¿Has acabat? Vine. Anem a enviar el telegrama.
Em va dur a un taulell. Hi havia una pila de formularis. El camarada em va donar un llapis que shavia tret de la butxaca. Ho tenia tot molt ben organitzat. Em vaig quedar mirant el formulari amb el llapis a la mà. Em sentia buida, amb el cap emboirat. No trobava cap paraula. Au! Escriu ladreça. Aquí... Ladreça... Ja no sabia el nom del meu pare, el meu cognom. El camarada em va agafar el llapis i el formulari. Ja tho escric jo. ¿Com es diu, el teu pare? Vaig poder articular el nom, ladreça.
¿I el text?
El text... no sé.
¿Estàs segura que és a Bordeus, el teu pare?
Si està viu, és a Bordeus.
¿Prefereixes preguntar i esperar la resposta?
No, me nhe danar de seguida.
Aleshores agafa el tren de les quatre, encara hi ets a temps. Hi ha un tren a les quatre que arriba a Bordeus cap a mitjanit. Ho sé perquè tant si vaig a Biarritz com a Pau hauré dagafar aquest tren.
Les quatre. Mitjanit. Aquella mateixa tarda. Ja. Vaig començar a tremolar. Estava realment decidit, aquell camarada. Jo ja no tenia ganes de marxar i no sabia quina raó donar-li.
Potser no és una bona idea marxar a les quatre per arribar en plena nit si no estàs segura que hi haurà algú a casa. ¿I si marxes demà al matí per arribar de dia? ¿Està lluny, casa teva, de lestació?
Bastant lluny.
Segurament no hi haurà taxis a Bordeus.
Els tramvies deuen anar. Han anat durant la guerra. Agafaré el tramvia.
Bé. Aleshores, escric: Arribo Bordeus Saint-Jean demà dissabte...
Sabia que lendemà era dissabte... Realment estava ben organitzat, aquell home.
Arribaré demà dissabte a dos quarts de cinc. Petons. Ja ho tenim. ¿Com signes?
Gilberte.
¿Vols que tel llegeixi?
Li vaig fer que no. Va donar el telegrama a la senyora de darrere el taulell. No cal pagar. ¿Per què va haver dafegir-ho? Jo no havia fet el gest de bus-car diners a la butxaca. No mhavia passat pel cap. Era un gest oblidat. No sabia que duia diners. Men vaig adonar a Bordeus. La prima de repatriació.
I ara tensenyaré on has de recollir el teu passi. També és gratuït. I em va dur a un altre taulell. Hi havia gent esperant. Ens vam posar a la cua.
¿Tens el carnet de repatriada?
¿Quan deixarà de fer preguntes?... És un bon home, però ¿don treu tanta energia?
¿Carnet de repatriada? ¿Què és això?
Tel devien donar quan vas arribar aquí.
Aleshores deu ser a la meva habitació.
Vés-lo a buscar mentre faig cua.
Mesverava tant la idea de separar-me dell, de trobar-me sola pels passadissos, de perdrem pels passadissos, que vaig estar temptada de respondre-li: No vull marxar. El camarada esperava, pacient, amical. Li vaig dir: No sé on és la meva habitació. Devia fer cara desgotada. El camarada em mirava. Jo no parava de suar. La suor em gotejava pel front fins a les celles, shi aturava un instant, em lliscava per les galtes, em queia damunt la roba.
Tens la 326. Just al costat de la meva. Si em dius on tens el paper, tel vaig a buscar.
No ho sé.
Bé. Quedat aquí. Ja el buscaré.
Sen va anar. Em vaig sentir alleujada. Era massa enèrgic per a mi. Em sentia tan feble, tan cansada, que no podia suportar la seva empenta. Tenia la sensació que em sacsejava, que mempenyia, que em forçava, quan en realitat era amable i shavia convertit de seguida en el meu germà, ara me nadono. Quan va tornar em tocava a mi. Em feia tanta por haver de parlar, de respondre, dexplicar, tanta por ara que havia de començar a executar el meu projecte, fer-lo inevitable, que hauria volgut fugir. Però el camarada de Mauthausen es va avançar: Bordeus, per demà al matí, va dir tot mostrant el meu paper. Jo no em movia, mempetitia darrere seu de tant que mespantava haver de respondre més preguntes.
Aquí tens. És el teu passi de transport. No el perdis. Tel poso aquí, a la butxaca, amb el teu carnet de repatriada i plegava curosament els papers. ¿No tens cap mocador per eixugar-te la cara? Estàs suada.
No, no tinc mocador.
Espera. El meu està net. Em va eixugar la cara amb el seu mocador, suaument, amb delicadesa. Em sentia del tot estúpida. Al mateix temps, no em molestava gens mostrar-me estúpida amb aquell camarada.
Ara hauries danar a descansar fins a lhora de sopar.
No sé com anar a lhabitació.
És al tercer pis. Tacompanyo.
Em va costar pujar aquelles escales vermelles, no sacabaven mai. El camarada de Mauthausen anava al davant. Mesperava a cada replà i un cop a lúltim pis em va donar la mà per ajudar-me. Et passa com a mi. Ja no pots sofrir les escales. Va dir-ho amb una mena de somriure. No vaig entendre per què ho deia. Segurament havia estat excavant lescala de Mauthausen, però aleshores jo no sabia ni que a Mauthausen hi hagués una escala. Davant de la meva porta va dir: És aquí. ¿Veus? 326. No li vaig donar les gràcies. Em feia vergonya comportar-me com una idiota, mhauria agradat dir-li alguna paraula amable dagraïment. No em venia cap paraula al cap i tenia tantes ganes destar sola que, tot just passar la porta, el vaig deixar plantat i em vaig llançar damunt del llit, rendida.
Encara era de dia quan va venir a buscar-me per sopar. Sopàvem dhora. Era el mes de juny i al menjador hi entrava molta llum. A la meva habitació, no. Encara no havia obert les cortines. El menjador estava tan animat com al matí. El xivarri em brunzia dins del cap. Hauria preferit quedar-me a lhabitació, però el camarada havia insistit i jo no tenia prou voluntat per negar-mhi.
Durant el sopar va fer un volt per la sala i quan tornava em va dir en un to animat: Hi ha més gent que agafa el mateix tren. Us portaran amb cotxe a lestació. Hauràs de ser al vestíbul a les set en punt. Jo reflexionava, o almenys ho intentava. Tot estava tan esfilagarsat dins del meu cap que no aconseguia formular una idea, ajustar una frase. Demà al matí, a les set en punt, al vestíbul. Era igual dirrealitzable que un viatge a la Xina. ¿Com sabria que són les set? Vaig pensar que potser mhavia de quedar tota la nit al vestíbul, o bé quedar-me al llit, deixar passar lhora i no marxar. El camarada de Mauthausen era organitzat i perspicaç. Va afegir: Els diré que et vinguin a picar a la porta. Nhi ha dos al mateix pis que tu. Si hagués rebut el telegrama me naniria amb tu. Lhauria dhaver rebut avui. És estrany...
¿Estava preocupat perquè no havia rebut el seu telegrama? Tant se men donava. No em fixava en res. Tot passava darrere duna boira. Rere aquesta capa de boira sentia les preguntes del camarada: ¿I la teva mare? ¿No tens mare? I jo em sentia respondre-li. La meva veu també sonava darrere de la capa de boira.
La meva mare va morir quan va néixer la meva germana.
Aleshores tens una germana...
Va morir a Auschwitz.
Ja va dir el company. Serà dura, la tornada.
El meu pare mesperava a lestació. No havia canviat. Només una mica ajupit, cansat. Em va fer un petó. No em va fer cap pregunta. Per unes de Bordeus que havien tornat abans que jo, shavia assabentat que la Dédée no tornaria. El meu cor defallia i hauria volgut que el trajecte durés molt i molt.
A casa tot estava al seu lloc. Les coses de la Dédée escampades, la seva habitació, tot com abans. A mesura que es dissipava la boira els objectes anaven reprenent els seus contorns, el seu ús, el seu passat, les seves marques. Tot es feia tallant, amenaçador. No sabia com evitar el contacte amb els objectes que mencerclaven, massaltaven, matacaven. ¿Com fugir, dissoldrem, no ser presonera del passat, no topar més amb les parets, amb les coses, amb els records? Al mateix temps tot era irreal, com sense consistència. Sense consistència i tanmateix tallant. Tot eren nafres i, de fet, tenia la sensació que estava coberta de blaus, no hi havia ni un mil·límetre de pell que no em fes mal.
A casa tot estava al seu lloc. Les coses de la Dédée escampades, la seva habitació, tot com abans. A mesura que es dissipava la boira els objectes anaven reprenent els seus contorns, el seu ús, el seu passat, les seves marques. Tot es feia tallant, amenaçador. No sabia com evitar el contacte amb els objectes que mencerclaven, massaltaven, matacaven. ¿Com fugir, dissoldrem, no ser presonera del passat, no topar més amb les parets, amb les coses, amb els records? Al mateix temps tot era irreal, com sense consistència. Sense consistència i tanmateix tallant. Tot eren nafres i, de fet, tenia la sensació que estava coberta de blaus, no hi havia ni un mil·límetre de pell que no em fes mal.
Després... ¿Què vaig fer? De vegades mho pregunto. No ho sé. El meu pare es va posar malalt. El vaig cuidar. Va morir quatre anys després de la meva tornada. ¿Casar-me? Sí, vaig pensar-hi una mica. Hauria estat per tenir un fill. Però mentre el meu pare estava malalt necessitava atencions constants no hi podia pensar seriosament. Després ja era massa gran per tenir un fill. Bé, vaig trobar que era massa tard. Em vaig haver dinstal·lar en una altra casa. Deixar la casa on havia nascut la Dédée, on jo lhavia criat, tot era un esqueixament. Instal·lar-me en un altre lloc... No em vaig instal·lar. Les coses estan posades aquí, no troben el seu lloc, no estan incorporades a la resta, relacionades entre elles. Estan posades, no han ocupat el seu lloc. Em sentia tan cansada.
Des daleshores... No sé. No faig res. Si em preguntessin què ha passat des que vaig tornar diria: res. Admiro les que han tingut forces per tirar endavant. La Mado... sha casat. Ha tingut un fill. És útil al seu marit, al seu fill. Té una raó de viure. Per a les que van retrobar el seu marit, el seu fill, com la Lulu, segurament va ser més fàcil. Em pregunto... Potser són felices. Però ¿ens ho preguntem, nosaltres, si som felices? Em repeteixo que fa vint-i-cinc anys que vam tornar per convèncer-men, si no, no mho creuria. Ho sé de la mateixa manera que saps que la terra gira, perquè tho han ensenyat. Ho he de pensar per saber-ho.
No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. Dençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que sem posi al davant em pregunto: ¿Mhauria ajudat a caminar, aquest? ¿Mhauria donat una mica de la seva aigua aquest altre? Indago en tothom que veig vianants, desconeguts, el carter, els amics dabans, la venedora, indago en tots, pertot arreu, a qualsevol lloc, en la gent amb qui em creuo i em relaciono, o que freqüento al llarg de la vida. No puc evitar observar-los i indagar. Així és com divideixo la gent dençà que vaig tornar. Dalguns sé a primer cop dull que no mhaurien ajudat a caminar, que no mhaurien donat un glop daigua, i no necessito que parlin per saber que les seves veus són falses, com falses són les seves paraules. A aquests els escruto més estona, encara que de seguida nhagi llegit la resposta. Indago en ells amb desesperació de tant com mhauria agradat que fossin dels que mhaurien ajudat, de tant com mhauria agradat poder estimar-los el meu pare, quan vaig tornar... Intento descobrir en un plec dels llavis, en un esclat involuntari dels ulls, el senyal dun potser. Ho intento amb desesperació. Els seus llavis, els seus ulls no deixen de ser avars. Ells tampoc... ¿Aleshores qui? ¿Qui em queda? I continuo indagant. Els que veig a primer cop dull que mhaurien ajudat a caminar són tan pocs... Em dic que sóc una estúpida. Ja no necessito que majudin a caminar, no necessito que majudin a beure, no necessito que ningú comparteixi el pa amb mi. Ara tot sha acabat. Però no puc estar-me dindagar en els rostres i les mans, en les mans i els ulls. És una recerca miserable. Ja no són aquestes les preguntes que shan de fer a la gent amb qui et creues a la vida, però als que he vist com sels aprimaven els llavis, sels entelava la mirada, a aquests ja no tinc res a dir-los. Em dic: és una ximpleria, cal girar full. Em dic que això realment no té cap importància, avui. ¿Què importa avui? Només sé que conec els éssers més del que cal coneixels per viure al seu costat i que sempre hi haurà, entre ells i jo, aquest coneixement inútil.
Cadascú shavia endut els seus records, tot el feix dels seus records, tot el pes del seu passat. A larribada vam haver de desfer-nos-en. Entràvem nus. Em direu que a un ésser humà se li pot arrabassar tot, menys la memòria. No sabeu res de res. Primer se li treu la condició désser humà i aleshores labandona la memòria. La memòria sen va a tires, com tires de pell cremada. Que pugui sobreviure així de despullat és el que no enteneu. És el que no us sé explicar. Vaja, pels pocs que han sobreviscut. Anomenem miracle linexplicable. I qui ha sobreviscut ha diniciar la reconquesta de la seva memòria, ha de reconquerir el que tenia abans: el seu saber, la seva experiència, els seus records dinfància, la seva habilitat manual i les seves facultats intel·lectuals, la seva sensibilitat, la seva aptitud per somniar, per imaginar, per riure. Si no mesureu lesforç que això costa, no val la pena que intenti fer-vos-ho entendre.
Si tornes de la guerra o dun altre lloc
quan és dun altre lloc
inimaginable pels altres
que difícil és tornar
Si tornes de la guerra o dun altre lloc
quan és dun altre lloc
que no és a cap banda
que difícil és tornar
tot sha fet estrany
a casa
mentre eres a laltre lloc
Si tornes de la guerra o dun altre lloc
quan és dun altre lloc
on has parlat amb la mort
que difícil és tornar
i parlar de nou als vius.
Si tornes de la guerra o dun altre lloc
quan tornes dallà
i has daprendre de nou
que difícil és tornar
quan has mirat la mort
amb la pupil·la nua
que difícil és aprendre de nou
a mirar els vius
de pupil·les opaques.