La sanitat de la brigada estava instal·lada en una masia molt pròxima a aquella carretera per la qual vèiem desfilar tants ferits. La cura, per als qui aconseguien arribar-hi, consistia a desinfectar la ferida superficialment, posar-hi un tros de bena, marcar amb una X en una cartolina en la qual hi havia un cos humà siluetejat el lloc on el soldat tenia lesvoranc i esperar el torn per a ésser carregat a lambulància. Malgrat la lleugera cura, lesplanada de davant de la masia estava atapeïda de lliteres arrenglerades en diverses fileres. Eren els ferits que esperaven el moment, una mica problemàtic per cert, de passar pel lloc de socors. La majoria gemegaven a cor i els planys augmentaven de volum cada vegada que sentien veus properes, amb lesperança que algú apropés la seva llitera a la masia. Intuïen que si restaven callats podien prendrels per morts i passar-se qui sap les hores sense que ningú es preocupés de fer córrer la seva llitera. A la masia, però, gairebé només hi arribaven els que podien valer-se per ells mateixos; els que tenien ferides que els permetien anar-hi pel seu propi peu.
Vam arrenglerar el nostre ferit en una de les fileres. Feia estona que no el sentíem gemegar i vam alçar-li la manta que el cobria, per veure com es trobava. En Barceló i jo vam mirar-nos estupefactes. El darrer cop que ens havia caigut lhavíem posat de bocaterrosa a la llitera i, entre la fosca i les presses per arribar, no ens nhavíem adonat.
Com és que el porteu així? varen preguntar-nos, estranyats de la posició anormal del ferit, uns portalliteres que sensompegaren a passar pel nostre costat.
Què els havíem de dir si nosaltres érem els primers sorpresos? No els vam tornar resposta. En realitat no sabíem com excusar-nos.
Van ajudar-nos a col·locar-lo en la posició correcta i, quan el vam tenir de cara enlaire, un dels portalliteres linspeccionà breument.
Aquest noi se us ha ofegat! va dir. I en veure la nostra cara de consternació safanyà a aclarir, segurament per no carregar el mort a la nostra consciència: De fet tampoc no shauria salvat. Porta unes ferides molt greus i no hauria resistit aquesta espera. Alçà les mantes dalgunes lliteres, els ocupants de les quals es mantenien silenciosos: Ho veieu? va dir. El qui no crida és senyal que ja és mort.
Què hem de fer, doncs? vaig preguntar-li, assenyalant la llitera que havíem carretejat tan inútilment.
Porteu-lo darrere de la masia, aboqueu-lo en una de les piles que hi trobareu i aneu a cercar-ne un altre.
En Barceló es negà rotundament a fer res del que ens havien recomanat. No volgué acompanyar-me a abocar la llitera ni vaig poder convèncer-lo danar a recollir cap més ferit. Tot i que ell no mho va dir, jo crec que, en el fons, es considerava responsable de la mort daquell noi i no va voler repetir lexperiència.
Aquest matí el caporal més antic sha fet càrrec de la companyia i ha passat llista. Un silenci dens, anguniós, seguia la majoria dels noms que anava cantant. De tant en tant, després de moltes pauses, algú exclamava: «Present!». Jo he estat dels pocs que ho he cridat quan he sentit el meu nom. Sí, avui encara he pogut fer-ho. Però, fins quan? Quin dia el meu nom anirà seguit dun silenci com el que, aquest matí, acompanyava el de tants companys?
Lesquadra, aquella «partícula gairebé indivisible» de la qual parlava laltre dia, ha quedat esmicolada. Ja falten en Garriga, en Banús i en Casadevall. Quasi no havíem tingut temps docasionar-nos tibantors, conèixer-nos gaire bé ni crear una amistat massa profunda.
És possible que algú, que encara hi pot haver dispers, sincorpori més tard ha dit el caporal, per tal que la migrada formació no resultés tan commovedora.
Dia 31 de maig
Uns soldats del nostre batalló han tingut notícia que el capità metge que laltre dia abandonà el lloc de socors rondava per aquests voltants. Han fet una batuda i lhan capturat sense que oferís resistència. Encara més: mentre el duien detingut al comandament del batalló, lhome sha disculpat dient que lamentava tot el mal que havia ocasionat amb la seva fugida.
Immediatament el comandant, el comissari i algun oficial que es trobava casualment al lloc de comandament shan constituït en consell de guerra. Ha estat joc de poques taules. En cosa de mitja hora escassa, el capità metge ha estat jutjat, condemnat i executat. Sha fet formar el batalló i el comandant ha demanat voluntaris que volguessin portar a cap lexecució. Un grup nombrosíssim ha sortit de la fila. El comandant nha assenyalat uns quants, a latzar, i ha quedat format el piquet. En Barceló, que també ha sortit voluntari, ha estat un dels elegits. Jo he pogut evadir-me mentre es feien els preparatius, i quan ha sonat la descàrrega ja era qui sap on.
Que consti que he apuntat sense parpellejar i sense que em tremolés gens el pols mha explicat, més tard, en Barceló. He disparat ben bé a consciència. Quan premia el gallet he pensat en aquell noi que sens morí a la llitera i en tots els altres que perderen la vida per falta dassistència i mha semblat que els feia una mica de justícia
Dia 15 de juny
Estem acampats prop del Tarròs, un poblet que darrerament ha adquirit gran renom per haver-hi nascut Lluís Companys, actual president de la Generalitat de Catalunya.
Després de la fracassada ofensiva dels sectors de Tremp i Balaguer, les divisions que hi van participar van ser retirades del front i portades a refer-se a la rereguarda. Pel que he sentit dir, totes van rebre de valent. Jo calculo que, del nostre batalló, ens nhem salvat una tercera part. Pel que fa referència a la meva companyia ens hem quedat sense cap oficial. Els qui no van morir durant el combat estan ferits a lhospital. En Tíller, que en un principi shavia dit que era mort, es troba ferit a lhospital de Manresa. Avui, per cert, he rebut una carta seva molt simpàtica, en la qual felicita tots els components del seu escamot«sense excepcions», remarcaper la valentia que vam demostrar, sobretot si tenim en compte les condicions desfavorables que vam haver de suportar. Més endavant fa una referència emocionada als qui van morir durant latac. Si bé no els sap amb exactitud, diu que ja simagina que foren molts; «massa», subratlla. Amb loptimisme que el caracteritza, mexplica que el tracten a cos de rei; que tothom es desviu per a fer-li lestada agradable; que les infermeres, angelets vestits de blanc, són les mosses més ben plantades de tot el Cos de Sanitat. Nhi ha una, especialment, que li té el cor robat. Està tan engrescat amb aqueixa noia, que ha decidit passar la convalescència una espècie de permís que sacostuma a donar als qui deixen lhospital a Manresa mateix. Així podrà estar més dies al costat de la infermera. Gairebé dedica més de mitja carta a parlar-me de la noia, senyal inequívoc que deu estar-hi força interessat. Diu que li va fer molta gràcia quan sassabentà que jo havia plantat cara als feixistes i els havia cridat que Déu havia fugit de la Sentiu. Acaba la carta donant-me records per als supervivents de lescamot i diu que, malgrat la infermera, té moltes ganes dincorporar-se per abraçar-nos a tots.
Diàriament sincorpora gent nova als batallons. Es tracta dhomes de les darreres lleves cridades a files i de nois, de lleves diverses, que tenen algun defecte físic pel qual havien estat destinats a serveis auxiliars. Es veu que sha fet una nova tria. Les conseqüències de la desafortunada ofensiva comencen a notar-se. Cada vegada es garbella la gent amb un sedàs de teixit més clarer de forma que quasi tothom hi passi. La meva esquadra, que després de latac havia quedat reduïda a en Barceló i jo, sha vist augmentada amb la recent incorporació dun home de vint-i-vuit anys, que anomenem lAvi, i un vailet que es diu Dalmau, de la lleva del 39, de parlar calmós i caminar cansat, el qual té els peus lleugerament plans. Només ens falta un caporal per a tenir lesquadra completa.
Diàriament sincorpora gent nova als batallons. Es tracta dhomes de les darreres lleves cridades a files i de nois, de lleves diverses, que tenen algun defecte físic pel qual havien estat destinats a serveis auxiliars. Es veu que sha fet una nova tria. Les conseqüències de la desafortunada ofensiva comencen a notar-se. Cada vegada es garbella la gent amb un sedàs de teixit més clarer de forma que quasi tothom hi passi. La meva esquadra, que després de latac havia quedat reduïda a en Barceló i jo, sha vist augmentada amb la recent incorporació dun home de vint-i-vuit anys, que anomenem lAvi, i un vailet que es diu Dalmau, de la lleva del 39, de parlar calmós i caminar cansat, el qual té els peus lleugerament plans. Només ens falta un caporal per a tenir lesquadra completa.
Es pot dir que no fem res. La falta doficials i sergents ens lliura de tota mena dinstrucció. Ens passem el dia ajaçats dormitant al so cadenciós de les cigales que, com nosaltres, gandulegen a lombra, no gaire densa ni massa reconfortant, de les oliveres davall les quals estem acampats. A poca distància, una processó de pollancs, verds i ufanosos, marquen el curs del canal dUrgell. Cada migdia baixem a banyar-nos-hi. Ens deixem portar pel corrent, tan ràpid ací, i anem a parar qui sap on. Aleshores tornem enrere per un caminoi que hi ha dalt del marge. Com que ens banyem a pèl, mai no falta un bromista que crida: «Una dona!», i això ens obliga a llançar-nos a laigua tèrbola del canal perquè la seva intransparència tapi les nostres vergonyes. Laltre dia, cansat de capbussar-me en va, no vaig fer cas del crit, tantes vegades repetit, i em vaig topar amb una dona duns vint-i-cinc anys, la qual, en veurem daquella manera i un cop vençut lestupor inicial, esclatà a riure com una boja.
Aquest matí el comissari duna altra companyia el nostre va desaparèixer durant el combat ha vingut a fer-nos una xerrada. Ell nha dit «instrucció teòrica». Era un home amb aspecte pagès, de posat tranquil i caràcter obert, i ens ha autoritzat a parlar amb tota llibertat. En Barceló ho ha aprofitat per a buidar tot el que portava al pap. Ha començat fent retret de la tàctica emprada en aquella ofensiva que el comissari nha dit «ofensiva de maig».
Aquell absurd llançament de masses contra unes línies sòlidament fortificades i magníficament defensades ha dit en Barceló podria ser comparat a la tossuderia dun ximple del meu poble que sentestà a enderrocar una paret a cops de cap. Lobstinació del nostre comandament ens costà trenta mil baixes i, a fi de comptes, no es pogué avançar gaire més de mitja dotzena de metres quadrats.
Vint-i-vuit mil lha rectificat el comissari.
Metres quadrats? ha preguntat en Barceló amb ironia.
Vull dir que en lloc de trenta mil baixes, com tu has assegurat, només nhi hagué vint-i-vuit mil.
I us semblen poques? Si els meus números no fallen, i juraria que no, repartides pels set dies que durà lofensiva, representen la trista realitat de quatre mil baixes diàries. Set dies durant els quals va ser liquidada una companyia cada hora. Vint-i-quatre companyies diàries totalment delmades; esborrades de les llistes com si mai no haguessin existit.
Lofensiva de maig va servir, més que res, per a sospesar el veritable potencial de lenemic en vista a futures operacions ha dit, sense gaire convenciment, el comissari.
Em sembla, doncs, que la contundència de lenemic quedà demostrada des del primer moment. Persistir resultava tan suïcida com En Barceló no ha acabat la frase. Com si, sobtadament, li hagués vingut a la memòria quelcom que havia oblidat, ha dit: No us he pas dit com va acabar la ceba daquell ximple, veritat? Si alguna vegada aneu al meu poble, veureu lesquitxada que va deixar a la paret. Casualment encercla el recinte del cementiri. Ell rau a laltra banda, sota tres pams de terra, amb el crani esberlat
Dia 20 de juny
Havent dinat mhe lliurat a la migdiada ajagut a lombra duna olivera. La becaina deu haver-se allargat més del compte i la calor lha convertida en son profund. Mhan despertat els crits i les rialles dels companys que jugaven a futbol. Es veu que el partit ja feia estona que durava perquè els he sentit que comentaven:
Guanyem nosaltres per cinc gols a dos!
Ep, això és falta! Heu entrat dos contra un. Posa la pilota al seu lloc
«Gols, falta, pilota» Pel meu magí, encara emboirat per lensonyament, hi giravoltaven aquestes paraules com si es trobessin atrapades en els solcs laberíntics del cervell sense encertar la sortida. «Gols, falta, pilota» On era jo i, sobretot, què hi feia? La impaciència em consumia i, això no obstant, he optat per no obrir els ulls. En la penombra de les parpelles closes he intentat desxifrar les paraules clau on i què. De la mateixa manera que un jugador empedreït col·loca les seves cartes luna sobre laltra amb exacta precisió i lentament, gairebé imperceptiblement, va pinxant-les per a descobrir-ne la pinta, jo també he anat identificant, separadament, tots els sorolls que captava la meva oïda: el lladruc dun gos; un tro somort i continuat a la llunyania; el cloqueig distant, tot just perceptible, dunes gallines; el zumzeig estrident de les cigales; les veus dels jugadors de futbol No, encara no podia obrir els ulls; seria com destapar totes les cartes de cop i jo, com el jugador empedreït, volia fruir tota la intensitat del joc sense perdren ni una sola engruna.
Es respirava una certa pau, tanmateix. Res no mevocava els horrors de la guerra. Despertava, tal vegada, dun malson? Estàvem realment en guerra o només ho havia somiat? No seria que, com tantes vegades, havia sortit dexcursió amb els amics del poble i, mentre ells jugaven a pilota, jo havia caigut en una mena densopiment angoixós?
Gol! han cridat unes veus.
He obert els ulls. Estava estirat a terra, de panxa enlaire, i per entremig del brancatge de lolivera salbirava un cel intensament blau. He tombat el cap, a poc a poc, temorós del que la realitat pogués presentar-me. Uns companys vestits de soldatno eren pas els meus amics del poble! donaven puntades de peu a un manyoc que els servia de pilota. Quatre fusells, amb les baionetes clavades a terra, simulaven els pals de les porteries. Ara ja sabia on em trobava i què hi feia. Les cartes havien quedat al descobert i em mostraven una pinta dissortada.
Passa-me-la!
Meva!
Xuta fort!
He tancat els ulls, novament, i durant una bona estona he somiat despert. Em feia la il·lusió que tot era com jo mhavia imaginat: que aquell cloqueig distant, tot just perceptible, no era el de les metralladores, que el tro somort i continuat no eren els dispars dels canons llunyans I lespectacle dels companys jugant alegrement a futbol, mentre la guerra continua inexorable, se mha fet odiosament insuportable.