I així van passar els anys. Jo de tant en tant li treia el tema, però ara ell deia obertament que no volia tenir fills i que fes el favor de no treure més el tema, perquè allò ja estava discutit. Em va dir que si volia ens podíem separar i així jo podria buscar un altre home. I vaig estar força temps pensant a separar-me. Tenia la sensació que em costaria trobar un altre home, i una altra feina, i una altra casa, però estava disposada a fer-ho. Ara, no trobava mai el moment. Anaven passant les setmanes, i els mesos, i els anys, i no trobava mai el moment dagafar els trapaus i marxar. Traslladar-me i canviar-ho tot era tanta feina que sem feia una muntanya. A més, a part del tema dels fills, la resta de coses anaven prou bé. Ell és un home sa i educat, i a mi mha tractat sempre amb respecte. Tot hauria anat bé si no hagués sigut pel tema dels fills, és clar.
Per això quan vaig fer quaranta anys vaig decidir que ho faria diferent i em vaig anar a treure el DIU sense dir-li res. Vaig pensar que, si sho trobava tot fet, llavors canviaria dopinió i li faria il·lusió ser pare. O almenys jo ja seria mare, i ja ens en sortiríem duna manera o una altra. I si havia de marxar, llavors amb un fill tindria les forces per fer el que convingués. Quan has de fer les coses per tu, no les fas; però per un fill, no hi ha res que faci mandra.
Però, entre que no fèiem gaire lamor i que jo era gran, van passar quatre anys llargs sense que quedés embarassada. Ho vaig passar molt malament. Hi havia dies que estava feta un flam i no tenia ni esma per aixecar-me del llit. Però ara com a mínim tenia lesperança que algun dia potser quedaria embarassada.
Que és el que va passar poc abans de fer quaranta-cinc anys. Quan vaig veure el test de lembaràs que marcava dues ratlletes quasi em vaig desmaiar. Era tan feliç i de cop estava tan preocupada que no sabia on navegava, com si flotés a dins duna bombolla.
A ell no li vaig dir res fins al cap dunes setmanes. Lhi vaig dir mentre sopàvem, a lhora dels postres. Li vaig demanar si podia tancar la tele un moment i ho vaig esbotzar de cop: només et volia dir que el DIU ha fallat i que estic embarassada. Ell em va mirar amb cara de pànic. Però no es va esverar. Es va contenir i, amb molta calma, em va demanar que avortés. Em va mirar de convèncer dient-me que no podia ser que tinguéssim un fill no volgut. Vaig dir que no calia que en parléssim, perquè abans davortar em suïcidaria jo mateixa. I ell em va dir, molt bé, tinguel si el vols tenir, però lhauràs de cuidar tu. I aquí es va acabar la conversa. Va ser tot el que vam dir. A mi aquest tracte ja manava bé. En el fons tant me feia el que pensés ell. Potser tenia lesperança que lacabaria acceptant, encara que fos només perquè comptés que així tindria algú per continuar el negoci. Però ara ja mera igual. Si acabava no acceptant-lo i no cuidant-sen, mera absolutament igual.
Quan el ginecòleg va recomanar que fes sens falta la prova de lamniocentesi, li vaig dir que no. No em volia arriscar a haver davortar perquè el fetus no estigués bé. El ginecòleg va insistir moltes vegades i em va dir que no fer-se la prova a la meva edat era perillós. No puc pas dir que no mhaguessin avisat una vegada i una altra. Jo, tossuda, vaig dir que abans no sen feien pas, daquestes proves, i que no em volia arriscar, i que fos el que Déu volgués.