El meu avi saixecava ben dhora, sovint a les sis del matí, i abans de posar-se a treballar a les vuit ja havia caminat un parell dhores pel bosc, on collia pinyes o caçava bolets. A casa es dinava a la una i se sopava a les set. Cuina mediterrània pura. Ell era fuster, com el pare, era dels artesans privilegiats que tenien el goig de fer coses amb les mans. I de sentir-se útils. Havia fet des de caixes per a morts fins a gàbies per a conills. També cuidava lhort, el que menjàvem era quilòmetre zero de veritat. I diria que ecològic. Es ficava al llit a les deu en punt, dormia sempre les mateixes hores. A cada àpat bevia vi negre, del porró. Va viure noranta-dos anys.
La meva generació hem fet tots els possibles per negar les rutines de lavi. Horaris molt més flexibles, tot més tard, precuinats, feines sedentàries i, a vegades, sense sentit, estrès, vinga reunions. Després agafem un taxi corrents per anar a caminar sobre una cinta al gimnàs. Treballem més hores per poder pagar extraescolars, els nens que els recullin els avis, tot molt accelerat, sopar just abans danar a dormir, posar-te al llit amb el mòbil. La mirada clavada a la pantalleta. Voler ser a tot arreu i no ser del tot enlloc. Si no vas atabalat, no ets ningú.
Aquests dies molta gent menvia consells de vida sana. Venen a ser dormir bé i les mateixes hores, fer dieta mediterrània de quilòmetre zero, exercici físic, fugir de lestrès, beure un got de vi negre al dia, sopar dhora, fer coses amb les mans, que la teva feina tingui sentit, saber-te útil. Tenir temps per badar, temps per a tu. Estar en equilibri.
Ara fan molts cursos per aprendren. Lavi devia néixer ensenyat.
La tendresa, al rescat de la desolació
Us heu abraçat poc, amb el pare. I ho feu una mica més des que sou grans. Vas començar tu, ell no ho entenia, el primer cop li va xocar tant que et va demanar si et passava alguna cosa, però shi ha anat acostumant, ara ja és ell qui ho busca i posa la galta per als petons. Poques vegades has vist els pares festejant, ho exterioritzen poc, és més fàcil veurels discutir en públic que no petonejar-se. El pudor. Lausteritat afectiva.
De sobte, un canvi de guió forçat us col·loca tots tres en una posició nova, la més propera a la desolació. I la por, com ho accelera tot. Mira que hi ha tubs, però busques el tros de carn que no està ocupat i allà hi poses la mà. I sents la mare dient-li amb la veu trencada «no em deixis», mentre el besa. I set trencaria el teu, de cor, però ja sha trencat el del pare, i tel reserves.
Durant les vint-i-quatre hores que el tindran amb hipotèrmia, a trenta-tres graus, amb el seu cos suspès, és quan més afecte necessites donar-li. Li acarones el front o la galta, i no et molesta la fredor, només tems que aquella temperatura induïda mèdicament pel seu bé sigui un mal presagi. I amb els llavis freds de petonejar un cos fred, lamentes totes les abraçades i petons que no vas fer en calent. I et promets que si es desperta tel menjaràs a petons. Lesperança a vegades té premi: li apugen la temperatura i obre els ulls, amb ganes de viure. I li fas tants petons que se li fa incòmode, per manca dhàbit. I et diu, murri, «caram, sí que estic fotut». I et fa riure, quan duies quaranta-vuit hores plorant. I li dius que es foti, que els petons a trenta-set graus venen més de gust. Cada petó i abraçada que puguis fer en calent no tel prendrà ningú. No cal esperar que ens envaeixi una por insuportable per convocar la tendresa.
Que la por no ens paralitzi
La por ens apareix disfressada delement extern, però és ben interna. La por neix a dins nostre, som nosaltres, per això ens costa tant fugir-ne. Ens acompanya sempre, més o menys amagada, amb ganes que no loblidem i amb una actitud expansiva, perquè li agrada manar i té les habilitats dels fantasmes: vola amb el seu llençol encara que li posis cadenes, i sap travessar totes les parets.
Hi ha una por clàssica, infantil, als miralls. Per les pel·lícules, pels contes, per les històries de terror, per qui deu haver-hi darrere teu, però sobretot perquè al mirall hi apareixem nosaltres, amb els nostres ulls esporuguits, que encara són més tristos que els ulls tristos de tristesa. Que estan tan espantats que espanten.
La por ens fa prudents i ens fa responsables i ens salva de bogeries. Fins i tot és divertida, i hem inventat túnels del terror i atraccions salvatges i cintes macabres per fingir que ens en podem riure, que ens la sabem provocar i, per tant, sabrem expulsar-la quan ens convingui. I ella, quan ens veu tan segurs i equivocats, riu, daquella manera terrorífica que riuen les pors.
Lequilibri es troba en això que ara en diem amb certa prepotència gestionar les emocions, que en versió modesta deu ser anar fent el que bonament podem. Reconèixer-la, acceptar-la, permetre que la raó la desafiï tot i que no té les de guanyar gairebé mai, i encara menys quan hi ha raons objectives per tenir por.
El pitjor de la por, òbviament, no és ella mateixa. Com que la por som nosaltres, el pitjor som nosaltres. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot.
Ets el centre del món
Capítol 1. Vaig néixer en un poble sense cine ni piscina. Per tirar-nos en bomba des del trampolí o per plorar veient Kramer contra Kramer havíem danar a Centelles. Els centellencs ens miraven ufanosos per sobre lespatlla, ignorant que anys després qualsevol poble tindria piscina i cap tindria cine, perquè les multisales tenen tirada a la capital de comarca. Ui, els vigatans, aquests pla eren centralistes. Però més dun hostaletenc anticentralista com a veí i independentista com a català va veure trontollar els seus principis quan un barri del poble va demanar la independència denunciant un centralisme local que els deixava desatesos de serveis. Allà vaig aprendre que quan els separatistes ho són per separar-se de tu li trobes menys la gràcia.
Capítol 2. Ja instal·lat a Barcelona, el meu català els feia riure i em deien que era dOlot. A mi el seu em feia llàstima, ignorant que anys després trobar algú a la capital parlant xava i no castellà ja seria una benedicció. Però la confusió entre Osona i la Garrotxa mofenia tant i els meus Hostalets eren tan desconeguts (els den Bas i els de Pierola tenen més fama) que vaig optar per simplificar i reivindicar que jo era de Vic. Excepte a lestranger, on assumia amb la boca petita que era barceloní, perquè explicar que eres català feia mandra i acceptar que eres espanyol encara en feia més.
Capítol 3. Finalment em converteixo en barceloní adoptiu i convençut per via filial, la que diu que acabes sent don neixen els teus fills, amb la particularitat que mhe fet gracienc i estic aprenent dues coses: a no perdrem en aquells carrers impossibles i a dir-ne vila de Gràcia, en lloc de barri, de manera que el centralisme barceloní que practico a mitja jornada em rebenta laltra mitja jornada, quan faig vida de barri (perdó, de vila). Lúnic que minquieta és que amb el que mha costat fer-me barceloní, ara descobreixo que com a gracienc em tocaria tornar a ser antibarceloní, i sospirar per la independència municipal.
Capítol 4. El meu estatus frega la imperfecció absoluta: a Gràcia em troben poc pur, a Barcelona massa pagesot, als Hostalets massa urbanita i amb un català contaminat, i els de Vic troben que el centralista ara sóc jo, com a barceloní, oblidant que quan era hostaletenc ho eren ells.
Capítol 3. Finalment em converteixo en barceloní adoptiu i convençut per via filial, la que diu que acabes sent don neixen els teus fills, amb la particularitat que mhe fet gracienc i estic aprenent dues coses: a no perdrem en aquells carrers impossibles i a dir-ne vila de Gràcia, en lloc de barri, de manera que el centralisme barceloní que practico a mitja jornada em rebenta laltra mitja jornada, quan faig vida de barri (perdó, de vila). Lúnic que minquieta és que amb el que mha costat fer-me barceloní, ara descobreixo que com a gracienc em tocaria tornar a ser antibarceloní, i sospirar per la independència municipal.
Capítol 4. El meu estatus frega la imperfecció absoluta: a Gràcia em troben poc pur, a Barcelona massa pagesot, als Hostalets massa urbanita i amb un català contaminat, i els de Vic troben que el centralista ara sóc jo, com a barceloní, oblidant que quan era hostaletenc ho eren ells.
La vida és tragicòmica, en el millor dels casos
Salman Rushdie em va dir: «Un cop fas riure algú, el pots portar allà on vulguis». Si sabem riure de les nostres pors, dels nostres fantasmes, si recuperem la comèdia, vol dir que ja ho comencem a superar.
Francesco Tonucci celebra que el seu alter ego Frato, el dibuixant de vinyetes, hagi aconseguit introduir el sentit de lhumor en el món dels mestres, que com tots els mons importants sol tenir la temptació destar tancat en ell mateix. «Quan rius, i de sobte tadones que estàs rient de tu mateix, o tenfades o et commous.»
No hi ha res més transformador que riure. Sobretot de nosaltres mateixos. Com que no és fàcil, Groucho Marx estava sempre a punt per ajudar, i deia: «Si no sap riures de vostè mateix, avisim i ja ho faré jo amb molt de gust». Riures dels altres no és tan beneficiós, sobretot si no és humor còmplice, si no riem plegats.
La vida és una tragicomèdia. Com a molt, i si tho treballes. La tragèdia ja ve sola: el que cal provocar és la comèdia.
Diuen que la comèdia és tragèdia més temps. Quan ja ets capaç de riure del que et va fer mal o et va fer por, allò comença a deixar de fer-te por o de fer-te mal.
La comèdia exigeix distància. De tu mateix. És la clau, el secret, el repte. Si nagafes massa, corres el risc de ser cínic. Si en tens poca, mostraràs uns aires de transcendència que serien patètics, si no et fessin perillar i no et fessin perillós. La ironia és el punt intermedi entre latac dimportància i la pèrdua de veritat.
Lhumor sovint ens salva. Com a mètode, no com a finalitat. No el que ens vol fer riure per riure, sinó el que ens fa riure del que ens feia por o ens feia mal. La risoteràpia deu ser beneficiosa perquè et desfogues, mous els músculs de la cara, i perquè les pessigolles ens treuen el més fràgil de nosaltres. Però trobo més terapèutic saber de qui rius, contra qui. I saber enriuret de tu mateix.
La capacitat de riurens del que ens passa ens evita llagues destómac i ens protegeix del ridícul. Però, un cop més, cal vigilar lefecte bumerang, no caure en el parany de ridiculitzar per sistema tots els nostres projectes i horitzons. Un poble amb un punt escèptic i un caràcter benhumorat ho té tot a favor per sortir-sen. Però si per una mutació genètica sexcedeix en lautoescepticisme, no creu ni en ell mateix i senfot tot el dia dels seus somnis i de la possibilitat de complir-los, té el fracàs assegurat.
Fa de mal dir que tens càncer
Aquestes vacances he fet 50 anys i mhan diagnosticat un càncer colorectal. Els pròxims mesos de tractament, intervenció i més tractament seran durs, però diuen que podré fer vida bastant normal. I que per tant sóc lliure dexplicar-ho o no a qui vulgui. Com que per a mi fer vida bastant normal és compartir ara i aquí les meves inquietuds, il·lusions, pors i alegries, trobo que us ho he de dir així dentrada, el dia que torno. Ja està, queda dit. No en farem cap drama, nhi ha en moltes famílies, i una majoria el superen. Ni tampoc ho amagarem o ho dissimularem. Fins que men pugui desfer, el càncer macompanya, i és lògic que a les meves dèries habituals, que ja coneixeu i que inspiren aquests articles, ara shi afegeixi la dèria per sobreviure.
Per cert, he decidit que men sortiré. Confesso que per fer el pronòstic he hagut de recórrer a loptimisme de la voluntat, lúnic que ha comparegut de moment. Els altres optimismes, i mira que en tinc, són en un racó, espantats, víctimes dun atac sobtat de realisme mèdic. Però aniran tornant, els conec i mels estimo, ja ho treballarem.
Vaig celebrar laniversari el 13 dagost, pocs dies després del diagnòstic. I cada cop que algú em felicitava entenia millor que mai com és de bonic que et desitgin per molts anys. Els primers cinquanta han estat fantàstics. Cap queixa. Tinc molta sort. Si men quedava cap dubte, lestima rebuda aquest estiu estrany mho confirma. La segona cinquantena comença costa amunt, la meva nova vida serà un pèl més complicada. Però complicada pot ser un adjectiu ben assumible, mentre acompanyi un substantiu deliciós: vida.
Petons duna mare, el més gran del món
En les últimes sessions de radioteràpia, ja superades, una sèrie defectes secundaris combinats em van tombar, físicament. No li passa a tothom, però a mi em van deixar al llit, baldat. Vas sabent com ets de fort quan et posen a prova.
I llavors va trucar la mare. Des que el pare va tenir un infart conduint a la Meridiana de Barcelona, tornant de veure els quatre nets, han decidit que només trepitgen aquesta avinguda i la ciutat per causes majors, com l11-S. I la mare va dir: et volem venir a cuidar, agafem el tren i venim, ja està decidit. Té 77 anys, està adolorida, es recupera duna operació de pròtesi al genoll. Li costa tot, però troben la força, agafen el tren (valoreu-ne el mèrit, és la R3, la línia més maltractada per Renfe) i es presenten a casa.
Al principi sem fa estrany, incòmode. Ara em tocaria cuidar-los jo a ells, tinc 50 anys, collons. Però la mare sasseu al costat del llit, magafa la mà, em fa petons dolços. I de sobte tinc menys por, sento menys dolor. Ens cauen llàgrimes. Democió. Deu fer trenta-cinc anys que la mare no em curava. Sen recorda, és un do que no es perd, un instint animal infal·lible. Màgia pura. Em venen al cap les vegades que mhavia guarit de mals de panxa innocents posant-mhi la mà amb delicadesa. Ara necessito la ràdio i la cirurgia i la químio: la cosa pudenta que he de fer fora del ventre és un càncer. Però també necessito petons que curen. Quina sort que hi siguis, mare.
I agraeixo de debò loportunitat deliciosa que aquesta puta malaltia ens ha donat per tornar-nos a sentir tan intensament mare i fill.
La sort que et mirin amb bons ulls
Després de mesos de tractament els meus cabells shan rendit. Mels he hagut de tallar. És un problema petit, el drama autèntic és que fa mesos que he de mirar la mort de cara i no quina cara faig, però aquest canvi dimatge forçat, tot i ser banal, superficial, anecdòtic, lhe viscut com un petit dol. Una derrota trista. Perquè no era cap decisió, era una nova renúncia, una prova més que no tens la vida sota control. Un altre aprenentatge en lacceptació de la nova realitat.