Fa uns dies que es lluita aferrissadament, sense treva ni descans, en una ofensiva que les nostres tropes van iniciar en aquest sector sense que, fins ara, shagi aconseguit avançar ni un sol pam de terreny.
Per la carretera el tragí de tropes és incessant: batallons de refresc en direcció a la Sentiu i una processó de ferits cap a Montgai. Lliteres i més lliteres transporten els ferits més greus, mentre a peu, coixejant o repenjant-se amb el fusell, a tall de crossa, els qui poden valer-se per si mateixos fan via cap als llocs de socors emplaçats darrere nostre. Els portalliteres, exhausts, fan esforços sobre-humans per no defallir en la tasca denretirar els soldats que queden fora de combat. De tant en tant, rendits en extrem, es deturen en un costat de la carretera, prenen alè durant un moment i reprenen el pas amb tota la lleugeresa que els permet el seu abaltiment. Al cap de poc ja tornen a passar amb la llitera buida a la recerca de més cossos desmembrats; de més carn esbotifarrada. I així una vegada i una altra, sense que sigui possible entreveuren el final. De vegades saturen en sec, alertats per una mena de pressentiment que la pràctica ha fet instintiu, sagenollen al costat de la llitera, alcen una punta de la manta que cobreix el ferit, creuen entre ells una mirada entenedora, aboquen el cos a la cuneta i reculen a cercar un altre ferit.
Em sembla que aquella estadística de la qual ens parlava en Tíller, laltre dia, aquí falla de mig a mig ha comentat en Barceló, assenyalant la carretera.
Per acabar-ho de fer més patètic, lartilleria enemiga té la mida presa en aquest tros de carretera i hi etziba granades amb una precisió matemàtica. Cada dos per tres salten enlaire les lliteres amb els ferits i els qui les porten. Resulta extraordinàriament commovedor de comprovar que els ferits que reculen continuen caminant, sense tirar-se a terra ni buscar cap protecció, quan senten apropar-se els projectils. És espantós veurels travessar una zona batuda, endinsar-se en la cortina de fum i metralla i sortir-ne més enllà o quedar-hi en lintent. Tot això, però, sense alterar el ritme de llur pas; sense detenir-se ni dubtar; com una espècie de ninots mecànics amb alguna peça estropellada però amb la corda en un estat de funcionament aprofitable.
En Banús, pessimista com sempre, em diu que això que faig es refereix a escriure aquest diari és una bestiesa.
Perds el temps, noi! exclama. No passaràs de les primeres pàgines. De cap dels qui estem ací no sen cantarà mai més ni gall ni gallina! Fes-hi sortir el meu nom. Si, algun dia, aquests paperots teus passen a la posteritat, que se sàpiga, almenys, que un desgraciat que es deia Banús també va prendre part en aquesta bogeria col·lectiva. Jo no em veig pas amb cor de poder-ho contar, i a mi, em falta el teu humor per a escriure-ho
Davant nostre lestrèpit creix per moments. Ja no és possible de discernir cap tret aïllat. El fragor de la lluita ha esdevingut un brogit confús, del qual només en destaquen les explosions de les granades de gros calibre. El sentiment de por torna a envair-me. Temo que el valor no mabandoni; que lànim, prim com el fil duna teranyina, no sem trenqui i mesfondri com un ninot de drap; que els nervis, tensos com cordes de guitarra, no se mafluixin en el moment més decisiu i em resulti impossible dalçar els peus de terra, clavats en aquest fang espès que sembla ciment a punt dadormir-se.
Tothom té el convenciment que entrarem en foc dun moment a laltre. Ara ens reparteixen cartutxos en abundor i quatre bombes de mà per cap. Un mutisme tens ha segellat totes les boques. Els soldats novells, i fins i tot els veterans, esperem amb expectació creixent el moment denfrontar-nos amb lenemic. Per lexpressió dels rostres diríeu que alguns resen interiorment. Pel meu cervell, a forfollons, se succeeixen tot de records gairebé oblidats. Són pensaments tristos que em compungeixen lesperit, com si linstant que estic vivint no fos, ja de per si, suficientment aclaparador! Em fa la impressió que el subconscient només ha retingut els records desagradables on rauen els moments feliços que he fruït? i, curiosament, em vénen a la memòria en un ordre cronològic invers a com shan esdevingut realment: primer els més recents; després els més antics. I em veig quan era infant i corria a refugiar-me als braços de la mare per tal que ella em protegís daquell sentiment de por, una por indefinida, inexplicable, i encara em sembla sentir, a frec de galtes, el contacte tebi del seus petons
En Tíller se macosta amb esguard preocupat.
Ja? només li pregunto.
Ell, amb el cap, em fa que sí.
Ànim! exclama. Ja veuràs com tot sortirà bé! Em passa la seva cantimplora. Té, fes un glop diu.
Bec. Una cremor inesperada mabrusa la gorja, al temps que una escalforeta reconfortant em recorre el cos amb el vigor duna fuetada a la sang.
És conyac! exclamo.
Intento repetir. En Tíller mho impedeix.
No convé abusar-ne em diu. Cal tenir el cap ben serè.
Estic espantat, Tíller li confesso. Tu no ho estàs?
Abans de contestar enceta un somriure trist. Lentament, com si medités detingudament cada paraula, diu:
Jo aniré deu passes davant teu. Si em veus defallir, si notes que el meu ànim flaqueja, engegam un tret al cap. Tho dic a tu perquè tinc la certesa que em seguiràs. Ho pots considerar una ordre!
La serenitat del sergent, la seva sang freda, la valentia que experimenta en uns moments així, minfonen una gran confiança. Evidentment es tracta dun home excepcional.
En Tíller mestreny el braç, amb afecte, i descobreixo, sorprès, que la mà li tremola lleument
Dia 28 de maig
Tanmateix ahir, al cap dun mes just dhaver-me incorporat, vaig sofrir el que sen diu el «baptisme de foc». Si shagués produït en unes circumstàncies menys esfereïdores, això del «baptisme» potser em suggeriria algun acudit fàcil, alguna gaita. Avui, no! El que va passar als camps propers a la Sentiu no admet la més petita broma, la irrespectuositat més lleu. Ahir uns quants batallons el meu entre ells que en començar latac estaven enters, en cosa dunes hores van quedar delmats, desfets, anihilats.
Tinc el pressentiment que quan sacabi aquesta guerra, sigui qui sigui el vencedorla qual cosa resultarà valuosíssima a lhora descriuren la història, aquesta ofensiva quedarà diluïda en una espècie de semioblit. Les dues parts en lluita, per motius divergents, hi estendran un vel teixit de silencis. I, no obstant això, jo crec que shauria desbombar com un model dofensiva pèssimament concebuda, diabòlicament planejada, malèficament executada. Hauria de figurar en els llibres de text de totes les acadèmies militars com un prototipus de suïcidi massiu; com un procediment infal·lible per a lexterminació ràpida duns quants milers dhomes. Ahir lenemic i dic «ahir», perquè jo hi era va jugar amb nosaltres com el gat amb la rata i acabà refocil·lant-se en la desfeta; complaent-se en la matança; recreant-se en laixafament. Quan una lluita esdevé tan desigual, deixa de ser contesa i es converteix en carnatge. El seu record, la seva evocació, només pot infondre una immensa llàstima per als executats i una infinita commiseració envers els botxins. Per això anticipo la meva sospita que la història no en parlarà gaire. Aquests episodis no dignifiquen massa cap de les parts bel·ligerants.
Sem dirà, és clar, que jo no sóc tècnic en la matèria i que la meva condició de combatent limita el meu judici en un camp relativament reduït. Això podria ser vàlid si no existís el testimoni daquella carretera que no parava dengolir batallons, en direcció a la Sentiu, i vomitava soldats fets unes pelleringues. Podrien fer-ho creure a qui no hagués presenciat lestesa de morts alguns en estat de descomposició que vam trobar entre les dues línies. Podria resultar plausible per a aquell que no hagi vist caure, al seu costat, tants i tants companys els cossos dels quals, amuntegats a tall de parapet, foren en certs moments de la batalla lúnica solució eficaç per a salvar la pròpia vida. Aquesta ofensiva ha estat una absurda obcecació, una incomprensible obstinació que només ha aconseguit apilotar cossos calents damunt uns altres encara tebis i sang temperada sobre la que no havia tingut temps de coagular-se.
No voldria entrar en detalls del que va succeir durant el combat. Són massa vives encara les impressions viscudes. Podré, però, encara que ensordeixi físicament, deixar de sentir els crits dels ferits reclamant lajut dalgú que els recollís abans de morir dessagnats i que, inevitablement, sanaven afeblint fins a esdevenir un dèbil gemec que acabava en ranera? Aconseguiré esborrar de la retina la imatge daquell xicot que avançava al meu costat i que, sobtadament, sense un crit, sense cap gemec, deixà caure el fusell, es posà les mans al ventre amb un suprem esforç per sobreviure que prodigiosament el mantenia dret tractant devitar que, per un esvoranc enorme, se li escapés el budellam? Em serà possible oblidar les mans, esteses cap a mi, que en tornar enrere sallargassaven en demanda de socors, en una temptativa inútil de salvació? Podré deixar de veure aquells ulls encastats en una cara destrossada per la metralla, uns ulls vagament coneguts impossibles didentificar en el marc del rostre sangonent, uns ulls que em miraven fixament i em suplicaven el favor dun tret que apagués la dèbil llum que encara hi penetrava? I lhorrible fetor de sang i pólvora i cossos en putrefacció, deixarà, algun dia, dacompanyar-me?
Latac, igual que els anteriors i com els que vindrien després, va fracassar. Una circumstància incomprensible lhavia fet extraordinàriament dramàtic. La nostra artilleria, en duel constant amb lenemiga, va deixar de disparar quan ens trobàvem en camp descobert. Inconcebiblement els nostres canons, que havien estat tamborinant fins aleshores, emmudien en el moment que més necessària ens era la seva protecció. Les bateries contràries, sense que res les obstaculitzés, concentraven llur foc sobre nosaltres. Els morters ens enviaven a pler, com pluja menuda, els projectils de petit calibre contra els quals resulta tan difícil protegir-se.
Qué coño hace nuestra artillería que no dispara? vaig sentir que cridava, indignat, el capità Frutos, el qual, desafiant el perill, anava duna banda a laltra donant instruccions.
Va manar al seu enllaç que retrocedís i comuniqués al comandant la situació compromesa en què ens trobàvem. A les poques passes lenllaç va caure ferit. Un altre xicot, amb més sort que lanterior, va poder-se comunicar amb el comandant i retornà amb la resposta: «Lartilleria havia quedat sense munició. Es confiava que dun moment a laltre tornaria a obrir foc. Mentrestant latac no shavia dinterrompre. Calia que prosseguís». I prosseguí! Latac va continuar malgrat que quan tornà el xicot amb la resposta el capità ja havia mort.
Dejadme, muchachos. No vale la pena que perdáis el tiempo va dir als dos soldats que intentaven socórrer-lo. Esta vez me han acertado bien. Esos jodidos fascistas me han dejado con más agujeros que un colador La vida del capità degué trobar la sortida fàcil i se li escapà per qualsevol de les nombroses ferides.
I latac va prosseguir sense el capità, més endavant continuà sense oficials i no es va interrompre quan, en travessar un camp de blat, les espigues queien segades per les bales de les metralladores. Era miraculós que encara quedés algú dempeus per a continuar atacant! En aquells plans propers a la Sentiu, sense amagatall possible, lescomesa no es deturava
Finalment, quan en declinar la tardava caure lúltim sergent de la companyia al peu mateix de les filferrades enemigues, els pocs homes que quedàvem vam iniciar la retirada. La nostra artilleria reprenia el canoneig i els projectils xisclaven alts, com aus agonitzants, en busca de lemplaçament de les bateries contràries.
De retorn a les meves trinxeres vaig veure que més contingents de tropes es disposaven a atacar. Més batallons, intactes com ho era el meu abans de sortir de les rases, es preparaven per acomplir el seu holocaust. Les primeres ombres del capvespre cobricelaven la desolació dels ferits que havien quedat abandonats en terreny de ningú. Amb els primers estels emmudien els crits dels agonitzants; el tac-tac de les metralladores sespaiava cada vegada més; els canons, extenuats de tant bramular, es concedien un petit repòs. En el silenci momentani que precedia el nou atac, es va sentir una veu que, des de les trinxeres enemigues, cridava:
Rojillos, desistid! No lograréis nada! No veis que Dios está con nosotros?
Semblà com si algú mhagués punxat amb la baioneta. Dun bot vaig plantar-me dalt del parapet. Fent botzina amb les mans, per tal que sem sentís millor, oferint un blanc magnífic, vaig contestar irritat:
No, això és mentida! Déu ha fugit de la Sentiu! No pot estar amb vosaltres perquè
Un foc granejat no em deixà acabar la frase. Algú, des de la trinxera, mestrebà amb força i em posà a cobert de les bales.
Durant tota la nit van continuar els combats. Onades i onades dhomes foren llançades en massa contra les posicions contràries en un intent desesperat de rompre les línies. Algunes vegades els atacants aconseguiren passar les filferrades i plantar-se a les trinxeres enemigues llançant bombes de mà, emprant la baioneta, cos a cos, barrejats els assaltants i els defensors en una lluita ferotge, hostilitzats, a voltes, per lartilleria pròpia, la qual hi dirigia els projectils sense assabentar-se que la nostra infanteria es trobava a la posició que estava canonejant. Totes les temptatives van resultar fallides. Els atacs, lun darrere laltre, xocaven amb la decidida resistència dels defensors.
La gent que quedava de la meva companyia, un cop fracassat el nostre atac, sense oficials ni sergents, perdut el contacte amb el comandament del batalló, rondàvem per les trinxeres esperant que algú ens digués què havíem de fer. Mentre no rebíem ordres vam dedicar-nos a traslladar ferits.
Quan en Barceló i jo vam arribar a la sanitat del batalló portant un ferit, hi regnava un gran desordre. El capità metge, posseït pel pànic, havia abandonat el lloc de socors. Uns soldats, amb bona voluntat i escassos coneixements, suplien el metge fugitiu i feien el que bonament podien. Quan van veure el nostre ferit i comprovaren la seva gravetat es limitaren a posar-lo en una llitera i a dir que no es veien amb cor de fer-li res.
Seguiu aquells xicots! ens van dir, assenyalant uns portalliteres que sallunyaven per un senderol. Ells ja coneixen el camí i us guiaran a la sanitat de la brigada.
No vam poder-los atrapar. Els portalliteres que ens precedien, bons coneixedors del terreny que trepitjaven, anaven més lleugers que nosaltres i es feren fonedissos en lobscuritat. Al cap de poques passes ja havíem perdut el sender i ens llançàvem, camps a través, en un terreny tallat per una munió de recs, que, en la fosca de la nit, ens sorprenien contínuament com una trampa impossible devitar i en la qual quèiem repetidament. La llitera es convertia en una catapulta, sobretot quan fallava en Barceló, que era el qui anava al davant, i el ferit sortia llançat unes passes més enllà. De vegades ens havíem de guiar pels seus crits de dolor per descobrir-lo entre la malesa que lopacitat de la nit feia esdevenir més espessa. El buscàvem, a les palpentes, el posàvem a la llitera amb tanta celeritat com ens era possible i una mica més enllà, en una altra caiguda, tornàvem a perdrel. Això es repetí tantes vegades que vaig arribar a pensar si no seria millor, per al pobre xicot, esperar que es fes de dia i llavors prosseguir el camí. Finalment descobrírem una llum propera. Era el lloc de socors que cercàvem.