A primera hora del vespre plou torrencialment. La gent es queda a casa, asseguda rere els porticons oberts, els televisors van desgranant els programes sense suscitar gaire atenció i sense merèixer-ne: notícies manipulades, telenovel·les mexicanes, a certs llocs una cadena nord-americana il·legal amb publicitat de productes per aprimar-se, menjar per a gossos i creuers pel Mediterrani. Els carrers que baixen cap al Malecón es transformen en torrents o queden fets llacunes mortalment perilloses, perilloses en el sentit que aquí el vianant desprevingut pot desaparèixer en un clot de metres de profunditat o en una claveguera amb una trapa que shan endut per vendre-la com a ferralla al mercat negre. Figures llastimoses sarrauleixen a la foscor, damunt uns esglaons descala immunds, a lentrada de patis interiors esfereïdors. Navegant amb dificultat surto dels carrers Virtudes i Perseverancia, rumb cap a lhotel Deauville. El freqüentava als anys vuitanta i segons recordo era prou bo. Possiblement ho és encara, considerades les circumstàncies. Per a mi, el seu atractiu resideix en el fet que de tant en tant dona accés a internet. Aquest vespre, però, no hi ha connexió; ja mho hauria pogut afigurar quan a la distància duns dos-cents metres vaig constatar que lhabitual trepa de joves amb els seus mòbils havien marxat de lescala principal. Una recepcionista amable ho lamenta. No sap per què sha tallat la connexió. Tampoc no sap si o quan la restabliran.
«Cuba», penso tornant-men a la meva casa, Cuba, en el seu propi món, en loblit del seu hivern, el seu desànim, la seva pena, el seu abandó.
Lendemà al matí torno a lhotel Deauville. Fa sol, el trànsit del Malecón és escàs, però, per la seva imprevisibilitat, mortalment perillós. Lestret de Florida és allà lluny, les onades saixequen pesants i cauen enrere, ara amb més escuma, ara amb menys. És com si laigua no hi cabés del tot. Núvols petits, viatgers ràpids, venen i sen van, allà lluny a lhoritzó. La gernació a lescala principal de lhotel permet endevinar que ara hi ha connexió. El preu duna hora dinternet correspon al sou regular de dos dies. Quan he enllestit la meva feina, em dirigeixo al bar, on un cambrer amable mallarga un rom, una altra vegada el daurat de Santiago que jo prefereixo al conyac francès. Dacord, sempre he tingut un problema amb el conyac. Per dir-ho així, el trobo agressiu. Amb el rom de Santiago hi pots parlar. No et du la contrària, no és insolent. Com els cubans no pas el seu règim, és suau i benèvol, ple de força, ple de narracions, i no és importú.
Un Studebaker violeta i gris, sense la part superior, gira del Malecón i entra al carrer travesser davant del Deauville i continua a lesquerra cap a lHavana Vella, el nucli històric. La parella asseguda al seient del darrere, tots dos rossos, sestan filmant durant el viatge. Ell porta una samarreta vermella, pel que jo puc veure, amb una imatge en blanc i negre del Che Guevara, lassassí en massa i assidu fumador de cigars. Qui són? Probablement no són americans, més aviat europeus, potser alemanys, banyistes nostàlgics? Circularia ell en el seu cotxe per Munic o Berlín amb una imatge de Hitler a la camisa? Dins el Deauville em pesco un exemplar de Condé Nast, la revista de viatges per als rics i despreocupats, aquesta vegada un número especial sobre Cuba. Porta tot el que es pugui desitjar i encara molt més, clixé rere clixé: dones joves i blanques, estirades a platges tropicals banyades pel sol, daltres de més edat, ara naturalment morenes amb vestits nacionals de colors espectaculars, vida nocturna al Tropicana, cafès i restaurants, llocs als quals cap cubà respectuós de les lleis ni pot somniar dacostar-shi; la platja dapartheid de Varadero, lesclavitud posada en escena com un romanticisme immortal. A Cuba et pots mostrar tan cínic com vulguis, sempre que paguis amb una divisa forta. Pots humiliar els pobres, pots fer escarni dels decents, pots empolainar-te de milionari i revolucionari. El mal gust no coneix límits. Així va ser sota Batista, així és sota Castro. Que els cubans comencin a replicar, que aigualeixin el rom que els estrangers confosos saboquen a dojo en bars que pretenen haver servit Hemingway, i que als carrers venguin cigars elaborats il·legalment, cargolats amb els residus del rebuig de les fàbriques estatals, trobo que el règim sho ha ben merescut.
Camino en la direcció de la ciutat nova. Tot fent camí passo a veure una dona, la fonda de la qual, segons es diu, compta entre les millors de la ciutat. El pis, que es troba en una torre dhabitatges desmarxada, és sorprenentment gran; la vista sobre el Malecón des de la terrassa és impressionant: al davant, en línia recta, lestret de Florida sense ni indici dembarcació; a lesquerra, la ciutat nova amb el perfil característic de lHotel Nacional i ledifici FOCSA (al principi pertanyent a Fomento de Obras y Construcciones, Sociedad Anónima, una empresa tancada fa anys), construït lany 1956 i encara avui el més voluminós de Cuba, però de cap de les maneres el més bonic; a la dreta, el fort dEl Morro, damunt el seu promontori rocós, i lentrada al port de lHavana. Doña Rosa senvolta de peixets vermells, plantes de cautxú i falses escultures egípcies. Sap llegir les cartes i el marro de cafè. Deu ser difícil trobar habitacions millors que les seves, però la fragor del Malecón és aclaparadora. Declino loferta i continuo caminant. En una finestra desmanegada veig un cartell de cartró que hi diu: «Aprenda inglés conmigo. Quien no habla inglés, vive en el pasado».
Em dirigeixo cap a lArxiu de la Revolució, on Asger Jorn, potser lartista pictòric danès més gran del segle xx, va realitzar una desena de murals durant una estada lany 1968. El lloc és un santuari consagrat a Celia Sánchez, la secretària de Fidel i presumiblement la seva amant, una de les poques dones amb qui aquest mandatari narcisista sense límit va establir una relació de confiança. La Celia va estar amb Fidel a Sierra Maestra. És una histórica. Segons es diu va morir de càncer el 1978. La seva foto penja com una icona, amb un text pseudoreligiós, a la paret del fons de la sala principal de ledifici, anteriorment seu bancària. Les pintures de Jorn estan en bon estat, restaurades després de molts anys de degradació pel clima tropical humit de lHavana. La impetuositat de lartista hi és, les seves faules, els seus traçats de pinzell vigorosos. Aquests quadres no compten entre els seus millors, semblen massa improvisats, potser també massa amables, una mica repetitius. Però hi són, un record de quan a Cuba shi movien molts artistes. Va entendre el danès que estava visitant una dictadura repel·lent?
Deixo el temple i men vaig a parlar amb un home que temps enrere era un habitual de larxiu, però que ara és un personatge marginat, acabat, mantingut amb vida amb una pensió mínima i feines ocasionals. Mexplica una història que no mestranya pel que fa a Fidel, però que fa trontollar el concepte que tenia de lanomenat afer Ochoa. Fins ara he considerat lexecució el 1989 del general Arnaldo Ochoa Sánchez i daltres oficials de categoria com la conseqüència dun enfrontament orquestrat pel comandant en cap. Un enfrontament entre ell i una casta, cada vegada més conscient, de generals retornats de lÀfrica, avesats a la guerra i admirats no només per molts cubans, sinó també especialment pel que fa a Ochoa pels russos. Aquests generals havien coincidit amb Ochoa al Congo, Etiòpia i Angola, on dirigia diferents forces expedicionàries, amb una disciplina i una força de combat de la qual no creien cent per cent capaç Fidel Castro. Aquesta versió és correcta, diu el meu informador, però incompleta. Així és sempre. Les històries amb què et trobes, les has descoltar, però no necessàriament considerar-les com la meitat de la veritat, i mai com tota la veritat. A més: la veritat, què és? Jo tinc la meva veritat, daltres la seva. Jo prefereixo la realitat, en la mesura que es pugui destapar. En aquest context, diu el meu informador, la realitat és que als anys setanta i vuitanta els narcotraficants colombians enviaven tones i tones destupefaents, principalment heroïna, a linsaciable mercat nord-americà, via lHavana. Es van guanyar milers de milions amb aquest comerç, que tenia com a fi, duna banda, destruir el jovent dels Estats Units, de laltra, enriquir el càrtel de Medellín a Colòmbia i els oficials dirigents a lHavana, gairebé tots amics de Raúl, en la seva qualitat de ministre de defensa durant molts anys. Tot això ho sabien a Washington. Com que els Estats Units no podien posar les mans sobre Fidel i Raúl, lany 1989 el president Reagan va fer envair Panamà, que també enviava drogues als Estats Units. El dictador del país i cap de narcos Manuel Noriega, anteriorment agent molt ben remunerat del servei dintel·ligència (CIA) dels Estats Units, va ser enderrocat i extradit als Estats Units, on el van sentenciar a quaranta anys de presó. A lHavana pressentien el que els esperava. En un intent dimpedir coses pitjors, van trencar amb el càrtel de Medellín i van donar un exemple per als de casa potser un xic massa agressiu segons el punt de vista del Kremlin. Ochoa i tres més, afusellats a lalba el 13 de juliol de 1989.
¿Fidel va passar comptes amb un cos doficials del qual podia témer que li fes front? ¿Es tractava duna repetició de la paranoia que als anys trenta va induir Josif Stalin a exterminar la cúpula militar de la Unió Soviètica? ¿El popular general Ochoa de Cuba fent el mateix paper que el popular mariscal Tukhatxevski de Rússia? El meu informador fa que sí amb el cap, però afegeix que Fidel també volia donar un escarment a Raúl, ja que sospitava dell que era massa indulgent en la seva relació amb el cos doficials. Va obligar el germà a veure la filmació de la mort dels quatre oficials, inclús el moment que Ochoa, íntim amic de Raúl, dret davant lescamot dexecució, va refusar la bena preceptiva davant els ulls i personalment va ordenar a la fila de soldats que obrissin foc. Raúl va tenir una crisi nerviosa, durant setmanes es va donar a la intoxicació etílica, per a més enuig de Fidel. El comandant en cap va fer cridar el germà per comunicar-li que o bé es comportava decentment i reprenia la feina, o bé seria depurat. Raúl va perdre els estreps del tot, va apuntar la seva pistola en direcció a Fidel però va errar el tret. Raúl, el sempitern número dos en relació amb Fidel, va tornar sense més al seu ministeri, més que mai leina de Fidel, més entès en els camins i caminois del poder, en els quals encara es mou, ara amb la discreció amb què se suposa que senvolten els jubilats.
Ara bé, tot això és veritat? ¿És possible que els guardaespatlles de Fidel permetessin al mentalment trastornat Raúl anar a veure el seu germà amb una pistola, a més a més, carregada al cinturó? Realment, hi va haver un tret? On eren els guardaespatlles durant la conversa entre els dos germans? Sempre hi va haver, des de la primera joventut, un conflicte entre Fidel, egocèntric, despietat, i Raúl, més disciplinat però també menys impressionant, tots dos registrats com a fills duna relació extramatrimonial entre Ángel Castro Argiz, treballador del camp, immigrat de Galícia i posteriorment terratinent, i la seva cuinera, Lina Ruz González, però amb la diferència no del tot negligible que lÁngel durant molt de temps va sospitar que la Lina shavia fet embarassar de Raúl fora de la llar.
Els arxius haurien de ser alguna cosa més que les despulles dels difunts, alguna cosa més que la pols del passat. Realment, què sabem de les lluites pel poder i dels conflictes personals de la cúpula directiva cubana? Molt poc. De rumors nhi ha un munt. Un daquests rumors pretén que Celia Sánchez va ser morta dun tret fortuït en un enfrontament violent entre els revolucionaris, i que amb les presses es va inventar la història de la seva mort per càncer. A lHavana els secrets de lArxiu de la Revolució estan esperant ser escampats a la llum del dia, en la mesura que no hagin estat destruïts en la foscor de la dictadura.
Ja de retorn a Europa, madrecen a un cubà que ha abandonat lilla i que viu discretament dels diners que com a diplomàtic havia pogut invertir a Occident abans de fugir cap a una nova existència, dedicat a la seva família, els seus llibres i la seva música. Mexplica que, en la seva qualitat de diplomàtic, va entrar en un cercle reduït que va rebre informació confidencial de lafer Ochoa, i que els seus nous coneixements van contribuir a la decisió, seva i de la seva esposa, dabandonar Cuba. En això no hi ha res de nou pròpiament dit, però cal afegir una precisió: Ochoa va ser executat únicament i exclusivament perquè Castro sospitava amb raó que el general altament respectat i anterior comandant superior a lÀfrica preparava un cop destat. Quan en un escorcoll el servei de seguretat va trobar un dipòsit darmes considerable al xalet del general, Fidel va començar a témer que els russos preferissin Ochoa i és possible que ho fessin a ell, el comandant en cap. Així doncs, Ochoa havia de morir. Però no es podia al·legar com a motiu que volia enderrocar el règim, perquè això només hauria servit per fer augmentar el seu prestigi ja de per si considerable. Així es van empescar la història de la implicació dOchoa en el narcotràfic. Stalin o Hitler no haurien pogut fer-ho millor.
A la parada de lautobús davant lArxiu de la Revolució hi està esperant una gernació gairebé incalculable. Quants poden ser? Desenes, mig centenar? A on van? Per què no hi ha autobusos? Jo soc nou en aquesta ciutat abrasadora. Només puc avançar preguntant o, millor dit, obtenint resposta a les meves preguntes, que deuen semblar ben peculiars als cubans. Una mulata de mitjana edat, carregada de cistelles de plàstic, mexplica que ha danar al Centre, no a lHavana Vella, que pertany als estrangers rics. «Espero aquí des de fa gairebé una hora», sospira eixugant-se la suor del front amb un mocador brodat, blanc com la neu. «Potser vindrà un bus, potser no». Els cubans esperen. Esperen un bus, esperen el futur, esperen aigua neta i més menjar. Entre les meves primeres experiències a lHavana hi ha aquesta: esperar és una virtut cubana.
De lArxiu de la Revolució al Museu de la Revolució, de la casa de la memòria a la casa de la propaganda, habilitada a lanterior palauet presidencial. Entre les figures relacionades amb aquest impressionant edifici neogòtic de començament del segle xx, totes de fama més o menys dubtosa, hi havia Fulgencio Batista, el darrer dictador abans de lentrada de Fidel. Que el palauet ara funcioni com a lloc de culte, més per al moviment del 26 de juliol que per a la revolució com a tal, sembla un frau. Abans de la fugida de Batista, Fidel Castro i els seus camarades mai no es van fer notar a lHavana. Per la mateixa raó van decidir, després del 1959, mantenir-se a distància del palauet, que evidenciava més que clarament al gran públic que ells no pertanyien a la capital i que venien de la província llunyana dOriente. Lepisodi decisiu de la història recent del palauet va ser latac de la guerrilla urbana Directorio Revolucionario el 13 de març de 1957, liderada per lestudiant José Antonio Echeverría, de la Universitat de lHavana, i per ladvocat Menelao Mora Morales, de Los Auténticos, un partit polític en part nacionalista, en part socialista i corporativista, que tres anys abans havia perdut les eleccions al parlament contra la Coalición Nacional Progresista de Batista, fins avui les últimes eleccions mitjanament regulars a Cuba. El propòsit del Directorio Revolucionario era liquidar Batista. Lassalt va fracassar i va costar la vida a quaranta guerrillers urbans, entre ells Echeverría i Mora. Tots dos es consideraven del costat burgès, encara que a lesquerra del centre. Mora era catòlic practicant. Sabien el que passava a Oriente i es consideraven ells mateixos com una part independent dun moviment de resistència més ampli, que tenia com a meta una democràcia liberal, no la dictadura comunista que sapropava de Sierra Maestra.
El jove Fidel Castro era comunista? És difícil de dir. Es pot ser comunista de disposició mental sense ser membre del partit, i es pot ser membre del partit sense ser comunista de convicció. Tinc la impressió que Fidel Castro mai no es va interessar gaire per la ideologia i les solucions polítiques, i en absolut per la disciplina de partit exercida per daltres que no fossin ell mateix. Era mandatari en un sentit molt llatinoamericà, un caudillo, en el seu cas, a grans trets desquerres, però no de gaire bona punteria. Si dalguna manera seguia una línia, això tenia menys a veure amb els principis i més amb la tàctica, amb el profit, amb la voluntat de sobreviure, en cas necessari a costa daltri. Castro personificava la lluita armada, aquesta lluita que calia que no parés mai. Sent estudiant de dret a la Universitat de lHavana, amb els estudis finançats pel pare benestant, Fidel es va unir a diferents grups díndole més o menys criminal i va participar en diverses batusses, que fins i tot des duna òptica cubana es podien considerar més com a aldarulls de carrer que com a enfrontaments polítics o ideològics. Lany 1947 Fidel es va apuntar al Partido Ortodoxo, dirigit pel senador Eduardo Chibás, un anticomunista burgès desquerres. Lobjectiu declarat de Fidel era ser elegit diputat del Congrés. ¿Això era fruit duna madura deliberació, o era només un rampell passatger? És indubtable que Fidel en aquella època festejava i més tard shi va casar amb Mirta Díaz-Balart, la família de la qual estava molt unida al règim de Batista. El viatge de nuvis, de tres mesos, va ser als Estats Units, segons es diu, finançat pel pare de la núvia, que tenia diners a cabassos, amb deu mil dòlars i un xec de mil dòlars de Batista.