Per acabar-ho de fer més repulsiu, el dia sha anat enfosquint, i ara cau un ruixim molest i persistent. Alguns hem cercat refugi sota el voladís que rodeja el pati. La majoria, en canvi, no es preocupen de protegir-se i aguanten la mullena, estoicament, amb lapatia resignada dels qui ho tenen tot perdut.
Sense poder-ho evitar penso en la mare. Me la imagino rere els vidres de la balconera mirant, obsessivament, la cantonada des don, aquest matí, li he fet adéu amb la mà. La veig, immòbil com una estàtua, amb la cara tan prop de les balconeres que les seves llàgrimes es confonen amb la pluja que regalima pels vidres.
Dia 30 dabril
Des de la caserna Carles Marx encara porto aquella fetor de ranxo aferrada al nasvan traslladar-nos a Canet de Mar. En baixar del tren plovia a bots i barrals. Aguantant un xàfec que portava totes les traces de convertir-se en un altre diluvi universal, vam pujar en formació pels carrers de la vila amb aigua i fang fins a mitja cama. Feia la sensació que tots els carrers shavien convertit en torrenteres. Potser els carrerons pels quals passàvem no eren res més que això: rieranys amb cases a banda i banda, que desembocaven a la riera que travessa la població i que, com una ganivetada llarga i ben donada, la parteix en dues meitats gairebé idèntiques. Va fer-me la impressió que Canet de Mar, com quasi totes les poblacions del Maresme, ha crescut contra corrent: com les anguiles. Dorigen eminentment marítim, el poble ha anat remuntant el corrent de la riera i ha allargassat les construccions a ambdós costats de la riba, de manera que la principal via daigua és també el carrer més important de la població. La nostra estada a Canet només ha durat tres dies. Es pot dir que solament ha servit per a prendrens la filiació, canviar les robes de paisà per luniforme militar, formar i rompre files, rompre files i tornar a formar innombrables vegades. Ah! I suportar les bromades dels sergents vells massa tarats o massa covards per anar al front, els quals es divertien dallò més amb la nostra inexperiència: «Algú de vosaltres és escrivent? Redéu, quants pixatinters! Ací teniu una bona ploma deien lliurant-los una escombra i demostreu que coneixeu lofici escombrant el pati». O bé: «Els qui sàpiguen distingir els metalls que surtin de la fila. Només dos? Doncs, apa! Cap a la cuina a netejar peroles fins que quedin tan brillants com la plata».
Ara ens dirigim a un poble que sen diu Sant Martí Sesgueioles. (Ja és prou estrany que encara conservi el «Sant». Desaparegueren dels noms dels pobles al mateix temps que abandonaren les fornícules de les esglésies.) Ignoro on cau, aqueix poble. Em penso que no ho sap ningú. A tots els qui ho he preguntat, no nhi ha hagut cap que sabés donar-men raó. Per poc lluny que es trobi no és gens previsible dendevinar quan hi arribarem ni si serà en tren o caminant. La màquina que ens estira una vella màquina a la qual tota la força se lin va en fum és incapaç darrossegar la renglera de vagons que porta enganxats. De vegades ens quedem aturats entre dues estacions, i quan la caldera torna a tenir una mica de pressió, arrenquem de nou. Uns quilòmetres més avant, la màquina sobstina a no continuar i es para escampant fum i foc com la testa dun atrotinat drac de festa major.
A poc a poc, ací em paro i allà hi torno, anem deixant enrere les estacions. Amb la frescor del capvespre sembla que la locomotora seixoriveix, i les parades esporàdiques, en qualsevol descampat, no sovintegen tant com abans. Per distreure la monotonia algú enceta una cançó coneguda, la qual, immediatament, és corejada per tothom. Una de les que té més èxit és «La Cucaracha». De la versió original només sen conserva la tonada i la retronxa, mentre que les estrofes són improvisades per un solista de torn. Quan la lletra és actual i, sobretot, quan va condimentada amb una bona dosi dhumor i picardia, arrenca sorolloses riallades i prolongades salves daplaudiments.
A laltre cap de vagó una veu detonant baladreja:
Ens han fotut en un tren,
een
vell, xacrós i escotifat,
aat
sabem quan hem arrencat
aat
però ignorem si arribarem!
Com sen diu del poble on anem? em pregunta el noi del meu costat.
Sant Martí Sesgueioles li contesto.
No saps si falta gaire per arribar-hi?
Jo marronso despatlles.
Ni puta idea! exclama, amb cara densopiment, un vailet que seu davant nostre.
Deu haver-hi cada xavala! diu el que mhavia preguntat pel nom del poble. I es posa a cantar:
Sant Martí Sesgueioles
oles
té fama pels seus melons;
oons
per mostra en porten les noies
oies
dos de tendres i bufons!
Casualment el xiulet de la màquina ara, fins i tot, ja xiula se suma a les rialles i els aplaudiments. Un cor de veus desafinades, afòniques de tant cantar, entona la retronxa:
La cucaracha,
la cucaracha,
ya no puede caminar;
porque no tiene,
porque le falta,
la patita de detrás.
Dia 1 de maig
La incògnita referent a la situació de Sant Martí Sesgueioles quedà resolta ahir mateix, si bé molt avançada la nit. Ja feia qui sap lestona que «La Cucaracha», «Carrascal» i una pila inacabable de cançons, el nom de les quals ignoro, havien deixat pas a un total silenci; una quietud només interrompuda per la monòtona cantarella del tracatrac de les rodes en passar per les juntes dels rails i, esporàdicament, pel xiulet de la màquina. Com tantes vegades havia fet abans, el tren efectuà una altra parada. Aquest cop el xerric dels frens i la sotragada que invariablement acompanyava cada detenció passaren desapercebuts. Gairebé tothom dormia. Ara, però, latur era definitiu. Acabàvem darribar al nostre destí. El tren havia estat decantat en una via morta i, si la fosca no hagués planat pels voltants de la petita estació, hauríem pogut contemplar el sorprenent panorama duna munió de pous, de centenars de pilars que sostenien les corrioles amb lajut de les quals es pouava laigua necessària per a regar els problemàtics melons que havien merescut la dedicació duna estrofa.
Aquella màquina, vella i esbufegadora, havia invertit catorze hores justes per recórrer una distància de cent quaranta quilòmetres. El que, segurament en altre temps, havia estat un dinàmic artefacte, ahir ens va desplaçar a una velocitat mitjana de deu quilòmetres per hora. Aquesta lentitud de moviment, ni que fos a peu, no crec que ens permeti batre cap rècord. Si de cas el de la ronseria i encara gràcies.
En baixar del tren vam ser obligats a romandre en formació, durant una estona tan llarga que això va provocar algunes protestes. Tot seguit quedà evidenciada la tònica que imperaria dara endavant. Dos xicots, escollits a latzar, van ser separats de la formació i conduïts al calabós. Lordre va quedar restablert immediatament. (Aquest matí ens hem assabentat que, a falta de local adequat, els havien ficat en un galliner buit daviram.) Nosaltres hem passat la resta de la nit albergats, en grups, a les nombroses pallisses que hi ha als afores del poble.
De bon matí ens han concentrat en una plaça. El dia es presentava ennuvolat. Si bé encara no plovia, un cel cendrós, llis i opac com una planxa de plom, presagiava una mullena segura. Enfilat sobre la cabina dun Katiuska, dret i amb les llistes a la mà, un oficial malcarat ha començat a cridar noms seguint un rigorós ordre alfabètic. Aquells que eren anomenats engegaven un crit de «present!» i passaven a engrossir el grup que sanava formant en un racó de la plaça. Una boira, espessa i pesada, sallargassava mandrosament arran de terra i es deixondia fugaçment quan es veia esperonada per les puntades de peu dels qui corrien a incrementar la colla de laltre angle de la plaça. Després, els flocalls boirosos que shavien alçat al pas rabent dels homes sajeien novament sobre el sòl, com una gossada indolent. Lescena era realment impressionant. A la mitja llum de la matinada bromosa, la figura daquell oficial dempeus sobre la cabina del camió com pilot duna estranya nau que navegués en un mar de boira adquiria un gran dramatisme.
De bon matí ens han concentrat en una plaça. El dia es presentava ennuvolat. Si bé encara no plovia, un cel cendrós, llis i opac com una planxa de plom, presagiava una mullena segura. Enfilat sobre la cabina dun Katiuska, dret i amb les llistes a la mà, un oficial malcarat ha començat a cridar noms seguint un rigorós ordre alfabètic. Aquells que eren anomenats engegaven un crit de «present!» i passaven a engrossir el grup que sanava formant en un racó de la plaça. Una boira, espessa i pesada, sallargassava mandrosament arran de terra i es deixondia fugaçment quan es veia esperonada per les puntades de peu dels qui corrien a incrementar la colla de laltre angle de la plaça. Després, els flocalls boirosos que shavien alçat al pas rabent dels homes sajeien novament sobre el sòl, com una gossada indolent. Lescena era realment impressionant. A la mitja llum de la matinada bromosa, la figura daquell oficial dempeus sobre la cabina del camió com pilot duna estranya nau que navegués en un mar de boira adquiria un gran dramatisme.
Fins a la lletra L hem constituït un grup; la resta, fins a la Z, nha format un altre. El primer ha passat a dependre de la 60a Divisió; laltre ha quedat incorporat a la 27a. De cop i volta he tingut el pressentiment que per a aquells dos grups formats duna manera capriciosa com pot ser una lletra inicial la guerra començava duna forma seriosa, inexorable, amb totes les molèsties i incomoditats i amb tots els perills que porta annexos. Una simple separació alfabètica podia significar, dara endavant, tenir sort o infortuni; viure o, tal vegada, morir. Que el fet de dir-se Foix o Moix, per exemple, possiblement influirà duna faisó diferent en lesdevenidor de cada u. Segons com rodin les coses podrà donar-se el cas que algú maleeixi la circumstància danomenar-se Brilles en comptes de Trilles, de la mateixa manera que, fa uns moments, un meu veí dinicial es lamentava de la mala fortuna que guià el seu pare a inscriurel com a nascut el dia 31 de desembre del 1920 en realitat ell havia obert els ulls a la llum un dia més tard amb la indubtable bona fe que, quan fos lhora, pogués retornar del servei militar un any més jove.
I pensar que, si el pare no hagués tingut aquell nefast acudit, ara jo mestaria a casa tranquil·lament!
Em fa lefecte que no trigarem gaire a sentir: «Mira que dir-me Fort! Amb tanta gent com hi ha per aquests mons de Déu que es diu Llort, Port, Sort, Tort».
Dia 20 de maig
Ens traslladem tan constantment dun lloc a un altre, que fins avui no he pogut escriure res en aquesta llibreta. Mha faltat temps i humor. Fins avui, dençà duna colla de dies, no mha estat possible de treurem les botes i, fins avui també, no mhe adonat que, dels mitjons, només en quedava el puny. Tota la planta i bona part de lempenya han desaparegut consumides pel fregadís constant, la suor i la humitat. Durant tots aquests dies el nostre romiatge ha estat incessant. Acabàvem tan rendits, que al vespre ens deixàvem caure allí on fèiem parada, extenuats, i quedàvem adormits com un soc. No teníem esma ni de treurens les sabates.
Plou quasi cada dia i, quan després dun xàfec torna a sortir el sol, fa una calor aclaparadora. Anem dextrem a extrem; passem de la calor al fred i del sol a la pluja amb una facilitat exasperant. La roba que portem posada sens mulla i sens eixuga, a sobre, una pila de vegades al dia. El que no sasseca mai del tot és la manta: la traginem tot el sant dia a coll, cargolada a tall de bandolera, completament xopa. Sadollada daigua com està, pesa igual que un ase mort. Consti que, això, ho dic amb coneixement de causa. Precisament ahir em va tocar de carregar-ne un, dase mort. Lartilleria enemiga va matar el ruc que servia per a traslladar el material de loficina i, entre uns quants, el vam portar fins on hi ha instal·lades les cuines. Avui ja el duem entre tots. Ens lhem cruspit per dinar en forma de bistecs, gruixuts, saborosos, i encara nha quedat algun retall per a adobar les llenties del vespre.
Vull creure que les marxes esgotadores a les quals hem estat sotmesos aquests dies deuen formar part de la nostra preparació militar. Si no fos així no hi veig la gràcia, suposant que veritablement en tingui alguna, caminar quilòmetres i més quilòmetres per anar a raure gairebé al mateix punt de partida. De vegades, després duna jornada exhaustiva, ens ajoquem capolats i quan tot just acabem dagafar el son ens fan alçar i emprenem una altra caminada que dura tota la nit. Mhe vist forçat a dormir en totes les posicions imaginables: dret, ajupit, recalcat en un arbre, enmig dun bassiot, estintolant-me amb el fusell ara ja tenim fusell i, fins i tot, caminant. Laltre dia va venir dun pèl que no em buido un ull. El xicot que marxava al meu davant es va deturar de sobte i jo, que caminava adormit, vaig envestir-lo. El punt de mira del seu fusell va fer-me un trau arran mateix de la parpella. Hauria estat la primera baixa produïda per arma de foc. Rectifico: hauria estat la segona. La primera va ser la del ruc. Això sí: ha estat la primera ferida, encara que lleu, ocasionada per les nostres armes; uns fusells txecoslovacs, nous de trinca, que ens van ser lliurats, acabats de sortir de les caixes, encara plens de greix. Alguns vailets, amb la punta de la baioneta, graven les seves inicials a la culata. En Banús, un xicot de la meva esquadra, pessimista com ell sol, diu que això de posar el nom al fusell és perdre el temps. Que la campanya que haurem de fer junts es refereix a lhome i la seva arma no serà gaire llarga.
En el moment més impensat: ta-ta-ta-tafa, imitant el carrisqueig duna metralladora, i tots a fer punyetes!
Ja tenim la companyia completa. Fins fa poc ens faltava el capità. Sincorporà la setmana passada. No ho havia fet abans perquè es trobava convalescent duna ferida. Tot el comandament de la meva divisió procedeix de la 27a, àlies la Bruixa. Es tracta de gent molt bregada, alguns dels quals, com el capità, són voluntaris des del primer dia i shan guanyat els galons per mèrits de guerra. Com que la meva divisió és nova de trinca, sha format amb una barreja de soldats novells i veterans de la 27a amb una llarga campanya a lesquena. Què no sabran aquests homes de la guerra!
El nostre capità és andalús, simpàtic i molt bona persona. Preconitza la igualtat de classes però senfutisma qui-sap-lo quan li dius Frutos, a seques, o capità Frutos, sense anteposar el de al seu cognom.
De Frutos! rectifica, contínuament, amb una tossuderia més pròpia dun aragonès que no pas dun home del sud.
És llest, sense posseir massa cultura, i té fama de valent. Es diu que no lliga gaire amb el comissari, un xicot amb posat de llepafils, alt, escardalenc i tímid. Quan no estan dacord en alguna cosa, el capità acostuma a dir-li: «Tú eres el inventor de los pañuelos de cinco puntas!».
El tinent de la nostra secció és un home la mar de pintoresc: es diu Santesmasses, té uns trenta-cinc anys, ulls blaus i cabells clars. És tan corpulent que quan ens posem en formació el seu cap sobresurt un pam i mig de tots els altres. Vesteix duna forma tan estrambòtica que fàcilment sel podria confondre amb un pastor. Cap peça de roba de les que porta a sobre no té la més lleu semblança amb les de luniforme militar. Potser labric verdós és lúnic que porta abric en tot el batalló pot tenir un cert origen castrense, si bé això és segur! no prové de cap exèrcit conegut. Sempre va amb un gaiato a la mà i camina a grans gambades. Gairebé no sap parlar en castellà i, segons diu ell mateix, passa més mala estona quan es veu obligat a parlar-lo que quan es troba en ple combat. Laltre dia, en presència del comandant, va dirigir-se a nosaltres en castellà: «Acostaros», va ordenar. I en va armar una de ben sorollosa! Ens vam ajaçar a terra, i el que ell volia era que ens apropéssim. Una recomanació seva és la següent: «Quan en un atac ocupeu les trinxeres enemigues, claveu la baioneta als ferits que hi trobeu i, ensems, premeu el gallet del fusell. Això, que potser us farà esgarrifar, mho dicta lexperiència. Us podria contar més dun cas, i més de dos també, en què alguns dels meus homes han perdut la vida per un malentès sentit dhumanitarisme. Un enemic és tan perillós si està ferit com indemne; mai no sabreu si, en donar-li lesquena, us dispararà un tret o us llançarà una bomba de mà. La millor manera dassegurar-vos que no farà res daixò és rematant-lo. La guerra és bàrbara i despietada i terriblement salvatge. És la guerra! No es pot anar amb miraments. La compassió, les contemplacions, els bons sentiments, són un llast massa feixuc que heu de bandejar. Ací impera únicament la llei de la supervivència en la seva forma més primitiva i inhumana: si no mates, ets home mort! La vida, al front, de vegades depèn dunes dècimes de segon; de la rapidesa en prémer el gallet abans no ho faci ladversari». Un altre dels seus consells, aquest menys macabre, és: «Dara endavant la terra ha de ser la vostra mare. Quan us trobeu en un perill llanceu-vos a terra ràpidament; arrapeu-vos-hi amb la mateixa braó de quan éreu infants i volíeu que la mare us protegís. A la terra, com a la vostra mare, acabareu devent-li la vida».