Miquel, crec que el teu únic problema és lalcohol i que si no beguessis, seria molt feliç vivint al teu costat. Sé que aquesta gran fúria que et domina només apareix quan beus i la resta del temps ets una persona encantadora. Per això no et denunciaré i et deixaré. Potser el temps ens podrà acabar donant una oportunitat més. Tant de bo tot pogués ser com abans! També penso que ara el problema és teu, perquè jo, en el seu moment, ja em vaig oferir per ajudar-te i no em vas fer cas.
Crec que ara el millor que puc fer és posar terra pel mig. Necessito temps per ordenar el meu cap i penso que tu també el necessites per desintoxicar-te. Ara mateix noto dins el meu cor una gran pena i buidor al deixar-te. Miquel estic molt confusa. Donem-nos temps i el temps dirà.
Adéu Miquel.
Fins a la propera o fins mai.
EVA.
Eren quasi dos quarts de dues i la Sandra devia estar a punt darribar. Vaig contemplar el menjador com si volgués retratar-lo amb una panoràmica per si el veia per darrera vegada. A la meva ment es varen anar succeint molts records que anaven formant part duna pel·lícula sense final. Notava que potser estava tancant una etapa de la meva vida on havia tingut dipositades moltes esperances. Internament em preguntava: Per què Eva, amb trenta-dos anys que tens, no has tingut mai una relació que thagi durat més de dos anys?. Potser el problema era meu; potser tot el que em passava al voltant en el fons mho guanyava, però aquest cop no havia sigut culpa meva. Una dona mai es pot guanyar que se la maltracti daquella manera, per molt dolenta que sigui.
Encara tenia en els meus ulls el record recent de llàgrimes vessades i amor perdut. Contínuament em preguntava si feia bé o malament deixant en Miquel, i tot i que el meu cor, cec damor, em deia que no, el meu cap maconsellava que ho fes. Lestimava massa, molt més del que es mereixia, però no podia aguantar més situacions com la daquella nit. No havia estat el primer cop que mho havia fet, sinó el segon i ja estava avisat que si passava algun altre dia, em perdria.
Vaig mirar la fotografia que hi havia sobre la taula; aquella en què estàvem els dos a la fira rient mentre ens besàvem i pensava una vegada i una altra: Miquel, com pots canviar tant!.
En aquells moments el telèfon de lentrada va sonar; devia ser la Sandra.
7
La Sandra pujava apressadament les escales que menaven al primer pis. Els seus cabells arrissats i negres es movien lliures a un costat i laltre. En veurem es va quedar bocabadada. La vaig fer entrar de pressa a dins del pis per evitar possibles xafarderies dels veïns.
Mare meva! Però quina pallissa tha donat! Si quasi no et reconec
Sandra, gràcies per venir. No sabia a qui acudir vaig dir-li desesperada.
No pensava que thagués fet tant de mal! Anem a la comissaria a denunciar-ho?
Vaig negar amb el cap. Lamor moltes vegades no obeeix a la lògica i aquesta vegada no va ser una excepció.
Per ara no, Sandra.
Eva, és molt fort això que tha fet. És el primer cop que tha maltractat?
Notava que aquell interrogatori manava traient la poca enteresa que em quedava. Sabia que la Sandra era la meva millor amiga, però en aquells moments les seves preguntes cremaven.
No és el primer cop vaig vacil·lar una mica, és el segon.
Hòstia, Eva, això ho has de denunciar ara mateix!
Sandra vaig contestar-li mirant-la fixament als seus ulls blaus, ara no el vull denunciar. El que vull fer és agafar les maletes i anar-men daquí. Aquest lloc mencongeix el cor.
I més tard, el denunciaràs?
La Sandra sabia la resposta abans que sobrissin els meus llavis. Em coneixia massa. No va gosar insistir-me més perquè denunciés a en Miquel. Es va limitar a ajudar-me a baixar les maletes i a carregar-les al cotxe que havia deixat aparcat davant dun gual. Vam entrar a dins el vehicle i ens vam cordar el cinturó.
Eva, promet-me una cosa va dir-me la Sandra seriosa, si algun dia vols tornar amb ell, pensa-tho vàries vegades abans de fer-ho.
Havíem compartit tant de temps juntes que em coneixia a la perfecció. Cada gest que feia, cada silenci que creava, era un llibre obert per a ella. Vaig agafar-li la mà. El sol shavia deslliurat dels núvols que el cobrien feia una estona i il·luminava el carrer. Lescalfor de lastre no es podia comparar amb la que transmetia aquella mà.
No pateixis, Sandra. No sé si tornaré amb ell algun dia, però si ho faig, abans mhaurà de demostrar moltes coses.
Ens vam abraçar i vam rememorar els moments en què una shavia recolzat en lespatlla de laltra. Així, davant dels nostres ulls va aparèixer el pis on havíem crescut al carrer Aragó de Barcelona, els nostres jocs infantils, la nostra època destudiants, els xicots que havíem tingut, la seva separació o el nostre èxode bipartit a Girona. Érem grans amigues i ho continuaríem essent. Vam desfer labraçada i ens vam mirar. La Sandra estava emocionada; les seves paraules semblaven diluir-se com en una aquarel·la.
Tranquil·la Eva, també ens en sortirem daquesta. Sempre ho fem.
Li vaig regalar un somriure confident. Crec que era lúnic obsequi que li podia donar en aquell moment.
Després va arrencar el cotxe i ens vam anar allunyant del pis del carrer Antic Roca on havia viscut els últims mesos. A dins el meu cap sentortolligaven els pensaments, no podia parar de pensar i de preguntar-me amb què em sorprendria el futur a partir daquell moment.
8
La Sandra va aparcar el cotxe al barri de Vista Alegre; des dallà trigaríem menys de deu minuts en arribar al pis on vivia. Dels seients de darrera del cotxe va treure un petit carretó que havia agafat a la feina i que ens ajudaria a portar les dues maletes més pesants. Les dues bosses restants les vaig carregar jo, una a lespatlla i laltra a la mà.
Una brisa primaveral va refrescar lolla de grills en què shavia convertit el meu cap. La Sandra manava parlant, però jo per molt que ho intentava, no parava atenció en el que em deia.
Vam anar caminant i no vam trigar a trobar-nos, a mà esquerra, la Plaça Catalunya. Al bell mig, rajolins daigua saltaven alegres dins una font. Una mica més endavant, també a mà esquerra, va aparèixer el Pont de Pedra custodiat per canelobres elèctrics de ferro. Davant nostre començava a mostrar-se la Rambla de la Llibertat que feia de connexió entre la Girona cosmopolita i la Girona medieval. Ens hi vam endinsar i vam continuar caminant escortades per la frondositat dels arbres. Ens vam acomiadar del riu Onyar que es va perdre de vista darrera dun quiosc i de loficina dinformació turística. Poc després, un mar de voltes va aparèixer per estribord. A partir daquí començava la zona que normalment estava més animada de la Rambla, però que a aquelles hores es mostrava tranquil·la. A banda i banda apareixien bars i comerços. Les terrasses estaven quasi buides a lombra daquell dia ennuvolat i gris de començaments del mes de maig. De ben segur, que molts turistes es quedarien sense acabar de captar la màgia de la ciutat, al no poder prendre un cafè asseguts tranquil·lament mentre prenien el sol. Linterior dels bars però, amagava a bastanta gent que consumia menús i cafès de sobretaula.
Ens vam anar topant amb gent que, com nosaltres, caminava amunt i avall daquella artèria de la ciutat. I així, i quasi sense adonar-men, vam arribar al carrer Argenteria i vaig distingir el pis de la Sandra. Era un bloc antic de balconades llargues i estretes. La porta daccés era petita i quedava just al costat duna botiga de roba. La meva amiga va aturar el carretó i va buscar les claus a dins la seva bossa. Laire es notava una mica enrarit, potser anunciava pluja a la tarda. Al final la Sandra va obrir la porta de lentrada i vam entrar les maletes i el carretó.
LEva encara estava atabalada i adolorida i no es va fixar abans dentrar en el bloc de pisos, en la gent que hi havia al carrer. Si hagués parat atenció potser hauria vist a una dona que li hagués resultat familiar. Es trobava reflectida al vidre duna botiga de roba. A diferència de laparador dúltima moda en què estava emmirallada, vestia roba daltres èpoques, daltres temps. Portava una túnica llarga de color lila i els cabells tapats per una caputxa del mateix color. Aquella dona era pràcticament igual que lEva. La seva boca gran i de llavis carnosos dibuixava un ampli somriure. Tenia els ulls de color mel, el nas arrodonit i les celles perfilades. Un manyoc de cabells ondulats de color castany sesmunyia de la peça de roba que li cobria el cap. Tot i el seu aspecte estrany, aquella dona passava desapercebuda per a la gent. Ningú que passejava amunt i avall de la Rambla reparava en la seva presència. Semblava etèria, com la brisa que bufava aquell dia de primavera.
9
Vam pujar les estretes escales del bloc de pisos panteixant pel pes de les maletes. Quan vam arribar al principal, la Sandra va obrir la porta i em va rebre un piset acollidor i familiar. Em van venir al cap, records i vivències que havíem compartit juntes temps ençà. La Sandra va deixar les maletes al petit rebedor dient-me:
Acomodat com si estiguessis a casa teva. Ocuparàs la mateixa habitació que abans. Jo mentrestant prepararé el dinar. És tard
Ja tajudo, Sandra.
Daixò res em va contestar ella amb gest sever. Tu descansa, estirat al sofà o al llit. Tavisaré quan el dinar estigui fet.
Però, si estic bé
La resposta que vaig obtenir de la Sandra va ser un renec de desaprovació. Després, va deixar la seva bossa sobre una tauleta del menjador i va entrar a la cuina.
Em vaig quedar mirant el petit menjador. Estava tot quasi igual que quan me nhavia anat. La decoració amb colors lluents, lequip de música, la televisió Malegrava tornar a aquell pis perquè en ell havia passat molts bons moments, però en el fons notava que era lescenari duna derrota. El fet de tornar volia dir que mhavia fallat lenèsim intent de donar futur i sentit a la meva vida. Mhavia tornat a fallar, almenys de moment
Vaig agafar les maletes i les bosses i les vaig portar a la que seria la meva habitació. També estava igual que abans. El llit i els mobles eren els mateixos i estaven situats al mateix lloc. Jo, en canvi, em sentia molt diferent. Em vaig estirar al llit i vaig pensar amb en Miquel. Primer vaig recordar la pallissa que mhavia clavat el dia anterior; després, vaig recordar-lo a ell. El seu metre vuitanta-cinc dalçada, els seus ulls verds, el seu cabell engominat i abundant Sempre li havia dit que podia haver sigut model. També vaig recordar la persona dolça i afectuosa que era quasi sempre i la metamorfosi amarga que experimentava de manera ocasional per culpa de lalcohol. Vaig abstreure la ment alliberant-la de pensaments i vencent el dolor que experimentaven algunes parts del meu cos i vaig caure dormida.
Em sembla que no vaig tenir cap somni i si en vaig tenir algun, al despertar no en recordava cap. Davant meu, mirant-me des de les altures, hi havia la Sandra.
Ui, quina mandra. Quant de temps he dormit? vaig preguntar-li.
Poc, una horeta si fa no fa.
Vaja. He fet una bona becaina.
Tranquil·la, no pateixis, no hi ha cap pressa. He preparat el dinar. De menú hi ha amanida i macarrons a la napolitana. Què et sembla?
Perfecte. Feia molt que no em trobava el dinar preparat.
Em vaig aixecar pesadament i ens vam dirigir les dues cap al menjador. La taula ja estava parada per dinar. Duns plats sorgia un fum amb olor dorenga que entelava laire. Vam seure a taula i mentre dinàvem vam anar xerrant. En acabat vam prendre uns cafès descafeïnats, i més tard, la Sandra va aprofitar per fer-me una revisió completa. Quan havia tingut vint anys, havia estudiat i treballat com a auxiliar dinfermeria. Finalitzat lexamen, em va dir que, miraculosament, semblava que no tenia res trencat i que els símptomes de dolor que notava eren normals després de la pallissa que mhavien clavat. Seguidament vam decidir de mutu acord fer una becaina. Tot i que em va costar molt agafar el son, al final es va imposar.
10
En Miquel va arribar al pis del carrer Antic Roca cap a les vuit del vespre. Estava nerviós perquè no sabia què shi podria trobar. LEva continuaria encara al pis o bé hauria marxat i lhauria denunciat? Moments abans, en Miquel havia pensat que el millor que podria haver fet era fugir de Girona i posar terra pel mig, però no ho va fer. Ell encara estimava amb bogeria a lEva.
A larribar al menjador va trobar la carta que havia escrit ella. La va agafar i la va llegir detingudament. Quan va acabar, va respirar una mica més alleujat. LEva no lhavia denunciat. Va notar, amb gran tristesa, que ella havia marxat de casa. No va dubtar ni un instant en agafar el mòbil i marcar el seu número de telèfon. Es va posar lauricular a lorella i va esperar resposta des de laltre costat de la línia.
11
Havia dormit bona part de la tarda. Al voltant de les set mhavia llevat notant el cos una mica menys adolorit que abans. Vaig xerrar amb la Sandra una estona i després, vam començar a preparar el sopar del vespre i el dinar de lendemà. Al voltant dun quart de nou el meu mòbil va començar a sonar. El cor em va fer un salt. Vaig buscar laparell a la bossa, i en agafar-lo, vaig veure amb neguit com la pantalla il·luminada mostrava el nom den Miquel.
És ell no? em va preguntar la Sandra expectant; jo li vaig fer un gest afirmatiu amb el cap. Li agafaràs el telèfon?
La vaig mirar i no vaig saber que respondre-li. Tot i que ho havia estat pensant durant el dia, arribat el moment no sabia què fer. Mentrestant el telèfon continuava trucant. Cinc, sis, set trucs. Em vaig preguntar: Eva, encara estimes a aquest home?; i confusa, escoltava una veu que em deia: Sí. Sempre lhe estimat i sempre lestimaré. Deu, onze trucs. Necessitava temps per pensar i que ell em demostrés si encara volia continuar amb mi, que no beuria mai més; però a ell lestimava, i tant que lestimava! Per això els seus cops mhavien ferit el doble. A banda del dolor físic que mhavien causat, havien ferit de gravetat el meu cor. Setze, disset, divuit trucs. Vaig despenjar. A laltre costat de lhabitació la Sandra va posar uns ulls com dues taronges de color blau.
Sí? vaig contestar deixant-li la iniciativa a lhora de parlar.