El jove Fidel Castro era comunista? És difícil de dir. Es pot ser comunista de disposició mental sense ser membre del partit, i es pot ser membre del partit sense ser comunista de convicció. Tinc la impressió que Fidel Castro mai no es va interessar gaire per la ideologia i les solucions polítiques, i en absolut per la disciplina de partit exercida per daltres que no fossin ell mateix. Era mandatari en un sentit molt llatinoamericà, un caudillo, en el seu cas, a grans trets desquerres, però no de gaire bona punteria. Si dalguna manera seguia una línia, això tenia menys a veure amb els principis i més amb la tàctica, amb el profit, amb la voluntat de sobreviure, en cas necessari a costa daltri. Castro personificava la lluita armada, aquesta lluita que calia que no parés mai. Sent estudiant de dret a la Universitat de lHavana, amb els estudis finançats pel pare benestant, Fidel es va unir a diferents grups díndole més o menys criminal i va participar en diverses batusses, que fins i tot des duna òptica cubana es podien considerar més com a aldarulls de carrer que com a enfrontaments polítics o ideològics. Lany 1947 Fidel es va apuntar al Partido Ortodoxo, dirigit pel senador Eduardo Chibás, un anticomunista burgès desquerres. Lobjectiu declarat de Fidel era ser elegit diputat del Congrés. ¿Això era fruit duna madura deliberació, o era només un rampell passatger? És indubtable que Fidel en aquella època festejava i més tard shi va casar amb Mirta Díaz-Balart, la família de la qual estava molt unida al règim de Batista. El viatge de nuvis, de tres mesos, va ser als Estats Units, segons es diu, finançat pel pare de la núvia, que tenia diners a cabassos, amb deu mil dòlars i un xec de mil dòlars de Batista.
Chibás tenia un programa radiofònic en què condemnava la corrupció i la brutalitat sota el president Ramón Grau, un dels titelles de Batista. En un moment dun programa daquests, lagost del 1951, el senador, cada vegada més desesperat, va treure la pistola i es va engegar un tret al ventre, a micròfon obert. Va morir uns deu dies més tard i, segons estimacions, va ser acompanyat a la tomba a lHavana per unes cent mil persones. La propaganda parla amb una veu sorprenentment petita daquesta part aburgesada del passat de Fidel, inclòs el matrimoni amb la Mirta, que es va celebrar lany 1948 i set anys més tard va ser dissolt.
Els impactes de bala produïts a linterior del palauet durant el combat es veuen encara a la paret de marbre, seguint lescala sumptuosa cap amunt fins a la sala dels miralls, inspirada en el palau de Versalles. A Batista li va anar dun pèl que no el matessin; va escapar per una escala interior que menava del seu despatx, sorprenentment petit, habilitat en una habitació angular assolellada, al seu pis privat com a president, en una planta superior de ledifici. Lanterior sotsoficial treballava en un entorn força modest. Lescriptori, amb un petit arxivador, està tallat duna fusta sòlida, polida; les poques cadires, revestides de cuiro blau. En una tauleta lateral hi ha el telèfon daurat que Edmund Leavy, el cap de la companyia telefònica nord-americana ITT, va regalar al seu amic cubà en agraïment pels privilegis que el dictador havia atorgat a la seva empresa. Als anys cinquanta Cuba era tecnològicament més avançada que els països del seu entorn. Grans empreses nord-americanes assajaven els seus invents i procediments a la Cuba veïna. Quan la tecnologia funcionava a Cuba, era introduïda als Estats Units.
Continuo caminant fins al parc contigu, fins a la baluerna dun pavelló de vidre on hi ha el Granma, lembarcació que al novembre del 1956 va tornar Castro i els seus guerrillers de Mèxic a Cuba, a Playa Las Coloradas, a prop de Santiago de Cuba. Aquí, vuitanta-dos homes marejats i famolencs van ser rebuts amb un foc assassí pels soldats de Batista, que coneixien tots els detalls del desembarcament. Que vint-i-tres, entre ells els germans Castro, poguessin fugir vius cap a les muntanyes ha de qualificar-se com una manifestació més de la sort que va acompanyar Fidel durant tota la seva vida. Una jove guia una mica agressiva mexplica que Cuba és la democràcia perfecta. Quan li retrec que Castro és un dictador, i que, amb Batista, al Congrés que no queda gaire lluny daquí hi havia diversos partits polítics que competien entre ells i diaris seriosos amb opinions dissidents, em respon mordaç: «Jo tinc la meva llibertat. Puc votar en favor o en contra del candidat que el partit presenta a la meva circumscripció». Precisament això, germana meva!
La fàbrica de cigars Partagás que dona a un carrer principal rere el Congrés, anomenat El Capitolio, una còpia molt bona del Congrés a Washington és, com es podia esperar, un infern de soroll i gentada, distribuïda entre quatre o cinc plantes, bastida lany 1902 i segurament no gaire modernitzada des de llavors. Don Jaime Partagás y Ravell, immigrat des de Catalunya, va obrir la seva primera fàbrica de cigars lany 1848, i dirigia un pròsper negoci quan vint anys més tard va ser mort en una plantació de tabac a la Cuba occidental. Cargolar cigars és encara una feina manual, necessita destresa i concentració. Que els obrers de la fàbrica ara propietat de lestat puguin produir al dia milers de cigars, vigilats pels inspectors del règim, sembla un miracle. Aquí té lloc una explotació que no permetria cap sindicat decent en un país capitalista. En un moment de descuit deixo el meu grup i entro a la cantina de la fàbrica per veure el que mengen els treballadors per dinar. Tinc temps dobservar que sels dona un bol petit de sopa transparent i un altre bol petit darròs, el plat del dia aquí com a tants altres llocs de Cuba. Aleshores apareix una senyora de mitjana edat i rabassuda, de la seguretat; em treu a empentes, sense més ni més. Durant la resta de la meva visita a Partagás mestalona sense treva. A la Cuba comunista sespera que els visitants sinteressin per les platges tropicals i el folklore, no pas per les condicions reals dels treballadors.
Moures pel nucli de lHavana és, escriu Alejo Carpentier, linoblidable escriptor cubà, com moures en un bosc de columnes. Pertot arreu, columnes que es van erosionant en aquesta barreja de sal i de sol, que no aguanta cap mur. Les porxades són viaranys que travessen una selva urbana, les façanes salcen, sovint erosionades, degradades, com vessants de muntanya en un país rocós. Els habitants dHavana Centre són gairebé tots morens, més o menys, una barreja de races de segles, començant amb larribada dels primers esclaus de lÀfrica, segurament també una gota o dues de la sang dels indis exterminats. Els sons i les olors són exòtics. Passo per davant duna llibreria de vell gairebé invisible, amagada i oblidada en un pati interior. No hi ha gaire cosa dinterès i, amb una única excepció, cap aiguafort sobre acer o coure de lHavana Vella, que mhagués agradat de comprar. Amb tot, compro una edició pirata dEl nostre home a lHavana de Graham Greene, que fa anys que no he rellegit, i una bona edició docasió, i ben docasió!, dIn Another Country dErnest Hemingway, sobre el seu temps com a voluntari de la Creu Roja al front de lIsonzo, a la Primera Guerra Mundial. Lencarregat de la botiga, un senzill cobert de posts, també em proposa El otoño del patriarca de Gabriel García Márquez. Declino loferta. Duna banda, em recordo molt bé de ledició danesa, traduïda pel meu amic, ara finat, Jan Stage; de laltra, García Márquez no magrada tant. Li reconec la seva fantasia i el seu art com a escriptor, però el considero inacceptable per haver servit la dictadura cubana durant anys i per haver conreat una amistat moralment reprovable, al meu entendre, amb Fidel Castro.
Una ciutat sha enfonsat, no necessàriament una ciutat molt millor que lHavana davui en dia, sinó una ciutat diferent: la ciutat de Batista i de la màfia nord-americana, plena de vida i mortalment perillosa, de rics i pobres, sobretot de pobres, però també duna burgesia que al llarg del dia atenia els seus negocis, mercats, bancs i cafès. La nit tenia els seus antres de joc i els seus clubs, bars i bordells, teatres i cabarets, sovint llocs lúgubres, sovint anònims, freqüentats per professionals de la nit, molts dels quals senvoltaven de guardaespatlles. La vida de la ciutat era desordenada, però grosso modo lliure, cosa que suscitava la crítica dels fariseus. ¿Això pot ser la causa que Fidel Castro, fill dOriente, no només deixés a les fosques aquesta relluent i temptadora capital, sinó que també després de la victòria de lany 1959 es girés contra les guerrilles urbanes que havien lluitat paral·lelament amb el Moviment del 26 de Juliol, a les muntanyes, i que es consideraven en igualtat de drets amb aquest moviment? A Cuba, com en altres llocs, es pot observar la victòria de la província sobre el que és urbà i cosmopolita: estretor de mires a costa de perspectiva ampla.
Al llarg de la selva de rengleres de columnes, arribo a Greenelàndia, el barri de Graham Greene entre Paseo i Virtudes, Obispo i OReilly, la transició de lHavana popular, lautèntica, a lHavana Vella, lanomenada Havana històrica, lHavana de les il·lusions, lHavana escenificada, lHavana dels turistes i de lensarronada. A lest del Paseo, a la Plaza de Armas i davant la catedral de la Virgen María, hi transita un formigueig destrangers, servits per cubans, que amb afalacs i somriures afectadament alegres ho venen tot als forasters, des de canotiers fins a falsos mojitos, falsos cigars i samarretes amb retrats del Che. El Paseo, el carrer de luxe de la capital antany tan florent i potser una mica massa enèrgic, amb les seves rengleres de palauets, sha transformat en uns esfereïdors baixos fons habitats pels pobres de la ciutat milionària. A diversos llocs els balcons shan desplomat i han anat a aterrar a la vorera. A lalçada de la segona o tercera planta hi ha forats espectaculars, tapats provisionalment amb contraplacat o posts per impedir que infants i vells facin el mateix viatge pels aires. A loest del Paseo, a lHavana Centre, la impressió és de decadència i misèria, de cases desballestades, carrers fets malbé, de botigues buides, de crits i xiscles, deixalles a dojo, gossos estranys i automòbils peculiars, assemblats, mitjançant soldadura, amb peces de diferents models ja fora de producció.
Aquí, a lHavana Centre, no hi ha cap idil·li romàntic, cap nostàlgia revolucionària, cap restaurant o bar artificialment alegre. Aquí hi ha la dura realitat, lenfonsament de la revolució, el xoc de les promeses buides amb la realitat. A menys de deu minuts de passeig de lencara distingit hotel Sevilla, llavors Sevilla-Biltmore, on Graham Greene shi va estar a mitjans dels anys cinquanta. És aquí on fa sortir a escena els seus personatges principals dEl nostre home a lHavana, ja cap al final del règim de Batista. Entre ells hi ha langlès Wormold amb la seva representació daspiradores, el Dr. Hasselbacher, un refugiat alemany prou difícil de calar, i el cap de seguretat, Segura, també anomenat El Voltor Roig, que torturava els seus presos i que tenia un estoig de cigarrets de pell humana. Lhotel existeix encara, també lhabitació 501 on es va allotjar Greene, i on Wormold va ser reclutat per Hawthorne, el cap una mica curt de gambals de la sucursal caribenya del servei dintel·ligència britànic, amb el número 59200/5. La cinquena captura de Hawthorne. Ara com aleshores, al barri hi ha un formigueig de persones més o menys dubtoses, conductors de taxis, bagasses, gàngsters, remeiers i tiradores de cartes. Greene és el catòlic cínic i sempre escèptic, nascut fora de lEsglésia, però després admès. Fa que Segura informi Wormold, ingenu i en conseqüència mortalment perillós per a ell mateix i per al seu entorn, dun parell de veritats que molt poques vegades es comenten, però que em semblen evidents, després dels meus anys a lEuropa de lEst i als Balcans.
El cap de la seguretat divideix la gent en dues categories, els que poden ser torturats els pobres de Llatinoamèrica, lEuropa de lEst, lÀfrica i lOrient i els que no poden ser torturats, és a dir la classe superior blanca. Hi ha un pacte tàcit, sosté Segura, entre els qui torturen i els qui són torturats. Els catòlics entenen millor que els protestants que poden ser torturats. «Als estats europeus del benestar», diu a Wormold, «no hi ha pobres, i per això no hi ha ningú susceptible de ser torturat. A Cuba els botxins poden fer el que vulguin amb els immigrants de Llatinoamèrica i dels estats bàltics, però no amb els visitants del vostre país i dEscandinàvia».
Al contrari de Hemingway, que és una de les poques indústries locals que rutllen sense problemes, Greene no acaba destar de moda a lHavana. Possiblement perquè no li van concedir el premi Nobel, però més probablement perquè Greene, al contrari de Hemingway, mai no es va deixar ensabonar com a tal per lhome fort, per molt que aquest es proclamés desquerres, de dretes o una tercera cosa. Hemingway era un romàntic i un poeta, García Márquez un simple oportunista. Jean-Paul Sartre, el filòsof francès que va venir aquí als anys seixanta amb Simone de Beauvoir, pot ser rebutjat, en el context cubà i en daltres, com un intel·lectual que escrivia sabent que era mentida, escrivia contra el que salta a la vista. Greene se situa en la seva pròpia categoria, sarcàstic, un escèptic, horrible en la seva lleugeresa. Potser va buscant el que és veritablement humà sense tenir gaire esperança de trobar-ho. Sobre Kim Philby, lespia anglès per excel·lència abans, durant i després de la Segona Guerra Mundial, Greene va escriure el següent perquè hi reflexionessin totes aquelles persones, tan nombroses i de tants àmbits, que de jactar-se públicament del seu amor a la pàtria nhan fet una carrera ben lucrativa: «Va trair el seu país Sí, ja pot ser, però qui de nosaltres no ha traït algú o alguna cosa que és més important que un país?». Els cucs allà a Miami han traït Cuba? Fidel Castro ha traït Cuba? Aquí es tracta de qüestions que només pot contestar cadascú per si mateix. Tal com jo ho entenc, Philby era comunista, en part a causa de les seves experiències amb lEuropa feixista als anys trenta, a Viena sobretot, on va viure un cert temps. La seva pàtria era el comunisme, no pas lAnglaterra aristocràtica i encallada en la seva societat classista, on va créixer en els cercles més exclusius. Era culpable? En el sentit jurídic, sí. També era culpable moralment? Potser sí, potser no. Philby era relatiu, no absolut. Va endur-se la seva culpa a Moscou. Allà va morir el 1988, ja coronel del KGB, el servei dintel·ligència soviètic, un dels aparells de terror més horrorosos de la Terra i de la història, que després del 1959 va ajudar Castro a construir el seu aparell de terror.
Pluja violenta, però no contínua. Tornant a casa, decideixo passar pel Deauville, una altra vegada per la connexió a internet. A la recepció em trobo amb lAdolfo, un noi de catorze anys. Està ocupat amb el seu smartphone, que una tieta li ha enviat des dEspanya. Laigua li regalima. La jornada ha estat dura, opina. Lescola està habilitada en una fàbrica de tabac tancada, coberta dun teulat de llauna que despietadament traspassa a les aules la calor de la tardor, una repetició cubana de les cambres de plom de la Venècia medieval. A la classe de lAdolfo són trenta-un. Al començament de lany eren trenta-tres, però dos han emigrat amb les seves famílies, sembla que de forma legal, a Madeira i als Estats Units respectivament. A cada alumne se li dona una llibreta, dos llapis i una goma desborrar per semestre i per assignatura. És un jovenet cautelós, aquest Adolfo, molt educat, molt cortès, bastant insegur. No parla anglès, ni un mot (també ha desaparegut el professor danglès) i espera poder fer la carrera de tècnic dinformació. Jo malegro dhaver crescut a Vangede, el barri del nord-oest de Copenhaguen, llavors als anys quaranta i cinquanta conegut com «lasil de pobres» del Gentofte benestant. Tot era net i polit, hi havia modèstia i prudència, obrers i petitburgesos, una Dinamarca com cal, plena de fe en el futur.