Mhas demanat, ciclop, que et diga amb quin nom em coneixen.
Jo tho diré. I tu, mhas promès de donar-me un obsequi.
Doncs, el meu nom és Ningú. I Ningú és també com em diuen
la meua mare, i el pare, els companys i tota la resta.
Són aquests mots plens dastúcia seguint la traducció de Joan F. Mira els que salven Odisseu i els mariners que lacompanyen, els quals aconsegueixen sobreviure als instints devoradors de Polifem. Llavors, quan Odisseu i els seus aventurers enfonsen un pal dolivera a lull de Polifem i ell, irat, demana ajut als ciclops que envolten la cova, aquests últims interpreten de manera errònia la seva crida desesperada. És obvi que el mot ningú crea confusió. Diuen els ciclops: «¿O és que algú et vol matar per mitjà dun engany o per força?». Resposta de Polifem: «Ai, amics meus, Ningú em vol matar amb engany i amb la força». Evidentment, si ningú amenaça Polifem no cal amoïnar-se ni disposar-se al combat. La interpretació dels ciclops és clara: són davant dun boig, dalgú que ha perdut el senderi i diu bajanades. I que veu fracassada la seva demanda per un ardit de llenguatge. En efecte: Odisseu reconeix que va teixint «tota mena denganys i dardits». Daquesta manera aconsegueix salvar-se ell mateix i salvar, a dreta llei, els seus homes.
Tot i això, davant de la irracionalitat, Odisseu es comporta segons Horkheimer i Adorno com un senyor feudal que duu els trets del comerciant oriental. Lastúcia és ladaptació de la raó burgesa a qualsevol irracionalitat que se li oposa com a força superior. Estaríem parlant, aleshores, de lastut pelegrí solitari, és a dir de lhomo oeconomicus. Tots dos pensadors fan un paral·lelisme entre Odisseu i Robinson, personatges que persegueixen sense escrúpols el seu interès aïllat i que encarnen el principi de leconomia capitalista. Dacord amb el seu raonament, equiparen les aventures dOdisseu als riscos que esquitxen el camí de lèxit. Aquí hi ha un punt de connexió amb la tesi de Foucault sobre el perill. I amb les estratègies dadaptació pròpies del capital i duna societat competitiva, en què cadascú ha didear la manera més adient de sobreviure i de buscar-se la vida.
En el fons, però, el que no toleren Horkheimer i Adorno és ladaptabilitat. El soldat ha de morir a camp obert, en plena lluita col·lectiva, seguint estratègies modernes de confrontació. Lacció ha de ser massiva, regular, precisa. Ni la ironia, ni lencaix enginyós a les circumstàncies, ni el conill tret del barret de copa tenen cabuda en aquesta concepció del món. Lastúcia és un recurs del liberalisme.
La socialització radical implica també lalienació radical. En el capitalisme les persones són considerades com a competidors, com a enemics o bé com a recursos. Són vistes, per tant, com a instruments, és a dir, com a coses. Les objeccions, aleshores, estan servides. Horkheimer i Adorno situen la solitud i lastúcia com a referents de la societat burgesa, la qual sadapta de manera convenient a totes les irracionalitats, dotant-les dun vernís de raciocini a través de lenginy. Aquestes estratègies contribueixen a crear la societat dominant aquí hi ha un eco dAdam Smith, amb una gran capacitat de mutació. Ara bé, ¿no és justament perquè aquestes tàctiques tenen una eficàcia innegable que caldria utilitzar-les en forma de contraestratègia no menys infal·lible? Lastúcia, una constant en les mitologies, pot usar-se com una reversió per apartar-se, per sabotejar, per resistir, per alçar narracions paral·leles. Cal reconèixer que lastúcia, i el fet de no enfrontar-se al ciclop a camp obert, és el que permet a Odisseu salvar la vida dels seus homes. En realitat, lestratègia veritablement burgesa aparellada també amb la revolucionària en sentit clàssic hauria consistit en una massacre per aconseguir fugir de la cova. Tanmateix, avui dia no es desactiva un programa tot cremant uns quants ordinadors. Altrament, cal endinsar-se en una xarxa amagadissa de connexions i buscar la manera més precisa de colpejar lobjectiu. Des de la tecnologia mateix. I, si convé, amb un deix dacceleracionisme, moviment contemporani que defensa lús dels recursos tecnològics del capitalisme per tal de desbordar-lo i dur-lo a la sobresaturació. La solució, en aquest cas, no rau a desconfiar de la tecnologia sinó a aprofitar-ne les potencialitats i virtualitats per tal de complir objectius de transformació social. Com sosté lAccelerate Manifesto for an Accelerationist Politics [Manifest per una política acceleracionista], dAlex Williams i Nick Srnicek, cal promoure una política que «se senti còmoda amb una modernitat dabstracció, complexitat, globalitat i tecnologia». Un exemple seria la reducció dhores de feina que la tecnologia facilita, tot i que el capitalisme ha començat, segons els autors del manifest, «a reprimir les forces productives de la tecnologia o, almenys, a dirigir-les cap a objectius innecessàriament limitats». Lacceleracionisme, per tant, pretén alliberar les forces productives latents per tal de treballar cap a objectius comuns, no pas adreçats de manera exclusiva a uns quants privilegiats.
La burgesia dels temps de Horkheimer i Adorno ha virat cap a formes sofisticades i ocultes de poder, vinculades a oligarquies gairebé anònimes. El capital samaga en innombrables companyies i fons dinversió, la propietat dels quals es reparteix en una xarxa impressionant de societats que fa molt difícil treure lentrellat de les persones que hi ha al darrere, fins al punt que la riquesa declarada de molts multimilionaris anònims és gairebé irrisòria si tenim en compte els seus ingressos reals. Les Sicavs, per exemple, són societats financeres de caràcter col·lectiu que tributen els beneficis a l1% en lloc de fer-ho al 28%. Necessiten un mínim de cent accionistes, però feta la llei feta la trampa: la majoria daquests accionistes són testaferros o mariatxis, és a dir, persones que posseeixen accions que a penes tenen valor i que només consten en la societat per tal darribar al nombre mínim de participants que marca la legislació vigent. De vegades shan produït situacions grotesques, com ara rodamons o pensionistes amb baixos ingressos que constaven com a accionistes de lempresa. Una formidable tapadora, malgrat lestancament que experimenten avui dia aquestes societats, que té com a objectiu pagar uns impostos risibles. El més estrafolari és que els bancs mateix sovint sencarreguen de proporcionar aquesta mena de testaferros, amb la qual cosa les empreses se situen en el delicat fil que separa la legalitat i la delinqüència. A Europa i als Estats Units existeixen figures similars, a més daltres fórmules que permeten efectuar operacions opaques, com ara les LLC (Limited Liability Company) o els Mutual Funds.
I de manera paral·lela i complementària, serigeixen els anomenats paradisos fiscals, com ara les Bahames, les Illes Verges britàniques, les illes Caiman, les Jersey, les Bermudes i Suïssa, per citar uns pocs exemples. Tots ells tenen com a objectiu desviar els beneficis. Al mateix temps hi ha estats que tenen polítiques fiscals molt favorables per a les empreses i els capitals, com Holanda o Irlanda. Un parell dexemples prou coneguts: la companyia Ryanair tributa amb força enginyeria financera a Irlanda i desvia fons cap a lilla de Man i no pas en els estats en què opera, malgrat les generoses subvencions que rep en alguns casos, mentre que Amazon ho fa a Luxemburg, cosa que ha obert nombrosos conflictes amb la Unió Europea, que considera tots aquests avantatges il·legals. No cal dir que aquesta embrollada xarxa amb què soculta el capital va en detriment de la justícia social. Comptat i debatut, es calcula que a Llatinoamèrica trenta-dos milions de persones podrien sortir de la pobresa si desapareguessin els paradisos fiscals.
I de manera paral·lela i complementària, serigeixen els anomenats paradisos fiscals, com ara les Bahames, les Illes Verges britàniques, les illes Caiman, les Jersey, les Bermudes i Suïssa, per citar uns pocs exemples. Tots ells tenen com a objectiu desviar els beneficis. Al mateix temps hi ha estats que tenen polítiques fiscals molt favorables per a les empreses i els capitals, com Holanda o Irlanda. Un parell dexemples prou coneguts: la companyia Ryanair tributa amb força enginyeria financera a Irlanda i desvia fons cap a lilla de Man i no pas en els estats en què opera, malgrat les generoses subvencions que rep en alguns casos, mentre que Amazon ho fa a Luxemburg, cosa que ha obert nombrosos conflictes amb la Unió Europea, que considera tots aquests avantatges il·legals. No cal dir que aquesta embrollada xarxa amb què soculta el capital va en detriment de la justícia social. Comptat i debatut, es calcula que a Llatinoamèrica trenta-dos milions de persones podrien sortir de la pobresa si desapareguessin els paradisos fiscals.
En resum: no hi ha ningú que defugi més el camp obert, i que utilitzi amb més profit lastúcia, que aquestes elits econòmiques. ¿Per què, llavors, caldria sortir, en qualsevol moment i situació, a plena llum del dia, desprotegits, visualitzats i controlats per centenars de càmeres i desplegaments repressius? Una pista ens la forneix la xarxa Echelon, amb els Estats Units, el Canadà i el Regne Unit al darrere, la qual és capaç dinterceptar i analitzar totes les nostres converses telefòniques i escrits virtuals. O bé la proliferació de sofisticats sistemes de control i avaluació a la Xina, els quals arriben a situacions extremes al Xinjiang i a la seva capital, Ürümqi. La Xina malda per esborrar qualsevol diferència nacional recordem també el cas del Tibet i descarrega tots els seus dispositius repressors contra els uigurs, a través de càmeres, escàners del rostre i controls exhaustius del cos i de lactivitat a la xarxa. Com subratlla Giorgio Agamben, per a lautoritat «res no sassembla més a un terrorista que una persona normal». Davant daquesta situació, ¿per què no shauria demprar, com Odisseu, la sagacitat per fer front a tots els dispositius de la coerció? El conte dEl gat amb botes, recollit per Straparola, Basile i Perrault: lastúcia del pobre per revertir els fets. Cert: el gat no canvia les condicions opressives del poder, sinó que se napodera. Sens dubte les seves botes són massa estretes. I no en tenim prou amb les llegües de curt abast. Tanmateix, cal tenir-ho clar: lobjecte és insuficient, però el mètode astut és del tot infal·lible. I si bé el conte ens instrueix sobre com assolir el poder a través de ladulació i lengany també és cert que les seves tècniques poden ser capgirades per accedir i esfondrar els simulacres daquest mateix poder. Narració contra narració, al capdavall.
Horkheimer i Adorno parlen en nom duna societat que ja no existeix, o que almenys no existeix de la manera com ells la concebien i la delimitaven. Cal, per tant, emprar el mateix anonimat de què gaudeix el poder, a través de tot un seguit destratègies que poden i han de conviure amb les més clàssiques, és a dir, lexposició absoluta, la denúncia social i el vaivé massiu de les accions al carrer. Amb aquestes estratègies no nhi haurà prou, tanmateix, per contrarestar uns poders que es mouen de manera subterrània. La conclusió, llavors, és clara: hem de convertir-nos, també, en invisibles. I defugir les etiquetes fàcils que ens desactivarien i ens exposarien massa a les llums del poder i les seves polítiques coercitives. Ens cal actuar des de la grisor per assolir els resultats més brillants possibles. Aquest és lobjectiu.
Disseminar-se és el primer pas per fugir de les càmeres, de les cartografies de la realitat, de lobsessió classificadora. Horkheimer i Adorno no podien preveure, encara, la modernitat dOdisseu. És a dir, el seu caràcter etern, arquetípic i mudable en funció de cada circumstància. Convertir Odisseu en una mena de propietari panxut de pintura Biedermeier és la pitjor de les caracteritzacions possibles. I, malgrat tot, la crítica daquests dos pensadors és coherent si lanalitzem amb els ulls de lèpoca. Un temps, però, que ha canviat de manera profunda. Avui dia els vincles han de ser forts i perdurables, però també poc o gens detectables pels radars. Com una societat secreta, amb les seves lleis, ritmes i fluències. Contra els dispositius hostils. Uns vincles que han dempeltar-se amb astúcia en la lògica interna de cada dispositiu.
Dispositiu? Paraula clau, sens dubte. Els dispositius, segons una entrevista que Foucault concedí lany 1977, són un conjunt heterogeni que abasta discursos, institucions (des de les presons als sanatoris mentals, tot passant per les fàbriques o les casernes), enunciats científics, lleis i proposicions filosòfiques o morals. El dispositiu, però, pot ser institucional o bé pot justificar i ocultar una pràctica amb lobjectiu de forjar un nou camp de racionalitat. El dispositiu, amb tot, no és cadascuna daquestes coses, sinó que cal entendrel com un conjunt de xarxes i línies de força on sinscriuen les institucions esmentades. El dispositiu és un vincle entre elements heterogenis que estableixen racionalitats a través dels discursos, però també mitjançant pràctiques no discursives. El dispositiu no és una institució determinada, sinó una xarxa entre diferents components que té un caràcter transversal i que permet visualitzar organitzacions i formes de racionalitat, sempre en referència al tipus concret de societat i a la forma social en què el dispositiu emergeix. Daquesta manera, parlar per exemple de «fàbrica» resulta incomplet, ja que, com ens recorda Luis García Fanlo, hauríem dexplicitar si es tracta duna fàbrica-presó, duna fàbrica-escola o duna fàbrica-convent. I tot això tenint en compte el moment en què sorgeix. No oblidem que el dispositiu també pot esdevenir una formació que apareix en un temps històric per respondre a una urgència. De fet, el mateix Foucault no va definir mai de manera exacta què entenia per dispositiu, per la qual cosa es tracta dun concepte força obert, que Deleuze, en el seu article titulat «Quest-ce quun dispositif?» [Què és un dispositiu?], situa en el camp de la singularitat. Cada dispositiu és un món, podríem afirmar.
Giorgio Agamben en fa una definició més precisa, vinculada a la teologia cristiana i al concepte de gestió, govern i control propi de loikonomia, tot establint que el dispositiu és allò que té «la capacitat de capturar, orientar, determinar, interceptar, modelar, controlar, i fixar els gestos, les conductes, les opinions i els discursos dels éssers vius». La proliferació de dispositius defineix el nostre món contemporani, ja que, segons Agamben, «no hi ha ni un sol instant de la vida dels individus que no estigui modelat, contaminat o controlat per un dispositiu o un altre». Sigui com vulgui, els dispositius generen una manera de ser basada en el control i el govern. Així conformen, creen i administren models de racionalitat i dorganització. I llauren i determinen les conductes.
Cal tenir present, en darrer terme, que cada dispositiu té els seus trets particulars, els quals responen a realitats i a subjectivitats diferents. Per això Foucault tal com argüeix Gilles Deleuze rebutja els universals basats en la reflexió, la comunicació i el consens, ja que cal disseccionar els instruments, les configuracions i les xarxes de poder per detectar a què responen i de quins fils pengen. No hi ha cap universal ni cap raó majúscula que permeti jutjar els dispositius.