David Valle García
SOTA EL SIGNE DE
LA LLUNA JUEVA
1ª edició: octubre 2020
© David Valle García
Disseny de la coberta: ImatChus
Terra Ignota Ediciones
c/ Bac de Roda, 63, Local 2
08005 Barcelona
931.73.22.29 - 629.02.20.83
www.terraignotaediciones.com
IBIC: FA 2ADC
La història, idees i opinions escrites en aquest llibre són propietat i responsabilitat exclusiva de lautor.
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només pot ser realitzada amb lautorització dels seus titulars, llevat dexcepció prevista per la llei. Dirigeixis a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments daquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).
David Valle García
SOTA EL SIGNE DE
LA LLUNA JUEVA
Pròleg
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
32
33
34
35
36
37
38
39
40
41
42
43
44
45
46
47
48
49
50
51
52
53
AGRAÏMENTS
Per a la Roser i en Xavi
Per a aquells que van deixar-nos abans dhora.
Per sempre.
Cristina García Yusta i Juan Carlos Calero
GIRONA
2 de juliol de 1492
Pròleg
El vent bufa càlid, com si es volgués barrejar amb la rauxa del moment; agita els meus cabells ingràvids i els fa xocar contínuament contra la meva cara. Des de la muntanya de Montjuïc contemplo bona part de la ciutat de Girona i el seu entorn. Gaudeixo de la vista que hi ha des daquest punt com si fos lúltim cop que la pogués veure. No se men va del cap la idea que potser daquí a uns dies ja no hi seré. Així, observo amb deteniment les muralles, la Catedral, el meu Call, les meves sinagogues camuflades, els rius que donen vida i fan fèrtil la terra, les muntanyes que vigilen mudes linsignificant anar i venir dels homes Una llàgrima rodola per la meva galta i besa el terra regant-lo de pena.
Encara em recordo daquelles preguntes innocents que li feia de petita al meu estimat pare.
Per què ens volen tan poc als jueus? Per què sempre hem de fugir?
Ell intentava buscar les paraules precises per fer-me comprendre una cosa que ni ell mateix sexplicava.
Filla meva, no entenen els nostres costums, les nostres creences, la nostra vida.
Un dia, també em va comentar quatre ressenyes històriques. Em va explicar que feia molt de temps, concretament en època de lImperi Romà, Palestina va ser ocupada pels romans i la ciutat de Jerusalem va ser destruïda i saquejada. Això va comportar un èxode de jueus per tot el món que encara durava.
Nosaltres, hem anat a parar aquí, a la ciutat de Girona. Aquí hem creat el nostre estimat Call. La religió jueva i lAljama sempre ens han guiat de manera sàvia.
El pare em va continuar explicant que els jueus no sempre havíem estat tan malament a la ciutat com ara. Em va dir que al principi coexistíem sense problemes amb els cristians, però que va arribar un moment que aquesta convivència es va deteriorar. Els sectors cristians més fanàtics alienaven la ment dels seus seguidors i ens posaven el poble cada cop més en contra. Amb el temps shavien anat fent més nombrosos els avalots contra els jueus i la nostra població va començar a decréixer per lemigració o la conversió al cristianisme. Fa uns cent cinquanta anys, vam arribar a habitar uns mil jueus a Girona, molt lluny de les escasses vint famílies que hi habitàvem ara.
La repressió va en augment; ens han tancat portals i finestres perquè no ens puguem relacionar amb els cristians. A poc a poc ens han anat recloent i han anat reduint el nostre Call a un gueto.
Ara no tenim els diners que han anat enriquint als reis al llarg de la història. Des de fa molt temps, ens han apujat de manera abusiva els impostos i no han fet res perquè puguem recuperar els préstecs que havíem fet antigament. Ara som pobres, molt pobres
Fa uns mesos hem conegut lordre dexpulsió dels jueus. No és un fet aïllat a la ciutat de Girona, sinó que és una disposició a làmbit de tota la Corona de Castella i Aragó. Els Reis han decretat la nostra expulsió! Així ens agraeixen tota lajuda prestada a la Corona.
El moment històric és tens i el meu futur personal vaga a laire.
El meu marit està acabant de vendre totes les nostres pertinences per després emigrar a Perpinyà. Ell vol començar allà una nova vida, jo simplement vull despertar del malson en què visc. Però tinc la impressió que a Perpinyà també ens perseguiran. Els jueus sempre hem estat perseguits i sempre ho serem; nestic del tot segura.
Per això, tenint en compte la meva situació, la decisió que canviarà la meva vida ja està presa i la portaré a terme fins a les últimes conseqüències. Estimo aquesta ciutat, tot i les penúries que en ella mha tocat viure. Per tant, hi vull romandre en ella per sempre.
Ho tinc ben clar. Com que daquí a uns dies no pot quedar cap jueu a Girona, em convertiré al cristianisme. Sé que el meu marit mai mho perdonarà. Mai ha acceptat que pensi per mi mateixa; però estic convençuda del que faré. Ben mirat, faci el que faci, moriré. Tant si em faig cristiana com si continuo essent jueva, arribarà un moment que ell em matarà. Una opció és més ràpida i laltra és més lenta, però les dues porten al mateix final. I no pateixo per mi, sinó pel que porto a dins meu, que és en el que més crec i el que de debò estimo.
Vaig mirar, potser per darrera vegada, la ciutat des de les alçades i vaig començar a dir en veu alta:
Vull viure per sempre en aquesta ciutat. Desafiar el temps i la història. Ser intemporal. Vull veure sempre el perfil de la Catedral, rentar-me la cara amb laigua del riu i passejar eternament pels carrers del Call. Vull ser lliure, lliure
Vaig tancar els ulls intentant canviar en la meva ment el destí obscur on em veia immersa. Després, quan vaig obrir-los, notava com em pesaven les parpelles. Em sentia estranya, com si hagués dormit durant tota una nit. Davant meu es presentava una ciutat diferent de la que coneixia. Desconcertada, em vaig refregar els ulls per comprovar que no estigués somiant desperta, però després de fer-ho continuava contemplant aquella visió de la ciutat, sorprenent i torbadora. Girona era terriblement gran i estava ocupada per edificis molt alts que no estaven fets de pedra. Els carrers no eren empedrats ni de sorra i tenien una tonalitat gris fosca o negra, exempta de vida. Per ells circulaven màquines de colors variats que corrien més que els cavalls. També hi havia ferralles amb formes inversemblants i grans xemeneies que desprenien fum cel amunt.
Encara estava espantada, però de mica en mica manava relaxant i me nadonava del que em succeïa. El meu desig shavia complert. Viuria a la ciutat de Girona al llarg del temps i de la història. Seria intemporal. Vaig tancar de nou els ulls somrient i després, vaig tornar a obrir-los.
De nou, davant meu hi tenia la Girona que sempre havia conegut, amb les seves muralles, la Catedral, el meu Call, les meves sinagogues camuflades, els rius que donen vida i fan fèrtil la terra, les muntanyes que vigilen mudes linsignificant anar i venir dels homes No hi havia edificis que desconeixien la pedra, ni carrers negres, ni màquines en moviment, ni xemeneies.
Tot era en calma abans del gran dia.
El 31 de juliol de 1492 no podria quedar cap jueu a la ciutat de Girona ni a tota la Corona de Castella i Aragó.
Malgrat que encara estava preocupada per la meva situació i per la reacció que tindria el meu marit, ara ho veia tot molt més clar. Sabia que, passés el que passés, sempre continuaria vivint a la ciutat de Girona. Romandria en ella pels segles dels segles.
GIRONA
Any 2006
1
Encara tenia en els meus ulls el record recent de llàgrimes vessades i amor perdut. Contínuament em preguntava si feia bé o malament deixant en Miquel, i tot i que el meu cor, cec damor, em deia que no, el meu cap maconsellava que ho fes. Lestimava massa, molt més del que es mereixia, però no podia aguantar més situacions com la daquella nit. No havia estat el primer cop que mho havia fet, sinó el segon i ja estava avisat que si passava algun altre dia, em perdria.
Vaig mirar la fotografia que hi havia sobre la taula; aquella en què estàvem els dos a la fira rient mentre ens besàvem i pensava una vegada i una altra: Miquel, com pots canviar tant!.
Encara recordo amb recança el dia que ens vam conèixer. Va ser al pub City Arms de Girona, entre boires de cigarreta i aromes de cervesa Em vaig enamorar de tu a primera vista. La teva alçada i la teva simpatia em captivaren des del primer moment. Recordo com si fos ahir, les primeres paraules que em vas dir aquella nit. Quasi sense pensar-nos-ho vam acabar fent lamor al teu pis. Feia temps que no havia experimentat tant de plaer ni tants orgasmes en una sola nit!
En els dies posteriors, les cites es varen anar succeint. De seguida vas vèncer la por que sentia dins meu a tenir un altre fracàs amorós. A banda del teu físic impecable, vaig descobrir en tu una persona simpàtica, comprensiva, cavallerosa a una daquelles persones úniques que té el fabulós do de dir les paraules justes en el moment precís. Em vas tornar a donar il·lusió per viure quan als meus trenta-dos anys ja em veia vagant com una dona solitària i amargada que mai podria formar la seva pròpia família. Eres la meva persona ideal, la meva mitja taronja.
Amb aquestes sensacions, no vaig dubtar ni un moment a anar a viure amb tu al pis que tenies a Girona, al carrer Antic Roca. Es tractava dun niuet damor idoni per una parella que començava.
Els primers mesos de convivència van ser molt bons, fins i tot millors del que ens pensàvem. Però tot va canviar una nit Portàvem quatre mesos junts
Vas arribar a casa molt tard sense haver-me avisat abans. Jo estava al llit, però encara no mhavia dormit perquè estava molt preocupada per tu. Recordo aquella nit com si fos ahir
Miquel, on diantre estaves? et vaig preguntar. The trucat vàries vegades al mòbil i no contestaves.