Miquel, deixa-ho ja, si us plau. Tens un problema amb lalcohol.
A la teva cara va aparèixer un somriure sarcàstic. De seguida, va desaparèixer i vas mirar al cel, com si estiguessis pensant.
Potser tens raó, guapa. Potser sí que se mha anat el cap amb lalcohol els teus llavis tornaven a dibuixar una mitja lluna enigmàtica. Ara em podries fer un petó de reconciliació. Només et demano això, Eva, un petó.
Semblava que se thavia passat lenuig, però encara tenia por. No men fiava, sobretot després del que havia succeït feia quatre mesos. Et vas anar apropant a mi, però jo no vaig recular. Tenia por que si ho feia, tu copsaries el pànic que emanava de tots els porus de la meva pell. Quan ens vam trobar cara a cara, ens vam fer un petó. Les nostres llengües es van començar a cargolar lentament una contra laltra. Va ser un petó tendre i alhora traïdor. De sobte, et vas apartar de mi i em vas donar una bufetada que em va enviar contra el terra. Estava completament atordida. Vaig intentar cridar, però tu ja mhavies tapat la boca. Somreies davant meu orgullós del teu poder.
No pensis que sóc dolent, Eva. Tu ets la dolenta! No magrada que em posin les banyes. No, no. Tampoc magrada que em prohibeixis lalcohol, guapa. Només bec una vegada cada quatre mesos, et sembla molt?
Pel meu front relliscaven gotes de suor. Els meus ulls desorbitats intentaven dir-te que no fessis el que pretenies, però no van poder Una tempesta de cops va començar a descarregar contra mi. Cada vegada eren més forts, més eixordadors, més carregats duna fúria insaciable. Va arribar un moment que ja no els sentia. Pensava que estava morta, que el meu cor no bategava. Vaig començar a perdre la consciència, no sense abans notar com un líquid calent regalimava per la meva cara. Era vermell i dens. Va ser lúltima cosa que vaig veure abans de desmaiar-me mentre escoltava de fons com reia el diable.
6
Lendemà al matí, el primer que vaig percebre va ser el tacte dur i fred del terra on havia dormit durant la nit. El cap semblava que manava a esclatar en qualsevol moment. Estava estesa de costat a terra amb el cos adolorit per totes bandes. Vaig notar estranyada com encara continuava amb vida. Esperava despertar-me al Cel o a lInfern, però mai seguir vivint en el món terrenal. Des daquell dia vaig començar a creure en la resurrecció dels cristians.
Vaig observar el meu voltant, el menjador del pis em guaitava impassible. Vaig afinar lorella per veure si escoltava algun soroll. Mig minut, un minut, dos minuts descolta. Silenci infinit. En Miquel devia haver marxat del pis i mhavia deixat sola.
Vaig intentar mirar el rellotge que tenia al canell, però no el vaig trobar (devia haver sortit rebotit durant la batussa de la nit anterior). El cap em donava voltes i més voltes. Vaig esperar uns deu minuts estirada a terra fins que em vaig veure amb forces per intentar aixecar-me. Després de dos esforços inútils, al tercer intent ho vaig aconseguir. Sentia dolor per totes bandes, però sobretot al cap i al tòrax. Vaig anar coixejant a buscar la bossa i en vaig treure el mòbil. Per les dues clivelles en què shavien convertit els meus ulls vaig veure que eren les onze del matí i que tenia unes quantes trucades perdudes de la feina. Vaig telefonar-hi amb el cap encara desorientat. Em va despenjar el telèfon una veu que ja coneixia.
Paqui, sóc lEva.
Ni jo mateixa reconeixia la meva veu quan parlava, semblava rovellada.
Per fi, Eva. On pares? Què has començat ja, avui divendres, el cap de setmana? va preguntar preocupada. Són les onze del matí!
Avui no aniré a la feina vaig tossir per intentar aclarir-me la veu No em trobo bé.
Què et passa? Estàs malalta?
No, Paqui. Estic pitjor. Estic feta un cromo.
Què tha passat? Tha tornat a fer mal en Miquel, oi?
Els meus ulls començaven a enllagrimar-se.
Ara, no vull parlar més, Paqui. Ja enraonarem un altre dia amb més calma. Passam en Frederic, si us plau.
Ho aniràs a denunciar, oi? va preguntar-me amb veu contundent.
Aquella pregunta la temia. Sabia que havia de fer-ho, però maleint-me una i mil vegades vaig comprovar que encara estimava a en Miquel. Internament, em deia una vegada i una altra: Només perd loremus quan beu, la resta del temps és un encant de persona. Així, no em vaig sorprendre de contestar-li:
No el denunciaré, Paqui. Ara mateix estic confusa, però crec que no és la millor solució. Sí que tinc clar, que avui mateix me naniré de casa.
Collons, Eva! va contestar ella enfadada. Que ten vagis està molt bé. Només faltaria, perquè si no acabaràs morta a casa! Però lhas de denunciar! Et pot fer mal a tu o a qualsevol altra dona.
Vaig empassar saliva abans de contestar-li amb una veu que intentava ser forta.
Ja sé que hauria de fer, Paqui, però en aquest punt lemoció em va envair i vaig començar a plorar encara lestimo
La Paqui va intentar consolar-me per telèfon, però no ho va aconseguir. En aquells moments, jo estava pensant precisament en ella. Vaig pensar en els seus quaranta-cinc anys, en el marit que tenia al seu costat i que lestimava amb bogeria, en els seus dos encantadors fills de setze i vint anys que mhavia ensenyat en fotos. Dins el meu cap es va gestar un pensament envejós: Està molt bé que mintentis consolar, però la vida és més difícil del que creus. Tu has tingut sort escollint per compartir la vida amb lAlfons, jo encara no sé si he triat bé.
Després dun llarg silenci, vaig escoltar a laltra banda del telèfon la potent veu den Frederic. Em va consolar i em va dir que magafés els dies que volgués de festa i que només volia tornar a veurem a la feina quan em trobés bé. Era un luxe tenir-lo de cap. En Frederic posseïa el meravellós, i per desgràcia, estrany do dins el món dels caps, de considerar que els seus treballadors eren primer de tot persones (abans que simples números de producció). Respecte a en Miquel, em va dir que li semblava bé la idea que mallunyés dell i que seria millor denunciar-lo. També em va comentar que era jo qui havia de decidir, que entenia que al principi la situació em sobrepassés, però que confiava que al final prendria la decisió correcta.
Després de parlar amb ell, vaig penjar el telèfon i el vaig deixar sobre la taula. Em vaig girar i vaig contemplar el lloc on havia estat dormint tota la nit. A terra hi havia un toll de sang seca i dolor, molt de dolor
Em vaig dirigir al lavabo feixugament i al veurem al mirall em vaig esgarrifar. Vaig descobrir una dona amb els ulls mig tancats com una xinesa. La meva cara semblava un collage de sang seca, blaus i morats. Una part dun ull estava vermella, segurament per alguna petita vena que shavia trencat a dins. Em vaig netejar la cara i després vaig tornar a mirar-me al mirall. Continuava sense reconèixer-me. Tenia trencat una mica el llavi inferior i mhavia partit un petit tros duna dent. Dins el meu cap començava un gran debat. No sabia quins sentiments sentia ara envers en Miquel, però el que tenia clar era que mhavia danar daquella casa; quan abans millor.
Em vaig treure la roba ensangonada i vaig observar el meu cos nu. Malgrat que estava gravat per totes les costures de la violència den Miquel, em semblava que no tenia res trencat. Notava el cos molt adolorit, però això era normal amb la pallissa que havia rebut. Després de la inspecció visual, em vaig dutxar. Laigua em va embolcallar per complet i em va acabar de netejar el vermell cruent de la pell. Aquella dutxa em va ajudar per sentir-me una mica més bé dintre del mal moment que estava passant.
Em vaig treure la roba ensangonada i vaig observar el meu cos nu. Malgrat que estava gravat per totes les costures de la violència den Miquel, em semblava que no tenia res trencat. Notava el cos molt adolorit, però això era normal amb la pallissa que havia rebut. Després de la inspecció visual, em vaig dutxar. Laigua em va embolcallar per complet i em va acabar de netejar el vermell cruent de la pell. Aquella dutxa em va ajudar per sentir-me una mica més bé dintre del mal moment que estava passant.
Més tard em vaig posar el barnús i vaig caminar cap a la nostra habitació. El llit desfet indicava que en Miquel havia dormit allà aquella nit. A dins de lhabitació vaig baixar la persiana per protegir-me de mirades furtives. Em vaig treure el barnús i em vaig vestir amb roba neta.
Vaig tornar al menjador. La coixesa disminuïa a mesura que anava caminant i ara quasi era imperceptible. Allà, la llum entrava per la persiana mig aixecada de la balconada i il·luminava càlidament lestança. Sobre la tauleta del menjador es reien de mi una ampolla, un bol i un got de tub ple de whisky aigualit. No vaig dubtar ni un segon en tombar la tauleta amb un gest instintiu ple de rauxa. La trencadissa de vidres es va apoderar per un moment de lhabitació; després de nou el silenci.
Em vaig dirigir a la taula i vaig agafar de nou el telèfon mòbil. Vaig buscar a lagenda la lletra S i vaig trucar a la Sandra.
La Sandra és la meva millor amiga. Ens coneixem des de la més tendra infància; ens vam criar al mateix bloc de pisos del carrer Aragó. A Barcelona vam compartir jocs de nenes, ladolescència i confidències damors i desamors. Ella va venir a viure a Girona ara fa uns set anys. La Sandra fugia del fantasma del seu divorci. Després de quatre anys de festeig i dos de casada va decidir separar-se del seu marit perquè va descobrir que li havia fet el salt amb una altra dona durant més dun any. La Sandra va decidir anar-sen de Barcelona per refer la seva vida. A tothom li va dir que ho feia per allunyar-se de lestrès de la gran ciutat i de lalt preu que tenia la vida allà (sobretot els pisos), però jo sé que en realitat ho va fer per fugir dels seus records. Ella va venir a Girona i va trobar feina en una fàbrica dun poble proper: Riudellots de la Selva. Ara fa uns cinc anys, la Sandra em va convèncer perquè vingués a viure a Girona amb ella. Vam compartir un petit pis que shavia comprat al carrer Argenteria. Li donava alguns diners en concepte de lloguer del pis per ajudar-la a pagar una hipoteca que li ofegava la vida, i que malauradament, encara li continua ofegant. Després de conèixer en Miquel, me nhavia anat a viure amb ell i havíem passat a veurens menys. Per les últimes notícies que sabia della, la Sandra no tenia cap xicot i continuava vivint sola.
Després de quatre trucs, a laltra banda de lauricular vaig escoltar la veu de la meva amiga:
Ei, què tal guapa? va contestar feliç la Sandra. Mhas enganxat treballant a la fàbrica. Com va tot, trempada?
Ella sempre treballava de les tres de la nit a la una del migdia. Fent el torn de nit guanyava més diners, però la privava de dur un ritme normal de vida. Laborava de dilluns a divendres, però hi havia algun cap de setmana que també hi anava per guanyar més diners. Els dies que anava a treballar, com a molt tard se nanava a dormir a les nou del vespre. Com a la nit no dormia més de cinc hores, després de dinar aprofitava per fer una becaina. Jo pensava que si la Sandra continuava treballant amb aquell horari i amb aquell ritme, qualsevol dia cauria malalta. Semblava un vampir modern, dormia part del dia i treballava gran part de la nit. Potser era lalt cost que havia de pagar per intentar mantenir sola una hipoteca en el món que vivim. Més dun cop mhavia comentat que potser llogaria una habitació del pis per compartir despeses, però mai shavia acabat de decidir a fer el pas.
Perdona Sandra vaig respondre-li,però no sabia a qui acudir. Encara vius sola al pis?
Sí, però per què ho vols saber? va preguntar estranyada.
Tho dic a tu perquè et tinc més confiança que a ningú.
A veure, Eva, mestàs preocupant una mica. Què passa?
Men vaig de casa vaig dir amb la veu quelcom commoguda. En Miquel mha clavat una pallissa que una mica més i em mata.
No fotis, tia! Què fill de puta!
No carreguis contra ell, Sandra vaig interrompre-la. No és ell qui ho fa, és lalcohol. El domina i llavors perd el control de si mateix.
Hòstia, Eva. Que fort! Aquí pots venir sempre que vulguis, ja saps que no hi ha cap problema. Collons, mai mho hagués pensat den Miquel! Eva, on ets?
Al pis. Recolliré les meves coses, li faré una nota i me naniré.
Ja vindré a buscar-te amb el cotxe. No pateixis.
No cal que vinguis Sandra. Ja demanaré un taxi.
Ni pensar-ho guapa. A la una, quan acabi de treballar, passaré a buscar-te.
No et fa res?
Que no dona, que no. Tu prepara tot el que hagis de preparar. Jo, a dos quarts de dues ja seré al pis.
Molt bé. De seguida començo a fer les maletes.
Ara que ho penso, en Miquel no vindrà al pis al migdia?
Segurament que no; acostuma a dinar fora. A més estan fent uns arranjaments a unes cases de Platja dAro. En tenien encara per dues setmanes.
Doncs res, Eva. Daquí una estona ens veiem. Animat guapa.
Gràcies Sandra vaig contestar-li emocionada. És una sort tenir-te com amiga.
El mateix et dic. Vés preparant tot el que necessitis. Daquí una estoneta passaré a buscar-te. Fins ara, maca.
Fins ara Sandra.
Vaig penjar la trucada i vaig mirar al meu voltant. Rememorava milers descenes dins el meu cap. Havíem viscut també tants moments bons en aquell pis! Un sospir es va perdre a laire.
Després em vaig dirigir a la que havia estat la nostra habitació. Vaig agafar dues maletes i les vaig carregar amb la meva roba i objectes personals. De seguida es van emplenar i vaig haver de recórrer a una tercera i a una quarta bossa. Vaig decidir no agafar res que tingués en comú amb en Miquel i així, només vaig agafar objectes que em pertanyien a mi exclusivament. Quan em va semblar que ja ho tenia tot preparat, vaig deixar les maletes al costat de la porta dentrada. Tenia la mateixa impressió que a linici dun viatge, quan penses que testàs descuidant moltes coses a casa.
El rellotge del menjador marcava tres quarts duna.
Vaig agafar un full en blanc i un bolígraf i em vaig asseure a una cadira encarada a la taula del menjador. Era el moment dexplicar-li a en Miquel perquè el deixava i quins eren els sentiments que tenia envers ell. Em va costar arrencar però al final ho vaig aconseguir. El bolígraf va començar a dansar al ritme lent que marcava la meva inspiració i el meu cor. Mentre escrivia algunes llàgrimes van mullar el paper; en aquestes zones, la tinta blava es va ofegar en un mar daigua salada. Em va costar molt trobar les paraules precises, i quan vaig haver acabat, tenia la sensació que potser mai les havia arribat a trobar. Al final, vaig llegir el que havia escrit:
Miquel em costa Déu i ajuda escriuret aquestes línies
Quan tornis ja no hi seré. Fa quatre mesos et vaig advertir que si algun dia em tornaves a maltractar, no tho perdonaria i me naniria. Ahir em vas matar i avui al matí he ressuscitat.
Miquel ets una persona meravellosa quan no beus. Ets simpàtic, afectuós, bon amant, saps escoltar-me ho tens tot. Però quan beus desapareix la persona que tant estimo i que em va enamorar un dia i apareix algú molt diferent.