A la cinglera on es troba el poble de Miravall hi ha un seguit de coves i desplugues que des de molt antic han sigut aprofitades pels seus habitants. De fet, diuen que precisament el poble es va aixecar en aquest indret perquè duna de les grutes surt aigua durant tot lany, i això va permetre construir les seves cases i corrals en aquest lloc tan escarpat i desavinent de la muntanya. Una daquestes coves és el Forat Negre, una mena de foranca molt fonda que hi ha just damunt del poble i de la qual mai ningú no ha aconseguit trobar el fons.
Anava explicant el pastor, mentre pujaven fent marrades enllà dels altius cinglanys i dels pregons afraus del vessant.
Resulta que una vegada, a mitjans de desembre, van començar a sorgir del Forat Negre una mena daparicions esgarrifoses en formes humanes molt altes, esfilagarsades, primes i esquelètiques, que esglaiaven i esporuguien la gent del poble quan les veia. Aquelles figures es fonien amb la matinada, però, mentre es podien veure, sempre de nit, soïen els rituals i els gori-gori dun enterrament i, fins i tot, en alguna nit sense lluna i especialment fosca, les figures semblaven espurnejar amb més força, com si volguessin sortir del seu catau. En aquells moments tenien uns tons virolats i uns colors grogosos francament esfereïdors. La gent es va esverar molt davant daquelles visions, i més quan algú de fora del poble va dir-los que allò sho imaginaven o bé que eren reflexos de la lluna. Ells sabien, com et deia, que les nits sense lluna aquelles figurotes també apareixien, amb la qual cosa no podien ser una conseqüència de la claror de la lluna o dels centellejos dels estels perquè la nit era negra com la gola del llop anava dient el pastor, mirant aquí i allà els seus animals, mentre pujaven lentament pel vessant, esbrostant els arbusts i pasturant les mates que creixien entre les rocallades.
A tot aquest enrenou cal afegir que un pastor del poble va dir que ell sentia una veu que li demanava, cada nit, el cap dun bestiar del seu ramat i que lamenaçava dient-li que, si no lhi donava, les ovelles que estaven prenyades paririen les cries mortes. Davant daixò, els habitants de Miravall van decidir agafar una ferrada daigua beneïda i aspergir-la per tota la serra on van poder arribar. En el lloc on veien les visions hi van clavar una creu de ginebre amb la intenció que, si les figures fantasmals la trencaven, nhi clavarien una de ferro. Però el remei va funcionar, i mai més no van comparèixer les figures altes, primes, esfilagarsades i esquelètiques va acabar dient el pastor, mentre veia a la cara del seu company el reflex de la por i de la incredulitat després dhaver escoltat aquesta història.
Relat inspirat en les anècdotes explicades durant una excursió estiuenca a lanomenada cova de Miravall feta amb gent daquest poble i del de Guils, en la qual no es va arribar a localitzar la cavitat que he esmentat, però sí que vam poder visitar altres esplugues i foranques que es troben a la penya que hi ha damunt del poble.
Loli de ginebre era el remei per excel·lència dels pastors. Amb aquest oli tractaven bona part dels mals que podia patir el bestiar en les seves rutes transhumants. En el cas de la història daquest relat, les propietats benefactores del ginebre sutilitzen per espantar els mals esperits que sorgeixen de les coves de la muntanya.
Les dotze sabatetes
Sobre les supersticions que envoltaven les serps i les seves relacions amb els nounats
Fot-li cop de bastó! Que no sescapi! anava dient al seu marit, mentre ell, com un esperitat, furgava amb el pal entre les herbes altes on havien vist que samagava la serp.
Mira per allà. Em sembla que lhe vista esmunyir-se cap a aquelles mates. Era un escurçonot molt gros, enorme! Quina mala bèstia! anava exclamant la dona, tot fent grans gesticulacions des del camí estant.
Jo als escurçons els tinc molta tírria, ja ho saps tu prou bé. Són animalots del dimoni continuava murmurant ella.
Si no el veus, deixal estar, encara que no et piqui a tu ara! Com a mínim lhaurem allunyat una mica del poble. Au anem, anem, deixem-lo estar, marxem deia, mentre el seu home continuava picant lherbassar amb el pal per veure si shi bellugava alguna cosa.
I parlant descurçons, ten recordes daquella història de les sabatetes que ens van explicar una vegada els de cal Peirot? va començar a dir, mentre els dos reprenien el camí després de lencontre amb la fugissera serpota.
Sí, aquella història de les sabates de nen petit que van trobar mentre reformaven la casa, enterrades sota les lloses del recambró de la llar de foc... Era una història ben estranya, eh? Ara mha vingut a la memòria anava dient ella. Entretant el seu marit encenia un caliquenyo tranquil·lament, sense parar-li gaire esment.
Dotze sabatetes hi van trobar, dotze! Això són com a mínim sis nadons! A tu et sembla que sels van morir tots sis a aquella família? va preguntar al seu home, que marxava tot fent que sí amb el cap sense acabar dentrar a la conversa.
Van explicar-ho a tothom. Es veu que un vell del poble els va dir que aquelles sabatetes eren de nadons morts abans de batejar, que antigament algunes famílies enterraven a linterior de la casa perquè no podien fer-ho al cementiri. Lhome els va dir que, quan morien tants nens xics en una mateixa família, es deia que a dins de casa hi tenien un escurçó gormand de llet... No ho recordes tu, això? Ah calla! Potser no hi eres quan ens ho van explicar... No, no, tu no hi devies ser aquell dia va aclarir-li la dona, en veure la cara que posava el seu marit en escoltar el que ella li explicava.