Encara no havia acabat dexplicar aquella història que se lin va acudir una altra relacionada amb ossos, que el seu avi també li havia explicat alguna vegada:
Ara que dic això, es veu que uns anys abans que el meu avi topés amb lossa que tacabo dexplicar, per aquestes muntanyes nhi corria una altra que tenia tots els pastors ben atemorits. Resulta que era una ossa molt grossa i valenta que en qüestió de poc temps va matar una vaca a Portainé i dos bous al port del Cantó. Sabien que era la mateixa perquè tenia una forma molt peculiar de caçar. Segons sembla, lossa samagava i assetjava les seves preses per sorpresa, saltant-los al damunt per darrere i obrint-los el cos per la meitat amb les llargues urpes de les seves potes de davant. La bèstia devia haver parit una bona cadellada aquell hivern i havia de caçar sovint per alimentar tots els ossardots. A diferència del que acostumava a passar, aquella ossa en sabia molt de caçar i el fet era que tots els pastors de la zona tenien por de portar els ramats a les muntanyes. Amb aquestes que un home de Guils, en Joan de cal Pelut, va voler caçar aquella ossa tan famolenca. Es veu que a casa seva ja hi havia hagut altres caçadors dossos i lhome va pensar que aquella era la seva oportunitat per poder abatren un tal com havien fet el seu pare i el seu avi abans que ell.
Tot parlant, va agafar el seu entrepà de la motxilla i va començar a menjar-sel. Ja que shavien parat, aprofitaria també per fer un mos.
Així doncs, en Jan del Pelut va agafar la ganiveta i la carrabina que feia servir per anar a caçar i va anar-sen a la muntanya a rastrejar lanimal. Al cap dun parell de dies, va aconseguir trobar-lo. Lhome estava molt ben amagat rere unes roques i lossa pasturava tranquil·la per una clariana. Així doncs va pensar que seria un tret senzill i va apuntar cap a lanimal, sense adonar-se que rere seu shi havia anat acostant un dels ossalls6 de lossa. En el moment de prémer el gallet va sentir alguna cosa rere seu, va disparar i es va girar de cop. Quan va trobar-se cara a cara amb lossardot, lhome va fotre un bot que va saltar les roques de cop, devia semblar-li que era un os adult i va quedar tot ell esglaiat. Es va quedar arraulit a terra, tremolant com una fulla i pensant que aquells animals farien un bon àpat amb ell. Al cap duns moments, però, va adonar-se que no passava res i va aixecar el cap, lossa havia desaparegut i, amb ella, també lossall. Ningú no sap si el tret va encertar lanimal o no, però el fet és que no es va saber res més daquella ossa i que després daquell ensurt el caçador va tardar moltes setmanes a recuperar la parla i a poder explicar el que li havia passat.
Havent-se acabat ell també lentrepà, el dos excursionistes van reprendre la marxa i van pujar pel bosc fins arribar al Pla Muntaner, on unes quantes vaques i cavalls pasturaven tranquil·lament, com si res del món els pogués molestar en aquelles muntanyes.
Relat inspirat en algunes històries explicades per Josep Canals, de ca lOriol, en relació als animals salvatges de la contrada, i especialment als noms que sels donava, als llocs on vivien i a les curiositats que se nexplicaven.
Los o lossa, com se lanomena als pobles del Cantó és lanimal central del bestiari pirinenc. És també lanimal sobre el qual hi ha més llegendes. Tradicionalment sel considerava un avantpassat de lhome, un animal lligat als cicles de la natura i en honor al qual es feien moltes celebracions. Tal com ja he escrit, algunes daquestes, com les anomenades festes i balls de lOs, encara perviuen avui.
6 Els caçadors del port del Cantó anomenaven ossalls als ossos petits, ossardots als joves i osses als adults, fossin mascles o fossin femelles.
Rondalles de supersticions i remeis populars
Els remeis del vell ferrer
Sobre els remeis tradicionals per guarir les persones i els animals, en especial el preuat oli armí
-Hòstia, ja mhe cremat... Càgon redeu! va renegar lavi, mentre anava encenent el foc de la llar per preparar-se unes farinetes.
Amén de Déu em tornés os! Així em faria més respecte el foc! va sentenciar, mig enfadat i mig enriolat.
Saps qui ho deia això? El vell ferrer! Martí em sembla que es deia... Ell era el ferrer del poble quan jo era petit, i, doncs que sempre remenava amb foc, recordo que quan es cremava sempre blastomava daquesta manera. Ell era un home molt savi, tothom li tenia respecte, era ferrer dofici i ho sabia tot sobre les roques, sobre els animals i sobre les plantes... Sabia fer remeis de tota mena, per a les persones i per al bestiar, i coneixia tots els racons de les muntanyes, des de la mina més profunda fins al cimal més altívol... Deien que era mig bruixot i fins i tot que sabia on trobar la flor de la maneironera7... Era un home baixet, pelut com un os, molt rampellut i geniüt, que es passava el dia picant i fonent ferro al seu taller i que no parlava gairebé mai amb ningú... Hi havia gent que no el podia veure, però la majoria lapreciava... anava dient lavi, mentre esperava que el foc sabrandés per posar-hi el pot al damunt.
Recordo una vegada, quan era jovenet, que la mare, les dues germanes i jo estàvem arraulits vora el foc, mentre el pare havia sortit a donar una mica de farratge als animals. Era un dia de ple hivern i hi havia molta neu a Guils, feia força fred i tothom romania reclòs a casa seva. Recordo que estàvem enraonant tranquil·lament al recambró de la llar quan, tot duna, vam sentir que la porta de casa sobria i que entrava algú sense avisar ni saludar, era el vell ferrer. Lhome va baixar les escales que donaven a la sala, tot ell jup i encorbat, va atansar-se fins a la cuina, va agafar un bitxo sec dels que hi havia penjats en un clau de la paret i sel va posar a la boca. Acte seguit va girar-se, sense badar boca i sense ni tan sols mirar-nos, i va marxar igual com havia arribat, deixant-nos a tots amb un pam de nas. Resulta que li devia venir de gust el bitxo i que es va prendre la llibertat dentrar a casa i dagafar-ne un com aquell qui res anava explicant lavi, tot remenant les farinetes que ja havia posat al foc.
Al cap duna estona, quan va arribar el pare, la mare va explicar-li el que havia fet el vell Ferrer, tota empipada pel seu comportament i perquè ni tan sols no ens havia dirigit la paraula. Recordo que el pare va dir-li que al ferrer no se li havien de tenir en compte aquelles coses, ja que era un bon home i no se sabia mai quan se lhauria de menester per ferrar o fins i tot per sanar algun animal. Va explicar-nos que era una de les poques persones del poble que sabia elaborar un remei especial fet amb oli armí, una mena de fang que sanava a buscar a una cova molt allunyada del poble que només ell sabia on era exactament, i que aquest oli era una medicina molt bona per curar tota mena de malures. Es veu que hi entenia molt danimals i que sovint se lanava a buscar per guarir o per atendre el bestiar de moltes cases del poble. Tot i que ell només ajudava de bon grat la gent daquelles cases que per algun motiu li queien bé continuava lavi, tot col·locant algun tió més a la llar per tal que el foc no sapagués.
Precisament al cap dalgunes setmanes daquesta feta que texplico resulta que el ruc de casa es va fer una ferida molt lletja a la pota. A ca lOriol només teníem aquest pobre ruc per anar pel món, que a més ja era vellard, i recordo que el pare, tot preocupat, va anar a buscar el vell ferrer perquè es mirés lanimal. Aquest va estudiar la nafra i va tornar-sen cap a casa seva, furro com ell sol. En va tornar al cap duna estona amb una mena de pegat fet amb oli armí que va col·locar a la pota de la bèstia, just sobre el lloc on shavia fet el trenc. Quan el pare va demanar-li què li devia per lajuda, el ferrer sel va mirar tot seriós i va dir-li que no calia que li pagués res, que ja sho havia cobrat amb el bitxo aquell dia que feia tant de fred. El ruc, per cert, es va ben curar tot i que ja era molt vell va acabar dient lavi, amb un mig somriure dibuixat als ulls en haver recordat aquella història.
Precisament al cap dalgunes setmanes daquesta feta que texplico resulta que el ruc de casa es va fer una ferida molt lletja a la pota. A ca lOriol només teníem aquest pobre ruc per anar pel món, que a més ja era vellard, i recordo que el pare, tot preocupat, va anar a buscar el vell ferrer perquè es mirés lanimal. Aquest va estudiar la nafra i va tornar-sen cap a casa seva, furro com ell sol. En va tornar al cap duna estona amb una mena de pegat fet amb oli armí que va col·locar a la pota de la bèstia, just sobre el lloc on shavia fet el trenc. Quan el pare va demanar-li què li devia per lajuda, el ferrer sel va mirar tot seriós i va dir-li que no calia que li pagués res, que ja sho havia cobrat amb el bitxo aquell dia que feia tant de fred. El ruc, per cert, es va ben curar tot i que ja era molt vell va acabar dient lavi, amb un mig somriure dibuixat als ulls en haver recordat aquella història.
Relat inspirat en una vivència real explicada per Josep Canals, de ca lOriol, esdevinguda quan era petit. La relació mitològica de lofici de ferrer i la bruixeria és un tema clàssic de molts contes populars. En aquest cas el ferrer apareix com un remeier o com un guaridor tan malcarat com un os.
Loli armí, nom que deriva del llatí bolus armenicus és a dir, bol (bola dargila) dArmènia, era una mena de llot ferruginós i vermellós que es feia servir en la medicina clàssica i medieval europea. El bolarmeni o terra lemnia, com també sanomenava sovint, era utilitzat per guarir lesput de sang (hemoptisi) així com tot tipus dafectacions cutànies, tant de persones com danimals. Es coneixen molt poques coves a Catalunya don es pugui obtenir aquesta argila. Són: lespluga de lOli dErmini (a Hortoneda); la cova de lOrmini (a Montanissell, prop de Coll de Nargó) i la cova del Forat de lOli Armí, que és la que hem citat i que es troba al fons de la vall de Guils, on aquesta conflueix amb la de Castellàs. Al País Valencià hi trobem així mateix dues coves més: la cova del Bolumini (a Beniarbeig) i la cova del Bolimi o del Bolimini (a Vilafamés). Aquest és, doncs, un dels secrets més ben guardats de les muntanyes que envolten el port del Cantó.
7 Es tracta, segons algunes opinions, duna planta fantàstica de les llavors diminutes de la qual es poden obtenir els menairons. En alguns casos es considera una mena de falguera malgrat la contradicció que això implica, ja que les falgueres no fan flor ni es reprodueix mitjançant llavors, sinó a partir despores.
La flor de la gavarrera
Sobre les supersticions entorn de la gavarrera i la història del roser lleial
Goita què he trobat! Una creueta de gavarrera!
Encara no ho havia acabat de dir que ja shavia tret la boina i estava amorrat a la bota de vi.
Tu, sagal, no ho deus saber pas què és això. Això és una creu beneïda feta amb dos branquillons de gavarrera, porta bona sort i per això hem de fotre un bon traguinyol!
Deia, mentre acostava la bota al seu company.
Veus que té cera al cap? És cera de les candeles de Setmana Santa. Abans escampàvem aquestes creuetes pels camps perquè ens protegissin de les garbatxades i de les tempestats. Tallàvem la mata de gavarrera per Sant Pere Màrtir, quan teníem estones mortes anàvem fent creuetes amb els branquillons més rectes i, quan en teníem una bona colla, els hi enceràvem el cap i les portàvem als trossos. En repartíem tantes com podíem, també perquè deien que escampaven les bruixes del terme.
Se lanava mirant de cap a cap, mentre parlava ben abstret en els seus records.
Hi havia segadors que pel mateix motiu portaven carrampollets de gavarrera a les butxaques, i pastors que en lligaven a les barnilles dels paraigües. També deien que amb infusions de gavarrera es podia curar un gos amb ràbia i que, si es feia el seu símbol, que era una floreta amb sis pètals, i es gravava a les portes, als porticons, als salers o a les eines del camp, protegia i donava bon auguri.
Al jove rabadà va acudir-se-li demanar al seu company pastor don venia aquell costum i lhome, tot confós, va respondre-li: Don ve aquesta tradició, dius? Ah! Què sé jo! A mi mhavien explicat que quan Jesucrist era minyó i fugia de la fúria dHerodes va refugiar-se en un indret poblat de gavarreres, les quals van posar-se a florir amb lobjecte de distreure latenció dels seus malvats perseguidors. Però una perdiu posada davall duna de les mates ja saps que les perdius sempre van per sota les mates i no per dalt va cantar: «És aquí! És aquí!». A la qual cosa Jesús respongué: «Maleït sia el cap de la perdiu i beneïda sia la flor de la gavarrera!»
I diuen que així va ser. Daquí ve que la gent li tingui tanta fe... No ho sé jo, això deien abans.
Relat inspirat en comentaris escoltats diferents cops pels veïns de Guils, especialment en relació a lexpressió «Maleït sia el cap de la perdiu i beneïda sia la flor de la gavarrera!»
La gavarrera o roser silvestre és un arbust que es menciona en nombroses llegendes tradicionals pirinenques. Hi apareix com a símbol de bon auguri i se lassocia a indrets màgics, a laparició déssers fantàstics (com les encantades, que en alguna ocasió hi estenen la bugada al damunt) o com a remei popular contra algunes malalties com la ràbia.
La creu de ginebre
Sobre els esperits revinguts que rondaven de nit pel poble de Miravall
Ostres! Se mestà acabant loli de ginebre! va dir el pastor al seu jove rabadà, tot mirant-se la banya on lacostumava a guardar.
Caminant un tros enrere del ramat, a poc a poc anaven tramuntant les costes del solà de Miravall, en direcció al cortal del Masover.
Ja podem mirar de fer-ne més. Demà al matí haurem danar fins a la Muntanyeta de Guils, que és on hi ha el forn de ginebre més a la vora... No penso pas arriar el ramat cap al Cantó sense abans haver-ne omplert un parell de banyes. Sense oli de ginebre no sabria pas com curar els animals o sigui que ara, quan arribem als prats del cortal, amorriarem el ramat i anirem cap allà a començar a preparar-ho tot.
Anava dient ell, mentre es guardava la banya al sarró i feia un parell de xiulets al gos.
El seu jove company lescoltava atentament. El noi havia sentit a parlar molt sobre aquest remei als pastors del seu poble. Ell era dEspaén i ja tenia ganes de saber com es feia.
El ginebre és una planta molt important per als pastors, saps, noi? És un remei molt bo per curar tota mena de malalties, tant del bestiar com de les persones, igual com la trementina. Un pastor sempre nha de portar un parell de banyes plenes a la barjola, que no se sap mai el que pot arribar a passar corrent per aquests mons de Déu. Precisament aquí a Miravall nexpliquen una història molt curiosa, del ginebre. És una història una mica rara, a mi me la va explicar el mateix capellà del poble i no he sabut mai si creure-me-la del tot. Vols que te lexpliqui? va preguntar al sagal, que, mentre anava pujant per la costeruda vessant, sanava eixugant la suor del front amb la boina.
A la cinglera on es troba el poble de Miravall hi ha un seguit de coves i desplugues que des de molt antic han sigut aprofitades pels seus habitants. De fet, diuen que precisament el poble es va aixecar en aquest indret perquè duna de les grutes surt aigua durant tot lany, i això va permetre construir les seves cases i corrals en aquest lloc tan escarpat i desavinent de la muntanya. Una daquestes coves és el Forat Negre, una mena de foranca molt fonda que hi ha just damunt del poble i de la qual mai ningú no ha aconseguit trobar el fons.