La casa de Club Editor té quatre personatges. Un obre els porticons, laltre guaita a la porta, el tercer cuina i el quart llegeix. Vosaltres també podeu passar duna habitació a laltra a través del nostre catàleg. Obriu els nostres llibres, guaiteu-nos a les xarxes, i veureu que els nostres autors són els habitants duna casa. La vostra, si ho desitgeu.
https://www.facebook.com/ClubEditor/
https://www.instagram.com/elclubeditor/
https://twitter.com/mariabohigassal/
www.clubeditor.cat
Francesc Grau Viader
Dues línies terriblement paral·leles
Diari dun combatent de disset anys
Amb un postfaci dAgustí Alcoberro
Dues línies terriblement paral·leles
1a edició: 1978
2a edició: 2009, Club Editor
1a edició en aquesta col·lecció: maig de 2016
© de la novel·la: hereus de Francesc Grau Viader, 2009
© del postfaci: Agustí Alcoberro, 2016
© daquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.
Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
www.clubeditor.cat
eISBN: 978-84-7329-262-7
Disseny gràfic: Ángel Uzkiano
Il·lustració de la coberta: Aina Bonet
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
TAULA
Dia 27 dabril de 1938
Dia 30 dabril
Dia 1 de maig
Dia 20 de maig
Dia 22 de maig
Dia 23 de maig
Dia 24 de maig
Dia 27 de maig
Dia 28 de maig
Dia 31 de maig
Dia 15 de juny
Dia 20 de juny
Dia 23 de juliol
Dia 31 de juliol
Dia 30 dagost
Dia 31 dagost
Dia 1 de setembre
Dia 2 de setembre
Dia 3 de setembre
Dia 5 de setembre
Dia 6 de setembre
Dia 7 de setembre
Dia 8 de setembre
Dia 20 de setembre
Dia 24 de setembre
Dia 29 de setembre
Dia 10 doctubre
Dia 11 doctubre
Dia 13 doctubre
Dia 22 doctubre
Dia 23 doctubre
Dia 26 doctubre
Dia 2 de novembre
Dia 3 de novembre
Dia 7 de novembre
Dia 12 de novembre
Dia 13 de novembre
Dia 17 de novembre
Dia 19 de novembre
Dia 29 de novembre
Dia 10 de desembre
Dia 25 de desembre
Dia 29 de desembre
Primer de gener de 1939
Postfaci dAgustí Alcoberro
Biografia de lautor
Als qui, oblidats de tothom, rauen en paratges ignots sepultats sota uns grapats de terra que escassament els cobreixen les despulles,
als qui, captius i desarmats, hagueren de sofrir un llarg calvari de befes i maltractaments en camps de concentració i batallons de treballadors,
als qui, duna forma o altra, van resultar vençuts
i, molt entranyablement, als supervivents de la lleva del 41, coneguda popularment pel sobrenom de la Quinta del Biberó, els components de la qual uns adolescents sense cap preparació militar constituïren bona part de la carn de canó que va fornir les batalles més dures, els combats més violents, els xocs més brutals de la darrera guerra civil espanyola,
ofereixo les pàgines daquest llibre.
F. G. V.
Dia 27 dabril de 1938
Estreno aquest diari al mateix temps que, també avui, enceto una nova etapa de la meva vida. Un trajecte que intueixo incert, extremament imprecís i confús. Fins ara la meva existència havia transcorregut sense gaires alts i baixos. Es pot dir que havia anat cremant etapes sota un ordre previsible: de primer el col·legi, després lentrada a la feina, més tard hauria vingut el servei militar, el prometatge formal La gràfica de la meva vida, suposant que hagués valgut la pena de fer-ne una gràfica, hauria presentat un traç ben poc accidentat. Aquella línia trencada que, amb perfil de serralada, marca la marxa de les empreses importants, si shagués aplicat a la meva manera de viure, no hauria ofert cims gaire elevats ni fondals massa profunds. Una recta, lleugerament ascendent, hauria travessat la gràfica de part a part fins que, al final de la meva existència, la ratlla hauria caigut verticalmentuna davallada imparable i definitiva com la duna empresa quan fa fallida. Això, però, potser no shauria esdevingut fins dací a quaranta o cinquanta anys o aneu a saber quan! Els dies sassemblaven tant els uns als altres, que mai no se mhavia ocorregut de fer el que ara estic portant a cap: escriure el meu diari. Considerava que no valia la pena anotar aquelles coses quotidianes que se succeeixen amb una regularitat que la repetició continuada fa esdevenir duna monotonia insuportable. No crec que pogués resultar gaire suggestiu escriure, per exemple: «Avui he deixat lescola. Entro daprenent en un taller. Ara ja faig el segon any daprenentatge. Ja sóc mig oficial. Al final del mes que ve».
Aquest, o un altre de molt semblant, hauria pogut ésser el meu diari i, gairebé sense possibilitats derror, hauria pogut anar escrivint, anticipadament, les pàgines corresponents als cinc anys vinents si no hagués esclatat la guerra. Però fins i tot convulsions com la que actualment sotragueja el país i que, col·lectivament, representen un capgirell en la forma de viure, no tenen, individualment, la transcendència de letapa que avui, per a mi, tot just sinicia. Fins ara la meva gana era la mateixa gana que passa tothom; el meu fastigueig de la guerra era idèntic al de tots; el meu avorriment era calcat del que sofreix el veí del costat de casa; lemprenyament, provocat per la situació adversa que ens ha tocat de viure, resultava bessó del que sentien els altres vailets del poble. «Avui tampoc no tenim pa i ja estic cabrejat de les incomoditats daquesta maleïda guerra», hauria pogut escriure al meu diari. I a la pàgina següent: «Continuem sense pa, el pare crema, a la pipa, una barreja pestilent de fulles seques i herbes dorigen desconegut que no aconsegueixen treure-li les ganes de fumar, i la mare cou, en una olla ennegrida pel fum de la llenya que ella mateixa recull en un bosc proper, una estranya combinació de fulles de bròquil, farinetes i un os, qui sap de què, que tampoc no aconseguirà treurens la gana que ens devora». Em fa lefecte que anotar aquestes banalitats no resultaria gaire interessant. A tots els diaris íntims podríem llegir-hi la mateixa misèria; a tots deu deflectir-hi el mateix cansament. I, no obstant això, ara que endevino una forma de viure qui sap si de morir encara pitjor, magafaria a la monòtona realitat anterior amb la mateixa fermesa amb què un nàufrag saferra a un clau roent.
Escric des de la caserna Carles Marx situada darrere el parc de la Ciutadella. Centenars de xicots de la meva lleva hem complert lordre dincorporació proveïts de manta, motxilla, plat, cullera, cantimplora i botes. Lordre que vam rebre ho feia constar taxativament: «Se presentarán, sin excusa ni dilación alguna, provistos de manta, mochila, etc., etc., todos los mozos del reemplazo del 1941 que», etc., etc.
Fa una estona, quan el soldat que omple les fitxes mha preguntat si tinc alguna cosa a al·legar, he estat a punt de dir-li que sí: que una gran desgana mimpedeix de prendre part en aquesta lluita, que jo, als meus disset anys i amb un fardell curull dil·lusions molt propi de la meva edat, no em sento gens obligat a intervenir en les diferències que puguin adduir uns i altres, que un legítim afany de viure mimpel·leix a quedar-me a casa suportant el fum de la barreja fètida que fuma el pare i engolint els guisats estrambòtics que cou la mare, que no mimporta massa el que es ventila en aquesta guerra o que, almenys, no minteressa fins a lextrem dexposar-me a morir dessagnat com un conill en aquella mena de cataus anomenats trinxeres, i que, ben al contrari del que predica la Passionària, prefereixo viure de genolls que morir dempeus. Si més no, la primera posició sempre és susceptible de rectificació. La que ella proclama és definitiva i no admet cap esmena posterior. Posat a triar em quedo amb la primera.
No, no tinc res a al·legar he contestat.
Mhan fet passar al pati. Un altre xicot, segurament amb un bagatge polític semblant al meu, ha ocupat el lloc que jo he deixat buit.
Nom? Nom dels pares? Lloc de naixença? Quin dia? he sentit que li preguntaven mentre jo mallunyava.
El pati de la caserna sha anat omplint de vailets que, com jo, han estat mobilitzats. Tots anem carregats amb la manta, la motxilla, el plat, etc., etc. tal com deia el comunicat, i, als ulls, tothom hi porta la mateixa expressió trista, vacil·lant, desolada, del brusc desarrelament, com un utensili més que no constava a lordre però que, dara endavant, formarà part inalienable del nostre bagatge.
Pels volts del migdia ens han donat un xusco a cada u. El contacte daquest pa, blanc i tendre com ja no en tenia memòria, ha alegrat una mica els semblants contrits. Em fa lefecte que el record daquest pa el vaig assaborint a petits pessics mentre escric aquestes ratlles serà lúnica impressió agradable que retindré del meu pas per aquesta caserna. Altrament memporto el record dun quarter brut, rònec, lúgubre i ombrívol, que put horriblement a ranxo; una pudor de calderada espessa i acre, que impregna les nostres robes i sens fica a dins del cos a través dels badius del nas i els porus de la pell amb tanta intensitat que, un rot que he fet suara, també pudia a ranxo tot i no haver-lo tastat; una fetor tan repel·lent el fum de la pipa del pare, en comparació amb aquesta pesta, és un perfum delicadíssim que la conservaré gravada al cervell, ficada al nas, encastada als racons de lestómac durant tota la vida.