Han passat molt més de trenta anys des de la meva visita anterior a Cuba, en altres temps coneguda com la Perla de les Antilles, un eslògan no completament honest, adreçat als turistes, en gran part gàngsters nord-americans, que passaven els dies a les blanques platges tropicals, i les nits en una dubtosa barreja de bordells, antres de joc i teatres de varietats. Per Cap dAny del 1959 van fugir el dictador de molts anys, Fulgencio Batista, i els seus més pròxims en tres avions cap a Santo Domingo, amb les reserves de divises del banc nacional. Els insurrectes, capitanejats per Fidel Castro, van prendre el poder. Hi ha hagut canvis? I tant que sí! Per a millor? És discutible. En comparació amb la resta de lAmèrica Llatina, els cubans davui estan pitjor que seixanta anys enrere. Encara sels oprimeix, però duna altra manera, més dura. Vaig venir aquí als anys setanta, en un grup que acompanyava el llavors ministre dafers estrangers de Dinamarca, K. B. Andersen, i després als vuitanta, amb un grup de periodistes invitats pel govern cubà. Recordo un país que més o menys funcionava, pobre però ordenat; la primera vegada caracteritzat per una mena desperança; la segona, si no sense esperança, fent camí per lanomenat Tercer Món, que ja no existeix, mantingut per la Unió Soviètica, que tampoc no existeix.
LHavana sofereix; és potser la capital més commovedora de lhemisferi americà, no la més bonica, ni la més exòtica, sinó justament commovedora, amb la seva història èpica, els seus monuments, les seves moltes tragèdies i pocs triomfs, els seus nadius exterminats fa temps i els seus colons posteriorment expulsats, els seus patriotes i traïdors, la república del segle xx laboriosament aconseguida, ideals i il·lusions, i finalment la revolució de Fidel Castro. Què és lHavana? Un llibre escrit en pedra, un somni, un malson, un crit a la cel·la de tortura de la història, una genuflexió. Conec totes aquestes capitals americanes per la meva llarga vida de viatges, del nord al sud i del sud al nord. LHavana, penso després de deixar la meva bossa de viatge a la llar modesta però bonica de la María Luisa i lAlfredo, és possible que signifiqui el darrer daquests viatges per a mi. Ja no tinc força per a tants viatges. A què condueixen? Viatgem perquè ens avorrim? Potser viatgem, com escriu el polonès Andrzej Stasiuk, perquè tenim la sensació de viure en el mig, aquest mig que significa que tot és igual de llunyà, igual de proper i que té el mateix valor. En el viatge podem fer que ens entretinguin. També podem buscar el que és vertader, allunyar-nos del mig, anar fins al llindar de labisme, allà on loceà es precipita a linfinit, al que és existencial. Podem reeixir-hi? Cristòfor Colom, se suposa que va visitar la costa septentrional de Cuba loctubre del 1492. No se sap amb certesa, perquè tots els papers del gran navegant shan perdut. Colom mateix opinava que es trobava en una illa a laltura de la Xina o el Japó, i és la seva veritat personal. DAmèrica no en tenia idea. Així es rompen les esperances, un esforç acaba en no-res, un procés sense fi, destinat al fracàs. Creiem en el progrés i creiem que estem fent progressos, però es produeix la recessió. Les conquestes materials no sempre venen acompanyades de conquestes ètiques i morals, ans al contrari. Europa mateix, que em té ocupat en cos i ànima, i que ara he deixat enrere per quatre o cinc setmanes, ja ben bé no la suporto més. Sento que Europa, aquest continent de la humanitat i la cultura, està envaïda per la reacció i el feixisme, per la xenofòbia i la por a les religions, per oblits volguts i estupidesa volguda, per tot aquell horror que crèiem haver superat amb la victòria de les democràcies en la Segona Guerra Mundial, seguida del final de la Guerra Freda lany 1989 i de la reunió en la Unió Europea de gairebé tots els europeus de lest i de loest. Passa duna altra manera a Cuba? ¿Passa duna altra manera en aquest carrer immund i daire viciat que em du cap al Malecón? Aquí també hi va haver fe en el futur. Però no va venir mai.
Sha fet fosc. De frescor vespertina, gens ni mica. La temperatura és duns 22-24 graus, la humitat de laire pesa. Prenc un bicitaxi per recórrer el Malecón, per anar cap a fora, cap a la ciutat nova que va sorgir amb direcció al cel del Carib en els anys després de la Primera Guerra Mundial. Passo per lHavana decadent, però també és una Havana amb diaris i revistes, amb debat i política, amb art i cultura, una Havana espaiosa, i vaig fins a lestàtua del general Antonio Maceo y Grajales, mort en la guerra dalliberament contra els espanyols lany 1896. Daquí men torno a casa, caminant. Necessito treurem del cos el viatge en avió, moure lesquelet. El vent bufa més fort, les ones es trenquen damunt la balustrada de pedra, núvols daigua salcen contra el cel de la nit i cau una pluja salada damunt la vorera plena de clots, don es filtra a la calçada amb el seu trànsit escàs. És un caminar per davant de façanes en ruïna, sota columnates en descomposició, per davant de galledes descombraries fètides, per davant de persones que sarrauleixen en la misèria. LHavana sesmicola. Com serà aquesta ciutat daquí a cent anys? ¿Un munt de runes, cobert per la jungla, una repetició de les ciutats oblidades dels asteques i dels maies del continent no gaire llunyà? ¿Una Singapur caribenya, pròspera i plena de vida, tal com era la intenció del règim colonial espanyol en fundar un mercat i una fortalesa en aquest indret fa cinc-cents anys? Durant molt de temps lHavana per a bé i per a mal va fer el seu paper. La capital es va omplir de mercaders i artistes, de naviliers i barons del sucre, de mestres daixa i artesans, captaires i meretrius, pirates i aventurers, amb cases de comerç, palaus de nobles i casots de pelacanyes, amb idees i presons. A la primera meitat del segle xx lHavana era una de les grans ciutats americanes més animades, i Cuba, el quart o cinquè país més ric daquesta part del món, només superat pels Estats Units, el Canadà, Mèxic i potser lArgentina. Amb la revolució del 1959, iniciada per Fidel Castro, un fill de família benestant encegat pel desig de poder, va seguir el declivi. El port és mort, els matolls surten de les finestres buides dels palauets abandonats. A lhemisferi occidental només Haití és més pobra que Cuba.
Al carrer Lealtad un Plymouth blanc i blau celeste duna anyada indefinible, però probablement dels anys cinquanta, està immobilitzat sobre quatre blocs. Enganxat al vidre posterior, hi ha el logotip de la revista nord-americana Playboy, amb un conill orellut, un record daquells temps. La carrosseria està abonyegada i rovellada, i li falten les rodes del darrere. Hi pot haver un motor, allà, sota el capó? Algú lha oblidat, aquest cotxe? Difícilment. El propietari senzillament no té els mitjans per fer-lo reparar. Una carcassa de cotxe a lespera de temps millors. Els cubans també esperen, deixats a lestacada per un règim pagat dell mateix, que ara més que mai es dedica a arrambar amb tot el que pugui.
LAlfredo, el meu amfitrió, mofereix un rom perquè aterri, un magnífic rom daurat de Santiago. Tot i això no dormo bé del tot, pel jet-lag, és clar, però també per les impressions noves, fortes. A la matinada em desperta un cant de gall. Al bell mig de lHavana, ciutat de milions dhabitants.
Se suposa que el partit té al voltant de sis-cents mil membres, si fa no fa un cinc per cent de la població. En el sentit literal, és un partit delit, molt per sota del grau dorganització dels comunistes de lEuropa Central i de lEst abans del 1989. Milers de funcionaris dirigents, personal de seguretat, militars i propagandistes, safirma que tenen fetes les maletes, empaquetades amb joies, dòlars i euros, llestos per pirar; però, cap a on? Els alts funcionaris de Batista i la primera onada de refugiats després del 1959, els anomenats emigrants històrics, van poder establir-se a Miami o en altres llocs del Carib. Batista va morir tranquil lany 1973 a lEspanya llavors de règim feixista. Però els homes del règim castrista haurien de buscar-se un altre lloc. Les illes veïnes són totes més o menys democràtiques i difícilment els acceptaran. LArgentina i Xile ja no estan a disposició, el Brasil i Veneçuela, amb prou feines. Fins i tot Bolívia, Nicaragua i lEquador deuen semblar, vist des de lHavana, unes destinacions prou insegures. Angola, Moçambic i Zimbàbue es troben allà lluny, a lÀfrica, on Cuba va enviar soldats en la primera fase de la revolució, la internacional, sense, però, imaginar-se que algun dia caldria anar a jubilar-se a casa dalgú. Rússia, la Xina, Corea del Nord? Sense el sol, el rom i les platges de palmeres que xiuxiuegen de Cuba? És una idea insuportable a Miramar, el barri de gent adinerada de la capital, on lelit revolucionària viu en splendid isolation. Cuba és la darrera dictadura veritable del món occidental. Fidel, el visionari presoner dins la seva presó de malson, i el seu germà Raúl parlaven de reformes. Però no van menar a res, o a molt poc. Què simaginaven? Potser només sestaven arrapant a un poder tan fràgil com les façanes del Malecón.
Per començar, em vull passar una setmana a lHavana. Seria suficient, em penso, considerant que no tinc la intenció de trobar-me amb gent del partit ni amb altres persones diguem-ne rellevants, les quals possiblement però reflexionant-hi més, poc probablement podrien donar-me una opinió dels assumptes locals distinta de la impressió depriment que en trec quan circulo pels carrers de la capital. La meva experiència de lEuropa de lEst em diu que seria inútil, una pèrdua de temps i de forces, si intentés acostar-me a laparell del poder. Els dirigents importants del partit daquí són tan poc accessibles com antany a Berlín de lEst, Bucarest o Budapest. Els portaveus de laparell, de qui podríem suposar que prèvia petició fossin accessibles, són especialistes a fugir destudi en les seves respostes. Els diplomàtics estrangers sovint poden ajudar, però duna banda jo, com a visitant sense acreditar, no vull importunar per exemple els alemanys o els espanyols i en absolut els nord-americans acabats darribar, i daltra banda ells tampoc no en saben gaire, segons el que sento a dir. Cuba continua sent un dels països més tancats del món, i paradoxalment atén amb molt de gust els turistes de moneda forta, mentre sestiguin dins les seves reserves destinades a aquest fi. Així doncs, em limitaré a trobar-me amb uns quants cubans crítics amb el règim, recomanats per amics cubans a Europa. A més a més, em mouré pel meu compte, cosa que em va dallò més bé.
Lúnica vegada que mhe apropat a un mandatari cubà va ser a Carlos Rafael Rodríguez, un comunista relliscós com una anguila, amb qui em vaig trobar, amb altres col·legues, en ocasió de la visita de laleshores ministre dafers estrangers danès, K. B. Andersen, a lHavana, lany 1977. Després duna estada duns quants dies al Brasil vam volar a Florida, una marrada que el sempre murri K. B. shavia empescat. Dallà volia continuar, com a provocació, fins a Cuba, amb la Cubana de Aviación, la companyia aèria nacional, que normalment no tenia permís per aterrar als Estats Units. Les autoritats nord-americanes van rondinar però en K. B. es va sortir amb la seva. No obstant això, va haver de fer la concessió que el vol sortís dOrlando, no de Miami, per la qual causa poquíssima gent sen va adonar. Sigui com sigui: malgrat el bloqueig i el contrabloqueig, un avió de passatgers propietat de lestat cubà va dur la delegació danesa amb apèndix periodístic directament dels Estats Units a Cuba. LHavana va correspondre a aquest triomf amb un parell de comentaris conciliadors, que en K. B., per al gran divertiment de tothom, va comunicar a la premsa i després a Washington, la darrera estació del viatge. Els periodistes del seguici den K. B. simaginaven que ells també, igual que el ministre dafers estrangers, anaven a trobar-se amb Fidel Castro. Això ho va sabotejar en K. B., que no volia que la seva conversa amb Castro fos eclipsada davant de tothom per una possible trobada entre el capitost de la revolució i els periodistes. No es pot oblidar, però, que Fidel segurament no tenia gaire interès en una reunió daquest tipus. Així doncs, els senyors de la premsa danesa van haver dacontentar-se amb lesmentat Rodríguez, formalment el vicepresident, de fet un llepacrestes, que els revolucionaris tenien molt estretament controlat perquè, com a membre important del nucli del partit comunista original, era tot menys castrista; era un home marcat.
El cas és que als anys cinquanta els comunistes cubans estaven fets del mateix formigó que els comunistes dirigents a la Unió Soviètica i a lEuropa de lEst. Com a marxistes convençuts o declarats, sostenien que es trobaven en el camí segur de la història cap al poder, i que de cap de les maneres es deixarien conduir a lempantanegament per una colla de bandolers barbuts allà a les muntanyes. Blas Roca, el cap del partit, va entrar sense escrúpols al règim de Batista, en una repetició malaltissa del pacte del 1939 entre Hitler, el tirà nazi a Berlín, i Stalin, el tirà comunista a Moscou. Roca va estar en contra dels revolucionaris des del primer dia. Va condemnar enèrgicament latac fracassat de Castro a la caserna Moncada lany 1953. «Tots els cubans saben», va bramar Roca a lHavana, «que aquests són una colla daventurers, amb els quals el partit comunista no té res a veure».
Carlos Rafael Rodríguez, ministre del govern de Batista i membre del comitè central de Roca, va ser lúnic comunista dirigent que va percebre com bufava el vent des de Sierra Maestra, on Castro i el seu moviment del 26 de juliol operaven després del 1956. Rodríguez va deixar lHavana secretament per unir-se als guerrillers. Així, a partir del 1959 va estar del costat dels vencedors, però innegablement compromès per la seva carrera amb Batista, que ara era declarat públicament un monstre. La seva trobada amb els corresponsals de la premsa danesa va acabar amb el seu agraïment pel debat i amb els periodistes insatisfets, fent que no amb el cap per la seva manca de contingut real. Tant Carlos Rafael Rodríguez com Blas Roca es van salvar entrant en el partit comunista nou que Fidel va fundar el 1963. Presumiblement eren protegits pels vells camarades a Moscou, amb els quals Castro ara tenia un deute. Carlos Rafael Rodríguez va dirigir leconomia cubana durant una sèrie danys, amb unes conseqüències esfereïdores; després el van col·locar en el paper de vicepresident. Va morir lany 1997. Blas Roca va arribar a ser president del que els revolucionaris anomenaven lAssemblea Nacional del Poder Popular, un càrrec irrellevant que comportava cotxe oficial i innumerables viatges als països socialistes i als no-alineats. Va morir el 1982.
Els carrers del meu barri duen els noms més magnífics: Virtudes, Amistad, Perseverancia i Concordia. Dins lHavana Vella trobo el carrer Amarguras, aquí no hi veig cap motiu per aturar-me. Altres carrers tenen dos noms: Agramonte també és Zulueta, Avenida de Bélgica és Monserrate, Aponte és Someruelos. La gent hi deambula amb els objectes més peculiars: dues potes de cadira, una roda de bicicleta, un cap de porc esberlat, una torradora de pa rovellada, una caixa enregistradora com no nhe vist cap des de la meva infància a Vangede, un barri a prop de Copenhaguen. A Ánimas, una família ha arrossegat els seus mobles, tot ben modest, a la vorera on ara seuen, al bell mig de la vida de la ciutat. Al carrer Lealtad hi ha un gos mort a la cuneta al davant duna parada de carnisser duna sordidesa xocant. Sota un cobert que dona a la vorera, hi ha un munt desordenat de carn de porc sangonosa i diferents vísceres damunt un tauló. Per sobre daquest carnatge es balancegen al vent, penjades amb uns cordills, dues ampolles de plàstic, una de groga i una de blava, per mantenir les mosques a distància. La paret del fons de la paradeta està revestida amb un cartell destenyit de Fidel i Raúl, la bandera cubana i leslògan «LaRevolución pujante y victoriosa sigue adelante». Observo aquest escenari durant uns minuts. Per què un pobre carnisser ha dexposar aquesta classe de bajanades? Per què als seus clients, que ja de per si tenen una vida prou dura, sels ha descarnir daquesta manera? Qui són els propagandistes que sinventen aquestes coses? ¿Són potser empleats dels contrarevolucionaris a Miami, els anomenats gusanos, a una mica més de cent quilòmetres en línia recta daquesta miserable paradeta? Imaginem-nos que aquest carnisser no sestigués al seu cobert fètid i merdós, infestat de mosques, amb un gos mort a la vista. Imaginem-nos que fos lamo o lencarregat duna botiga moderna, higiènica i ben assortida, amb vitrines i frigorífics, i pogués oferir als seus clients un bistec en condicions a un preu en condicions. Un quilo de la seva miserable carn de porc té tal preu que amb un sou mensual mitjà no shi arriba. La pervertida revolució, els importa un rave als cubans del carrer Lealtad! Què saben dels avenços de la revolució, o de la manca davenços? Presumiblement han constatat, fa temps, que la revolució sha desplomat morta al femer de la història, tan morta com el gos de la cuneta. Lúnica cosa que el carnisser i els seus clients realment poden saber del cert és que es troben en un país que aquesta revolució ha portat a la condició del pidolaire. Potser el carnisser i els seus clients també saben encara que és un secret destat que des del 1959 la cabanya de bestiar sha reduït donze milions de caps a tres. En la mesura que resulta possible trobar carn bovina, ha estat importada de lArgentina, del Canadà o dels Estats Units (malgrat lembargament), i està disponible només per als estrangers proveïts de divises i per a lelit de la revolució. La carn vermella és un monopoli de lestat. Totes les vaques i tots els cavalls són propietat de lestat, que els lloga o els arrenda als particulars. Pobre del pagès que perdi una vaca! Fins i tot si lhi roben després de caure la fosca, el poden sentenciar a una pena de presó de llarga durada.