Miquel, on diantre estaves? et vaig preguntar. The trucat vàries vegades al mòbil i no contestaves.
Vas riure com distret i vas començar a caminar cap al llit fent ziga-zagues. Anaves begut, la teva manera de mouret i la pudor dalcohol et delataven. Mentre avançaves cap al llit em vas contestar amb veu borrosa:
No et preocupis, reina. És que he estat amb uns col·legues i passa el que passa. Hem pres unes quantes copes i hem perdut una mica la noció del temps.
Vas arribar a lalçada del llit i et vas asseure al meu costat; feies un tuf a alcohol insuportable!
Collons Miquel, mhas fet patir molt! Avisam la propera vegada que vinguis tard i sobretot, controla el que beus. Estàs completament borratxo!
Borratxo i calent. Eva, perquè no cardem un polvo? em vas xiuxiuejar a cau dorella.
No en tinc ganes, Miquel! Demà em toca treballar i estic molt cansada.
En aquell moment, la cara et va canviar; set notava quelcom enfadat. Semblava, com després vaig entendre, que shagués despertat un profund sentiment de fúria a dins teu.
Què mhas dit? vas preguntar-me amb to amenaçador.
Jo, preocupada per la teva reacció i per lodi creixent que veia en la teva mirada, et vaig contestar vacil·lant:
Miquel, mespantes una mica. Avui no en tinc ganes, esperem fins demà.
Llavors del no-res va sorgir un llampec que va fuetejar la meva cara. Vaig notar amb la mà esquerra com la meva galta cremava. Mentrestant, tu vas aprofitar el meu desconcert i et vas abalançar damunt meu immobilitzant-me.
Què has dit? Eva, em sembla que no the escoltat bé. Has dit que no en tens ganes o que vols que fotem un clau?
Estava totalment descol·locada, només vaig encertar a contestar-te mig plorosa:
Què collons has fet, Miquel? Estàs boig? No en tinc ganes.
Et vas quedar primer pensarós i després vas riure a laire. Em vas mirar als ulls, fora dels teus cabals.
Així que no en tens ganes! No et preocupis que ara te les faré venir.
Llavors vaig conèixer al dimoni en persona. Estaves posseït per una ira incontrolable, vas començar a colpejar-me un cop i un altre. Em plovien pals per totes bandes mentre escoltava de fons la teva veu:
I ara, mala puta, tens o no tens ganes?
Em vas començar a despullar esqueixant-me la roba. Havies perdut el rumb, lalcohol et dirigia. Al principi vaig intentar oferir resistència, però al final em vaig sotmetre veient que la meva oposició només servia perquè rebés més patacades. Em vas despullar completament i em vas violar esquinçant-me lànima.
Així Eva, això magrada, magrada molt
De tant en tant em tornaves a picar i veia que en fer-ho gaudies més. Al final et vas escórrer i vas quedar-te estirat a sobre meu; sentia com em cremava el teu alè a whisky. Vas treure el penis de dins meu i vas jeure al meu costat. Només vaig escoltar com deies: Thas portat molt bé Eva, estic orgullós de tu. Passada una estona et vas quedar dormit com una soca.
Em vaig quedar mirant la foscor que menvoltava i que sendinsava dins meu. Em sentia bruta, ultratjada. Vaig plorar una bona estona i després vaig anar cap al lavabo. En veurem al mirall no em vaig reconèixer. Tenia la cara destrossada! Me la vaig netejar tenyint laigua de sang i després em vaig asseure a la tassa del vàter. Vaig plorar fins que em pensava que no tenia més llàgrimes i llavors men vaig anar cap al llit. Vaig veuret i vaig descobrir desconcertada, que tot i el mal que mhavies fet, encara testimava. Vaig pregar a Déu perquè només haguessis tingut un mal dia. Aquella nit vaig pensar molt, i contràriament al que creia, encara vaig plorar una mica més. Encara em quedaven llàgrimes.
2
Lendemà al matí vaig gastar molt maquillatge per intentar dissimular els blaus i els morats, però no ho vaig aconseguir. Des del mirall em contemplava una dona amb la cara destrossada i el llavi partit, plena del temor que provoca no saber què passarà a partir de llavors.
Quan em vaig llevar ja no hi eres. Havies marxat a treballar sense dir-me res; sense donar-me cap excusa, sense fer-me un petó. Vaig sospirar i vaig agafar forces per anar a la feina.
Al carrer, em vaig fondre amb el xivarri de la Girona que començava a llevar-se. Sentia el soroll dels cotxes, la fressa de les persianes dels comerços a laixecar-se Era un conjunt de coses en les quals cada dia magradava fixar-me, però que avui, simplement passaven al meu voltant. Deambulava pels carrers pensant encara en el que mhavia passat la nit anterior El meu cor pesava com el plom, la meva ànima es feia moltes preguntes.
Vaig arribar al cor del carrer Joan Maragall i vaig començar a pujar les escales que condueixen a loficina on, avui en dia, encara treballo. És un pis on, sis persones, realitzem tasques administratives. Jo comparteixo despatx amb la Paqui. És una dona duns quaranta-cinc anys, que per ledat que té, es conserva prou bé. El seu gest juvenil i el seu cabell llarg i castany fan que sembli més jove, però les arrugues que té al voltant dels ulls la delaten. És una persona simpàtica, i sobretot, molt bona amiga.
Em vaig aturar per un moment davant de la porta principal, i quan vaig creure que els meus pensaments estaven ordenats, vaig entrar al pis oficina. Només entrar-hi vaig veure la Paqui parlant amb en Frederic, el meu cap. És un home duns seixanta anys, de cabell blanc i abundant; la seva barba és espessa i canosa. Els seus ulls blaus no han perdut gens de la brillantor que devia enamorar a les mosses quan era jove. És un cap bondadós i comprensiu, a qui estimo com si fos el meu segon pare.
Al veurem els dos van posar cara despant. La Paqui va ser la primera que va venir cap a mi i em va preguntar preocupada:
Déu meu, Eva. Què tha passat?
Res, Paqui. He caigut per les escales. No és res greu. Només tinc el cos adolorit.
La Paqui i en Frederic es van mirar. Crec que tenien dubtes que la meva història fos certa; ho notava a les seves cares, però sobretot, en els seus ulls.
Segur que has caigut per les escales, Eva? va preguntar-me en Frederic.
Vaig mirar cap a una altra banda. No volia creuar-me amb la seva mirada i posar-me a plorar. Havia de ser forta. Potser en Miquel només havia tingut un mal dia, no el podia deixar malament davant de ningú.
Doncs sí vaig contestar amb falsedat. Les escales estaven fregades, anava molt de pressa i he relliscat. Coses que passen.
I has anat a lhospital? va preguntar-me en Frederic preocupat. Potser tens algun ós trencat.
No hi he anat. Però em trobo bé, de debò.
Vés a lhospital i mira-tho bé va insistir ell. No tho descomptaré pas de la nòmina, noia.
Tho agraeixo molt, però no caldrà. No et preocupis. Ara faig unes quantes factures i sem passarà tot. Ara mateix mhi poso.
Els vaig esquivar i em vaig dirigir a la meva taula. Em vaig asseure, camuflant el dolor que vaig sentir al fer-ho, i vaig engegar lordinador. En Frederic va passar pel meu costat, es va ajupir i em va dir amb veu fluixeta:
Ja saps que mho pots explicar tot. I si thas dagafar algun dia lliure pel que sigui, ja saps que pots fer-ho. No tel trauré dels dies de vacances.
Gràcies, Frederic vaig pronunciar amb veu tremolosa.
Gràcies, Frederic vaig pronunciar amb veu tremolosa.
Ell em va somriure, em tocà lesquena de manera amistosa i es va acomiadar per dirigir-se al seu despatx.
La Paqui mirava per sobre del seu ordinador. Va deixar esperar un temps prudencial i, després, vigilant que no hi hagués ningú al voltant, em va dir:
Si tha succeït una altra cosa Saps que pots confiar en mi. Últimament els hi passen moltes coses a les dones. Si has relliscat, que vols fer-hi, mala sort, però si algú tha clavat una pallissa, sigui en Miquel o algú altre, ho hauries de denunciar.
Vaig simular, tan maldestrament com vaig poder, que menvaïa la fúria i vaig contestar-li amb rudesa:
Gràcies, Paqui. Tho agraeixo molt, però no puc anar a denunciar a la policia que he relliscat per les escales. Ha sigut mala sort, com tu dius, simplement mala sort.
Així va ser com, en aquella habitació on quasi sempre sescoltaven converses sense fi, aquell matí va regnar el més absolut silenci.
3
Aquell dia no vaig anar a dinar a casa. Vaig decidir menjar un menú en un restaurant que hi havia a prop de loficina. Malgrat que estava tot molt bo, quasi no vaig fer cap mos. La por havia estrangulat el meu estómac i em costava Déu i ajuda empassar-me el menjar.
Asseguda en aquell restaurant, vaig rumiar en moltes coses: en els trenta-dos anys que tenia, en que notava que se mestava començant a passar larròs, en que fins fa un dia creia que compartia la vida amb el meu home ideal i futur pare dels meus fills Tot no es podia haver esfondrat com un castell de cartes! En Miquel havia begut massa i se li havia escapat la mà; només havia sigut un dia i mogut per lalcohol. Què volia dir un dia dolent, si podia omplir per sempre la meva vida? No, no podia denunciar-li! No el podia trair! Segur que tot tornaria a ser com abans. Anava raonant i raonant, i així, quasi sense adonar-men, sem van fer les tres: lhora que havia de tornar a entrar a loficina.
Vaig fer acta de presència al despatx, però em va costar molt concentrar-me. Aquella tarda no vaig poder realitzar ni la meitat de la feina que feia habitualment. El temps passava a càmera lenta, però al final el rellotge de loficina va marcar les sis. Abans de plegar vaig anar a la taula on era la Paqui i li vaig fer un petó amistós a la galta.
Paqui, sento molt el que the dit aquest matí. Estava nerviosa.
Tranquil·la Eva em va dir amb un dolç somriure als llavis. Ja saps, si necessites algun tipus dajuda, aquí estic; disposada a tot.
Ens vam fondre en una abraçada durant una estona. Després, molt més reconfortada, em vaig acomiadar della i men vaig anar.
Vaig baixar les escales del bloc de pisos i em vaig submergir dins la bullícia de la ciutat de Girona. Escoltava embadalida la simfonia urbana de clàxons i frens; perdia, distreta, la vista en aparadors: ara un de joies, ara un de roba, ara un de flors Desitjava que el meu passeig pels carrers no tingués mai fi perquè tenia por darribar a casa i veure el que em trobaria.
Però al final, quasi sense adonar-men, em vaig sorprendre davant de la porta del bloc de pisos del carrer Antic Roca. Em vaig preguntar si per fer aquell trajecte havien passat els deu minuts de costum o si havien transcorregut hores. Havia perdut per complet la noció del temps. Vaig obrir la porta i vaig pujar les escales. Em vaig quedar palplantada al replà mirant la porta del pis on vivia. Vaig sospirar diverses vegades; tot seguit, amb gran decisió i valentia, vaig obrir-la. No sé què esperava trobar-me a laltra banda de la porta, però el que vaig veure segur que no. Davant meu hi havia un gran ram de flors duna bellesa extraordinària. Destacaven sobre les altres flors les de color lila, el meu preferit. Tremolant per lemoció vaig agafar la nota que hi penjava. Simplement posava: Eva, testimo molt. Perdonam.
4
Quan vas arribar al pis a les vuit del vespre, em vas trobar asseguda al sofà. Vas entrar a poc a poc, com si fossis un lladre, potser lluitant contra lambient enrarit que hi havia a lhabitació. El teu posat era trist; els ulls et brillaven com si hi hagués plogut. En veuret, les meves pupil·les van començar a tremolar.
Perdonam Eva vas començar dient amb veu culpable. He estat a punt de trucar-te però no mhe atrevit Ahir a la nit no sabia què em feia. Lalcohol em va perdre. Déu meu! vas exclamar penedit. Quant de mal que et vaig fer! Quins morats! Tant de bo els pogués tenir jo i no tu
No vaig poder aguantar més i em vaig ofegar en un mar de plors. Em vas acollir en el teu pit, encerclant-me amb els teus braços musculats. Escoltava com deies una vegada i una altra: Ho sento, Eva. No tornarà a passar mai més, tho asseguro. Lhome que vas veure ahir no sóc jo.
Et vaig abraçar fortament; vaig olorar la fragància que desprenia el teu cos. Et volia notar, et necessitava.
Miquel, encara mestimes?
Em vas mirar amb un somriure encisador, candent.
Com em pots preguntar això, Eva? És clar que testimo. Testimo més que res en aquest món.
Ens vam submergir en una abraçada i en aquell moment em vaig sentir la dona més feliç del món. Llavors, tenia molts menys dubtes dels que tinc ara.
5
A partir daquell dia, va semblar que tornés la normalitat. Em tractaves com una reina i de nou gaudia de grans moments al teu costat. Tornava a confiar en tu, en la nostra relació de parella, però tot va canviar ahir a la nit, en tan sols un moment Tal com havia passat feia quatre mesos
Havia anat a un sopar dempresa i vaig tornar tard a casa. A larribar-hi, em va sorprendre molt veuret assegut al sofà del menjador veient la televisió. A la tauleta hi havia una ampolla de whisky, un bol amb uns quants glaçons de gel i un got de tub carregat a vessar. Mal senyal vaig pensar recordant la nit en què mhavies maltractat. Em vas observar amb posat enfadat, et vas aixecar feixugament del sofà i em vas dir amb veu èbria:
Et sembla bé venir a aquestes hores!
El meu cap recordava, la maleïda nit que em vas maltractar.
Perdona Miquel vaig contestar-te amb certa por. És que ens hem posat a parlar i he perdut una mica la noció del temps. Ja saps que passa en aquests sopars dempresa, beus, enraones
Sí em vas tallar. Beus, enraones, tenrotlles amb algú, aneu a casa seva
Però què dius? vaig intentar interrompre aquella conversa absurda, però no vaig poder; tu, com si estiguessis sord ,continuaves parlant.
Et treus la roba i tel tires! en aquest moment em vas mirar totalment fora dels teus cabals. I llavors quan has acabat ten recordes de mi, rius i penses: Què deu estar fent ara aquell cornut de merda que tinc a casa?
Déu meu, Miquel, estàs desvariejant. Dius coses que no tenen sentit. Lalcohol et té ben destarotat.
Sort tinc de lalcohol que maclareix la ment vas contestar-me somrient. Vine Eva i fes-me un petó. Vinga reina, com el que li has fet a la persona a qui thas tirat. Amb qui tho has muntat? Amb el vell pelacanyes del teu cap o amb aquell noi que porta poc temps a loficina?