En aquest punt podem entendre millor, en efecte, com la «felicitat total, universal i indivisa» dAdorno i Horkheimer esdevé, a través de Foucault i Deleuze, una construcció idealitzada que pretén imposar-se a una realitat que mai no és massissa, com en la modernitat, sinó dúctil i esfilagarsada. Daquesta manera, lluitar contra els dispositius vol dir passar desapercebut, sense ser detectat per la multiplicitat dulls i braços amb què opera el programa. Cal infiltrar-se, llavors, en el seu interior i recórrer a la sagacitat, com fa Odisseu, amb lobjectiu de desactivar-los. No sempre sense dolor, certament. No sempre de manera exclusiva ni absoluta. De vegades amb lajut de tàctiques típicament modernes. Però en cap cas es tracta dadaptar-se a la irracionalitat, com sostenien Horkheimer i Adorno, sinó de rebentar i saturar les xarxes internes a través de sobredosis de coherència injectades en el mateix sistema (les vagues de zel serien la mostra més clara daquesta manera dactuar). Aquesta és la ironia suprema. Sobreeixir de dades. Multiplicar les ordres i contraordres. Passar informació i infiltrar-se en territori hostil. Observar des de dins. Aprofitar el llenguatge per crear confusió entre els ciclops. I també aparentar una plena adaptació des de les tècniques del camuflatge, amb lobjectiu de bloquejar i desactivar els engranatges. I què vol dir això? Alguns exemples: vagarejar sense aturar-se en cap punt fix, exercir la intrusió entre els estrats i ocultar-se en els llocs no detectats. Aquests són els tres eixos del llibre, els quals conformen innombrables creuaments i possibilitats. I ara sí que hem arribat al lloc de partença, al punt en què el fil es trena i es fa trama. De tot això va aquest llibre. Així, dentrada.
LART DEL VAGAREIGNomés qui camina veu els ratolins.
WERNER HERZOG
He caminat fins a sortir del cos i entrar a la muntanya.
NAN SHEPHERD