Pluja violenta, però no contínua. Tornant a casa, decideixo passar pel Deauville, una altra vegada per la connexió a internet. A la recepció em trobo amb lAdolfo, un noi de catorze anys. Està ocupat amb el seu smartphone, que una tieta li ha enviat des dEspanya. Laigua li regalima. La jornada ha estat dura, opina. Lescola està habilitada en una fàbrica de tabac tancada, coberta dun teulat de llauna que despietadament traspassa a les aules la calor de la tardor, una repetició cubana de les cambres de plom de la Venècia medieval. A la classe de lAdolfo són trenta-un. Al començament de lany eren trenta-tres, però dos han emigrat amb les seves famílies, sembla que de forma legal, a Madeira i als Estats Units respectivament. A cada alumne se li dona una llibreta, dos llapis i una goma desborrar per semestre i per assignatura. És un jovenet cautelós, aquest Adolfo, molt educat, molt cortès, bastant insegur. No parla anglès, ni un mot (també ha desaparegut el professor danglès) i espera poder fer la carrera de tècnic dinformació. Jo malegro dhaver crescut a Vangede, el barri del nord-oest de Copenhaguen, llavors als anys quaranta i cinquanta conegut com «lasil de pobres» del Gentofte benestant. Tot era net i polit, hi havia modèstia i prudència, obrers i petitburgesos, una Dinamarca com cal, plena de fe en el futur.
Plou de camí cap a ca la María Luisa i lAlfredo, primer fort, després cau com un degotim, només. LAlfredo mallarga un rom, una altra vegada el daurat de Santiago. Em trobo a la seva sala destar, assegut i amb el llibre de Greene. Tot fullejant-lo arribo al comentari de Segura que algunes persones poden ser torturades, daltres no. Jo mhe mogut durant gairebé mig segle per Llatinoamèrica, lOrient Mitjà i lEuropa de lEst, amb escapadetes a lÀsia i a la Unió Soviètica, dictadura rere dictadura, zona de guerra rere zona de guerra, gairebé sempre ocupat amb la patologia de la dictadura i de la violència. Algunes vegades vaig anar a parar a les urpes de mercenaris i personal de seguretat, que no haurien vacil·lat a matar els seus. Vaig poder sortir-ne sense ni una esgarrinxada, ni tan sols una ungla trencada, ni un ull morat. Per què? Hi pot haver diverses causes perquè alguns sen surtin amb menys danys. No hem de subestimar la importància de la sort, però sens dubte la raça hi compta. Els botxins prefereixen apallissar persones de pell morena i de cabells negres que no pas persones de cabell i pell rossos. Tenen incrustat al cervell que no es pot apallissar un europeu o un nord-americà. Això pot costar car. En canvi, si peguen a un afgà, un bolivià o un ugandès, el més probable és que ni tindrà conseqüències. Una altra raó és el passaport danès. Dona un grau de protecció prou alt, no perquè Dinamarca sigui una gran potència que amb mitjans militars o amb daltres de contundents pugui protegir els seus ciutadans, sinó perquè lestat danès del benestar, protestant, és respectat. A això vull afegir-hi que sempre he intentat anar ben vestit en aquests països, sempre que fos possible: sabates negres ben enllustrades, camisa neta i acabada de planxar, corbata, tern decent i preferentment un abric fosc. Els botxins són per naturalesa covards. Tenen respecte a la gent ben vestida, els poden odiar però vacil·len a lhora de pegar-los. Encara més important era potser el fet que sempre intentés envoltar-me duna atmosfera dintangibilitat. Si mabordava un agent de policia mal educat o gentalla semblant, mirava linteressat directament als ulls. Si això no ajudava, sem podia acudir de recitar ràpid i amb veu forta la primera estrofa del prou potent himne nacional de Dinamarca Kong Christian stod ved højen mast (El rei Christian sestava davant el pal major, dret) i a lacte esgrimia el meu passaport o el meu carnet de periodista. Sempre va funcionar. En el pacte tàcit de què parla Segura, entre botxí i víctima, no hi vaig entrar mai.
Diumenge al matí. Rumb cap a Miramar, a una església consagrada a santa Rita, per als catòlics la patrona dels impossibles. A Europa pot ocórrer que jo, el protestant, invoqui santa Rita si no trobo un lloc on aparcar o si dalguna altra manera em sento desemparat. Majuda de bon grat. A Miramar tinc la intenció de veure les anomenades senyores de blanc, un dels pocs moviments de protesta organitzats no perseguits obertament pel règim.
Les senyores de blanc resulta que són un espectacle una mica patètic. Aquest diumenge es presenten una cinquantena de dones amb els seus vestits blancs i vaporosos, al parc ombrívol al costat de Santa Rita, una església moderna, lluminosa i ben ventilada, que brilla de tan neta. Els fidels no els presten gens datenció, el sacerdot tampoc. Mig centenar de curiosos, preponderantment estrangers, sapleguen al voltant de les senyores, les fotografien i els confessen la seva simpatia. Tot és pacífic, una mica irreal. Se macut la idea que aquí el règim es comporta amb una intel·ligència que rarament manifesta. Les dames són totalment inofensives, fan camí per un barri dambaixades, que no té res a veure amb el centre popular, on suposo que serien detingudes ràpidament. Aquí, davant Santa Rita, la seva manifestació pot deixar els forasters, com jo, amb la sensació que la dictadura no és tan dolenta com safirma, que de fet és possible, dins uns límits bastant estrets, dexigir respecte als drets humans, lalliberament dels presos polítics i altres coses raonables. Un home vell sem posa al costat i diu en veu baixa: «Això no és una qüestió de capitalisme o socialisme. Es tracta de democràcia o dictadura. Volem ser un país lliure no una Corea del Nord amb turistes».
Diumenge fa una calor sufocant. Faig un tomb pels voltants. Pertot arreu hi pul·lulen persones de les capes socials més baixes i míseres del règim, agents de seguretat daspecte descurat, amb vambes, vaquers foradats i camises brutes que regalimen suor, individus que apallissen per diners. Un home llarg i prim, amb un walkie-talkie que treu el nas per la butxaca de darrere, em fita intensament. Jo el miro igual dintensament, que sen vagi a fer punyetes, a mi no em toca! En una cantonada hi ha el cap de la intervenció, vestit amb una gorra de beisbol vermella i una camisa vermella, també amb un walkie-talkie. Han arribat un parell dautobusos, llestos per treure del lloc les dones i altres possibles pertorbadors. Però avui no es veu necessari. De tant en tant el règim escampa el rumor que les dones són pagades per Washington. Un parell delles és fàcil que també siguin finançades pel règim de lHavana.
LEsglésia no és perseguida, però tampoc no es perd de vista. Els darrers papes Joan Pau, Benet i Francesc han visitat Cuba. El comunista Raúl Castro diuen que després duna audiència amb el papa Francesc al Vaticà va declarar: «Si el papa segueix parlant així, no puc descartar que acabaré anant a missa!». El cardenal Jaime Ortega, mort el 2019, deia molt poc i feia encara menys després dhaver passat vuit mesos els anys 1966-1967 en un campament de treball per a religiosos i homosexuals joves. Ortega reconeixia que lestat és el que és o el que pretén ser. Això significava que de tant en tant podia obtenir petites concessions. No va ser sempre així. Lany 1960, en una carta pastoral, un grup de bisbes declarava el comunisme, llavors en plena expansió, inconciliable amb una vida cristiana. Va seguir una onada de terror contra lEsglésia, els seus sacerdots i els creients, que van ser proclamats «feixistes» i «colpistes» i van ser víctimes dassalts i vandalisme organitzats per les tropes de bandits del règim.
Després de lenfonsament de la Unió Soviètica lany 1991, lestat cubà va deixar de denominar-se ateu. Amb tot, encara es ret homenatge a la interpretació de lunivers segons el marxisme anomenat científic. Les idees cristianes i daltres religions només es poden expressar quan això és directament útil per al règim. «La política atea no servia per a res», remarca un comunista ortodox. «Veig el comandant en cap, no veig Déu. Déu ha creat les muntanyes i el mar? Que jo sàpiga, no. Els nostres enginyers saben bastir ponts i rescloses. Què sap fer Déu? Els cristians consideren el papa infal·lible. És un disbarat. Tots podem equivocar-nos. També la revolució comet errors. Nosaltres aprenem dels nostres errors, els cristians no».
Després de lenfonsament de la Unió Soviètica lany 1991, lestat cubà va deixar de denominar-se ateu. Amb tot, encara es ret homenatge a la interpretació de lunivers segons el marxisme anomenat científic. Les idees cristianes i daltres religions només es poden expressar quan això és directament útil per al règim. «La política atea no servia per a res», remarca un comunista ortodox. «Veig el comandant en cap, no veig Déu. Déu ha creat les muntanyes i el mar? Que jo sàpiga, no. Els nostres enginyers saben bastir ponts i rescloses. Què sap fer Déu? Els cristians consideren el papa infal·lible. És un disbarat. Tots podem equivocar-nos. També la revolució comet errors. Nosaltres aprenem dels nostres errors, els cristians no».
Els cubans continuen sent, si no profundament creients, sí religiosos en molts aspectes. Safirma que el seixanta per cent es consideren catòlics; el nombre de practicants és considerablement més baix. LEsglésia de Cuba està una mica menys compromesa amb el règim que lEsglésia ortodoxa actual de Rússia, una institució grotesca. Però la de Cuba es troba a una distància infinitament més gran de lenergia i la valentia que lEsglésia catòlica de Polònia va manifestar durant locupació comunista de lEuropa de lEst. LEsglésia no només sembla exsangüe i desanimada. Es troba sota la pressió de tota mena de doctrines que van obrint-se camí pertot arreu dAmèrica, des dAlaska fins a la Patagònia: els Testimonis de Jehovà, els Sants dels Darrers Dies, els adventistes, els adeptes de la Cienciologia i altres excrescències de la gran estesa de les religions. El seu èxit sentén molt bé. Enmig de la misèria de Cuba ofereixen un món nou i benaurat, un distanciament de les coses terrenals, un regne mil·lenari celestial. En darrer terme hi ha, és clar, la santería, una creença cubana peculiar, una barreja eclèctica de cristianisme i diferents religions africanes, que van arribar al Carib amb els vaixells desclaus. Els adeptes vestits de blanc de cap a peus, però que no cal confondre amb les senyores de blanc es veuen pertot arreu.
Ingents masses de núvols samunteguen a lest, apinyats pel vent de lest, sempre aquest vent de lest, el vent dels traficants desclaus, el vent dels diners i la mort, el vent de la ruta del triangle: armes i perles de vidre de Copenhaguen a lÀfrica de loest, esclaus de lÀfrica de loest a Amèrica, rom i sucre a Copenhaguen, crim rere crim, fortunes que es creen i es perden. Travesso Miramar, amb les seves rengleres de xalets i palauets. Aquí viu el partit, aquí viuen els generals, la nomenclatura, la nova elit, els especuladors, les ambaixades i els consolats estrangers. Segueixo cap al Malecón, en direcció a lHavana Centre, passant per lambaixada dels Estats Units, al davant de la qual Fidel va fer plantar un bosc de pals de bandera, amb la intenció dobstaculitzar tant la vista com el coneixement de les coses. De seguida la relació diplomàtica entre els dos països va ser interrompuda. Avui en dia lambaixada ha tornat a obrir i els pals de bandera es van descomponent en laire salat tropical del Carib. Continuo travessant la ciutat nova, construïda a la primera meitat del segle xx i ara prou esgarrinxada. Les masses de núvols es van apropant, el sol dhivern senfonsa rere les torres, la degradació de les quals es difumina en un contrallum encegador. Manhattan als tròpics? No. LHavana en el seu paper fracassat i ara cancel·lat del Singapur de lhemisferi occidental!
En el vespre que comença, al carrer San Miguel, caminant cap a casa passo per davant del venedor dous, dret en el clot fosc que representa ser una botiga. Ven ous dacord amb la llibreta de racionament, cinc ous per persona i per mes, cinquanta pesos la unitat. Des del carrer entra una senyora minúscula de raça blanca, ben vestida amb una brusa blanca amb guarniment de randa, els cabells esclarissats, tenyits de blauet i ondulats. «Que hi ha ous?», demana. «No», li respon. «Potser un trosset de pollastre?». «Em sap greu», li diu el venedor dous, «ahir sense proveïment, avui tampoc, i demà segurament tampoc». Ella em somriu resignada. «Jo no em queixo», diu. «Tinc vuitanta-cinc anys i ho he vist tot. Vaig viure lentrada de Fidel a lHavana. No sempre tenim prou per menjar, i què? Vivim al Paradís. Només que els joves no ho saben».