El contrapès de la por més fosca sempre és una lleugeresa inesperada, per això em van venir ganes de fer lamor com si haguéssim pogut devorar-nos, com al principi. Em vaig girar i vaig començar a acariciar-lo fogosament, però ell va fer un soroll que va interrompre el ritme de la seva respiració, mentre el seu cos es contreia per defensar-se. Ens podíem tocar i abraçar-nos, però la possibilitat de fer lamor ens encongia com si fóssim animals atemorits: no significaria que ens tinguéssim més confiança sinó menys, perdríem aquell mínim dintimitat corporal que ens havia costat tant daconseguir. Ens coneixíem massa bé per desafiar el pudor de veurens nus, una visió davant la qual ni lun ni laltre aconseguiríem deixar-nos anar, no perquè no trobéssim que el cos de laltre no fos bonic o atractiu, sinó perquè no sabríem què dir-li ni com fer-ho, ara que entre nosaltres dormia aquell diccionari inservible.
Jo també em vaig arronsar, cap a laltre costat, i li vaig donar lesquena altre cop. Li vaig agafar la mà i me la vaig posar a laltura del melic, rumiant amb els ulls oberts. Vaig pensar que li estava agraïda per aquell consell de feia deu anys. A les meves falses històries reals, hi posava una part del meu dolor i laigua que vessava del passat, i esperava que escriure fos suficient per salvar-me, però després arribava un xiuxiueig, em pertorbava una veu que em suggeria que amb la gratitud no nhi ha prou perquè un matrimoni no faci aigües.
I així, en aquell insomni que no sacabava mai, entre la meva suor, la respiració regular den Pietro i la por dun naufragi esperava el trenc dalba que no arribava mai. Però tot acaba arribant, tard o dhora, a destrossar les persones que hem estat o que ens pensàvem que érem. Amb la primera claror em vaig llevar en silenci, li vaig fer un petó als llavis i men vaig anar cap a lestació deixant-lo en el son.
PRIMERA PARTELS NIUS NOMÉS ES FAN ON HI HA BRUTÍCIA
Empesa per la gentada que desembarcava del ferri, vaig passar per les portes giratòries i vaig veure la meva mare. Portava un vestit clar i curt fins als genolls, shavia deixat créixer els cabells fins a sota les espatlles. La cara, tot i que els seus seixanta-vuit anys lhi haurien pogut deixar marques, semblava la duna joveneta. El seu cos magre es va interposar entre el meu i lilla, tot fent-me dentrada a la ciutat. Notava que a mesura que creixia que envellia sassemblava més a mi, ni que la filla fos ella; em va somriure amb una ingenuïtat com la que jo tenia temps enrere, i així vaig descobrir que no lhavia perduda, que només lhi havia deixada en herència a ella. Em va preguntar com havia anat el viatge i per què havia preferit anar amb tren i no amb avió. Per a mi era normal pujar a un vagó a Roma, esperar que es veiés la mar des de la finestra, baixar a lestació de Villa San Giovanni per tallar lEstret pel mig amb la llum de setembre, gaudir de les crestes de les onades que feia el xaloc, seure a la gatzoneta en el pont entre els desconeguts que fumaven recolzant-se a la barana i escollir un punt entre Scilla i Cariddi i posseir-lo amb la mirada durant tota la travessia. La travessia: una raó per la qual valia la pena tornar-hi.
El sol va il·luminar el rètol de plàstic dun supermercat abandonat. «Benvinguts a Sicília», em van rebre uns llums que estaven apagats des de feia deu anys. I ràpidament i en silenci vam deixar la zona portuària.
Entre carrers dedicats als mites del mar, el carrer Colapesce i el de la Fata Morgana, ens esperava la casa. No era sinó un afegit lleig i tardà a un palauet dèpoca, una corona de plàstic cenyida al cap duna reina original; testimonis de la decadència eren les restes de frisos dels balcons de sota, un lleó de cabells daurats i esquerdats, símbols nobiliaris destenyits i descolorits i persianes verdes de fusta mig penjant. Hi havíem viscut juntes durant més de vint anys, des del dia que vaig néixer fins que men vaig anar a Roma; la infantesa i ladolescència shavien quedat vetllant la casa com orenetes, que per cert vaig sentir com espetegaven les ales, fora de temporada, mentre la mare regirava la bossa buscant les claus. Cada primavera feien niu a la façana del palau de davant. Quan era petita, a les tardes, espiava des de darrere les persianes lamuntegament de fils negres. Al matí, tan bon punt marxava a escola, en buscava un digual sota el meu balcó. Amb linstint ferotge dels nens sentia que la primavera era lestació de la mort i de la terra que es podreix sota la celebració de les flors. Però com que volia participar en aquell engany i els seus perfums, pregava perquè alguna oreneta escollís casa meva com a espai de trànsit. Per què no saturen a casa nostra també?, protestava entrant al cotxe, i la mare, distreta, més enfeinada fent marxa enrere que no pas calmant-me: val més així, només fan nius on hi ha brutícia.
La vaig tornar a mirar i havia trobat les claus.
En què penses? em va preguntar.
Ten recordes del ninot? em va venir al cap, i ella va riure.
Era com li dèiem al veí de davant, un home que es passava la tarda mirant pel balcó, sobre el niu que els ocells estaven construint, del qual ell no sabia res. Shi passava el dia, desconeixedor que tenia animals que no paraven quiets sota els peus, un home amb una cara rodona i tendra com una nina. Quan la mare va obrir la casa érem tres: entre nosaltres shavia interposat lantiga complicitat dun dels nostres malnoms, una criatura que només vèiem ella i jo.
Entrant vaig sentir lolor dhumitat de les parets, barrejada amb la de la pols. Vaig pensar en el meu marit i em vaig aferrar a la seva imatge: encara era a la feina, ja estava cansat de tot el dia, li hauria dhaver enviat un missatge per dir-li que havia arribat.
Ràpidament, la casa em va reclamar.
Lhabitació on havia dormit, jugat i estudiat shavia quedat aturada en el temps. El terra i les parets eren plenes del magma dels objectes escampats des del quarto del terrat, que la meva mare havia buidat abans que jo arribés. Una habitació morta, envaïda per onades de records.
No hi havia lloc ni a lestudi ni a la sala destar, són plens de runa es va justificar, amb aquell to de veu de les persones que no es volen equivocar mai.
En efecte, a les altres habitacions el diluvi destuc blanc shavia acumulat als sofàs, les cadires i els prestatges. En canvi, a la meva habitació, la vida que havíem acumulat juntes estava escampada pels mobles i per terra. Els nius només es fan on hi ha brutícia.
Vaig esternudar.
Sempre tha molestat la pols va dir la meva mare.
No és veritat, em vaig tornar al·lèrgica quan em vaig allunyar del mar.
Quan men vaig anar de Sicília, primer em va canviar el nas, que cada vegada es va anar tancant més, amb hostilitat i menyspreu pel poc oxigen, impregnat de ciment i de contaminació, de la capital. Després la pell, per culpa de laigua calcària que sortia de les aixetes i dels tubs descapament dels cotxes. I finalment lesquena, que sem va encorbar de manera antinatural de pujar i baixar dautobusos i tramvies. Així vaig passar de ser de Messina a ser de Roma, i de noia em vaig convertir en adulta i esposa.
Mentre vivia aquí respirava bé vaig insistir.
I en els ulls de la meva mare va aparèixer una immensa satisfacció. Mentrestant, el meu cansament es va transformar en son, així que li vaig demanar que sopéssim més dhora i després, finalment, em vaig tancar a la meva habitació.
Mentre vivia aquí respirava bé vaig insistir.
I en els ulls de la meva mare va aparèixer una immensa satisfacció. Mentrestant, el meu cansament es va transformar en son, així que li vaig demanar que sopéssim més dhora i després, finalment, em vaig tancar a la meva habitació.
Cada cop que feia un moviment salçava pols de les lleixes de fusta clara plenes de llibres, dels quals nacariciava la contraportada, del coixí i de les fotos emmarcades per on passava el dit, del cobrellit de tela rosa que vaig enretirar per estirar-me: el matalàs shavia quedat petit, mhauria hagut de tallar els peus a laltura dels turmells. Aquesta idea em va fer riure, mhi vaig deixar caure i vaig apartar coixins i llençols. De moltes de les edats que havia tingut no en tenia cap record però, en canvi, recordava la història de la cistella de vímet on mhavien posat per marxar de lhospital el dia que vaig néixer. I també la típica història de la manta blava de llana regal duna cosina per celebrar el meu naixement, una cosina que la meva mare no suportava perquè el seu promès era fat i rabassut, de cuixes curtes i grosses, que repetia sovint amb cara dangúnia shavia presentat a lhospital amb una armilla de pell i a ella, que acabava de parir, aquella olor de gastat li va fer venir ois. A la meva mare li encantava la cistella i odiava la manta. Estava acostumada a projectar sobre els objectes el que pensava de qui els havia tocat. Entre la cistella, a terra, i la manta, damunt de la calaixera, havia de trobar el meu lloc per dormir.
Als calaixos encara hi havia la meva roba interior, vaig agafar una samarreta i vaig tancar els ulls per no sentir laplec de totes les coses.
PRIMER NOCTURN
Em desperto amb àcars als pulmons. Ànsia o asma, no hauria hagut dacceptar dormir aquí, tornar sempre és un error. La pols o el mal de mar, no puc respirar, vaig anar a dormir massa aviat.
Soc una dona adulta atrapada a les fosques amb les nines de la seva infantesa. Les altres famílies nhaurien conservada una com a molt, però la meva mare va decidir guardar-les totes. Nhi ha una dasseguda a la cistella, al mateix lloc que jo mateixa de nadó, parpelleja en la foscor.
Les cases dels meus companys de classe estaven tan buides que quan hi entrava semblava que es desenganxessin de terra; els propietaris tenien la llibertat de deixar-les en qualsevol moment, mentre que la mare i jo, a casa nostra, amb prou feines caminàvem, encadenades pels objectes que no llençàvem. Ho guardàvem tot, no pas per celebrar el passat sinó per aprofitar-los en un futur. Allò que havia tingut un ús en el passat podia tornar a ser útil, calia tenir fe en els objectes i no cometre lerror de llençar-los. Nosaltres no els conservàvem per recordar, sinó per esperar. Tots els objectes tenien la seva funció i ens feien xantatge, i ara són al meu voltant mirant-me.
El pijama de ratlles de quan tenia tres anys, conservat per als fills que no he tingut. Laixovar i la coberteria de plata ennegrida, els llums de sostre embolicats amb draps blancs, per a la vida matrimonial i la casa nova que a Roma no he comprat. Els guants de boxa femenina, que només van servir per a quatre classes esgotadores en un gimnàs amb terra de goma, fins que vaig entendre que em podien entrenar a qualsevol cosa menys a defensar-me; com a màxim, hauria après a no ser la més dolenta. I vinga objectes, desenes i centenars, de tota forma i dimensió, titelles, llibres, joguines de plàstic de colors, pintes de fusta, capses de vestits. Conservava i patia la voluntat de conservar, esperava i patia la voluntat desperar.
Ara lhabitació està saturada desperança inutilitzada.
Per les persianes entra una ràfega de vent, el xaloc semporta les fulles seques de làloe del balcó que està mort de calor. Si tanco els ulls, aquell balcó desencadena els records.
Un. Fent pipi entre les plantes, una nit que vaig arribar beguda després de fer una foguera a la platja amb amics i sense forces per travessar el passadís i arribar al lavabo.
Dos. A trenc dalba sentia soroll de cavalls pel carrer, em pensava que somiava que passava un carro o una carrossa, quan em despertava ho explicava a la mare i ella feia que sí amb el cap sense creure-sem. Una nit, mirant per la finestra, vaig descobrir que provenia de curses clandestines: els delinqüents de la barriada del costat tancaven els carrers i els convertien en un pal·li mafiós, la gent apinyada apostant per genets menors dedat i equins moribunds. El meu barri submís, atrapat entre els palaus senyorials del centre i les cases populars del turó, que havia nascut i crescut disculpant-se per lanonimat, ara estava envaït per uns i altres, i sanaven alternant. Tanco els ulls encara més fort, és una història desagradable.
Tres, lensurt. Una nit, quan ja havia decidit que me nanava i estava a punt dacabar les maletes definitivament, vaig sortir al balcó a fumar. Unes passes que venien del carrer em van fer abaixar la mirada: un noi amb la caputxa de la dessuadora posada i les mans a les butxaques es va aturar, va mirar a dreta i esquerra, es va ajupir de cop per deixar una cosa sota un cotxe i va fugir. En aquella època el barri estava infestat de petits traficants de droga, que aprofitaven la foscor de les voreres perquè els fanals no funcionaven. Vaig entrar, vaig tan-car les persianes i els porticons, exagerant la por: si aquell noi hagués alçat la mirada i mhagués vist al balcó, com a mínim mhauria matat, tenia por, i per consolar-me em deia que me naniria, me naniria, me naniria
Quatre. Bé hi ha dhaver un quart record, encara que sigui poca cosa. Res a fer. La nit porta records urticants, insomni i desesperació. Pensar en el sexe em podria ajudar, si em pogués concentrar.
El son torna amb els consells de la meva mare. No taboquis al balcó, que trontolla, aviat haurem darreglar la façana, també. Això ja no és problema teu, li vaig respondre esquivant el seu futur, si lhas de vendre, no?
LA LLUM BLANCA DE LESTRET
Em van despertar la calor i les veus del matí, vaig buscar el peu den Pietro i mentre estirava el meu en el buit vaig recordar que era al meu llit de joveneta, que estava sola i que encara no li havia dit res. No ens agradava parlar per telèfon quan érem lluny, ni a mi ni al meu marit, havíem fet un pacte de no envair-nos, així quan les nostres vides estiguessin lluny poguéssim agafar camins diferents, tots els camins possibles. «Bon dia», vaig escriure, estava tan endormiscada que em fallaven els dits i premia les tecles amb els ulls mig tancats. «Jo estic bé, espero que tu també». La falta de linterrogant era el senyal: no estàs obligat a respondrem, ja sé que hi ets.
Pel carrer, dos pisos més avall, el tub descapament en mal estat duna moto reduïa velocitat, una noia cridava algú en veu alta i des del balcó de davant se sentien els cops destores que algú estava espolsant al sol. A lhabitació, la llum va alçar massa la pols, els objectes van quedar ben perfilats, els pensaments recuperaven lordre. El record de linsomni em va fer alçar de cop, espantada: era millor que mespavilés, que no em quedés més al llit després duna nit tan difícil.
Vaig travessar el passadís descalça, amb les calces i la samarreta que mhavia posat per dormir. A la cuina, da-munt del forn apagat, un full de quadradets al bec de la cafetera amb la lletra prescriptiva de la meva mare i limperatiu duna sola paraula: «Engegar». En passar per davant de la seva habitació mhavia fixat que era buida, però tampoc em calien proves. Sabia perfectament que estàvem soles, la casa i jo.