i laltre acompanyats tothora pel grinyol estrident dels amortidors i pel repic constant de les lleteres que ja havien anat recollint durant la pujada.
Mira allà dalt, als prats que hi ha sota el coll del Cantó! Shi veuen ben bé les egües pasturant... Abans nhi devia haver moltes degües i cavalls, ja que diuen que el nom de Guils ve precisament daquests animals. Ves, que potser tenen raó! Perquè pel coll sempre hi han passat les cabanades de bestiar, amunt i avall de les planes a les muntanyes. I els de peu rodó sempre eren els primers ramats en aquestes pujades i baixades... Nosaltres amb el camió també ho recorrerem tot!
Just en aquell moment, exaltat i deixant-se anar del volant, va continuar:
De punta a punta! Des de baix a la vall fins al cap del port, de poble en poble. I podrem fer un traguet a cada parada, que la gent ja ens espera... De punta a punta!
Assenyalava vall i port, camí i muntanyes amb el braç ben estirat.
Ja veuràs que ens ho passarem bé!
Relat inspirat en una anècdota explicada per Angelina Muntal i Joan Puigvendrelló, de cal Peirot, en relació a un eixelebrat conductor del camió de la llet que a principis dels anys 70 feia la ruta entre la Seu dUrgell i els pobles del Cantó.
1 De color entre el castany clar i el groc dor.
2 «No hi posis cap» és una expressió pròpia del port del Cantó. Equival a lexpressió «No hi posis pas». (N. del c.)
3 Llaunes era tal com anomenaven sovint les lleteres al port del Cantó (N. del c.)
Els bandolers del Cantó
Sobre els bandolers i els lladres de camí ral que actuaven i samagaven al pas del port del Cantó
El meu oncle ja feia de traginer per aquestes muntanyes, i ara en faig jo. Ves per on! deia el traginer a lhomenot que shavia parat a reposar al seu costat, just en els englevats del pas del port del Cantó.
Vos no sé don sou, però aquest coll és un pas important, per aquí hi passa tothom daquests pobles en les seves anades i vingudes entre la Seu i Sort. Ara fa uns anys hi havia hagut un petit refugi aquí, però es va cremar i no lhan tornat a aixecar... Si tireu una mica avall per la carretera, en direcció a Guils, hi trobareu una borda que fa dhostal... Us recomano que hi feu cap si heu de passar la nit aquí i emprendre el camí demà al matí, que a mi me nhan passat i me nhan explicat de tots colors en aquest indret anava dient el traginer, fent-se visera amb la mà damunt dels ulls i mirant avall des del coll de la muntanya en direcció al poble de Guils.
Abans per aquests boscos samagava sempre una colla de bandits i de lladregots de camí ral que tenien atemorit tothom que havia de passar pel port. No sé si us sonaran, eren els germans Faus, el Meco, el Peretó, el bandoler dAnell i el Cabrer, a més den Llosanca i den Lliser dArcalís, que era el pitjor de tota la contrada. En Lliser era el capitost i la seva colla era tan gran, es deia, que tenia homes a la majoria de pobles, des del Pallars fins a lAlt Urgell. Per conèixer-se els uns als altres, sembla ser que es col·locaven la boina musca en una determinada posició que els permetia identificar-se ràpidament i saber que formaven part del mateix clan dassaltacamins. Aquesta gentota no era pas daquí... Bé, ara que ho dic en Llosanca sí que em sembla que és dalgun poble del Cantó... però la resta eren daltres pobles, i només venien en aquest coll perquè sabien que era lúnic lloc per on travessar fàcilment des del Segre cap a la Noguera i perquè als voltants hi havia boscos grans i espessos on podien amagar-se sense que ningú no els trobés.
Lhomenàs escoltava el traginer amb aire interessat, sense dir-li res, però convidant-lo a continuar parlant amb la mirada.
Els carrabiners que hi ha a la caserna de Llagunes poc hi poden fer res... De fet, ja us dic que en Llosanca encara hi corre per aquestes muntanyes... I que no poden pas atrapar-lo de cap manera. Per aquí hi passa gent a tota hora: pastors, traginers, jornalers de tota mena, capellans... De tot! I en qualsevol moment et pot sortir un individu daquests i apuntar-te a la gorja amb un punyal! Ara fa molt de temps que no sento a parlar den Llosanca, els altres sé que ronden per altres indrets, sobretot cap a Collegats, però en Llosanca em sembla que encara es mou per aquí, assaltant les cases més apartades i les bordes dels pastors. Compti que aquí hi ha hagut baralles, traïcions, venjances i morts a la majoria de les cases, ja que aquests assaltacamins no tenen escrúpols amb ningú. Com a tot arreu hi ha qui fa els ulls grossos i les orelles sordes i no volen saber res de cap part, ni dels bandolers ni dels carrabiners. També hi ha qui els fa el joc a tots, amagant els bandolers quan ho necessiten, i delatant-los als carrabiners, quan en tenen locasió. I hi ha encara qui es rebel·la i shi enfronta, encetant-hi enemistats que sovint acaben amb algun disgust.
Lhome, tot escoltant el traginer, li demana de quin tipus és ell, i si sha trobat mai amb algun daquells individus.
A mi que no memprenyi ningú! Jo tinc un parell de rucs i un parell de mules i vaig fent la meva feina sense molestar, jo no sé res de ningú i no en conec cap, daquestes persones. Però per aquí dalt tothom us nexplicaria alguna història o altra. Es veu que un dia en Llosanca es va presentar a dinar a lhostal de cal Lleis de Guils. A lhora de pagar, la mestressa, que ja lhavia reconegut, va donar el repàs per cobrat quan ell li va dir amb claredat que no duia diners i que feia dies que la Guàrdia Civil li seguia el rastre. Segons diuen, en Llosanca acostuma a sorprendre per lesquena els vianants i carreters solitaris, i ningú no hi pot res perquè és quadrat i massís, així com vostè però més alt, i molt àgil, despatlles amples i més de cent quilos de pes, és com una llosa humana, daquí el motarrot. Porta la cabellera llarga i un bigoti gros i recte, així en consonància amb la corpenta, i diuen que va mal vestit, amb una jaqueta de vellut burell i amb unes avarques velles i mig trencades, però com us dic jo no lhe vist mai anava explicant el traginer.
Sap a qui sí que he vist? A en Cisco de cal Guitart dAvellanet. Sap qui és vostè? No? Es veu que és fill den Lliser. Ja ho veu. Aquesta és laltra. Diuen que aquest bandit té fills bastards escampats per molts dels pobles del Cantó. En Lliser és un malparit com pocs anava explicant el traginer, mentre li anaven venint a la memòria les històries que havia anat sentint amb els anys daquell personatge.
Es diu que ja de petit havia intentat matar la seva família enverinant la massa del pa, cosa que va fer que la massa no pugés i que la mare sospités i decidís donar-ne una mica al gat, el qual, en tastar-la, va caure en rodó a lacte. Daquí ve que quan un bordegot és massa entremaliat encara es digui que: «Aquest nen porta la sang del Lliser a les venes!». No ho ha sentit a dir mai vostè això? va preguntar el traginer, veient que el seu interlocutor anava fent que no amb el cap distretament, com si no hagués sentit mai res de tot allò que li explicava.
En fi, tota aquesta patuleia es van malacostumar a fotre trets durant les carlinades. O això diuen... Expliquen que la majoria eren carlins i que, un cop acabada la guerra, molts dells es van acostumar a viure del conflicte i no van voler tornar a les feines del camp. Compti que surt més a compte fotre un cop de tant en tant que no pas haver de treballar de sol a sol. I doncs que són gent del país que sho coneixen tot de cap a punta, sempre sacaben escapant de la justícia i tenen a tothom ben acollonit...