Quan em quedava sola en una casa que no era meva em bellugava en una mena de paràlisi, amb la precaució dobeir i la mirada severa dels propietaris absents al clatell. Si em recomanaven que em tragués les sabates caminava descalça, si patien perquè no es trenqués una cosa jo ni mhi acostava, com si realment em poguessin recriminar que infringia les seves regles. Conscient daquella tensió, intentava que no macollís mai ningú i quan viatjava sempre triava hotels anònims, llits amb els cobrellits de color de carmí i aquarel·les de paisatges als capçals, habitacions neutres, no invasives, on portar els meus malsons i linsomni. Buscava consol estant sola, tot i que no ho estava mai. Dençà que tinc memòria no he estat mai sola, sobretot a la casa de Messina. Allà, fins als tretze anys, la meva soledat estava habitada per les presències dels pares de la meva mare, que havien mort tots dos abans que jo nasqués. La casa lhavíem heretada dells, i durant molt de temps no es van resignar a deixar-la. Reapareixien un cop a lany, per Tots Sants, però tenia la sensació que sempre vetllaven, fins i tot en els moments més íntims, al lavabo o mentre em deixava endur per fantasies secretes.
En aquella mateixa cuina, la Sara, la meva amiga dadolescència, em va explicar que sho havia muntat amb dos nois alhora. La nostra relació estava a les acaballes, érem a tocar dun daquells abandons inevitables que marquen les amistats abans darribar a ledat adulta. Érem testimonis luna de laltra daquells anys de què ens avergonyíem i que hauríem preferit oblidar. Aquella tarda, una de les últimes, ens faltava poc per ser majors dedat i jo lenvejava per haver fet allò que jo no matreviria a fer mai. Si hagués intentat divertir-me, els morts de la família shaurien presentat als peus del llit per mirar-me fixament en silenci, nestava segura. Els morts són jutges gelosos de tots els actes que ja no poden fer, dels errors que ja no poden cometre, de les diversions dels supervivents. Els morts de la meva mare shavien quedat a la casa amb lobjectiu específic de conèixer-me, la neta que va néixer després del traspàs. El meu avi, interceptant el primer ictus just abans que es manifestés, va acostar el cotxe al voral i es va deixar morir a lautopista, amb els quatre intermitents posats; la meva àvia va caure malalta al cap duns mesos, tenia un càncer; i així la casa va acabar en mans de la seva única filla, la meva mare. Els dos ancians ens venien a visitar la nit de Tots Sants, quan jo deixava el pa i la llet preparats a tau-la. Lendemà al matí em trobava que shavien begut la meitat de la llet i shavien menjat la meitat del pa, un sobre amb un bitllet, els dolços dametlla amb forma dos de mort, durs i impecables, que jo rosegava fent-me mal a les dents, i la típica fruita de massapà, intacta perquè era tan dolça que feia vomitar. Per atipar-te només calia mirar-ne la perfecció: esculpida i acolorida amb for-ma de figa de moro, de grans de raïm i de talls de síndria. Que fos la meva mare qui fes el paper dels morts i fes tota la comèdia no feia que aquella visita nocturna resultés menys verídica. Aquesta era la mort que jo coneixia fins als tretze anys: una línia recta i cega que tenia a veure amb lherència i linevitable pas del temps, un lloc don les persones només tornen un cop lany per una festa, un fet desafortunat però, al cap i a la fi, fèrtil. Era així, i no em feia por.
Després, un dematí, el meu pare va desaparèixer.
No com els avis que ja shavien fet grans abans que jo nasqués, no com quan un accident o un infart posen fi a una vida. La mort és un punt tancat, mentre que la desaparició és la falta de punt, dun signe o altre de puntuació al final de les paraules. Qui desapareix redissenya el temps i per a qui sobreviu comença un cercle dobsessions. El meu pare, aquell matí, havia decidit esfumar-se, va tancar la porta davant meu i de la mare, que no ens vam merèixer cap comiat ni explicació. Després dunes quantes setmanes dimmobilitat al llit matrimonial, shavia aixecat, havia aturat el despertador a les sis i setze i havia sortit de casa per no tornar mai més.
A un quart de vuit em vaig llevar per anar a escola, aleshores estava acabant la segona etapa, i vaig anar al lavabo a dutxar-me després de creuar el passadís com havia fet tota la vida, com el travesso encara ara dadulta: amb calces, samarreta, descalça i tres quartes parts de mi encara endormiscades. A la taula de la cuina hi havia la llet i les torrades, però passant per davant de lhabitació gran vaig notar una absència (la insuficiència dun lloc, el seu no ser suficient: ni lhabitació presó havia aconseguit frenar-lo). Feia temps que el meu pare llanguia entre els llençols, amb un dolor psíquic, del qual ningú mexplicava res, però jo nintuïa moltes coses. Sabia que era allà, i que després de lescola faria veure que havia dinat amb ell. Sabia que no menjaria i sabia que donaria una altra versió dels fets, tant a mi mateixa com a la mare. Però aquell matí, en lacte de no mirar hi havia una percepció dirrevocabilitat.
Mhe preguntat moltes vegades si aquesta reconstrucció és un relat que em vaig inventar després, afegint el que vaig descobrir a la tarda, és a dir, que el meu pare se nhavia anat, però aquella sensació falsa va acabar essent més certa que la mateixa veritat. La memòria és un acte creatiu: tria, construeix, decideix i exclou. La ficció de la memòria és el joc més pur que tenim. De tornada cap a casa, des del fons del carrer vaig sentir la fúria que hi havia a casa, la vaig notar tan bon punt vaig trencar la cantonada, i també els plors de la meva mare. Cridava el nom del meu pare. Encara no havia entrat que ja va començar a escridassar-me i atacar-me: el teu pare ha marxat, el teu pare ens ha deixat. Tot i que a la comissaria ens havien dit que havíem desperar setanta-dues hores per denunciar la seva absència, ella no volia esperar ni un dia per fer-me saber allò que ella ja sabia, allò que totes dues sabíem: un home deprimit shavia allunyat conscientment i per sempre de la vida i de nosaltres dues.
Així, a tretze anys em vaig convertir en la filla dun desaparegut: els morts de veritat es moren, els enterren i els ploren, mentre que el meu pare va desaparèixer de la nit al dia. I per a ell no hi hauria cap 2 de novembre ni cap calendari, no en tindria més, i la meva mare i jo tampoc. Aquell any no vam celebrar el Dia de Difunts i els avis no ens van venir a visitar. Com a recompensa, a mi em va venir la regla per primer cop justament el dia 2. Pel que fa a la casa, es va convertir en un lloc sagrat on el meu pare podia tornar en qualsevol moment, i ara la mare se la volia vendre. Què sen faria, el dia que es presentés a la porta, fos com a viu, com a zombi o com a fantasma, reclamant la seva meitat del llit i el seu lloc a taula?
Lolor de cafè cremat em va transportar al present, vaig clavar els ulls a la paret de la cuina, lúnica de la casa confrontant amb una altra casa. Hi havia viscut una família de cristians evangèlics que feien molt de xivarri. A la nit, la mare i jo els sentíem cantar. I quietes al sofà com si fóssim objectes decoratius, miràvem la televisió, atrapades en nosaltres mateixes, simulant que estàvem senceres, com si sempre haguéssim estat nosaltres dues soles, nosaltres dues i prou. Canten, pensava amb els ulls clavats al telenotícies. Provava dimaginar-me set persones intentant alabar Déu al voltant duna taula. Germans, germanes, una mare i també un adult, el pare, aquella paraula ara tan dolorosa.
Has cremat el cafè em va dir la mare tot entrant a la cuina amb una bossa plena de verdures.
Has cremat el cafè em va dir la mare tot entrant a la cuina amb una bossa plena de verdures.
Vaig pensar: el meu pare va desaparèixer fa vint-i-tres anys.
Thavia preparat la cafetera elèctrica.
Vaig pensar: va desaparèixer en el no-res i després, al cap dun temps, ja no en vam parlar més.
Havia posat la nota al bec com em feia làvia a mi.
Vaig pensar: per què no en vam parlar més? Fa gaire que thas despertat?
Vaig pensar: per què no nhas parlat més?
A les onze venen els paletes a fer lúltima inspecció.
Vaig pensar mirant-me les cames més avall de la samarreta: mestà dient que em posi alguna cosa per tapar-me.
Has començat a triar les coses que vols guardar? Li vaig dir:
De les meves coses, no nhas de tocar res.
Han passat vint-i-tres anys, vaig pensar. Què he fet durant aquests vint-i-tres anys, on he estat, a qui he escoltat. Al meu costat hi podria haver una desconeguda de vint-i-tres anys que hagués nascut el dia que ell va marxar, i al costat una nena de tretze anys, clavada en aquella edat per sempre més. Vaig mirar la noia, vaig mirar la nena. La nena no creixia. No creixeria mai. Es quedaria immòbil mirant-me mentre estigués a la casa.
Ja són aquí! va cridar la mare des del rebedor. Em vaig posar uns pantalons verds que havien sigut dun xandall i vaig buscar un mirall per arreglar-me els cabells. Vaig trobar un tros de vidre brut amb el dibuix duna flor a cada costat, lhavia pintat amb les meves cosines i després havíem baixat al Passeig Marítim a vendre objectes en una paradeta. Veníem flascons de perfum de les nostres mares, ties, àvies, algun mirall, braçalets tot espolsat, rentat i decorat amb les nostres mans adolescents. Jo, aleshores, traginava un dolor al pit que em cremava i que encara no havia explotat, una bola ardent.
Em vaig arreglar els cabells al mirall, amb les mans, cap a un costat, i va vibrar el telèfon. «Com va?», em va demanar la pantalla, «donam notícies quan puguis». Em va semblar que el sostre tremolava una mica.
Vaig deixar el telèfon sota el coixí i vaig sortir de lhabitació.
Al rebedor hi havia un noi de vint anys i un senyor de seixanta parlant amb la mare.
El senyor De Salvo mel va presentar ella amb un somriure, i aquest és el seu fill, en Nikos. És que la seva mare és grega.
De cop, la lleugera exaltació de la veu de la mare ens va fer existir a tots: a mi, a ells, al reclinatori de noguera i al paraigüer ple de runa.
Grega, interessant deixant anar una paraula rere laltra a latzar i portant aquell pare i aquell fill cap a labisme del menjador. Grega don?
Al cap de dues dècades, un altre pare entrava a casa nostra, al servei de la meva mare. La bola petita em va tornar a cremar al pit.
De Creta va respondre en Nikos. Va topar contra un munt de jocs de taula antics que hi havia en una cantonada i el de loca va caure a terra.
Vigili vaig dir enrabiada seguint les fitxes que rodaven per sota les cadires, i ens vam ajupir a recollir-les.
Deixa, deixa, ja ho faig jo. Lhavia tractat de vostè i ell mhavia respost tutejant-me, no hi havia manera que aprengués a imposar lautoritat de les jerarquies.
Mentrestant, el senyor va explicar a la meva mare la diferència entre aïllament tèrmic i acústic, i la mare va respondre que no havíem tingut mai problemes amb els sorolls, només amb laigua. En Nikos i jo, un cop acabada de recollir lúltima fitxa, vam tancar la capsa del joc.
La meva mare mentia amb els sorolls. Dençà que el pare havia desaparegut, a les llargues tardes de casa sentia com un nen llançava una bala de vidre contra la paret i quan rebotava la tornava a picar per fer-la giravoltar per terra, i sant tornem-hi. Al principi vaig pensar que era un dels fills evangelistes, però després el soroll ja no venia només de la paret limítrofa, em semblava sentir-lo des del passadís o al lavabo. Al cap duns anys, gràcies a una revista de jocs i endevinalles, a la pàgina dedicada al kitsch i els misteris vaig descobrir que lespectre de la bala es passejava per moltes cases dItàlia i que els seus jocs en realitat eren el clapoteig de canonades velles.
Ja ens ocuparem nosaltres de treure tot això va dir en Nikos assenyalant el tauler del Monopoli que tant magradava quan feia primària. I també la capsa del Cluedo amb què tantes vegades havia guanyat a la mare i havia descobert el meu talent a lhora de sospitar de les persones indicades. El joc de loca, on havia col·locat quatre fitxes per imaginar-me que interpretava tres contrincants diferents. El puzle de Picasso amb el retrat duna nena que té un colom a la mà. I, finalment, el meu joc preferit, lScrabble, amb les normes i les lletres de plàstic que shavien de disposar al tauler per formar paraules noves. Lúltim Nadal amb el pare vam estar jugant tots tres a construir paraules cada cop més llargues i intentar fer-ne dimpossibles. Cap al final la classificació anava així: jo primera, la mare segona i el pare tercer. Però ell va col·locar locomoció i ens va guanyar de pallissa, se li van il·luminar els ulls, una onada provocada pel llebeig, ràpida i blava.
Ja ho decidiré jo, quines coses llencem i quines no, vostès a treballar, que hi ha molta feina vaig respondre bruscament a en Nikos.
Mentrestant, la meva mare i el seu pare shavien posat dacord amb lhorari: cada dia de les set del matí a les cinc de la tarda. I si podien, una mica més, no podien perdre hores de llum, shavien dafanyar a fer les feines més pesades quan encara no fes tanta calor. Vaig veure que en Nikos tenia una cicatriu gran al pòmul esquerre. Ni jo ni ell vam sentir la necessitat dafegir res més abans dacomiadar-nos. Els fills saben ser persones silencioses.
Un cop vam tornar a estar a soles, la mare i jo vam esmorzar, intercanviant quatre paraules («Com és que vas pensar en el ninot, ahir?». «En qui?». «En el ninot, aquell veí de casa». «Li agradaves, mama». «Però què dius». «Mirava pel balcó per veuret». «Què dius?». Després, quan el sol ens ho va permetre, vam pujar al terrat i en el capvespre vaig contemplar el que menvoltava.
Era això: terrats daltres edificis, antenes antigues, estenedors amb llençols estesos, núvols alts que de tan fins sesfilagarsaven, larqueologia dels vaixells encallats al port, el port militar replegat en si mateix i desconfiat com una destral, els mateixos perfils de sempre: difuminats, tranquils i distants. I jo: la nena que esperava el diumenge per pujar al terrat amb el pare. Obria la porta del traster, agafava el cotxet vermell i pedalava, ficant-me per tot arreu, entre les taules i el balancí. Ell es quedava quiet, dret, amb les mans a les butxaques, la mare sabocava a lampit i mirava el mar esperant que tornés alguna cosa que nosaltres no podíem veure. Daquell món no en quedava ni rastre. Al terrat ja no hi havia quedat res i després de les obres lúltim record també sesvairia per sempre.
No canviarà res, només el terra va dir, en canvi, la mare, en intuir el meu temor.
Vaig seure a la gatzoneta repenjada a la paret exterior del traster. El sostre estava a punt densorrar-se, i continuava essent el lloc més bonic de tota la casa, de la ciutat sencera, de tot el món, de fet. Potser per això sensorrava: per pudor i timidesa. La llum blanca de lEstret estava impregnada de meravelles, era més densa que la boira i estava tocada pel mar de setembre i les fulles de palmera malaltes per culpa de lepidèmia del morrut roig.