No es disposa de xifres segures, entre altres coses perquè el règim de lHavana no vol dir la veritat, però es calcula que entre quinze mil i trenta mil persones van ser executades sota el règim de Castro, la tirania del qual, en el moment que sestà escrivint això, ja és a les acaballes, sota la direcció del seu germà Raúl i de lactual anomenat president Miguel Díaz-Canel. Un règim empès cap a labisme per lestrany president dels Estats Units Donald Trump. Molts més de cent mil cubans han estat empresonats durant anys per raons polítiques, sovint despullats, tancats dins esgarrifosos calabossos sense desguàs o a camps de treballs forçats o de concentració; per cert, aquests darrers van ser inventats a Cuba per la potència colonial espanyola durant les guerres per la independència del segle xix. Entre dos i tres milions de cubans, duna població donze milions, han fugit a lestranger, principalment als Estats Units i a Espanya, una sagnia física i intel·lectual que conjuntament amb una economia essencialment controlada per lestat ha enfonsat un país que abans del 1959 pertanyia als més pròspers de lhemisferi occidental, en una pobresa desoladora i innecessària. Lúnica vida política que hi ha són les opaques intrigues del règim, que en el fons no desperten gaire interès. La cultura sha pansit, impossible de reconèixer ara, després dun període més florent sota Batista i durant els primers anys després de la revolució. La llibertat dexpressió no hi existeix. Cuba, sota Fidel Castro, va ser una dictadura duna brutalitat singular en lhemisferi occidental.
Una esquerra poc realista va dedicar-se durant molt de temps a servir el règim de lHavana i a calumniar-ne els crítics. En el cas de Cuba, aquest abandó no va ser pitjor que el de la mateixa esquerra pel que fa a lEuropa Central i de lEst comunista abans del daltabaix del 1989. Aquesta part dEuropa ha estat i és encara el meu lloc de treball principal des de mitjans dels vuitanta, primer com a corresponsal itinerant de Jyllands-Posten, després com a columnista amb residència a Viena. Aquesta experiència danys macompanyava a Cuba lany 2015. No puc afirmar que em preparés a fons, però naturalment vaig fer els meus deures: Julien Benda: La trahison des clercs (1927), Stéphane Courtois (ed.): Le livre noir du communisme (1997), Antonio Rafael de la Cova: The Moncada Attack (2007), François Furet: Le passé dune illusion (1995), Robert Goodwin: Spain, the Centre of the World 1519-1682 (2015), la trilogia sobre els esclaus del danès Thorkild Hansen (1967-70), Paul Hollander: Political Pilgrims (1981), Robert Kaplan: The Revenge of Geography (2012), Günter Kollert: Der Gesang des Meeres (1997), Louis A. Pérez: Cuba in the American Imagination (2011), Hugh Thomas: Cuba or the Pursuit of Freedom (1998) i World without End (2015), i Carlos Widmann: Das letzte Buch über FidelCastro (2012). Són uns llibres que han tingut una influència decisiva en el text present. A més, mha inspirat lautor, comentarista i premi Nobel Mario Vargas Llosa, mitjançant els seus assajos, sovint prou mordaços, a El País. I mafanyo a afegir que Vargas Llosa, tal com jo el veig, sha desacreditat irrevocablement, donant suport a Madrid a la repressió del moviment independentista de Catalunya, fins i tot a lempresonament de polítics catalans democràticament elegits. La major part de la propaganda glorificadora de Castro, he optat per ignorar-la. Els panegiristes inevitables com ara Jean-Paul Sartre o Gabriel García Márquez rebran el tractament adequat més endavant en el text, que acabarà amb un assaig sobre Catalunya, Espanya i Europa, escrit especialment per a aquesta edició catalana.
De vegades quan plovia a bots i barrals intentava aprofundir en uns quants temes: el mite del Che Guevara, un assassí de masses presumiblement psicòtic, adorat fins avui mateix; la visió històricament esbiaixada dels Estats Units sobre Cuba; els viatges dexploració deuropeus i daltres; el colonialisme i el pensament colonialista, amb una escapada a la història no sempre tan gloriosa de Dinamarca, inclosa la nostra col·laboració en el comerç transatlàntic desclaus i la nostra explotació a sang freda de les Índies Occidentals daneses, que vam vendre als Estats Units sense demanar lopinió als seus habitants.
Un altre tema és loportunisme de lesquerra, que ha trobat la seva parella en laprovació de la dictadura de Cuba per part del món del comerç. Em sorprèn? No. Tots dos grups pensen en teories i tesis, entre daltres en el dogma de la maximització del benefici, no en les persones i en absolut en la persona individual. El maig del 2016 la firma de moda Coco Chanel va donar el to en una desfilada al passeig del Prado, el passeig sumptuós però fortament degradat de lHavana. Al davant de sis-cents invitats especials, preponderantment estrangers, desfilaven les models remenant el cul, vestides amb panamàs i barrets Che Guevara ornats de lluentons: una adoració a lassassí de masses glorificat pel règim, un escarni als assassinats i els empresonats, a les víctimes de la tortura i lexpulsió. Enganyats pel règim i comandats per Karl Lagerfeld en la meva opinió una celebritat completament amoral, les personalitats es van fer fotografiar davant les restes de cases patrícies confiscades, on els indigents de la capital satapeeixen com les rates. Són unes cases que nosaltres que venim de fora amb la nostra manca de reflexió podem considerar pintoresques. ¿Ens podem imaginar que Lagerfeld i companyia haguessin ofert una desfilada de moda daquest tipus als camps de concentració nazis o soviètics? Per què no? També això hauria estat pintoresc, especialment el filferro de pues i els barracons, potser també els guardians inabordables. Un espectacle així hauria estat dacord amb lesperit de la fundadora de la firma. Com se sap, Gabrielle «Coco» Chanel va estar-se durant la Segona Guerra Mundial a París, on va posar els seus talents artístics, sexuals i daltres a disposició de les forces nazis docupació i dels seus col·laboradors autòctons. Ara per ara, tot aquest espectacle de moda de Chanel a lHavana és un punt culminant del mal gust, de lentusiasme per la violència i, en el millor dels casos, de la ignorància.
El març del 2016 Barack Obama, el president aleshores dels Estats Units, va visitar Cuba, sense resultat digne de menció, com a part duna obertura entre Washington i lHavana de la qual es va fer molta publicitat. La visita va ser qualificada dhistòrica, la qual cosa pot ser correcta, si tenim en compte que va ser la primera vegada des del 1928 que un president americà, o millor dit nord-americà, en exercici va anar a lHavana en visita oficial. Obama va abandonar la Casa Blanca lany següent, i el seu successor, Donald Trump, fa temps que ha enfortit el control de Cuba, seguint el desig de la dreta i de lanomenat lobby de Cuba a Washington i a Miami i potser per a lalleujament de lelit politicomilitar de lHavana, que treu profit de la situació existent. El futur? Segons un pronòstic, tot pot accelerar-se molt de pressa, com una repetició de lEuropa Central i de lEst en els anys 1989-91. Un altre pronòstic diu que Cuba està tan feta malbé i tan apàtica, després de molt més de cinquanta anys duna dictadura extenuant, que no passarà res. Jo em decanto per aquesta darrera hipòtesi. Si sensorrés la Veneçuela de Nicolás Maduro, que forneix el règim de lHavana amb energia barata, una foscor fins ara desconeguda es desplegaria sobre Cuba amb unes conseqüències que ningú no pot preveure.
Aquest llibre és un text personal, no una descripció sòbria dun viatge, sinó més aviat observacions, reflexions i, de tant en tant, incisos i comentaris provocadors: i espero que es llegeixi així, no sense crítica, però amb una certa indulgència. El llibre no pretén ser de cap de les maneres un tractat mínimament definitiu. Per fer això, no conec Cuba prou bé, i a més la nostra època és massa imprevisible. Fidel Castro, nascut lany 1927, va morir el 2016. El seu germà Raúl, nascut el 1931, es va ocupar de la feina diària fins a la seva jubilació voluntària el 2018. Formalment va ser substituït per Miguel Díaz-Canel, un tecnòcrata incolor i sense cap relació amb Sierra Maestra, amb les guerrilles i el relat revolucionari. La tasca de Díaz-Canel és administrar la fallida de Cuba. Les ordres les rep de Raúl i dels generals dirigents.
Des de Cuba vaig continuar, passant per Viena, la meva ciutat, fins a Mallorca, on una amiga va posar a la meva disposició casa seva, en un vessant de la muntanya i amb vistes sobre el Mediterrani: temps per desxifrar les meves llibretes dapunts no sempre fàcils de llegir, temps per reflexionar, temps per escriure. Assegut a la terrassa mallorquina i observant les gavines que practicaven el vol de precisió al llarg del vessant, esperava larribada dels pescadors, que tornaven del mar si fa no fa una hora abans de la posta del sol per vendre la seva pesca a Port dAndratx. Europa, vaig pensar a Mallorca, és tot el que Cuba no és. Europa és el continent segur, democràtic i en què pots confiar. O potser no tant? Potser és una il·lusió? Què és Europa? Aquestes són les grans preguntes daquests darrers anys, a les quals hauran de respondre no només la Comissió a Brussel·les i el Parlament a Estrasburg, sinó també els europeus, lopinió pública europea. En aquesta pregunta hi entra el tractament de pobles com el català i el basc, que, amb violència tant política com militar diametralment en contra dallò que considero lesperit dEuropa, es veuen privats de decidir el seu propi futur dins o fora del conglomerat que és lestat espanyol. De comunisme no nhi ha gaire, a Europa, ni tan sols a escala oficial, com a Cuba, però de feixisme en trobem una bona dosi, des de Rússia, passant per Polònia, Hongria i Txèquia, fins a Itàlia, Espanya, Franca, Dinamarca i els Països Baixos.
Dono les gràcies als meus editors catalans, Francesc Gil-Lluch i Octavi Gil Pujol, i als traductors Miquel-Àngel Sànchez Fèrriz i Henrik Brockdorff. A més, en Miquel-Àngel molt aviat va veure el potencial del llibre de Cuba a Catalunya i va encertar a trobar leditorial Saldonar. La col·laboració que nha sortit ha estat un plaer i ha contribuït al meu respecte per Catalunya, i pel desig dels catalans de crear la seva pròpia república, deslliurada de lestat espanyol. Gràcies també a desenes de cubans amb qui em vaig trobar en el meu camí i que gairebé tots van contribuir al meu coneixement de les seves dificultats i no gaires esperances. Tots aquests cubans, hospitalaris i amables, els he amagat rere identitats inventades, i, a més, alguns els he traslladat duna localitat a una altra. Laparell de seguretat cubà, inclosos els delators dels comitès revolucionaris omnipresents, no invita a bromes.
Sense la meva esposa nascuda al Perú, Nancy Falcón Castro, no hauria pogut escriure aquest llibre, que amb aquestes línies li dedico en agraïment i amb amor.
Fins al llindar
de labisme
LHavana
La ruta a Cuba passa per Islàndia i Grenlàndia, segueix per la costa oriental americana, primer Gander i Goose Bay al Canadà, i una mica més tard Boston i Nova York. LAtlàntic queda allà a lesquerra, resplendent com nacre sota el sol borrós de la tarda, platges blanques, llacunes, clapes de bosc, petites viles i cursos daigua. Aquesta ruta una mica peculiar es deu als sistemes climàtics globals, que en ledat mitjana van ser tan importants per al creixement de la riquesa dEuropa i per a la seva posició posterior com a melic de la Terra: pólvora i bales a lÀfrica, esclaus a Amèrica, metalls nobles, sucre i rom, cap aquí, cap a casa. Sense la ruta anomenada triangular no hauríem tingut les nostres grans ciutats, tal com les coneixem, des de Lisboa i Sevilla, passant per Anvers i Amsterdam, fins a Copenhaguen i Londres.
Encara sobrevolant Florida, lavió neerlandès es prepara per a laterratge. Passem de llarg per Miami, la capital dels cubans a lexili, el dit corbat de Key West allà a la dreta, i llavors seguim per sobre del Tròpic de Càncer. Ara som als tròpics. LAtlàntic canvia de color, el blanc i el daurat es converteixen en blau rogenc, un vaixell de càrrega solitari de rumb cap al seu port, cap a Mèxic, probablement Veracruz, potser Galveston o Nova Orleans. A continuació Cuba, una línia costanera infinita a la llum feixuga del dia que sacaba, verd damunt verd, palmerars i bardisses més que camps conreats. Carreteres buides van cap a lhoritzó, encara no es veu ningú, una primera impressió inquietant dabandonament. Llavors laterratge brusc. Laeroport José Martí, batejat amb el nom del poeta nacional de Cuba, no pertany al grup dels més còmodes de laviació, ni per als aparells ni per a les persones. La pista sembla desigual. Una vintena davions aparcats, un edifici descurat, com tantes altres coses a Cuba, res més que un monument que es va esmicolant. La rebuda és sorprenentment ràpida i sense complicacions. El passaport amb limprès dentrada desapareix a la ranura duna bústia col·locada en una paradeta pintada de blanc. Poc després, tots dos documents tornen a aparèixer, proveïts del segell. Una senyora vestida de caqui em llança una ullada crítica, i amb un moviment del cap minsinua que continuï avançant. Cap paraula, cap somriure. Em recorda lAlemanya de lEst dabans de la desaparició del comunisme. Làrea de recollida dequipatges no fa per a mi. Porto una bossa de viatge, res més. Valgam Déu, si només he de passar un mes aquí!
Em fico en un taxi, muntat a Rússia en un temps ja remot i que es mou amb tot de dringadissa. Anem per carreteres prou bones cap al centre de la ciutat, passant per lesfereïdora Plaza de la Revolución deserta però amb els grans ministeris i el monument un altre més a Martí, monopolitzat pels anomenats revolucionaris com una mena de Pare de la Pàtria. Hauria ell apreciat aquest honor? De Pare de la Pàtria potser sí, però en nom del comunisme? Ho dubto. Al xofer li pago els vint pesos acordats, dels convertibles, és clar, que corresponen a uns vint euros, és a dir un sou mensual, siguis metge en cap o escombriaire. Unes escasses dotze hores després dhaver rebut la targeta dembarcament en un Amsterdam hivernal, truco a la porta de la dispesa de la María Luisa i lAlfredo, una anomenada casa particular. Són la cordialitat en persona; lhabitació, senzilla, neta i agradable. Uns pocs minuts més tard baixo al Malecón, el passeig atrotinat i melangiós de lHavana, que sobre a lestret de Florida, el mar estret ple de taurons entre Cuba i la Florida parcialment cubana. Vull trobar-me un lloc on sopar, i em surt bé. El barri em fa pensar en els baixos fons de Nàpols dels anys cinquanta, aleshores el repel·lent pati del darrere dEuropa.
Han passat molt més de trenta anys des de la meva visita anterior a Cuba, en altres temps coneguda com la Perla de les Antilles, un eslògan no completament honest, adreçat als turistes, en gran part gàngsters nord-americans, que passaven els dies a les blanques platges tropicals, i les nits en una dubtosa barreja de bordells, antres de joc i teatres de varietats. Per Cap dAny del 1959 van fugir el dictador de molts anys, Fulgencio Batista, i els seus més pròxims en tres avions cap a Santo Domingo, amb les reserves de divises del banc nacional. Els insurrectes, capitanejats per Fidel Castro, van prendre el poder. Hi ha hagut canvis? I tant que sí! Per a millor? És discutible. En comparació amb la resta de lAmèrica Llatina, els cubans davui estan pitjor que seixanta anys enrere. Encara sels oprimeix, però duna altra manera, més dura. Vaig venir aquí als anys setanta, en un grup que acompanyava el llavors ministre dafers estrangers de Dinamarca, K. B. Andersen, i després als vuitanta, amb un grup de periodistes invitats pel govern cubà. Recordo un país que més o menys funcionava, pobre però ordenat; la primera vegada caracteritzat per una mena desperança; la segona, si no sense esperança, fent camí per lanomenat Tercer Món, que ja no existeix, mantingut per la Unió Soviètica, que tampoc no existeix.