I és que, en línia amb lo que indica el Mn. Joan Roig i que també veiem en el llibre La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X), ese tránsito, que era la manera habitual de concebir la muerte (...), desde muy antiguo, ya en época precristiana, () se vivía como un paso de esta vida, la mundana a la otra, más o menos distinta y, a veces, radicalmente trascendente (p. 402), la qual coincidiria amb el pas que fan els Sants de la Pedra, quan, en Roma (on confirmen la seua posició respecte al cristianisme davant les temptacions de lemperador Deci), no hi claudiquen. Lemperador Deci faria el paper, en sentit simbòlic, de la corbella del llaurador, la qual, en alguns goigs, apareix com lespasa i, així, es confirmaria que són fidels al cristianisme.
Fins i tot, en larticle La resurrecció de lhome dels nassos (http://www.jordibilbeny.cat/2017/12/28/la-resurreccio-de-lhome-dels-nassos), escrit per Jordi Bilbeny i publicat en la seua web Jordi Bilbeny, encara que tracte sobre una festa del darrer dia de lany (però, amb trets aplicables a la dels Sants de la Pedra i a aquests ritus de què parlem), hi ha que Mircea Eliade (1907-1986), estudiós romanés de la mitologia i de la història de la religió, estudià les iniciacions místiques com un dels factors clau per entendre la religiositat primitiva, la mitologia i les fonts culturals, que definí aquestes cerimònies entre les festes religioses més importants. Per lEliade, és a través de la iniciació com lhome, a les societats primitives i arcaiques, arriba a ser el que és i el que ha de ser: un ésser obert a la vida de lesperit. (...) els nois (...) després de morts i ressuscitats espiritualment podran veure i dialogar amb lÉsser Suprem, anomenat lAvi per algunes tribus. Aquest detall ens recorda, de nou, el tema dels Sants de la Pedra, tot i que, darrere dels sants Abdó i Senent, no apareix la figura daquest Avi: sí que hi ha, sens dubte, un pas a una altra situació espiritual, així com, en lo mitològic, Demèter comença a donar pas a Persèfone i, en lo astronòmic, el sol minva, a poc a poc, a favor de la foscor que, per desembre, novament, iniciarà un procés de declivi (el qual coincideix amb la temporada de sembra que acabarà amb la collita de juny). Agraesc que Jordi Bilbeny em facilitàs aquest article, per correu electrònic (el 8 doctubre del 2018).
Tot i això, podem dir que, malgrat les adaptacions que es feien, a poc a poc, al cristianisme, en un context en què, com assenyala Jaume Ayats, en larticle Dels Sants Màrtirs de Vic a Càstor i Pòl·lux. Notes per a un assaig dantropologia regressiva, Teodosi (emperador romà de finals del segle IV), va prohibir el culte a les divinitats paganes i que, daltra banda, els iconoclastes van tenir un pes important en lEsglésia ben bé fins al permís de veneració dimatges del segon Concili de Nicea de lany 787, o ja a mitjan segle novè, acabant així amb segles diconoclàstia gairebé oficials (p. 832 de la revista), la majoria de la població, rural i vinculada al camp, mantenia veneracions, cultes i una religiositat pagana que, com comenta Jaume Ayats, mostren prou clarament que una cosa eren les prohibicions proclamades per la iconoclàstia de diversos sectors de lEsglésia i una altra de ben diferent, les veneracions a les divinitats de cada lloc, i encara més en indrets apartats dels grans centres de poder (p. 832), cosa que concorda amb lo escrit per Angie Simonis i per Francisco Javier Fernández Conde.
Continuant amb lestudi que fa Jaume Ayats, convé escriure que en la tradició catalana els sants dobles han tingut i continuen tenint un gran poder seductor, amb presència a moltes devocions que van des del patronatge de poble a les de capelles singulars. Una simple mirada a àrees com Andorra ens fa veure que gairebé la meitat de les esglésies tenen una divinitat doble, i que en època medieval aquesta duplicitat segurament era duna proporció més alta. No conec estudis sobre aquest fenomen estructural de les creences a Catalunya, però no em convenç gens lexplicació que el fenomen sigui només fruit de les relíquies de màrtirs que tantes vegades van arribar dobles, però també triples o múltiples (pp. 832-833). I que, fins i tot, En el moment de la refundació de catedrals a Vic el 888- el model passava obligatòriament per la construcció de tres esglésies separades: Santa Maria, Sant Pere i Sant Miquel, representants de tres atributs i de tres poders específics. Un simple repàs a les advocacions medievals també ens fa veure aquesta tendència a dos sants patrons del poble que, quan sarriba al monestir, poden arribar a tres o quatre (p. 833). Podria tractar-se, al meu coneixement, dun senyal de la pervivència del matriarcalisme en la cultura catalana (present, fins i tot, en el numeral dos), a nivell popular i en altes capes de la societat com també en el fet que, en els comtats catalans daleshores, moltes dones hi ocupassen càrrecs de poder en la noblesa o que, àdhuc, hi exercissen de jutgesses, com podem llegir en lobra Història de les dones a la Catalunya medieval, de Teresa Vinyoles Vidal (p. 24), per exemple, del segle IX a lXI.
Més avall, i en la mateixa plana, indica, partint de lestudi que fa de Vic (comarca dOsona), que els sants dobles vigatans no deixen de ser gairebé una norma en època antiga a Catalunya (i més enllà), una disposició que al meu entendre pot tenir dues fortaleses: la necessitat de la multiplicitat en els sants, i lespecial atenció i devoció a les divinitats germanes (que abracen el binomi home-dona) i encara més per als bessons. A més, comenta que als països llatins sembla haver-hi una tendència a considerar positivament els màrtirs germans germans físics, més enllà de la denominació germans en la fe- i, si pot ser, bessons (p. 833).
Era la primera vegada que llegia un comentari així i que, com veiem, té relació amb els sants Abdó i Senent.
Jaume Ayats, considera que el motiu podria estar en una relació llunyana amb els déus bessons de la tradició indoeuropea més antiga, els cavallers Ashvins vèdics, protectors del bestiar i de lagricultura com Cosme i Damià, Abdó i Senén o també Llucià i Marcià-, dalta consideració en la majoria de cultures euroasiàtiques. En el món germànic deixen emprempta, per exemple, la veneració anglesa pels sants màrtirs bessons Crispí i Crispinià, com reflecteix Shakespeare a Henry V amb el famós discurs del dia de Sant Crispí. En els països ortodoxos i eslaus, Ciril i Metodi van al capdavant, germans i actualment copatrons dEuropa (pp. 833-834).
També, en paraules seues, podem dir que, Per tant, amb els sants dobles i, potser, bessons, topem amb una creença arrelada i sòlida, que podem hipotetitzar que provenia detapes antigues en la cultura del lloc. És sobre aquest terreny inestable que hem, doncs, isolat els dos símbols del foc i dels bessons per capbussar-nos en les possibilitats divines anteriors: quines divinitats de lèpoca imperial romana reuneixen aquests dos atributs? I de seguida pensem en Càstor i Pòl·lux, els Dioscurs. (...) Són simbolitzats en les estrelles del signe del zodíac de Bessons, un signe de foc, i que en algun cas van portar a la identificació entre els Dioscurs i Ròmul i Rem (p. 834) com també que La força dels cultes italians i nord-africans va fer que els Dioscurs sequiparessin i es fonguessin en diversos sants cristians, diferents segons els indrets (p. 835).
Fins i tot, arriba a preguntar-se Càstor i Pòl·lux, ¿poden ser opcions per ocupar el lloc de divinitat venerada al Temple Romà de Vic, des del segle II? (p. 836) i, en una de les proves que troba de concordança amb els màrtirs de la ciutat, inclou un detall que ens interessa per al tema dels sants Abdó i Senent: Els bessons del zodíac són representats molt sovint a les portalades romàniques, com podem veure a Sorpe amb dos bessons enganxats per la part baixa del cos (p. 836). Sorpe és una part del terme municipal dAlt Àneu (comarca del Pallars Sobirà). I, si ens nanem a Aragó, veiem, com ara, en larticle Romería al Santet (https://cerollera.com/nuestro-pueblo/romeria-al-santet), publicat per lAsociación SERVA en la web La Cerollera, podem veure una representació artística dels Sants de la Pedra, en què u dels dos (el que hi ha a la dreta, segons els mirem),... toca la part de darrere de laltre, detall que pot recordar-nos, perfectament, la constel·lació Bessons (relacionada amb Càstor i Pòl·lux) i moltes obres dart que podem trobar (per exemple, en Internet) amb Demèter al costat de Persèfone, on, quant a la banda de lesquena, Demèter i Persèfone fan duna manera molt semblant a la daquesta obra de la Sorollera, lúnica amb aquest detall, de totes les que hem vist durant la recerca.
Fins i tot, arriba a preguntar-se Càstor i Pòl·lux, ¿poden ser opcions per ocupar el lloc de divinitat venerada al Temple Romà de Vic, des del segle II? (p. 836) i, en una de les proves que troba de concordança amb els màrtirs de la ciutat, inclou un detall que ens interessa per al tema dels sants Abdó i Senent: Els bessons del zodíac són representats molt sovint a les portalades romàniques, com podem veure a Sorpe amb dos bessons enganxats per la part baixa del cos (p. 836). Sorpe és una part del terme municipal dAlt Àneu (comarca del Pallars Sobirà). I, si ens nanem a Aragó, veiem, com ara, en larticle Romería al Santet (https://cerollera.com/nuestro-pueblo/romeria-al-santet), publicat per lAsociación SERVA en la web La Cerollera, podem veure una representació artística dels Sants de la Pedra, en què u dels dos (el que hi ha a la dreta, segons els mirem),... toca la part de darrere de laltre, detall que pot recordar-nos, perfectament, la constel·lació Bessons (relacionada amb Càstor i Pòl·lux) i moltes obres dart que podem trobar (per exemple, en Internet) amb Demèter al costat de Persèfone, on, quant a la banda de lesquena, Demèter i Persèfone fan duna manera molt semblant a la daquesta obra de la Sorollera, lúnica amb aquest detall, de totes les que hem vist durant la recerca.
Finalment, com a aclariment, i seguint la línia de Jaume Ayats, de tirar cap a darrere per a comprendre el present, introduirem en aquest apartat unes paraules dAngie Simonis, sobre el pas duna orientació ginolàtrica (de culte a lo femení), primitiva, matriarcal i màgica, cap a una androlàtrica (de culte a lo masculí) posterior (p. 203), dient que estigué marcada por la diferenciación del elemento Yang masculino en los dioses gemelos, cuyos prototipos son Apolo y Dioniso. Mientras Apolo representa la luz, la vida, la inmortalidad, el equilibrio armónico y la permanencia, Dioniso representa la oscuridad, la destrucción, la muerte y la transitoriedad. Lo que en principio es una polaridad como aspectos de un gran ciclo ininterrumpido, se convierte al final de la era mitológica en un dualismo donde los opuestos se excluyen mutuamente: los sexos se separan y se oponen, la luz se opone a la oscuridad y lo interior se opone a lo exterior (p. 203). I és que, a més, en paraules de Francisca Martín-Cano, en la seua obra Arqueología feminista ibérica, las mitólogas matriarcales consideraban que la Diosa108era Bisexual, no en el sentido de tener indistintamente pareja circunstancial masculina o femenina, sino en el sentido de que incorporaba los dos sexos, era Hermafrodita, representada con atributos de ambos sexos. O sea, que personificaba tanto el Principio Femenino como el Masculino y a la que creían única responsable de la función de dar Fertilidad y Fecundidad y dar a luz todas las cosas (Virgo) (p. 164). Sobre aquests dos elements de la deessa, en el llibre, llegim que, segons paraules de Jacques Pirenne, En torno a la diosa madre, antes de la instauración del régimen patriarcal, parece haberse formado el primero de estos sistemas. Representaba a la vez la tierra y el cielo, la diosa madre es el universo entero, la diosa principal (p. 152), de la qual, naixia una adolescent, així com de Demèter ho fa Persèfone. Evidentment, aquest tema dels deus bessons i de lo masculí i lo femení afecta els Sants de la Pedra, simbolitzats per germans bessons, punt de què parlarem en lapartat següent, on tractarem sobre els diòscurs.
No obstant això, abans introduirem la versió del llibre Hombres, ritos, dioses. Introducción a la historia de las religiones, de Francisco Díez de Velasco , publicat per lEditorial Trotta, en 1995, quan, en el punt 2.1.7 EL CEREAL, LA PASIÓN, LOS MUERTOS, parla de tres classes de simbolisme a nivell mundial. Fa un lleuger repàs sobre el forment, larròs, la dacsa, etc. i, tot seguit, afig que els déus a què es dediquen els fruits de les collites, moren però, lany següent, tornen a ressuscitar en un cicle sense final. I, immediatament, addueix (i ací traduïm) que El simbolisme daquestes divinitats pròximes i materials ha portat a consolidar tres grans grups de proximitat. Per una part la del Déu que naix, mor i ressuscita, tant comuna en les mitologies de les civilitzacions antigues (...) simbolitzen leternitat però també la immediatesa de les forces de la generació que es materialitzen en els misteris de la sexualitat. La segona creença, molt relacionada amb lanterior, imagina la divinitat patint una passió (amb flagel·lació) i víctima duna immolació (...) i, en acabant, ingerida pels seus cultors. Apareix en llocs tan diferents (...) i no és menester postular una influència cristiana per a la seua presència; es tracta de creences que sinsereixen perfectament en la ideologia de les societats agrícoles més arcaiques. La tercera creença empra el simbolisme del gra per a imaginar el destí final dels difunts (...), així la persona difunta, després de la seua mort, torna al si de la seua mare terra i renaixerà dalguna manera . Aquesta esperança en una vida posterior a la mort, esperança que no sabem si ja pogué existir en el paleolític (encara que és probable, emparada potser en el símbol natural de la renovació estacional), senforteix entre les poblacions dagricultors sedentaris (pp. 101-102).
I, per a cloure aquest apartat de lestudi, sobre la cristianització de les festes dedicades a Demèter i sobre el sorgiment dels sants Abdó i Senent, afegirem que, unit a lo que comentava Angie Simonis, respecte als deus bessons, el 1r de març del 2018, per primera vegada, em portà a pensar que Abdó i Senent, si bé es tractava de dos sants, germans, bessons, etc., cadascú podria simbolitzar una de les dues parts de la dona, de lo femení, que no eren antagònics ni lluiten entre ells (perquè van units al matriarcalisme) i que, a més a més, arraïlarien en una cultura, la que va unida a la llengua catalana, que és de tradició matriarcalista. Apleguí a la conclusió que la nostra llengua i, de rebot, la nostra cultura, era matriarcal, el 1r dabril del 2018, i això marcà un dia clau en la meua vida, perquè, daleshores ençà, orientí moltes coses en línia amb el matriarcalisme, però no com una lluita contra lo patriarcal. Tot seguit, parlarem, amb major profunditat, sobre els Sants de la Pedra i els diòscurs.
Càstor i Pòl·lux, Demèter i els sants Abdó i Senent. Els diòscurs, els noms i la identificació dambdós sants
a) Introducció
Una de les preguntes que mhe fet, al llarg daquest estudi, i que no he trobat en documentació don he tret informació, ni, per exemple, per mitjà de preguntes a capellans, ha sigut per què si
f. a) ere https://we.tl/t-GzFTZci27x n dos germans bessons i,
g. b) a més, prínceps,
h. c) que cauen en estiu (com també les representacions de Demèter i de Ceres, vinculades al forment i, així, a lèpoca estiuenca) i,
i. d) tenint present, igualment, que Demèter, més duna vegada, apareix representada amb forment i amb una corbella, i,
j. e) que, simbòlicament, apareixen relacionats amb la collita del forment,
1. No shi han plantejat qui dels dos hauria sigut lhereu dinàstic del regne o de lEstat don provenien, sinó, simplement, que no eren reis sinó virreis o, si no, prínceps i, a més, germans. Recordem que, només u dels dos, ho seria en un futur. Puntualment, apareixen com a reis, però en menor mida.