Igualment, si, segons la versió catòlica, (...) fou a Antioquia on, per primera vegada, els deixebles van rebre el renom de cristians (Ac 11,26), aquests antics pagans feien lo mateix quan renunciaven, com ara, als cultes a les deesses. Per a aclariments, direm que Antioquia, a hores dara, és una ciutat turca que, en lany 64 aC, passà a incorporar-se a la República Romana i, amb el temps, esdevindria la capital de la província de Síria i una de les ciutats principals de lImperi Romà.
Abdó i Senent, com ja hem vist en altres apartats, estan vinculats a lo femení, a la cultura mediterrània, a Demèter i, fins i tot, si ho fossen a Pèrsia o a llocs més orientals (que, com molt bé sabem, hi ha una forma de concebre el món molt distinta a la considerada occidental, és a dir, a la capitalista i individualista), encara ho reforçaria. De fet, com hem tractat en un altre punt de la recerca, hi ha prou semblances entre els Sants de la Pedra i Cautes i Cautopates, dos germans bessons de la religió mitraica (vinculada amb Pèrsia), religió de què el cristianisme prengué molts trets que passarien a formar-ne part. Tot i això, direm que, a diferència de com apareix Demèter en la tesi dAngie Simonis i, sobretot, la valoració positiva que lautora (que no era creient, però sí espiritual) fa de Jesús, el qual relaciona amb lo femení, Joan Baptista Anyés (escriptor amb un estil medieval, encara que visqués en lèpoca de lhumanisme i del Renaixement) trau els Sants de la Pedra, fins i tot, com uns fidels agressius (com ho simbolitza lescopinada, la qual també apareix en la Llegenda daurada i en un ball parlat dAlmoster conegut com El ball de Sant Abdó i Sant Senén, del segle XIX i que, en la Bíblia, podria recordar-nos el passatge de Jesús quan expulsa els mercaders del temple, detall que no el fa un personatge agressiu). Aquesta violència que hi exposa Joan Baptista Anyés (1480-1553), posterior a la proclamació del cristianisme com a religió oficial de lImperi Romà, no està present, ni es defén, en els capítols bíblics que estem analitzant.
Igualment direm que els dos sants i la seua relació amb lo femení, malgrat el dualisme que representen (en línia del Ying Yang, de lhome / la dona, del dia / la nit, de Cautes i Cautopates, de Demèter i Persèfone, etc.), vindria pel fet que, per exemple, 1) són dos prínceps (tinguem present el numeral, dos, clarament relacionat amb lo femení) que havien acceptat el cristianisme (visió del món clarament orientada a la bondat, a la valoració positiva de la dona, etc., a pesar que Jesús, en determinats moments, com ara, en el temple, censura lactitud dels mercaders que sinclinaven per corrompre la funció del temple, però que, per exemple, no fa ús de la violència i li la censura a Sant Pere quan pren lespasa), 2) que shi declaraven fidels, a més que, 3) eren persones misericordioses i que feien obres de bondat (un valor clarament relacionat amb lo femení i amb lo matriarcal).
Tot lo que he exposat, fins ara, sobre la cristianització de lo pagà, ens porta a un canvi en lo funcional i en lo simbòlic, no sols perquè, als Sants Abdó i Senent, sels intentarà donar un paper diferent (a mida que sintroduesquen, amb el temps, en la cultura pagana) sinó perque, a més, vindrà acompanyat de les seues representacions, dels seus símbols, de la llegenda que els sostenirà per a justificar la necessitat dinserir-los culturalment, i de quina serà la seua finalitat (ara, sí, en la religiositat cristiana i, així, fora de la mitologia grega i de les creences paganes).
I aquest canvi fou important perquè, com assenyala Angie Simonis, La función étnico-simbólica perduró vinculándose lo religioso a realidades económicas, sociales y espaciales. Tras la cristianización, la religión de la naturaleza redirige sus rogativas, conjuros y bendiciones a santos protectores y se mantienen relacionadas con el ciclo productivo de solsticios y equinoccios del calendario pagano, celebrados con ritos específicos de agua y culto al sol (). () Se adaptan las estructuras sociales a la nueva iglesia a través de cofradías, fiestas, etc. donde la vecindad y la religiosidad con [= son] casi indistinguibles y viven en armonía y cohesión. Y de la celebración de ritos en cuevas, montes y bosques se pasa a la construcción de ermitas, iglesias parroquiales y monasterios en los mismos lugares donde se rinde devoción a santos sincretizados con personajes míticos (pp. 304-305). Pregàries, conjurs, benediccions a sants protectors, cicle productiu ,ermites, santuaris, ¿no estan relacionades, aquestes paraules, per exemple, amb els Sants de la Pedra? La resposta és afirmativa.
Seria, amb aquest pas, quan, per a aplanar aquesta conversió, alhora, de lo femení (Demèter i Persèfone) a lo masculí (Abdó i Senent), sintroduiria, en la cultura pagana, la figura del mitjancer espiritual (per exemple, els sants, les santes i les marededeus) com a substitut de la divinitat agrícola anterior al cristianisme. El seu paper, com escriu Martí Gelabertó Vilagran, passa a ser doble: conquistar espiritualmente los territorios geográficos bajo dominio de las fuerzas siniestras del mal, y desterrar de las mentes humanas cualquier atisbo de su creencia, a través de la fundación de santuarios, ermitas o capillas dedicadas al culto de la Virgen María o de los santos protectores del panteón cristiano y de sus sagradas reliquias en aquellos lugares indómitos.
I, dins deixes forces sinistres del mal que, atenent a la tradició popular, sassolí arrancar de moltes poblacions, estaven els simiots, de què parlarem, ací, només de passada, en al·lusió, tot seguit, a Arles (població del Vallespir). En paraules de M. Gelabertó, els sants Abdó i Senent, fins aleshores todavía ignorados por el mundo cristiano, podían conjurar el azote que arruinaba su tierra () localidad donde está más vivo su recuerdo (), incluso una calle de su barrio antiguo se denomina Rue du simiot. També en parla, fent referencia a Sant Pau (la Garrotxa) o, per exemple, a Les (la Vall dAran), on hi ha una escultura donde se ve a la Virgen María pisando el cuerpo de otro simiot, cuyo aspecto monstruoso es calcado a los existentes en Arles. Aclareix, al final de larticle, que, Para Joan Amades (), los simiots de Cataluña serían una forma cultural de los sátiros de la mitología grecorromana, criaturas masculinas que vagaban por bosques y montañas. De fet, Joan Amades, considerava que els simiots havien sigut combatuts i reduïts pel cristianisme, com podem llegir en lapartat dedicat al 30 de juliol, quan tracta sobre els Sants de la Pedra.
Després dhaver tractat prou aquest apartat de la interpretació de les paraules de Sant Lluc referents a la conversió (que hem tancat amb el tema dels simiots i de la introducció, fins i tot, de la Mare de Déu), és, aleshores, quan, des del meu punt de vista, sobretot, després dhaver consultat la versió de Jaume Ayats Abeyà, en larticle Dels Sants Màrtirs de Vic a Càstor i Pòl·lux , em fa pensar que el fet de la substitució de Demèter i, en el seu cas, Ceres (deessa romana equivalent a la grega i relacionada amb lagricultura), pels Sants de la Pedra (clarament vinculats al forment, el qual es cull entre juny i juliol), seria una adaptació feta pel cristianisme, principalment, després de la caiguda de Roma (any 476), en forma de dos sants que podrien fer el paper del pa i del vi, però per mitjà de dos jóvens (¿qui sap si per allò de reforçar el missatge a través de lo de dos millor que u?) i en ple estiu i, per a donar-li caràcter festiu, després de la collita del forment en moltíssimes poblacions i, així mateix, de laparició del raïm primerenc, tot i que la collita del forment és pròpia deixos mesos i, no així, la verema, malgrat que també hi ha poblacions, com ara, del Vallès Oriental (per exemple, Mollet del Vallès i Parets del Vallès), on fins i tot, la sega del forment té lloc a finals de juliol i, fins i tot, a primeries dagost.
Adduirem que els paràgrafs següents tracten aquest apartat de la cristianització, relacionat amb el simbolisme de la collita.
En primer lloc, la decapitació dels jóvens, com la del blat, aniria unida, simbòlicament, a la mort del mes més llarg de lany, quant a hores de llum, i en donaria pas a u més curt, encara que només ho fos una hora, com ho manifesten refranys com En Agost, a les sis és fosc (Vinaròs), Agost, a les set ja és fosc (Mallorca) o Per la Mare de Déu dAgost [15 dagost], a les set ja és fosc (Barcelona, Empordà, Menorca), trets del Diccionari Català-Valencià-Balear, ben diferents a alguns, de juny i de juliol, relacionats amb la sega, com ara, Pel juny, la falç al puny (perquè és el mes de juny el propi de la segada), Al juliol, segadora al puny (Sant Esteve de Llitera107) i Al juliol, sega qui vol (Pallars), també del mateix diccionari. Nhi hem dafegir dos, ja que es parla de les solars.
Per a comprendre un poc més aquesta decapitació juvenil direm que el mes típic dinici de la collita del forment és juny (en lHorta de València, segons un oncle meu, siniciava per Sant Joan i acabava per Sant Pere), però en altres comarques (de lAlcalatén, però també de pròximes a les ciutats de Tarragona o de Barcelona), es podia retardar unes setmanes o quasi un mes, cosa que lacostaria a linici de les setmanes més caloroses de lestiu (la canícula) i també a la festivitat dels Sants de la Pedra (30 de juliol).
Però, així mateix, i coincidint amb unes paraules que vaig enviar a Joan Roig i Montserrat, després dintuir que aquesta mort dels dos jóvens estigués, fins i tot, vinculada al pas del fet de ser xiquets o adolescents a ser persones que manegen la seua vida i que es tractàs duna espècie de ritus, observí que podia ser així. A més, em cridava latenció el fet de ledat que assenyalaven alguns goigs, als setze anys (en el cas del més gran) i als quinze (en el més jove). Tot seguit exposarem aquests comentaris i informació treta del llibre La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X), de Francisco Javier Fernández Conde, on, curiosament, sen parla dun ritus i, a més, en relació a aquest fet, apareixen... els mateixos anys i té a veure amb jóvens del gènere masculí, malgrat que relacionats amb territoris de lhistòric regne de Lleó (nord-oest peninsular) i sense que es parle dels sants Abdó i Senent. Igualment, cal tenir present (com ja ho farem en lapartat de vocabulari en relació amb els goigs i amb altres escrits) que, en alguns goigs, figuren com a persones que passen del color blanc (la innocència, don venien, de Pèrsia), al vermell (la decisió, la valentia, relacionada amb Roma). Anem a pams sobre aquest apartat relatiu a ledat dels Sants de la Pedra.
En uns correus electrònics enviats a Joan Roig i Montserrat (12 i 13 dabril del 2018), gogista i capellà, li ho comentava i el 13 dabril del 2018 em respongué així a aquesta possibilitat: Efectivament, sofrir la mort per al Crist no només els corona de glòria sinó que els fa amos de si mateixos, guanyen una nova vida. Ja ho havia dit Jesús: qui perdi la seva vida per mi la guanyarà.
Ara, en els poemes sutilitzen figures líriques, que tinguen força i gràcia per expressar realitats molt profundes difícils dexplicar.
Es confirmava, doncs, la hipòtesi, en línia molt pròxima a la de Demèter i Persèfone, també vinculades a lestiu i al pas del mes més llarg en llum dins de lany astronòmic.
I també sobre aquesta transició, una de les quals seria la dels Sants Abdó i Senent, encara que no figure en el llibre de Francisco Javier Fernández, on podem llegir, en lapartat sobre ritus de pas, que Con ellos se intentaba plasmar en una celebración la ruptura con la vida antigua y el ingreso en la nueva. De esa forma se sacralizaba y consagraba dentro de un grupo social el status de cada componente y sus respectivos cambios dentro del mismo, porque, como decía M. Harris,
[] la principal función de los ritos de paso es la de dar reconocimiento comunitario a todo el complejo de relaciones nuevas o modificadas y no meramente a los cambios experimentados por los individuos que nacen, se casan y mueren. (pp. 399).
A més, afig que era propi de moltes cultures, mediante los cuales el grupo de niños abandonaba su status de infancia, para integrarse en el grupo de jóvenes o adultos, sin que existiera siempre una correspondencia entre pubertad biológica y madurez social. () El pago de la quartilla, que hacen los mozos en algunos pueblos de León cuando cumplen quince o dieciséis años, podría constituir un buen ejemplo de esta realidad socioreligiosa. (p. 400).
Comentarem que, etnològicament i tradicionalment, es considera que lany agrícola comença el dia de Sant Miquel (29 de setembre) i que, nou mesos després, en aplegar la festa de Sant Joan Baptista (24 de juny) i el dia amb més hores de llum de lany... i de la collita del forment, accedim a la culminació de la jovenesa. Serà aleshores que, a poc a poc, Persèfone, figurativament, inicia el relleu de Demèter i, així, el camí cap a ladultesa (simbòlicament representada per la primavera dhivern), això és, cap al pas biològic previ a la vellesa.
Passen a considerar-sels persones que ja han deixat de ser xiquets (el color blanc, sovint vinculat a la innocència), que ja no són jóvens (amb quinze o setze anys, en el cas dels sants Abdó i Senent, ja que ho mostren amb lactitud que adopten davant de lemperador Deci, així com del fet que decideixen per ells mateixos i amb el seu estil de vida matriarcal). Com a puntuació direm que lo que en aquests pobles lleonesos és la quartilla, correspondria al pagament que fan els Sants de la Pedra (així com el forment), és a dir, a la seua vida (la collita). A més, es dona el cas que lany agrícola sinicia el dia de Sant Miquel (29 de setembre) i, nou mesos després, quan es considera que som en el mes de la collita del forment (això és, en juny), aplega a Sant Joan (24 de juny), és a dir, en el mes culminant de Demèter i en què Persèfone comença a guanyar espai fins a desembre (quan, de nou, siniciarà la sembra), així com Sant Joan ho farà a favor de Jesús i, així, aquesta mena de relleu representaria, poc o molt, el camí cap a ladultesa (simbòlicament representada per la primavera dhivern), això és, cap al pas biològic previ a la vellesa.
És més, poc després, Francisco Javier Fernández, en una nota, afig unes paraules del llibre Derecho consuetudinario y economía popular en la provincia de León (dE. López Morán) que sajusten a lo que comentem sobre el ritus de pas: El tránsito del rapaz a mozo señálase por un acto que reviste cierta solemnidad. Al llegar el joven a la edad de 15 o 16 años, manifiesta su deseo de meterse mozo mediante el pago de los derechos () establecidos por la costumbre, los cuales consistían en una cuartilla o media cántara de vino que los mozos, reunidos al redoble de l tamboril, beben, y el novicio paga para ingresar en el gremio. () Pagados los derechos en la forma mentada, quedan los rapaces convertidos en mozos y autorizados por los que ya lo eran, o por el alcalde o el rey, para realizar cuantos actos son propios de la mocedad masculina. (nota 61, p. 400).
I és que, en línia amb lo que indica el Mn. Joan Roig i que també veiem en el llibre La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X), ese tránsito, que era la manera habitual de concebir la muerte (...), desde muy antiguo, ya en época precristiana, () se vivía como un paso de esta vida, la mundana a la otra, más o menos distinta y, a veces, radicalmente trascendente (p. 402), la qual coincidiria amb el pas que fan els Sants de la Pedra, quan, en Roma (on confirmen la seua posició respecte al cristianisme davant les temptacions de lemperador Deci), no hi claudiquen. Lemperador Deci faria el paper, en sentit simbòlic, de la corbella del llaurador, la qual, en alguns goigs, apareix com lespasa i, així, es confirmaria que són fidels al cristianisme.