Carta dagraïment als bons mestres artesans
Carles Capdevila
PRÒLEG
La vida que escric
Prou sé que la vida saprèn vivint-la, sovint a patacades, però mirar dendreçar els aprenentatges per escrit els consolida.
En aquesta vida he après que alguns som tan passerells que necessitem un ultimàtum dels grossos per prioritzar de debò. I que quan prioritzes de debò, tagafa un atac de lucidesa que donaries les gràcies al puto ultimàtum.
Que la gent que en circumstàncies normals ja és extraordinària, en casos extraordinaris aconsegueix el miracle que tot sembli normal. Que no hi ha elogi més gran que ser acusat dingenu per un cínic.
Que res cura més que saber-te i sentir-te estimat. I que a prop de la gent que pateix, reps un munt de lliçons de dignitat.
Que fer veure que no passa res accelera el que no vols que et passi. I que una decisió tan simple com quedar amb els que estimes i fugir dels que et fan la vida impossible tacosta bastant a la felicitat.
Que quan la vida es complica, es multipliquen les oportunitats daprendre de persones increïbles. I que no hem de desaprofitar cap bona ocasió per riure, plorar o fer-nos una bona abraçada.
Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre dalliberador. Et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds.
Que quan es tanca una porta sobren soletes un munt de finestres. Que lamabilitat pot ser la idea més revolucionària. Que en lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que ens aguanta.
Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços dagafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.
Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic.
Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dona més fruit que vigilar.
Que em sedueixen els voluntaris que penquen. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament. I per això sarremanguen. I mantenen la ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir la il·lusió.
Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir un sí entusiasta i possible hauràs de dir un no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.
Que el pitjor de la por és quan ens fa de pilot, quan sinstal·la al volant. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.
Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. Que leducació és lart i lofici sublim daprendren mentre sensenya i densenyar-ne mentre saprèn.
Que ens cal més mala llet i més esperança. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de linconformisme, amb lambició i la certesa absoluta que és possible.
Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de lamor incondicional i lalegria de viure.
Que loptimisme és sempre lopció més recomanable i, quan van mal dades, és imprescindible.
I
La mirada íntima
Els millors Reis de la meva vida
Sopàvem dhora, a les set del vespre, i hi havia èpoques que el pare després encara baixava al taller a fer feines pendents. Jo de vegades li feia companyia i tafanejava, sempre després de fer els deures. Tenia molt clar que de gran seria fuster, com ell, com lavi, com el besavi. Nestava orgullós, dun pare artesà que sabia fer portes, finestres, taules, cadires, mobles a mida. Aquell desembre lhome estava atabalat fent una taula de ping-pong, un encàrrec que li havia fet un client important. Era la primera que feia a la seva vida i havia de ser professional. Llavors no hi havia Ikeas ni Decathlons, i els clients confiaven en ell. El vaig ajudar, alguna nit, o almenys ell em feia sentir útil, com si ajudés. La va fer pintar, verdíssima, amb línies blanques, li va quedar fantàstica. Feia molt de goig. I la taula va desaparèixer del taller. No recordo què havia demanat jo aquell any per Reis. Encara arrossegava el trauma dun Scalextric que mhavien portat lany anterior, la pista més senzilla. El dia 6 al matí ens van dir que pugéssim a les golfes. Les havien estat arreglant i es veu que els Reis havien aprofitat la novetat per deixar-hi els regals. Vam córrer escales amunt, amb el meu germà. I allà, a dins duna nova habitació feta a mida, hi havia la taula de ping-pong professional. Lhavien encarregat els Reis per a nosaltres, per al meu germà i per a mi. I ells hi van afegir la xarxa, les raquetes i les pilotes. Aquell dia ho vaig entendre tot. Vaig confirmar per sempre més que els Reis existeixen, i sobretot vaig entendre el perquè de la seva màgia. Confien els encàrrecs als millors professionals del món. Per això, tot i els riscos evidents, van decidir que la nostra taula lhavia de fer un fusteràs de la talla del pare. Daixò fa quaranta anys i la taula està forta com el primer dia. Els Reis van saber triar el seu fuster.
Els meus Levis de pati de col·legi
Amb boníssima voluntat i un sacrifici enorme però amb poc encert en la tria, els pares ens van portar a una escola cara, només de nois, de mètodes rancis i que ens feia conviure amb alguns interns malcriats de famílies riques que convertien el pati de col·legi en un malson. Els que érem de famílies humils de poble patíem lendemà de Reis per exagerar els nostres regals, però per molt que modifiquessis a lalça el model de Scalextric, ells sempre ens superaven. Vaig aprendre molt i res de bo duna colla de tanoques que sempre miraven dhumiliar-nos, i sen sortien amb un èxit notable. Ells eren alhora víctimes de situacions familiars complexes i promeses acadèmiques de mà dura perquè deixessin de suspendre: els tenien allà tancats i sotmesos a una disciplina violenta que quan ho explico a alguns amics sembla que sigui duna altra generació. Tot allò mha sigut molt útil per sobreviure en altres patis de col·legi amb matons i maltractadors on mhan portat la vida i, sobretot, la feina.
Un dia la mare em va comprar uns texans de marca no thi fixis Maíz, es deien i alguns companys senfotien que no fossin Levis, com els seus. Era una idiotesa, però aconseguien acomplexar-me, i, després de rondinar molt a casa, un dissabte em van portar a Vic per comprar-los de la marca que tocava. Vaig arribar a classe cofoi i convençut que la inversió pagaria la pena i mhauria guanyat el respecte, ara que els pantalons em posaven a la seva altura econòmica. Em van agafar uns quants galifardeus, em van estirar a terra, men van arrencar totes les etiquetes i el líder em va dir, burleta: «Ja no són Levis».
Ara quedaria bé dir que aquell dia vaig aprendre que les marques no diuen res de nosaltres i que és absurd buscar-hi la identitat, però la condició humana, almenys la meva, és bastant més absurda i contradictòria. He dut texans Levis sempre més.
Els que ens ha anat bé
Els que hem tingut la sort de trobar oportunitats a lascensor social, els que vam néixer en famílies humils i ens hem beneficiat del sacrifici dels pares per estudiar el que hem volgut, els que hem viscut èpoques de progrés, els que hem tingut el privilegi de millorar, daccedir a la cultura, de conèixer més món, els que estem objectivament en una posició més favorable que la que teníem quan vam néixer, crec que tenim uns quants deures. Alguns els hauria de tenir tothom, però nosaltres més.
El primer és el de lagraïment i la satisfacció. Assumir que ens ha anat bé, i ser generosos amb els que ens ho han facilitat.
El segon és no renegar mai daquests orígens. Mentristeix veure gent que ho fa, que els oblida, que se navergonyeix, que tendeix a envejar els esglaons per sobre en lloc de recordar els que va deixar enrere.
I el tercer deure i més important és el de fer tot el que es pugui perquè aquest ascensor social on van pujar, avui absolutament encallat, que només sengega per baixar, sigui reparat al més aviat possible. Cada nou estudi sobre pobresa no només és desolador per la realitat duríssima que samaga darrere de xifres inacceptables. Entristeix perquè posa en evidència que plou sobre mullat i que ara mateix el lloc on neixes determina de manera injusta el teu futur. Això és molt greu, i els que millor ho podem entendre som els que vam viure un temps en què la meritocràcia garantia que lesforç personal tingués recompensa. I no com una loteria, com un fruit de latzar, sinó de forma més o menys sistèmica.
Des de lagraïment i el record de loportunitat que vam tenir i vam saber aprofitar, hem de fer tot el que puguem perquè el màxim de persones puguin explicar daquí a uns anys que a ells també els ha anat bé.
Que sajupi un altre
Els nostres joves ja no volen ser fusters, electricistes, camioners, paletes, pagesos o cambrers, i cal obrir les portes a immigrants de lEst. Els opinadors de guàrdia denuncien lobsessió per la carrera universitària i el desprestigi de lFP, i reclamen als adolescents que pensin menys a emborratxar-se pel carrer i més a aprendre un ofici on mai no els faltarà feina. Però no ho diuen pensant en els seus fills, sinó en els fills dels altres.
Ara els que tenen el futur i els ingressos assegurats són els pintors i els paletes, i no els que fan màsters a la universitat, proclamen alguns savis. Però normalment aquests savis són pares de nois que ja van pel tercer màster. Tothom té clar que és una llàstima que shagi perdut lorgull de ser un bon lampista o paleta, i que algú sha darremangar perquè la societat funcioni, però lògicament estan pensant que sarremangui un altre.
La fusteria de casa està a punt de tancar perquè quan als 16 anys jo ja havia après a canviar cintes de persiana, fregar amb paper de vidre i escombrar el taller, que és labecé de laprenent de fuster, vaig descobrir que si podia guanyar més diners sense córrer el risc de perdre un dit com mon pare, allà ja mhi havien vist prou. Alguns clients encorbatats que mai han clavat un clau mho retreuen: és una llàstima que deixis perdre lofici i la tradició familiar. Sí, és una llàstima, sobretot per a ells, que hauran de buscar un altre fuster i els costarà que sigui tan bo com el meu pare. A ell també li sap greu tancar la paradeta, i guarda les garlopes i xerracs amb més dun segle per a un futur museu, però encara li sap més greu recordar que ell també volia estudiar i als 13 anys el van treure de lescola.
Vull dir que el país és ple de nostàlgics del que no han viscut a la pròpia pell, i trobo que no és tan difícil entendre que la gent que sho pot permetre fugi dels oficis que requereixen sacrificis horaris i esforços físics, i els cedeixin als emigrants que no tenen altre remei. Admiro molt els joves daquí que estimen i mantenen els oficis que es perden (com abans es va perdre el de cisteller, bufador de vidre o culleraire), però no seré jo qui critiqui els que els abandonem. Gràcies a lexemple patern, lofici de fuster és el que més mestimo. Però encara em vaig estimar més deixar-lo.
El noiet de poble que creia en les persones
Vaig anar a viure a Barcelona el 1984, als 19 anys, procedent dun Hostalets de Balenyà on encara teníem la clau de casa posada al pany per fora, i la del cotxe sempre al contacte. El primer curs a la capital em van atracar dues vegades, una en un caixer i una altra al carrer, un triler em va encastar contra una paret amb una navalla per haver avisat a crits tots els badocs que allò era una estafa, i al metro em van voler apallissar per exercir dheroi de poble que defensava una persona de les burles dun grup de ximples. Mho buscava, macostava a tothom, no desconfiava de ningú i venia ensenyat dun model participatiu on si el gronxador de davant de la plaça grinyolava hi posaves oli, en lloc de trucar a lAjuntament quatre vegades i acabar reclamant perquè el de manteniment no venia.
Amb el temps he après a desconfiar, a canviar de vorera, a guardar distàncies amb els que maturen al carrer, a fer cara de dur, a córrer cada cop que un daquests pobres comissionistes et vol fer soci duna oenagé, a tancar-me en clau als caixers i no anar-hi de nit, i mhe resignat a no denunciar estafadors ni enfrontar-me a grups. Però no nestic especialment orgullós, a vegades enyoro aquell noi pageset, ingenu, idealista i ridículament confiat.
Com a pare que ara educa en una gran ciutat, tinc dubtes raonables sobre si he de promoure tanta desconfiança, i afortunadament tinc la sort de viure en una Gràcia on hi ha teixit social i oportunitats de fer vida al carrer. Però trobo indispensable reinventar les ciutats, recuperar part daquell esperit de poble que crec que alguns pobles ja tampoc tenen, en què el que és públic és comú de debò, en què les persones es preocupen de totes les persones, on hi ha xarxa i on saps que quan ajudes un desconegut o hi parles el més probable no és que et robi la cartera, sinó que thi acabis fent amic.
Una nit de por
Va ser una nit de Reis de fa trenta-dos anys. Jo en tenia 19. Vivia en un pis destudiants a lHospitalet, vaig engegar el Citroën GS vermell que em deixava el pare per tornar als Hostalets a veure què em regalarien Ses Majestats dOrient, però el cotxe va començar a fallar just passant pel camp del Barça. A mitja pujada cap a la Diagonal vaig veure clar que no hi arribaria i vaig trencar cap als carrers universitaris on als matins estudiava filosofia: eren tranquils i els coneixia molt bé. O potser no tant. De nit era una zona ocupada per dones i transvestits que oferien els seus serveis. El GS es va calar just al davant dunes treballadores que em van confondre amb un client i em van començar a detallar loferta, amb la llengua a fora, poca roba i molta pressa. Els vaig aclarir que era un malentès, que el cotxe shavia calat, que jo anava a casa els pares. Les seves rialles exagerades em van espantar, vaig tancar el cotxe i vaig fugir corrents. En un bar vaig trucar al RACC que em vingués a rescatar. Quan vaig acompanyar el mecànic de la grua al cotxe espatllat, encara va riure més. Quina mala sort, que et deixi tirat just quan tho anaves a passar bé una estona. I jo que no, que anava a casa els pares, i que majudés, que em feien por, jo allà sol no sabia com treure-me-les de sobre. Vaig admirar la seguretat amb què el mecànic hi bromejava i la rapidesa amb què va arreglar el pobre Citroën, però em va saber greu que lhome marxés tot murri fent-me bromes i sense creure la meva versió. Senyor mecànic del RACC, si mestà llegint, li prometo que jo només volia anar a buscar els regals de Reis als Hostalets.