En fi, tota aquesta patuleia es van malacostumar a fotre trets durant les carlinades. O això diuen... Expliquen que la majoria eren carlins i que, un cop acabada la guerra, molts dells es van acostumar a viure del conflicte i no van voler tornar a les feines del camp. Compti que surt més a compte fotre un cop de tant en tant que no pas haver de treballar de sol a sol. I doncs que són gent del país que sho coneixen tot de cap a punta, sempre sacaben escapant de la justícia i tenen a tothom ben acollonit...
Tot duna el traginer va adonar-se que lhomenot amb qui anava parlant sel mirava de fit a fit i, dentre els plecs de la jaqueta espellifada que portava, en treia lentament un gros coltell amb la fulla ben lluent i esmolada. Lhomenot no va pronunciar paraula, però lentament es va anar acostant al pobre traginer, que entre dents va dir-li:
Algun dia mhavia de tocar, redeu! Hi ha hagut un moment que ho he pensat... No em feu mal, agafeu el que vulgueu... Agafeu el que vulgueu que porto ben poca cosa...
Relat inspirat en històries explicades per Joan Puigvendrelló, de cal Peirot, arran dalgunes converses mantingudes amb la gent de cal Lleis de Guils.
Al llarg de la segona meitat del segle xix, a lentorn del 1880, es produí a les valls pirinenques una revifalla del bandolerisme, similar a com havia succeït en altres indrets de Catalunya durant el segle xvii. Aquesta revifada del segle xix va ser com a conseqüència de la carestia deixada per les darreres carlinades. Liquidat oficialment el carlisme, molts dels que havien participat a les guerres shavien acostumat a viure del conflicte, i es resistien a tornar a treballar al camp. Fenòmens similars van esdevenir-se en altres moments de la història, com el cas dels maquis, després de la Guerra Civil, o el del contraban en moments descassetat i de manca de recursos.
Les cobles dels motarrots
Sobre els malnoms dels pobles del Cantó i els seus voltants
Ja sabeu què diu la corranda... va començar lAgustinet, tot cantant:
A la Guàrdia són gitanos,
a Biscarbó mascarats,
a Biscarbó mascarats,
a Pallerols ballaruques,
a Castellbò mata-sants.
Esparracats, de Llagunes.
A Argestues són golluts,
a Argestues són golluts,
a Rubió són negadeutes,
vantoleres de Taús.
Xiulets dOlp, a Sort són neros,
Trejuvell, saltabarrancs,
Trejuvell, saltabarrancs.
A la Seu en són sotanes
i guineus els de Solans.
Castellàs, arrencaarvelles,
pota-rois són els de Guils,
pota-rois són els de Guils.
Roballenya a Vila-rubla,
«De Bellpui tothom ne fui.»
A Espaén, tocaguitarres.
A Berén són bona gent,
a Berén són bona gent,
i diuen totes les trobes
que: «A Noves, cornuts i pobres!»4
Va acabar ell, entre grans riallades de tota la colla de xolladors amb qui anava, tot fent camí cap al poble de Solanell.
Ja veus tu si queda clar el fet de la gent de cada poble, amb aquests motarrots! anava continuant ell, amb la barjola a lespatlla i la gorra ben entaforada al cap.
Jo si pogués, a la corranda hi afegiria: «A Cassovall, cantalaires!», per la quantitat de pedres i cantals que us vau endur del monestir i de lantic poble per fer-vos les cases noves! va dir tot picant-li lullet a un que era de Cassovall.
I «A Canturri, guineuetes!». Més o menys com els de Solans perquè us amagueu al bosc a correcuita quan veieu algú acostant-se al poble va dir a un parell de germans que eren de Canturri.
Jo soc de Pallerols, i ja ho sabeu: «Els de Pallerols, ballaruques i ballarols!». Tot i que la cançó només ens digui ballaruques va dir mentre tirava un tros endavant del grup i es girava per poder mirar-sels bé a tots.
A veure a qui més tocarà el rebre... anava dient lAgustinet, tot mirant els membres de la colla. Ah! Mira aquell dAvellanet com samaga... Ja saps què diuen de vosaltres: «Els dAvellanet, secalls i cuques!», com aquest coi de terra eixuta que teniu al poble on no creix ni el que ja hi ha crescut! va dir-li tot duna, de nou entre grans rialles de tota la colla, ben divertits i entretinguts amb les seves ocurrències.
Avui no veig aquell de Saluet que a vegades sens uneix, però és igual, per si no ho sabeu: «A Saulet, magallaires!». Que sense aquesta eina sembla que no en saben, de fogar boïcs va dir, mentre tots es miraven entre ells a veure quina més en diria.
I a aquests dos que sempre van junts a tot arreu! Compta tu! Un de Vila-rubla i laltre de Solans, com diu la rima: «A Vila-rubla i a Solans, la nyigo-nyigo, nyigo-nyigo. A Vila-rubla i a Solans, sestimen com germans!». Tot i que jo més aviat us diria: «A Vila-rubla i a Solans, el Peirot us abraça per germans!» va dir als dos, que ja shavien agafat per les espatlles escoltant el compàs daquella tonada que havien sentit cantar tantes vegades.
A Castellbò us diuen mata-sants, però compteu que també us podrien dir mataossos, per aquella comedieta que feu pel carnestoltes en què perseguiu un bordegot disfressat dos que va repartint vi amb la bota per tot el poble va dir a un que no parava de riure amb els seus rodolins.
Tu no tenfadis, que ja sé prou don ets: «Els de Freixa, cagaolles!» perquè tot el dia dieu càgon lolla! va deixar anar a un que sho anava escoltant tot des dun tros enrere.
A sota aquell pi dallà dalt pararem per dinar una mica, però no patiu perquè entre nosaltres nhi ha un de Gramós, i ja ho sabeu: «A Gramós, dun pa en fan dos!» va dir a un pobre noi que feia estona que li anava recordant el seu poble.
I doncs que també nhi ha un de Junyent, ja ho tindrem tot perquè: «A Junyent, cassoles!» va dir a un altre que ja se lesperava.
I finalment, ja només ens en queda un a la colla de qui no hem dit res encara, aquell alt i gros dallà la punta, que és de Miravall. I «A Miravall, capcots!». I no mestranya, perquè allà on viuen només poden mirar cap avall! va acabar lAgustinet, traient-se la gorra entre els aplaudiments dels seus companys de colla.
Relat inspirat en els malnoms dels pobles del Cantó i la seva rodalia. Daquestes cobles nhi havia més duna versió. En aquest cas presento la que cantava Maria Riu, de cal Ferrer de Guils.
Tradicionalment, era habitual que tots els pobles tinguessin el seu motarrot, generalment de caràcter vagament descriptiu, que servia per identificar-ne els veïns.
En aquesta narració, el personatge que representa que canta cada cobla és lAgustinet de Pallerols, un xollador i músic de molta anomenada en els pobles del Pirineu a principis de segle xx, compositor de la famosa cançó El Gall Negre. Aquesta cançó va ser composta per Pere Cases, nom real de lAgustinet de Pallerols, arran dun incident ocorregut amb el capellà de Solanell, Anton Vidal. Resulta que el dia de lAscensió de lany 1919 hi havia un grup de xolladors dovelles que treballava a cal Gep de Solanell. Lamo de la casa va comentar a la colla que tot i que aquell dia era festiu els deixaria xollar si anaven a escoltar el rosari. Els xolladors van dir que sí, que hi anirien, però un cop arribats a lesglésia van estimar-se més quedar-se a fora. Avorrits de tant esperar, i capitanejats per lAgustinet, que era acordionista aficionat, els xolladors van començar a tocar i a cantar cançons de broma i una mica picants en referència al capellà, que es deia que sentenia amb la seva majordoma, fins que aquest, cansat de tant denrenou i sentint les tedioses cançonetes, va sortir de lesglésia amenaçant el grup davisar la justícia i de fer-los fora a cops de bastó.5
Com a curiositat, vull mencionar la tradició del ball de lOs, que trobem relacionada amb el poble de Castellbò, un dels darrers on es va fer aquesta festa típica dels carnestoltes de muntanya. Aquest ball era una mascarada hivernal de caràcter molt arcaic, en la qual un noi es disfressava dos i perseguia la gent del poble fins que era capturat i sacrificat de manera ritual i simbòlica. Antigament aquest ball es feia a diferents pobles de lAlt Urgell i dels dos Pallars, com ara: Espui, Son del Pi, Espot, Rialp, Farrera, Castellbò, Sarroca de Bellera, entre daltres. Avui, entre altres llocs del Pirineu, sha conservat a Andorra: ball de lOssa, dEncamp; al Vallespir: festes de lOs de Prats de Molló, Sant Llorenç de Cerdans i Arles; a lAragó: carnestoltes de Torla i Bielsa; així com a Navarra: carnestoltes dIturen i Zubieta.
4 Blasco, Artur. A peu pels camins del cançoner.
5 Per saber més coses de la cançó El Gall Negre i de lAgustinet de Pallerols podeu consultar Els pobles oblidats. Col·lecció la Talaia, 5. Edicions Sidillà. La Bisbal dEmpordà, 2014.
La roca de lOssa
Sobre la darrera ossa vista a les valls i muntanyes del Cantó
Veus aquella pleta dallà dalt? En diuen la pleta de les Comes va dir mig esbufegant al seu company.
Allà, quan era jove, el meu avi Batalla va veure lúltima ossa que corria per aquestes muntanyes. Tho pots ben creure va continuar, mentre sasseia en una roca prop del camí, al costat del rierol.
Ell vivia a cal Bigorra de Rubió i, com cada vespre, va menar les egües a la pleta perquè hi passessin la nit. Abans dajaçar-se prop del bestiar, com solia fer sempre, va adonar-se que al ramat hi faltava una egua que havia pollinat feia pocs dies. Tot i que ja era força tard i que feia estona que havia sortit lestel porquer, ell va voler anar a buscar-la. «Si les bèsties passen la nit al bosc, ja les pots oferir!», deia sempre. Així doncs que va començar a buscar pels verals. Més o menys per aquesta petita clotada on som ara nosaltres i, al cap duna mica, va sentir uns renills esfereïdors prop daquell barranc que davalla per allà, no pas gaire lluny don ell es trobava en aquells moments.
El seu company sentretenia buscant la cantimplora a la motxilla, estava cansat de tant caminar i ja li anava bé descansar una mica.
Compta tu que el pobre home no devia pas entendre res del que passava, però, guiat pels crits de lanimal, no li fou difícil localitzar-la. Així que va descobrir legua, però, saturà en sec. Lescena que va veure el va deixar totalment esparverat i sense alè... Sempre deia que de lensurt que sen va endur els cabells van posar-se-li de punta i que li va caure la gorra del cap i tot. Un tros lluny don era, hi havia legua amb el poltre arraulit entre les seves potes i lossa rondant-los, intentant per tots els mitjans abraonar-se sobre el petit anava dient ell, mentre el seu company anava endrapant lentrepà que shavia preparat per a aquella excursió.
El meu avi, acollonit com estava, va plegar la gorra a poc a poc i, sense atrevir-se ni a espolsar-la per no cridar latenció de lossa, es va enfilar a lavet que tenia més a prop. Havia sentit a dir que les osses no podien enfilar-se als avets perquè rellisquen amb les seves branques. I tampoc als arços perquè es punxaven amb les seves espines. Així que, sense pensar-sho ni un moment, es va enfilar en aquell arbre per tal de veure com acabava aquella escaramussa.
El company lescoltava amb atenció, el matí era assolellat i fresc en aquelles altures, i sestava millor reposant damunt daquelles roques que no pas trescant per aquells corriols costeruts.
Legua, amb el pollinet sota la panxa, es defensava com podia dels atacs de lossa. Quan la fera lenvestia per davant, legua larremetia a mossegades i a cops de pota. Si shi atansava per darrere, li avivava un reguitzell de guitzes als morros. Legua no treia els ulls de la fera, la qual anava rondant al seu voltant, amb el cap jup i la mirada fixa en el petit, tot esperant un moment de descuit per tirar-se-li al damunt. Durant molta estona semblava que lossa no sen sortiria, la femella es defensava aferrissadament i a la fera se li acabaven els recursos per sorprendre-la. Tot dun plegat, però, lossa va semblar que tenia una idea i va córrer cap al riuet aquest de les Comes, sense pensar-sho es va rebolcar en un toll i, encabat, va acostar-se de nou cap a legua i el pollí, que de latuïment encara no shavien mogut del seu lloc. Legua anava mirant lossa, sense saber què faria la fera, mentre aquesta anava acostant-se-li tota ella regalimant daigua, amb el pèl escorrent-se-li de tan moll, fins que es va quedar palplantada a tres o quatre passos de legua, que lanava observant amb desconfiança... I saps què va passar llavors? Doncs que, de sobte, lossa es va espolsar el pelatge bruscament, com si fos un gos, i aprofitant que els esquitxos van fer tancar els ulls a la femella i que va abaixar un moment la guàrdia, lossa es va agarbonar damunt del pollí tot agafant-lo per les potes del darrere.
Mentre anava explicant la història anava mirant cap al bosc i cap al riu, pensant en quin indret exactament es devien haver esdevingut aquells fets que el seu avi sempre li explicava de petit.
Es veu que legua encara no es va donar per vençuda i va intentar recuperar el petit, però lossa va etzibar-li una urpada que gairebé li arrenca les orelles, i finalment legua va haver de fer-se enrere. Amb la seva presa ben agafada lossa va colar, llavors, ràpidament cap al bosc de Berruix, tot arrossegant el pollí, que encara anava renillant llastimosament, fins a alguna tuta on devia menjar-sel àvidament i a on devia deixar enterrat el seu cadàver, tal com solen fer els ossos amb les preses que maten.
El seu company ja shavia acabat lentrepà i shavia begut ell sol mitja cantimplora, però continuava escoltant el seu amic, que encara semblava que tenia més coses per explicar dels ossos daquelles muntanyes.
Uns dies més tard, alertats pel meu avi de la presència de lossa per aquells verals, uns quants pastors de la rodalia van fer cap a la roca de lOssa, un foradot de laubaga de Llagunes on es deia que lanimal tenia el cau. Amb pedres i cantals li van paredar lentrada de la canya, sense deixar-hi ni una escletxa i, segons diuen, un cop tapiada la tuta, lossa va desaparèixer daquestes muntanyes i mai més no sen va tornar a veure cap. Com a mínim fins fa pocs anys, ja que es veu que alguna femella de les que han portat dEslovènia torna a hibernar en aquesta mateixa obaga, qui sap si a la mateixa cova, de la qual potser amb els anys sha reobert lentrada...
Encara no havia acabat dexplicar aquella història que se lin va acudir una altra relacionada amb ossos, que el seu avi també li havia explicat alguna vegada:
Ara que dic això, es veu que uns anys abans que el meu avi topés amb lossa que tacabo dexplicar, per aquestes muntanyes nhi corria una altra que tenia tots els pastors ben atemorits. Resulta que era una ossa molt grossa i valenta que en qüestió de poc temps va matar una vaca a Portainé i dos bous al port del Cantó. Sabien que era la mateixa perquè tenia una forma molt peculiar de caçar. Segons sembla, lossa samagava i assetjava les seves preses per sorpresa, saltant-los al damunt per darrere i obrint-los el cos per la meitat amb les llargues urpes de les seves potes de davant. La bèstia devia haver parit una bona cadellada aquell hivern i havia de caçar sovint per alimentar tots els ossardots. A diferència del que acostumava a passar, aquella ossa en sabia molt de caçar i el fet era que tots els pastors de la zona tenien por de portar els ramats a les muntanyes. Amb aquestes que un home de Guils, en Joan de cal Pelut, va voler caçar aquella ossa tan famolenca. Es veu que a casa seva ja hi havia hagut altres caçadors dossos i lhome va pensar que aquella era la seva oportunitat per poder abatren un tal com havien fet el seu pare i el seu avi abans que ell.