Treures la feina de sobre
Edgar Illas
Col·lecció lilla Roja de narrativa, 8
La Bisbal dEmpordà, 2020
Crèdits
Edicions Sidillà SL
17100 La Bisbal dEmpordà
www.edicionssidilla.cat
info@edicionssidilla.cat
© del text: Edgar Illas
© Il·lustració de la coberta: Montse Mayol
© de ledició: Edicions Sidillà
Maquetació: J. Pujadó
Correcció: Xavier Cortadellas
Dipòsit legal: Gi 422-2020
Primera edició: juny 2020
e-book: juny 2020
Tots els drets reservats.
...
Melmelada de crit
a una llesca de lentitud
i naftalina darmari:
desescoltar-se sense furt
reproduint la lentitud
dels opilions.
Creure en déu? Ni per larna!
Que prou torrat devia anar
quan va crear els ornitorincs
com per aspirar a ser cruïlla
de femoral fent cua
a lextracció de la sang
a la fiblada de xardor,
a lalgoritme que et descriu
a la cantonada dels pixums.
Albert Garcia Elena,
Silur damagatotis (2017).
...
Un treballador francès escriu quan torna de San Francisco: «Mai no mhauria pensat que era capaç de treballar en les diverses feines que vaig fer a Califòrnia. Estava fermament convençut que no servia per res a part de ser impressor... Una vegada enmig daquest món daventurers que canvien docupació com de camisa, vaig fer com els altres. Com que la mineria no estava prou ben pagada, vaig anar a la ciutat, on vaig fer successivament de tipògraf, de pissarrer, de lampista, etc. En adonar-me que soc capaç de fer qualsevol feina, em sento menys mol·lusc i més home».
(A. Corbon, «De lenseignement professionnel»).Cita a Karl Marx,
Capital. Primer Volum. Capítol Quinzè.
Índex
Màquina de dards
Lluita de classes
Creixement autofàgic
Líquids de paper de vidre
La desaparició del comerç local
Crim neoliberal
El balcó de pedra escrostonada
Desmercantilitzant el desig
Dignificació del treball
Esperit emprenedor
Reunió sindicat vespre
Treball afectiu
Família postnuclear
Deflagració del lumpenproletariat
Interregne
Treball immaterial
Farina
Instint
En desús
Instruccions per escriure sobre la guerra
Treures la feina de sobre
Espurna
Despossessió del carrer
Decreixement
Literatura catalana global
Màquina de dards
Hola, Míliu.
Güitals!
Què fas? Vas bé?
Quina colla darreplegats.
Nosaltres també estem contents de veuret.
Sí, arreplegats ho som tant com vulguis. Però sort en tens, que venim, perquè hi tens una gentada aquí, al bar.
No hi quep ni una agulla.
Que em deixes passar, siusplau?
Fa mitja hora que provo darribar a la barra.
No es pot respirar de tanta gent.
Si heu vingut aquí a acollonar, ja podeu cardar el camp.
Venim per la màquina de dards, eh? No et pensis pas que et vinguem a veure a tu.
I si haguéssim de venir per les ties
Alguna vegada en veus alguna que treu el cap per la porta, però de seguida fuig.
Aquest bar és com un puticlub quan totes les putes són a les habitacions i a la barra només hi queden els homes esperant que elles tornin a baixar.
Les ties ja vindran més tard, desgraciats. Jo si vull xuto una pedra i surten quaranta ties boníssimes.
Va, calla, Míliu, i engegans la màquina dels dards.
No pateixis, que quan marxem ja la podràs tornar a tancar i així no gastaràs més llum.
Què voleu beure?
Jo una Heineken.
Jo una altra.
Jo també.
Jo també. La meva ja te la pagarà en Suri, que sempre perd.
Ens hi fem anar les Heinekens?
Home, és clar, com sempre.
Els dos que perdin paguen la Heineken dels dos que guanyin.
Posa-la en anglès, la màquina.
En anglès?
Au, ja ha sortit el filòleg.
Jo si és en castellà no jugo. No vull anar sentint «Tire jugador número tres», «Recoja dardos»
Però tu què et penses? Que som a Manhattan?
Si puc triar, la vull en anglès. Que al meu avi li deien «ese hijo de puta de catalán.»
Oh, això encara ens ho diuen.
Doncs ja està. Si puc triar, trio un altre idioma. O posa-la en italià o en francès, si vols.
Au, posa-li en anglès i així estarà content.
Míliu, tens els dards?
Sí, home, us ho porto tot de seguida, les cerveses, els dards en anglès, les ties Em voleu donar una mica pel cul, també?
Ara que ho dius Però abans thi dibuixarem una diana. I el primer que tentafori el dard a dins, guanya.
Colla de matats.
Cada setmana igual. No tens dards que no estiguin fets malbé? No nhi ha cap que tingui les quatre ales senceres, i tots són torts.
Aquests ja van bé, no em toqueu els collons. Tinguéssiu les pixes tan rectes.
Sí, i tinguéssim tant de lloc al cel com tenim en aquest bar.
El que sí que sha de dir del teu bar, Míliu, és que és lúnic bar al món que encara teniu lIntervíu.
Un clàssic.
A veure quina tia hi surt.
Està bona.
Però avui dia ja no saps què és real i què és Photoshop.
A mi tant me fa, si és real o no. És com les peres, és igual si són de veritat o si són de silicona.
Home, però no és pas lo mateix. A mi també tant me fa si són pits de plàstic o no. Però el Photoshop és diferent, perquè enganya.
I per què és diferent? La silicona també enganya.
Home, però la silicona la pots tocar. I el Photoshop només existeix a la foto.
Sí, tu ten fas uns farts, de tocar pits de silicona. Lúnic que pots tocar és la teva cigala.
Mira, ara que ho dius, deixam la revista, que maniré a fotre una palla al lavabo.
Ei, això aquí, no, eh?, Que això és un bar decent.
Va, tira.
Triple vint. Triple divuit. I un dinou. Vinga, supereu això.
Només un dinou? De seguida estarà superat.
Ni un. És que no nhas enganxat ni un, Suri. Mira que narribes a ser, de dolent. Sempre perds.
Que jo perdo sempre? Tot just ha començat la partida.
Sempre perds, Suri, sempre. No falla mai.
Va, calla, Matabaixa.
Però per què jugues, si sempre perds?
Vols deixar-me estar?
És que no ho entenc.
Collons, deixal estar. Si vol jugar, que jugui. A tu ja et va bé, no?, si et paga la Heineken...
No és pas això. És que em sap greu veurel així, tan desvalgut, tan vulnerable.
Vés a pendre pel cul. Desvalgut! Ara veureu com us cardo a tots.
«Matabaixa»? Des de quan et diuen «Matabaixa»?
No ho saps, Míliu? Sho va inventar en Mundet: com que és baixet i la mata dels ous no li arriba gaire enlaire, li va dir en Matabaixa.
Doncs va, ara tirarà en Matabaixa-que-us-donarà-pel-cul-a-tots. Triple disset. Triple setze. Què més falta? Aviseu-me, quan vulgueu que guanyi. Si més no, esperaré que hàgiu acabat la cervesa.
El que li falta dalçada ho ha de compensar amb xuleria.
És ben igual que el seu pare.
Mia, has trepitjat.
Que no que no he trepitjat.
Has trepitjat la ratlla.
Et dic que no lhe trepitjada.
I tant que lhas trepitjada. Sempre fas igual.
Com a màxim la dec haver trepitjat amb la punta del quec.
Et passava mig peu, no només la punta.
Potser passava una mica la punta, però és que si no, no hi quebo.
Sí, vaja, hi ha tanta gent en aquest bar.
No hi quebia bé per la paret de darrera, subnormal.
Jo només dic que has trepitjat la ratlla. Però no passa res. Ja hi estem acostumats.
Sí que he trepitjat la ratlla. Saps amb què lhe trepitjada? Amb la punta del capullo, desgraciat.
Veus, Matabaixa? Tu no el tens aquest problema. Thi quep bé a tot arreu. Quan lendinyes, no deus tocar vores.
Com que la té torta cap a lesquerra, deu tocar el cantó esquerre i prou.
Mireu, nanos, sabeu quants polvos he cardat aquesta tarda?Polvos? Vols dir polvos talco?
Nhe cardat un per cada dit daquesta mà.
Au, va!
Tho juro.
Cinc polvos en quanta estona?
Tres hores. De tres a sis.
No pot ser. Au va. Com vols que ens ho creiem?
I tots cinc amb la mateixa tia?
Home, és clar, amb la Montse.
I ella ja nha vist passar alguna, de les cinc ensulfatades? Perquè no devies ser ràpid, no: devies ser veloç.
Sí, ja ha disfrutat.
I li has donat cinc bolis Bic, també, quan has acabat?
Qui et va parir.
De què va això dels bolis Bic?
No ho saps, Míliu? En Matabaixa ja fa anys va anar a Cuba amb una capsa de bolis i feia un intercanvi amb les ties: per cada boli que els hi donava, un polvo.
No pot ser.
He, he.
I els bolis eren dels tronges o daquells transparents, que van més bé? Us enrecordeu que els taronges de seguida es trencaven?
Tu, i amb la teva alçada, la Montse es deu haver dajupir força, no?, perquè una mata toqui laltra mata?
Si ha hagut de fer cinc polvos ajupida, deu haver agafat un mal desquena.
Sou una colla de maricons. Va, acabo o no acabo?
Ja pots acabar quan vulguis, fenòmeno.
Ja està. Número 3, guanyador. Suri. Hi tinc una Heineken, siusplau.
Míliu! Em cobres dues cerveses i men poses una altra?
A mi també.
Posan quatre més. Fem una altra partida, no?
Sí, home.
Tu, Míliu, i què són aquests llibres aquí a la barra?
Són els llibres destudi.
Destudi?
No tho vaig dir que ara estudiava?
No ho sabia. I què estudies?
Educació especial.
Especial de què?
De nens amb problemes.
Home, doncs aquí amb nosaltres hi tindries una feinada.
Tots som una ruïna.
Sí, si haguéssim tingut un mestre deducació especial, potser no hauríem acabat al teu bar jugant als dards.
Per què et penses que ho estudio? Per poder deixar de servir-vos Heinekens i perquè els nens del futur no acabin en bars com aquest.
Collons, Míliu, que ens faràs plorar.
Jo ja tinc la llagrimota a mitja galta.
Home, ens ho dius com si fóssim mainada que esnifem cola pel carrer.
No, home, leducació especial és per nens amb problemes cognitius més que no pas dexclusió social.
Exacte. Nosaltres no estem pas exclosos denlloc. Només tenim algun bei i ens agrada el mam.
I jo vaig alt com una gasela en zel.
Sou una ruïna.
Va, Míliu, que de moment encara no thas pas llicenciat. Posans les Heinekens i ves a estudiar una estona. Fem una altra partida, no?
Lluita de classes
Càgum Déu, vai dir, ho solucionaràs aviat, això, mecàgum Déu. Disculpi que renegui, però és que aquells malparits em van acollonar tota la vida. Pensi que jo, no és pas per res, però havia set un treballador de primera. Si calia hi anava els dissabtes i tot, i amb el fred de lhivern i amb la calor a listiu, no vai estar mai malalt, ni un dia en trenta-vuit anys. Però lamo i aquell fill de puta del seu fill sempre em van acollonar. Perquè miri, lamo és lamo, però que tacolloni el fill, que no és ningú, que només és qui és per ser el fill de lamo, perquè ell no havia pas pujat el negoci ni havia fet res, ja sho havia trobat tot fet, això sí que em tocava els collons.
Se nencardaven que anés de putes el cap de setmana. Se nencardaven sobretot daixò. Els dilluns deien: «Què, ja se tha aixecat aquest cap de setmana? Si no, et puc deixar una mica de Viagra». I sempre era lo mateix. I els divendres deien: «Hòstia avui aquesta paret lhas feta ben torta, a veiam si demà et passa lo mateix a Fontcoberta i no se taixeca recta». Colla de matats. Era un vici que tenia, ja ho reconec. Però era el meu únic vici. No fumo ni bec. I he sigut solter tota la vida. A les dones sempre els hi he fet fàstic, cosa que de fet a mi ja mha anat bé, perquè magrada fer la meva i no magrada que em toquin els collons. Sempre haver de comprar regals i haver danar a fer volts. Que rentin el cotxe elles, sap què vui dir?
Per això hi anava els dissabtes al vespre i a vegades el diumenge a la tarda. En total hi anava un parell de cops per setmana, tampoc no és tant. Fontcoberta és al costat de Banyoles, i al lloc aquell en deien lEdén, que després el van tancar perquè es veu que hi traficaven amb noies brasilenyes o de no sé on. Però nhi havia de tot arreu. A mi magradaven molt les russes, que de fet eren ucranianes, sobretot. Les sud-americanes eren més enganxoses, feien molt de teatre i et deien: «Mi amor, qué guapo eres», falses com un duro sevillano.
En canvi, les russes no deien gaire res, moltes no sabien lidioma, com a màxim et demanaven com et dius, i de què treballes, i para de comptar. Jo deia Miquel, del ram de la construcció, i anàvem per feina. A vegades feien uns ulls tristos i aquella cara dhaver passat gana, i això memprenyava una mica, perquè em sabia greu que shaguessin de guanyar la vida així. Però, miri, a tothom li emprenya haver danar a treballar i bé hi hem de posar bona cara. A mi a la feina macollonaven anant i tornant, i també mhavia daguantar. En aquest món ens hem daguantar tots, i jo em vai aguantar durant trenta-vuit anys fins que vai dir prou.
Que macollonessin encara passava, perquè ja hi havia posat pell morta. O almenys mho pensava, perquè hi ha coses a la vida que no te nadones però que van fent pòsit, i de cop un dia tot peta, i dius: «Don surt això, ara?» I és perquè el pap sha anat emplenant fins que ha vessat. Ningú no sap que durant anys thas anat empassant conyes i més conyes sense dir ni piu. Perquè els altres manobres també macollonaven, no es pensi. Però ho feien per fer la pilota a lamo i al cabró del seu fill. Aquest sí que em tocava els collons. Miri què li dic, que si no hagués sigut per ell, estic segur que tot això no hauria passat. Potser acollonar-me ho podrien haver fet tants anys com volguessin, que si les putes, que si la Viagra, que si «Miquel no treballis tant que has de guardar forces per al cap de setmana», em deien, «Què, Miquel, vas anar a descarregar un piano dissabte?». O: «Càgum Déu, Miquel, si les arreplegues igual com piques el martell les deus deixar fetes un parrac». Ara men recordo, de totes aquestes coses, però abans ni les sentia. Per això li dic que potser haguessin passat els anys i no hauria passat res. Però quan el gener dara fa un any em van dir que aquell mes no em podien pagar, llavors la cosa ja va fer un tomb.