«Linfiltrat de Lluís Calvo no només reclama el valor de lexperiència i de lacte, en un món que ja és tot ell occidental, sinó que aposta per esmunyir-shi endins. Des duna perspectiva, tàctica que reconsidera per comptes de revisar, Calvo ens escopeteja a vagabundejar pel segle XX, a immiscir-nos entre els discursos preponderants i ens convida a amagar-nos, a fer servir els angles morts dOccident.» ADRIÀ PUJOL, El País, febrer del 2019
«Les caminades centren un dels assajos més afinats que he llegit últimament: Linfiltrat, del poeta Lluís Calvo (Arcàdia, 2019). Calvo descriu i contextualitza tres formes subtils de lluita social centrades en la resistència individual: deambular, ocultar-se i infiltrar-se.» MÀRIUS SERRA, La Vanguardia, agost del 2019
LLUÍS CALVO (Saragossa, 1963) és poeta, narrador, crític literari i assagista. La seva obra poètica la trobem als llibres Ancestral (2019), Talismà (2017) i Llum a larsenal (2017), una antologia que aplega dinou llibres publicats al llarg de trenta anys de trajectòria literària, des de Veïnatge dhores (1987) fins a lactualitat. Ha estat antologat en més de vint publicacions nacionals i internacionals. També ha publicat quatre novel·les, lúltima Lendemà de tot (2014).
Com a assagista es va estrenar amb Les interpretacions (2006), i més endavant Baules i llenguatges (2011) i El meridià de París (2016 i 2018).
Entre els premis que ha rebut destaquen lAmadeu Oller, el Miquel de Palol, el Ciutat de Palma, els Jocs Florals de Barcelona, el Vicent Andrés Estellés (premis Octubre), el Rosa Leveroni, el de la crítica Serra dOr i el Quima Jaume de reconeixement a la trajectòria literària.
LINFILTRAT
Estratègies dintrusió, anonimat i resistència
Lluís Calvo
Amb el suport de
i
Edició digital: juliol del 2020
Primera edició: febrer del 2019
© 2019, Lluís Calvo Guardiola, pel text
© 2019, Lluís Calvo Guardiola, per les fotografies de les pàg. 35, 53, 98 i 164
© 2010, Eduardo Outeiro, per la fotografia de la pàg. 187
© 2019, ATMARCADIA, SL, per aquesta edició
Muntaner, 3, 1º 1ª
08011 - Barcelona
www.arcadia-editorial.com
Disseny de la coberta: Víctor García Tur
Composició: LolaBooks
eISBN: 978-84-121215-8-2
No és permesa la reproducció total o parcial daquesta publicació a través de qualsevol mitjà, en qualsevol llengua, sense permís previ i per escrit dels titulars del copyright. CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) gestiona qualsevol ús secundari daquesta publicació: www.conlicencia.com
INTRODUCCIÓ ABANS DENTRAR-HI
LART DEL VAGAREIG
Camins que fan marrada
Anar als llocs on ningú no tespera (amb un apunt sobre el localisme que ho abasta tot)
Enderrocar les tanques, capgirar els espais
Els nous pelegrinatges i la invenció dels subjectes
Nomadismes per a un canvi de direcció
INTRUSIONS
El Pla de Tudela o the ultimate trip
La fugida dels estrats
Acaricieu els estrats!
Infiltrar-se en territori desconegut
La intrusió infatigable o com infiltrar-se en els estrats aliens
La resistència subterrània: un viatge al centre de la Terra
Les cavitats i les escletxes de la vida anònima
AMAGATALLS, DESAPARICIONS
Les tècniques de locultació
El retorn de les lluernes
La solitud i el silenci: estratègies inquietants al cor dels amagatalls
La revolta de lesperit
BIBLIOGRAFIA
INTRODUCCIÓ ABANS DENTRAR-HI
Només es pot anomenar contemporani qui no es deixa encegar per la llum del segle i aconsegueix destriar-hi la part de lombra, la seva íntima obscuritat.
GIORGIO AGAMBEN
Decisions [] sobre les tècniques de camuflatge, dadaptabilitat, de supervivència.
IRENE SOLÀ
De vagarejar. De practicar la intrusió. Damagar-se. Daixò va aquest llibre. Es tracta de tres estratègies de resistència, ubicades en territoris complexos i hostils, que tenen nombrosos punts dintersecció entre elles i que formen una alternativa complementària a les accions a camp obert, és a dir, aquelles que tenen lloc al carrer, amb nom i cognoms, de manera visible. Les estratègies que aquí es presenten sovint són individuals o requereixen la coordinació dun nombre reduït de persones. I transiten per llocs apartats i ocults, una mica de puntetes, sempre fora dels camins concorreguts.
En un temps en què les cartes ja no es poden mostrar de manera ingènua, les actuacions tendeixen a ser subterrànies i consoliden un camí sembrat de moments dafirmació personal que conflueixen en alternatives de canvi a gran escala, sempre en conjunció amb les accions a camp obert. Des de temps immemorials, nombrosos filòsofs, escriptors i dissidents ens han mostrat com podem actuar a través duna actitud de recerca, de dubte i dinterrogació. Però, de manera paral·lela, centenars de milers de persones anònimes shan enfrontat cara a cara al poder, aquest poder que avui dia sha dotat de mecanismes tan potents i sofisticats que fins i tot els passos més banals i quotidians queden enregistrats de manera instantània. Aquest és, doncs, lescenari doble: lactuació subterrània i la visible. Sempre amb el perill que lautoajuda posi en el focus alguna daquestes qüestions i en causi la banalització immediata. O bé que el nihilisme les consideri caduques abans fins i tot de conèixer-les a fons. Però ens cal ser de pedra picada i forjar-nos en lobstinació. Des del camí solitari i lamagatall, des de la intrusió i el territori que llinda amb el camuflatge. Així es delimiten, dentrada, les línies del joc. I ara ens cal prosseguir més enllà del prosceni i endinsar-nos cap als darreres del teló de fons. Seguiu-me.
Michel Foucault, en una classe celebrada el 24 de gener de 1979 al Collège de France una daquelles classes dedicades a la biopolítica i plenes a vessar destudiants i de passavolants que hi tenien lliure accés, fixà la noció de perill com un dels trets principals que caracteritzen ladveniment del liberalisme. Per a Foucault, la llibertat i la seguretat dels individus giren sempre a lentorn dels perills, els quals fan un bucle ben acrobàtic. En efecte: qui manipula els interessos de la societat no pot mane-jar-los sense ser, al mateix temps, ladministrador dels perills i dels mecanismes de seguretat. Els ciutadans shan dhabituar, llavors, a viure amb una sensació contínua damenaça. Ja no es tracta de grans catàstrofes com les epidèmies o les guerres tot i que aquestes continuen ben vigents en lactualitat, sinó més aviat de la sensació destar envoltats duna multitud de microperills que amenacen lestabilitat personal i familiar. Foucault considera que no hi ha liberalisme sense cultura del perill i Byung-Chul Han, en temps recents, ha expressat la mateixa idea en subratllar que lindividualisme, amb la seva exaltació de la competència i la consegüent pèrdua de solidaritat, provoca un gran sentiment de temor en la ciutadania. La lògica del neoliberalisme ho té clar: la por incrementa la productivitat. La violència del global, amb la seva càrrega de monotonia que tot ho iguala, destrueix la singularitat i la diferència, factors que obstrueixen la circulació dinformació i de capital. La basarda i lamenaça conformen una conjunció temible. El perill, fet i fet, ens duu a barrar portes i a desconfiar de laltre. Per això prolifera avui dia el gènere policíac i negre (a Alemanya, ara mateix, els Krimis són lentreteniment preferit despectadors i lectors), i les sèries sobre amenaces apocalíptiques. I quan apareix la catàstrofe és, precisament, perquè el receptor faci una transposició daquests horrors a la seva vida quotidiana. El resum que sen deriva rau a no deixar cap enemic potencial dempeus. Amb una lletania damenaces.
Foucault prosseguí la classe bo i argüint que la presència daquests perills implica també tot un seguit de procediments de control, coacció i coerció que esdevenen el contrapès de les llibertats. Daquesta manera es poden augmentar les llibertats i al mateix temps introduir més control damunt la vida dels ciutadans. Una paradoxa: qualsevol augment de la llibertat comporta, alhora, el naixement de tot un seguit de mecanismes que la minen, que la soscaven i que, tard o dhora, tendeixen a destruir-la. Aquest és lescenari panoràmic en què vivim avui dia. Del panòptic de Bentham, de finals del segle XVIII la presó Model de Barcelona shi inspirà, anem a lactual neoliberalisme tot passant pel New Deal de Roosevelt, que Foucault cita per il·lustrar com la pretesa llibertat de treball i de consum només ens aboca a un més gran intervencionisme. La sensació de perill és un factor de consens que tendeix a la disgregació de la societat, però també al reforçament dels mecanismes coercitius de poder. Davant daquesta situació una alternativa possible seria el descentrament i la fugida als afores, ja que a camp obert la situació presenta una clara descompensació de forces que no sempre es pot resoldre amb la tradicional apel·lació a lacció de les masses. Les estratègies de supervivència i de dissensió tenen lloc, aleshores, en el camp de la infiltració, ja que el perill inoculat no tolera lacte espectacular, però tal vegada gratuït, de la temeritat. I no el tolera perquè és visible. El capità amb la seva ullera de llarga vista: tot controlat. Si hi ha cap acte espectacular cal planificar-lo amb tanta cura que produeixi, contràriament, una sorpresa absoluta i un curtcircuit del programa. Som en el temps duna modernitat que ja sha avançat a ella mateixa. No és post sinó paramoderna. Al costat de, però de manera invisible. Daquesta manera ens cal ser arreu, però en els marges del contorn, com un doblec que forma part de la mateixa matèria però que amaga la cara interna, la més veritable. Una manera dactuar que no té por del perill, però que actua amb la prudència dels grans estrategues.
Podem ser alguna cosa o bé només semblar-ho. El pensament és un intrigant que incita a lacció, i aquesta acció ha canviat descenari, ja no té lloc amb les velles eines i procediments que hem heretat de lantigor, i que defineix el que coneixem com a vella política. Ara la polis ja no és una xarxa visible i cognoscible, un tot que es pugui aprehendre a través duna anàlisi extreta denunciats visibles, sinó que constitueix una retícula invisible i cavernosa, un encreuament de fils, de dades, de connexions.
Max Horkheimer i Theodor W. Adorno van prefigurar algunes de les estratègies actuals de locultació a Dialektik der Aufklärung [Dialèctica de la Il·lustració]. En l«Excursus I» de lobra, dedicat a Odisseu, ens parlen del sacrifici de les vides modernes en el context dallò que tots dos anomenen la falsa societat. En resum: quan un fa un sacrifici en favor de la vida, aquesta mateixa vida rep molt menys que tot allò que li hauria reportat no haver-se sacrificat. Un cercle viciós. I molt contemporani. Horkheimer i Adorno sostenen que la figura dOdisseu encarna aquest sacrifici, ja que lheroi sempre actua amb lesperança de seguir endavant, de poder aspirar a un bocí de futur o, simplement, de sobreviure. Daquesta manera, Odisseu perd la mateixa vida que guanya, la qual sols recorda com a peripècia. I amb això tots dos pensadors no solament visualitzen un dels trets de la modernitat sinó que també albiren alguns dels motius que defineixen la manera de fer del temps present.
Horkheimer i Adorno subratllen, en suma, lalt preu que suposa la renúncia. Odisseu deixa de banda moltes coses rellevants i sadapta a les circumstàncies. Per això lheroi es forja a partir de labandó de la «felicitat total, universal i indivisa». Lexpressió ens indica que som davant duna aspiració de globalitat. Una de tantes, ja que en el fons no hi ha res més il·lustrat que aquesta aspiració edènica a la felicitat total. Horkheimer i Adorno abracen les categories universals, fermes, concloents. I qui se nescapa ha de ser jutjat de manera severa. Del formalisme del mite es passa, llavors, al nominalisme, que ells consideren burgès (encara que el nominalisme duu implícita la singularitat del subjecte, el caràcter únic de la percepció, la particularitat de cada cosa experimentada i viscuda). A tots dos autors els molesta que Odisseu safirmi tot negant-se, paradoxalment, a si mateix, és a dir, negant-se a la totalitat que no pot trair si no vol esdevenir un titella al servei de les circumstàncies; dit altrament: un home acomodatici i adaptatiu.
Però anem a pams. Com sesdevenen els fets? Odisseu-Ulisses arriba amb els seus homes (Odissea, IX) a una cova de la terra dels ciclops i allí troben uns quants formatges que devoren amb fruïció. Saben, de tota manera, que els ciclops poden aparèixer en qualsevol moment i espatllar-los la festa. Així, mentre la tripulació demana a Odisseu dabandonar aquell lloc ple de perills, lheroi sestima més quedar-shi. Aleshores, de sobte, arriba el ciclop Polifem i, com era desperar, tot es complica, ja que aquest últim tanca lentrada de la cova amb un roc. Després dun intercanvi de paraules, Polifem, que no és un gran negociador, decideix devorar uns quants homes dOdisseu. Més endavant Polifem surt a lexterior amb el seu ramat i, en retornar, Odisseu li ofereix vi. Tot seguit Polifem li demana el seu nom i Odisseu li respon: